N'hi ha de sorra i n'hi ha de butxaca, plens de silenci o sorollosos, bons per a fugir-hi o temibles per a exiliar-s'hi. Són els deserts que jo freqüento i alterno segons les circumstàncies.El que ara transito té dues cares. Una me la fabrico amb la paciència del vell manobre que arringlera maons perquè no vol esquerdes i busca salvar-se. L'altra ha vingut a mi perquè tocava, i m'hi passejo amb aire circunspecte.
Ara mateix estic comptant granets de sorra, perquè els meus deserts també tenen forma de rellotge i jo m'instal·lo a frec de la canal per veure com llisca el temps. Hi ha vegades que em pren la temptació de deixar-m'hi engolir. És la crida d'Alícia i el desig de conèixer l'altra cara del mirall.
Però sordejo, deu ser això, o potser que faig com Ulisses i em lligo al pal. I aleshores em pren la consciència de l'arrel i em busco els peus i em descobreixo cactus. Bé, també hi ha Goya, els gos i les bastonades i una rastellera d'imatges que callo però que hi són i m'acompanyen.
El meu desert sóc jo. I m'hi enterro.
.JPG)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada