Herències

Tinc un escassíssim coneixement del món dels vegetals. Com de tantes altres coses, és clar.

Això no obsta perquè si em donessin a triar entre els arbres, jo em quedaria amb el xiprer. No em féssiu dir massa per què. Les tries que fem solen obeir a raons fosques, potser atàviques, sempre misterioses.

Cert que hi pot pesar l'associació amb el cementiris, reductes que ocupen un lloc de privilegi en aquest racó d'imaginari paradoxal que gasto. Associar la benvinguda que simbolitza el xiprer amb l'última prestatgeria que tinc interès a ocupar estimula el plaer pel desconcert, un dels plaers amb què acompanyo el meu deambul·lar per aquest món de mones que tinc l'honor de compartir amb tots vosaltres. Amén.

És el cas que sense saber com tot el dia que em ronda pel cap l'únic acudit amb gràcia que recordo haver sentit explicar al meu pare. Va dir l'home un dia, amb un posat seriós, com si anés a anunciar una gran troballa: "Saps quin és el negoci més rodó que existeix?". Amb tota evidència no esperava resposta i jo em vaig limitar a mirar-lo amb aquesta cara d'òliba desconcertada que reservo per a les grans ocasions. "El cementiri, que és l'únic negoci en què el client aporta la matèria primera". I va cloure la sentència amb una mitja rialla que em va donar, com de propina, l'exacta percepció d'un gran misteri que fins aleshores no havia descobert: exactament això era riure per sota el nas!

D'aleshores ençà han transcorregut anys, molts anys. Les herències que rebem són diverses i inextricables. Jo m'honoro d'acreditar aquesta i em plau d'exhibir-la ara, just el dia que fa frontera entre el que hauria estat el seu sant i el matí que demà em caurà al damunt.