Petit conte idiota (3)

Mata l’estona així: asseguda al llit, amb les cames discretament separades davant del mirall i repassant-se els pèls de l’entrecuix amb unes tisoretes daurades. De passada, com qui no ho vol, es va estudiant. S’agrada, sempre s’ha agradat. Ara que ja fa quinze dies que pren el sol i la pell ha arribat al punt just de color, l’embadaleix el contrast amb el blanc del triangle que ha perfilat el vestit de bany. Convé que el borrissol s’hi inscrigui amb precisa simetria. D’aquesta delineació se n’encarrega la Paqui (que et deixa uns engonals com la seda, te la recomano) però del volum se n’ocupa ella mateixa i ho fa amb concentració, paciència i delicadesa, fins que arriba a la mesura justa d’ombra i transparència que la satisfà. L’any passat va provar la depilació completa, però no en va quedar del tot contenta: la feia sentir massa despullada, nua en excés.

Es posa dreta, s’espolsa i s’estudia. Ja té la posició dels miralls ben calibrada i es pot anar mirant de tots costats. La corba dels pits, l’arquitectura elegant de les cames, el joc de contrastos de la pell, el roig encès del cabell. Sacseja el cap i els rínxols s’escampen i s’ordenen. Com n’està d’orgullosa del seu cabell! Somriu i es dóna un aprovat. Vaja, un excel·lent. Cum laude, naturalment.

Ara ve el ritual de les calcetes. Obre el calaix i se les mira amb un posat reflexiu. Amb l’índex de la dreta es ressegueix el perfil. S’atura un moment a la punta del nas i ja ni arriba a tocar el llavi. Decisió presa: tanga negre de pell d’àngel, el més senzill i elegant que té. Fer-lo lliscar cames amunt, ajustar-lo i encaixar el cordonet entre les natges és un procés deliberadament lent, sensual.

Mira el rellotge, falten deu minuts perquè arribi l’Albert. I seran deu minuts, és d’una puntualitat gairebé exasperant. S’ha de posar el vestit, això ho té decidit ja: serà el negre de tirants. El telèfon sona quan l’està obrint per passar-se’l pel cap. El deixa damunt la butaca de vímet i va cap a la sala. El despenja al cinquè truc, just abans que es dispari el contestador.

-Laia?
-Albert...
-Em sap greu, no puc venir.
-I això?
-Et parlo des del cotxe. M’acaba de trucar l’Eugènia des de l’hospital. L’Albert ha caigut a l’esplai i sembla que s’ha trencat la cama. Me n’hi he d’anar. Així que pugui ja et diré què.
-Bé.
-Em sap greu.
-A mi també. Escolta, si no sóc a casa, truca’m al mòbil. No sé què faré.
-D’acord. T’estimo.
-Adéu, que no sigui res.

Té la cara fosca. Ara mateix odia l’Albert pare. I també l’Albert fill i la mare que el va parir. I s’odia ella mateixa per embolicar-se amb un casat. I també odia el tanga negre. Se l’arrenca d’una esgarrapada, en fa un manyoc i el llença amb tanta fúria que li queda penjat al llum del sostre. Es gronxa al braç que té la bombeta fosa, aquella que mai no recorda de canviar.

Està enrabiada, no sap què fer. Tira per la banda més absurda: va a la galeria i remena la caixa de les bombetes. N’hi queda una de 60, de rosca fina, de vidre glaçat, just la que ha de menester. Torna a la sala i retira la taula de centre que li fa nosa. Hauria d’anar a buscar l’escala, però farà amb una cadira. S’hi enfila.

S’ha de posar de puntetes. Així, amb el braç dret estirat i la cabellera onejant quedarà per sempre impresa a la memòria del mirall que també hi ha la sala. Poc acostumat a la seva nuesa s’enamora d’aquest cos i més encara del gest, que té un regust estatuari, i no para esment del tremolor sobtat i del balanceig de la cadira. No li arriba tampoc el cop sec amb què l’angle de la taula atura sobtadament l’arc precís de la caiguda ni pot veure tampoc l’espessa taca vermella que va xopant la catifa.

Però no hi fa res. Ha tastat la mel i com tots els miralls sap que només ha d’esperar i confia que ella tornarà per mirar-se i es deixarà contemplar. Aquesta vegada, però, l’espera serà vana.

I des del llum, sembla com si les calcetes esbossessin un somriure ambigu.