TEORIA DEL GAT

Pensa el gat i rumia quina fatal coincidència l’ha tret del seu somni binari i l’ha glaçat en aquest racó de pantalla per exhibir-se a desgrat seu i entrar i sortir sense sentit sota les ordres d’altri.

Pensa el gat i rumia si li convé invocar companyia.

Pensa el gat i rumia i li vénen a la ment paisatges agradosos de soledat i silenci. Pensa, però, també que és bo que el gat no estigui sol.

Lector com és de llibres sagrats i altres inconseqüències intenta rememorar paraules sàvies, però li ve la mandra i només percaça, soltes, les paraules d’un vell poeta:

¿Potser el peix –la seva delícia–

li contagia, al gat,

la tan sigil·losa mol·lície

del pas que llisca amb voluptat,

aquell tombar-se d’un plegat,

i l’escrupolosa condícia,

i els ulls oberts de bat a bat?

Em resta trobar un peix amb malícia,

Miol i salt i orgull sagrat.

Pensava el gat i rumiava… De sobte veu com tot d’una i sense empatx, lliscant per l’angle oposat li vénen a fer companyia un parell d’enamorats.

Pensa el gat i rumia i fa una gran coclusió: tant és sol com mal acompanyat.

I tanca els ulls i no rumia perquè el conte s’ha acabat.