Distància a la llum

La meva geografia personal s'està decorant amb una dimensió que potser ja havia transistat però que ara se m'imposa amb una evidència insolent.

Que tinc una tirada al món subterrani, queda fora de dubte: mòmies, sarcòfags, taüts, làpides i cementiris, bonica panòplia... Però amb un denominador comú: la immobilitat. O, per ser més exacte, la quietud.

Ara, però, tiro de túnel, que és per essència dinàmic. El túnel es fa per travessar-lo. De llum a llum i excavant obstinadament.

En un obscur racó de la memòria tinc emmagatzemat el tub digestiu del cuc de terra, el segment que separa la ingesta de la deposició. Obscura però benèfica tasca que aireja la terra, l'esponja i la prepara perquè llevi fruits esponerosos.

És una coartada feble, però ajustada a les molt modestes aspiracions que en aquest moment m'atorgo.

I que sigui a fi de bé.