Cap-i-cua

De tant en tant em pren la cosa del realisme i reclamo algun amic que tinc tancat en la gàbia dels bits. El que presideix aquestes paraules el vaig trobar en una excursió per pàgines més o menys sicalíptiques d'aquelles que entretenen els meus lleures desorientats. Crec que duia una inscripció banal al pit, però vaig tenir cura d'esborrar-la-hi perquè em semblava inoportú lligar amistat amb qui l'encertava en la closca però l'espifiava en la cosa dels pectorals. Sigui com sigui, després de practicar-li els oportuns retocs, ja el vaig afilerar al rengle dels meus col·legues per a hores ombrívoles.

Que si ho és aquesta? Doncs sí, ho és. I per què? Doncs aixó sí que no ho penso pas publicar. Hom és mestre dels seus silencis i esclau de les seves paraules, i no us en penso esquitxar ni una que us pugui posar en la pista del meu malestar. D'altra banda, sóc dels qui pensa que en això de les incomoditats, cadascú ha de saber comportar les seves sense fer-ne excessiva ostentació. Insinuar, suggerir... fins aquí passi. Però entrar en detalls i precisions sempre m'ha semblat d'una obscenitat que no estic disposat a fer meva.

De petit, hi havia un instrument que m'inquietava, en deien "difumino". Si l'heu conegut, bé m'està; si no, ja us espavilareu.  Les vegades que el vaig tenir entre els dits no vaig saber què fer-ne. Amb el temps he entès que era prenys de possibilitats i he après a jugar-hi sense tenir-lo a les mans.

Ara hi joguinejo i m'aplicaré a treure'n tot el profit que n'hagi menester. De vegades em sé antic, molt antic, i disposat a adquirir una tonalitat verda virant a color ala de mosca.

O de color de gos com fuig, que és la mesura justa de la meva dubtosa presència en aquest món.

Ah, i perquè el to una mica alambinat, abstrús i espero que suficientment inintel·ligible del que acabo d'escriure tingui el premi d'una imatge més acollidora, aquí la teniu.

Jo la trobo deliciosa. No sé si vosaltres sereu de la mateixa opinió.