Confidències

Amputat com em sé d'una vida més alta, no em puc estar de sentir-me prop d'il·lustres companys de viatge. Tant és així que de tant en tant em ve a la memòria la confidència que em va fer a trenc d'alba el braç incorrupte de santa Teresa, després que haguérem buidat trinco-trinco una traïdora ampolla d'aiguardent.

Em deia com cada cop més se li feia urgent la memòria del cos i com l'absència de l'espatlla li retreia la fredor del reliquiari i la solitud de l'argent i la pedreria. Com se li havia fet feixuc de suportar el temps que havia hagut de distreure les seves virtuts taumatúrgiques per no allargar més enllà de l'obscenitat la dilatada eternitat del dictador. Com li era de difícil entendre la perversa devoció dels qui l'havien trossejada i repartida després de morta fins a transformar-la en un trencaclosques mal escampat. I com això l'havia convertida no ja en descreguda sinó en atea militant, perquè se li feia insuportable d'acarar la resurrecció de la carn i trobar-se feta a peces sangonoses als quatre punts cardinals implorant una molt improbable casualitat de retrobament.

Tot això em deia. I jo feia capcinades interrogant la sempre obscura veritat que s'amaga al cul d'una copa buida abans de buscar entre tentina i tentina l'oblit que a tots ens ha de permetre saludar la naixença d'una alba nova.