Cinta

La conjunció Möbius-Escher havia d'infantar necessàriament formigues? Probablement sí. No hi ha res gratuït: l'interrogant, ultra retòric, és perfectament superflu.

Acceptat aquest principi, extrapolem: hi ha alguna pregunta que no en sigui, de retòrica? Malgrat això, res no contradiu al meu modest entendre que el de qui es pregunta és terreny més sòlid que el de qui només afirma.

Segon axioma arxivat, avancem: del no res abolut a la més absoluta misèria.

Un cop hem transmutat la recta en segment, ja ens hi reconeixem: els territoris que no aspiren a l'infinit són més còmodes perquè els podem sospitar humans.

Deixem per a l'infinit la delicada màquina que enganya les paral·leles i els fa creure que es tallen.

I ara ja estem en condicions de retornar al principi, és a dir, de reclamar-nos de la nostra autèntica condició de llucets a la paella, situació que sempre m'ha semblat la metàfora més exacta de l'infern: mossegant-nos la cua i comportant el suplici de l'oli portat a l'estat d'ebullició.

Al costat d'això, Pere Botero, un aficionat.

Com és de llei.