A la gàbia. Muts.

Aixecava la persiana de la mà d'Estellés.

I avui resulta que tanquen els repetidors i que el País Valencià es queda sense mitjans audiovisuals en català.

Segueixo amb la persiana oberta. Ara a mig pal.

I reprenc Estellés, per allò que avui toca:

Closa la mà
que té la pedra.
Mai no es sabrà.

Passen les nits,
passen els cels,
els infinits.

Closa la mà
que té la pedra
que et ferirà.

Passa la cort,
galans i dames.
Torna la mort.

Calles i evoques
mentre murmuren
diverses boques.

Oh gran dissort.
Gira la dansa.
Guanya la mort.

Mare de terra, 1992.

(No oblido Vinyoli, però temps hi haurà.)