Petit conte idiota (6)

Una tarda sense res a fer. I la mandra, que és la mare de tots els vicis. Xategem? Vinga, que no sigui dit! Avui em posaré la disfressa de dona: Beth, curt i net.

I ara què faig? M’ha deixat plantada com una ceba. Quina mandra sortir ara. Xat? Vinga, que no sigui dit. Avui em posaré la disfressa d’home: Ton, a veure si se les compon.

Ton: Hola. Puc?
Beth: Hola.
Ton: Que destorbo?
Beth: No, no, no destorbes.
Ton: Què feies?
Beth: Res, per aquí, avorrida. No diuen res interessant.
Ton: És veritat, el general és cada dia pitjor, només s’hi diuen bestieses.
Beth: Entres sovint?
Ton: No gaire. I tu?
Beth: Jo tampoc. Avui, que no sabia què fer.
Ton: Ah.
Beth: Bé.
Ton: De què parlem?
Beth: No sé. Digues tu.
Ton: De com som?
Beth: Com?
Ton: M’expliques com ets?
Beth: Per què no juguem a endevinar?
Ton: Com vulguis. Com ho fem?
Beth: Jo et vaig dient com em penso que ets i tu em dius si l’encerto.
Ton: Fet. Comença.

I va començar un bonic intercanvi de mentides. Bé, només mitges mentides. Perquè la Ton va vestir en Beth amb tots els seus adreços i en justa correspondència en Beth va fer una Ton a la seva imatge i semblança. Ni l’un ni l’altra es van desmentir i tot eren ais i ois per l’encert i sorpresa per la màgia telepàtica que fluïa sense aturador.

I és clar, va arribar l’inevitable: “I si quedéssim?” I van fixar lloc i hora. Per no presentar-s’hi, esclar. Però no van saber-se resistir a la temptació i van anar els dos al lloc precís a l’hora exacta, segurs com estaven que podrien tafanejar emparats en l’anonimat perquè estaven convençuts que Beth havia enganyat Ton i que Ton havia pagat Beth amb la mateixa moneda. I bé calia acabar d’omplir la tarda i el bar on havien quedat no era massa lluny ni de la casa de l’un ni del pis de l’altra, vejats miracle.

I quan es van mirar, va ser com un joc de miralls que els va desconcertar només un instant. I es van posar a riure sense solta ni volta. Si més no per als altres clients que els observaven un pèl desconcertats.

Demà fa l’any de la trobada. N’hi ha hagudes més, de fet no es desenganxen. Han quedat al mateix bar i es posaran la mateixa roba. Demà, però, es somriuran amb tendresa i a l’Elisabeth, que és una mica de la llàgrima fluixa, se li humitejaran els ulls quan l’Antoni li digui a cau d’orella si es vol casar amb ell.