Garwaf

Maria de França va viure a la segona meitat del segle XII, a la cort d'Enric II d'Anglaterra i d'Elionor d'Aquitània. Era dona cultivada, sabia llatí i anglès i coneixia la literatura francesa. A banda de l'Isopet, recull de faules, va escriure els Lais.

Un lai, Coromines dixit, és un poemet medieval narratiu o líric. El nom ha pervingut al català del francès lai, llengua que el rep d'una forma bretona o gal·lesa, germana de l'irlandès antic laid, on significava cançó. Documentat per primera vegada en Llull, ha fet un llarg camí fins arribar a aquestes línies.

Atès el meu migrat coneixement de les llengües i un més que justificat sentit del ridícul, no establiré cap pont amb el lied, per bé que no descarto que alguna veu més autoritzada que la meva ens en doni confirmació.

En el mentrestant, em remetré a Bisclavret, l'home llop que gruny a les pàgines de la versió de què disposo (Quaderns Crema 1991, traducció de Joan Jubany, presentació de Jaume Vallcorba) i deixaré constància de la subtil venjança del licàntrop, que escapça el nas de la dona per restablir el confort del mascle burlat (i ara ens vénen amb la violència de gènere com a novetat!). El fet en sí no em faria somriure especialment (l'escena de l'esnarigament no convé a la meva sensibilitat estantissa) si no fos per les conseqüències en l'estirp: "Van tenir molt fills. Se'ls reconeix per l'aspecte i la cara: moltes dones del seu llinatge, això és veritat, van néixer sense nas i van viure esnarigades".

Camusses, tremoleu. (I esbrineu la vostra estirp, evidentment.)