Instant

Li hauria agradat mirar-se la ciutat des dels ulls d’un estrany. Però la tenia massa apamada. Cada dia els mateixos carrers, si fa no fa les mateixes cares. De tant en tant, però, aconseguia un punt de distància en aquella plaça. Tot venia d’una barreja de records. En algun racó de la memòria li havien quedat impressions d’un viatge a Itàlia, i la plaça de Sant Joan li rescatava alguna sensació de Florència i de Venècia. Potser per això li agradava d’anar a seure a la terrassa del bar i deixar-se portar a un estat de semiestranyesa que l’acostava a una percepció fresca de les pedres. Durava uns instants, no gaire, però era com un pessigolleig d’esperança que li permetia de pensar que encara hi havia alguna cosa per estrenar, que no ho tenia tot fet, i que potser, qui sap, no totes les cartes estaven jugades. Aviat, però, li tornava la consciència i la gravidesa del real. Acabava d’un glop la cervesa, pagava, i tirava per carrer de la Creu amunt, amb els records ben endreçats.

I va resultar que tenia raó. A la cruïlla del carrer de la Creu amb el carrer de l’Or va topar amb una dona esplèndida. En l’instant que els seus ulls es van trobar va saber que s’havia produït el miracle: des d’aquell moment res ja no seria el mateix. Però era l’instant el que calia caçar. Si continuava, si passava de llarg i no li deia res, es perdria per sempre més, i el futur de llum que havia percebut com un esclat, l’havia travessat i l’havia amarat de la certesa absoluta de la plenitud que el destí els preparava, s’esvairia. No hi hauria una altra oportunitat.

Per això es va girar just quan era al mig del carrer. Tres passes i l’encalçaria i les paraules sortirien soles, que potser no caldria, perquè no podia ser que ella no sabés també que aquell instant tan breu que s’havien mirat era la sentència que segellava un temps feliç que s’obria esplèndid per rescabalar dues ànimes solitàries de tantes marrades en el camí de la vida.

Va ser aleshores que el cotxe el va enxampar de ple. I en la corba perfecta que va traçar fins a badar-se el cap contra la vorera va retrobar l’elegància del vol del colom blanc que el perseguia des de Venècia i la suavitat d’una tarda a la Piazza de la Signoria que no l’havia volgut abandonar del tot, perquè algú havia decidit que calia que l’acompanyessin fins aquell darrer sospir que li fugia, bressolat pel xiscle incongruent d’una dona d’ulls de mel, únic testimoni de la mort d’un desconegut.