Petit conte idiota (2)

Van abandonar el senyor Eladi Pontons a l'estació al pic de mitjanit. Assegut al banc, just a sota de la claror somorta de l'únic llum que havia sobreviscut al vandalisme dels uns i la deixadesa dels altres. La cames encreuades i el braços plegats. El cap un si és no és inclinat a la dreta i el barret posat de gairell, contrapesant.

Acostumat com estava a la santa paciència de la immobilitat, no va sentir cap temptació de moure's i es va limitar a mirar fixament davant seu. El mercaderies de les 03.27 li va semblar monòton, excessivament llarg, avorridíssim. L'exprés de les 05.23 el va distreure una mica més, potser pels llums de les finestretes i la cadència del soroll, 0n va trobar una reminiscència de polca, ja em direu. A les 05.58 un gos espellifat el va ensumar d'esquitllentes i va anar d'un tris que no se li pixés a la tíbia. Tanmateix alguna cosa l'en va fer desdir.

I ja no recorda res més. Llevat del xiscle horroritzat de la senyora Engràcia que com cada dia a les 06.05 creuava les vies per escurçar camí i arribar a temps a ca la Loli, perquè la nena havia d'anar a la fàbrica i ella tenia cura del nét. Pobra senyora Engràcia! Castigada del cor com estava no va poder resistir trobar-se de cara amb un difunt que matava l'estona mirant els trens passar. Va caure rodona als seus peus i així es va estar fins que a les 06.15 l'Eduard Finestrelles, el manyà, es va trobar amb el panorama, va sobreposar-se a l'esverament i va córrer a avisar les autoritats.

Mai no es va aclarir qui havia desenterrat l' Eladi Pontons i l'havia plantat a l'estació. La Loli, superat el tràngol de l'orfanesa, es va haver d'espavilar per resoldre el problema de la mainadera. El poble en va anar ple una bona temporada i després el tema es va anar refredant, com sol passar amb totes les coses.

Ningú, però, va saber mai que la senyora Engràcia no havia passat a millor vida per topar-se de cara amb un mort qualsevol. El que la va arrencar d'aquesta vall de llàgrimes va ser reconèixer (no us penseu, en Pontons estava molt i molt ben conservat) l'amor impossible de la seva vida, el senyoret que la va enamorar o seduir o digueu-li com vulgueu, que la va deixar ben prenyadeta i que li va girar l'esquena i li va desgraciar la vida. Fets ben trivials, si anem a mirar.

I van ser aquelles paraules que l'Eladi va dir en un rampell d'enamorat les que li van retornar a l'Engràcia a l'instant mateix que el cor se li feia miques: "Aquests llavis que ara em dónes, fins i tot mort te'ls vindria a besar".

I és que en qüestió de metàfores, potser caldria anar més en compte.