divendres, 20 d’octubre del 2006

Labor omnia vincit

Divendres. Aquesta és l'hora més suau del cap de setmana, just quan és el moment d'encetar-lo. Encara val l'autoengany i puc pensar que durarà dos dies i no els cinc minuts de rigor que cada diumenge al vespre s'obstina a recordar-me.

És per això que decideixo posposar l'obligació (atacar la correcció d'una pila de fulls voluntariosament omplerts amb la col·lecció de disbarats que sé que m'espera) i dedicar la tarda a la reflexió. Això sí, sobre qüestions laborals i professionals, no fos cas que un mínima concessió a l'esfera privada em descobrís que hi ha vida més enllà del deure.

És probable que d'aquesta noble intenció en resulti algun pamflet benintencionat però de més que dubtosa eficàcia que -si Déu no hi posa remei- fins i tot sóc capaç de disseminar entre els meus col·legues per sotmetre'l a l'escrutini de la consideració llur.

En situacions com aquesta no em puc estar d'imaginar el futur immediat com una partida de billar al llarg de la qual els successius trucs i retrucs poden o esbaldir el tapet de boles o conservar-les-hi atrabiliàriament desendreçades vorejant els sets i els estrips.

En tot cas i de moment em vaig a posar la disfressa de tac.

Tantes que en gasto, no vindrà ara d'aquesta.