Velles amistats

Seguint pel pendís de l'alegria i la sana felicitat que em caracteritza exhumo i exhibeixo aquí els amics que fa anys que m'acompanyen. No són exactament un memento mori però tampoc no està de més tenir a prop qui ens recordi que venim de la pols i que en pols ens hem de convertir.

Ulls experts s'adonaran que el quartet va coix. Per la banda dels extrems no cal ni dir que Mizaru ens manca. En nits d'insomni especialment cruel he hagut de comportar els planys d'Iwazaru i els esgarips de Kikazaru perquè se sentien abandonats. I prou raó que tenien: un trio sempre és més amè que una parella. Però en cap moment se m'han queixat que baratés la seva condició simiesca per una prou més estrident figuració òssia. Vejats miracle!

Cal però deixar constància d'una altra absència. Un bon dia la calavera vermella va decidir arriscar-se a buscar nous horitzons i va deixar plantades les seves companyes blanca i negra. Jo crec que sempre se n'han dolgut i que si mai tornés li farien el buit i la convidarien a cercar algun ossari de conveniència. La realitat és, però, que de representar dignament els colors de Bèlgica ens hem de traslladar a Bretanya per trobar aixopluc.

Però jo ja m'hi conformo. Si de tant en tant puc girar el cap o bé de cua d'ull puc veure com m'acompanyen, dignament disposats a la seva lleixa, em dono per ben pagat. I perquè ningú pugui dir que sóc malagraït de tant en tant apago els llums i els obsequio amb la bonica cançó de Boris Vian.