Contumàcia

-Un pèl pesat, geperut.

-Cert, però el lleure malaconsella. Ho hauries de saber, tu que passes tant de temps en la inòpia.

-Bona terra, t'hi recomanaria una estada, potser així esbandiries les teves neures.

-Vaja, t'aixoplugues en un llenguatge que no t'escau! Això de les neures sona molt d'avui i molt d'estar per casa. Tu i jo som d'altres temps, no ho oblidis.

-I...? Per cert, que en això dels temps la mesura és aleatòria. Jo em sento molt d'ara. Si vas a mirar, res no canvia i, si ho fa, no diria jo que és a millor.

-Bé, amic, així m'agrades. M'ofereixes el teu coll en safata. Ara haurem de concloure que tot temps passat va ser millor i, apa!, al sarcòfag de les mòmies enyoradisses.

-Realment, no me'n perdones ni una. Cosa que em complau, perquè vol dir que encara ets capaç de mirar-te amb un ull fred i veure't com el que ets. Creu-me, amic, que la visió no dóna per a massa alegries. Però mentre siguis capaç de cal·librar amb exacta precisió la teva nimiesa, vol dir que anem bé.

-No em deixes més sortida que retornar-te l'afalac, esimat Corc. Mal ens estar el dir-ho, però sentir com em rosegues sense treva aporta un sentit de confortabilitat a la meva existència que no sabria com agrair-te. O sí...

-M'alegra ensumar que em prepares un regal.

-Exacte. Tiraré de Vinyoli i llegirem una estona plegats. Et va bé?

-Certament, ja saps que compartim gustos.

-Doncs, allà va. I fins una altra!

MAR BRUT

Pel cel encapotat, ni un raig de sol.
Et miro cargolant-te, mar
bròfec, estèril,
massa ocupat en tu mateix,
bramant,
les ones rebolcant-se
sense recurs.
On trenquen, les gavines
van en rengle pacífic a l'aguait
de les deixalles
que els portes, brut.
Aquestes coses
em fan senyals, visc estranyant-me'n. Miro,
busco el sentit:
així faig moure peces,
de casa a casa, en el tauler del temps,
per màgia o per precepte:
jocs
per ajornar la mort.