divendres, 9 d’abril de 2021

Mandres


Com que de natural em pot la galvana, he decidit que ja no pinto més. Regiro racons més o menys polsosos i miro de trobar algun ninotet que estigui disposat a passar algunes hores a l'aparador.

Els qui ara us miren (conques buides, naturalment, no fos cas que...) arrosseguen tanta pols que he estat a punt d'admetre'ls a la meva cripta. Però comptat i debatut he pensat que fóra millor airejar-los que no tenir-los tancats per qui sap lo temps.

Perquè he vingut a pensar que en aquestes hores de desori pandèmic, quan la rifa del vaccí cotitza ben alt i on fins els més ignars poden dir la seva, jo crec que no hi ha més solució digna que mirar-se al mirall de l'únic futur cert i creuar els dits perquè no tingui massa pressa a arribar.

I si arriba, que sigui amb tot de colorets.