La paraula

Escriure en veu alta, deia ahir. Per a mi és una forma de pensar.

Avui us proposo que m’acompanyeu en un petit exercici de reflexió. El farem seguint la traça d’un poeta molt estimat: Joan Vinyoli. Si el coneixeu, no cal que us en digui res. Si no, us hi convido. Tant de bo el que segueix us inciti a sovintejar-lo. Sereu més savis, més rics i més feliços.

Per començar, el poema:

VIII

Un altre hivern i cada cop més àrid:

al fons de l’avinguda, el pomerar

s’ha tornat una taca de silenci

lilós que ja no esquinça cap lladruc,

planura enllà, i es va apagant de pressa.

Adéu!, adéu!

Embriagat de flaires

de fum de llenya al bosc i de resines,

encenc la salamandra dels records,

que tira bé:

m’enterboleixo, veig

per clivelles al mur naixença d’albes

antigues que no van arribar a ser

ple dia mai,

tot l’enderroc dels anys,

allà i aquí, trossos de marbre, focs,

vells arbres secs. I en moltes vies mortes

trens aturats.

Sóc una golfa plena

de mals endreços, però cap soroll

ningú no sentirà quan la devasti

la màquina del temps.

Que un dia algú

va entrar-hi brusc, transfigurant-la tota

i amb tanta llum que vaig quedar-me cec,

però vident d’alguna cosa certa,

certíssima:

estel fix mirant-me fit

en la foscor.

D’ençà d’aquell excés

totes les coses se’m canvien sempre

en altres de millors, insòlites: si rocs,

en diamants; si didals, en campanes

tocant a festa; si agulles de cosir,

en parallamps d’acer, si cavallets de fira,

en constel·lacions.

I doncs, és falsa

tota queixa que digui, tot gemec que faci,

tot ploricó:

que el que, però, perdura

ho funden els poetes.

Tant és així que l’àrid

hivern amb què s’obria aquest poema

ha esdevingut, en fer-lo, fèrtil juny

feliç, afirmatiu, il·limitat,

i tot el blat es torna pa de vida.

Joan Vinyoli

Elegia de Vallvidrera

Ara, la reflexió.

L’inici del poema ens situa en la vellesa. Calen ben poques paraules: “Un altre hivern, i cada cop més àrid”. Els versos següents dibuixen el paisatge. Melangia dels tons, quietud, silenci. El comiat –“Adéu!, adéu!”– és el desenllaç inevitable.

Ara el poeta ens convida a un nou paisatge, el dels records. No vénen només perquè volen, és ell qui els convoca: “encenc la salamandra dels records”, que desfilen davant nostre. L’accent ens és posat en la destrucció, la frustració. Allò que el balanç d’una vida ens ofereix són desferres d’oportunitats perdudes.

Davant la mort, però, no hi ha revolta: “cap soroll ningú no sentirà quan la devasti la màquina del temps”.

I ara el poema es gira per exposar-nos amb plenitud meravellada l’excepcionalitat que ha tocat la vida del poeta. I així assistim a la irrupció d’aquest “algú” que ha transformat i justifica la seva vida.

Podríem arriscar una dona, però això minvaria la dimensió del poema. Quedem-nos amb el descobriment de la poesia mateixa, que tot ho trasforma i a tot li retorna la dimensió essencial.

I així, la quotidianeïtat es transmuta i se succeeixen els miracles: diamants, campanes, parallamps i constel·lacions. I l’assumpció d’aquest privilegi és el que justifica la plenitud del poeta i dóna sentit a la seva vida: “el que perdura, ho funden els poetes”.

I és en aquest punt quan el poema (reflexió, sí; però arquitectura de paraules, també) pren la seva volada definitiva. Perquè assistim a la transformació de la foscor inicial dels versos en esclat de llum i afirmació de vida, de la mateixa manera que ho va ser la pòpia experiència vital:

Tant és així que l’àrid

hivern amb què s’obria aquest poema

ha esdevingut, en fer-lo, fèrtil juny

feliç, afirmatiu, il·limitat,

i tot el blat es torna pa de vida.

Si m’heu acompanyat fins aquí, no puc més que reiterar la invitació inicial. No ho dubteu, és una bona taula.