Pàgina 139

EPÍLEG

Plató, en el Banquet, explica que els éssers humans, en els seus inicis, eren home i dona alhora. Els déus, gelosos de la seva felicitat, els van separar i, a vegades, es tornen a trobar un home i una dona que havien format part del mateix ser. Llavors s'esdevé el que en diem un gran amor. Penso el mateix de les paraules. Quan un vers assoleix de dir-nos el que semblava inefable, és que les paraules han ocupat un lloc que ja havien tingut en l'edat d'or dels llenguatges, d'on van començar a ser desplaçades en episodis com els de Babel, en l'inici d'una llarga destrucció que culminaria en els diccionaris, les acadèmies i altres misèries. A la poesia li ha pertocat d'exercir la nostàlgia per aquella edat d'or en una infinita temptativa per recuperar el sentit i la força de les paraules. La poesia no tractaria, doncs, de la construcció d'espais de la llengua que mai no hagin existit, sinó que en el miracle probabilístic d'un poema hi hauria la reproducció d'un ordre perdut. En aquestes circumstàncies, el lector de poesia té més a veure -fent un paral·lelisme amb la música- amb l'intèrpret que amb els qui s'han de limitar a escoltar un concert. Per això n'hi ha tan pocs, de lectors de poesia, i per això són tan fidels. Els qui han fet l'esforç d'aprendre a interpretar un poema, d'aprendre a escoltar l'odre fonamental de les paraules, han accedit a un món al qual difícilment renunciaran.

No és ben bé la pàgina 139, que aquesta és pàgina blanca, què hi farem, però hi queda ben a prop i no ens discutirem ara per una pàgina de menys.

Tampoc no és ben bé el libre que llegeixo, podríem dir que és un llibre que sovintejo.

Tampoc no convidaré ningú altre a afegir-se a la roda, els ectoplasmes ja les tenim aquestes limitacions.

Però no podia passar per alt la incitació i deixar de donar-li complida satisfacció.

Ni que sigui tard, a deshora i amb un excés de llicències.

P.S. L'Epíleg en qüestió és a la pàgina 138 del llibre de Joan Margarit, Els primers freds. Poesia 1975-1995.