Això sembla

Hi ha moments que convé desempolsegar velles coneixences. 

La terra té l'obstinada tossuderia de girar i girar.

Nosaltres, humans, ho transformem en mesura i en diem: hores, dies, mesos, anys...

Però sempre ha estat així: els presoners s'entesten a perfilar les presons on habiten.

Velles coneixences: quatre pinzells i mitja dotzena de colors.

Vells amics: quatre noms i mitja dotzena de llibres.

No compto haver de menester gaires més maons per construir un futur que m'honoro a voler pensar amb aires de mausoleu.

I per començar, reclamo la companyia de Vicent Andrés Estellés.

Ho va escriure a L'hotel París.

La mort creix i prospera, misteriosament,

com la pols, amb pols domèstica, Françoise,

que s'hi va acumulant dessota cada pota

de la taula, Françoise, una pols, unes coses,

semblant aquelles coses que s'hi fan al melic,

dessota cada pata de taula, del llit,

en els plecs del melic, una pols, unes coses.

I fa de bon copiar.

I fa de bon llegir.

I fa de bon recordar.