Diuen que hi havia una vella que es resistia a morir i que ho feia perquè no volia renunciar a veure'n cada dia una de nova.
Doncs és el cas que avui li donaria la raó.
Assegut a la porta de la meva cabana, he vist passar per davant del meu nassarró el cadàver del meu enemic.
El que fa més gràcia, però, és que ell encara no sap que és un difunt.
I aquesta és la sort del pacient: poder comptar les bocades del nàufrag sense moure ni una pestanya.
I perquè ens faci santa companyia, una mica de música:
.JPG)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada