Alta política

Jo sóc carn de petit comerç. Puc afirmar amb la cara ben alta que encara és hora que trepitgi una gran superfície. Eps, i espero passar a millor vida sense haver-me perdut pels laberints del consum adotzenat.

No cal que digui, doncs, que sento un tendre enyorament pels adroguers i adrogueres, una digníssima professió ja extinta en la seva versió nostrada, tot i que ara té una versió ètnica alternativa -la paquistanesa- que exerceix amb eficàcia la seva funció, però sense aquell punt de complicitat en el diàleg que feia tan esbarjosa l'adquisició d'un quilet de patates o d'un paquet de farina.

És per això que estic abocat al desconcert més profund des que un adroguer ocupa l'alcaldia de Barcelona. Perquè no em direu que el senyor Hereu no és l'arquetip de l'adroguer de barri. O sigui, que me'ls treuen de prop de casa i me'ls posen a la Casa Gran? Vejats miracle!

Per això entenc molt bé els morros d'en Portabella. Els mossos a qui no deixen despatxar més que cigrons quan es deleixen per llescar la catalana, de tant en tant toquen el botet i s'hi volen fer ser. És clar que corren el perill de quedar-se escombrant durant un quants anys. I més quan l'amo té una dependenta ditxaratxera, multicultural i transversal, que quan veu un pèsol, un enciam o un manat de cebes perd l'oremus. Estic segur que li tindrà els llautons de la botiga que enlluernaran.

Hi ha una cosa, però, que el senyor Hereu s'hauria de fer mirar. Cada vegada que me'l retraten té més cabell i menys arrugues. No fa bé, no, no. La botiga perd solera si cada cop que hi entres has de fer una regressió temporal per situar-te. No sé si jo mateix estic massa disposat a trobar-me un dia darrere del taulell un xavalet rodanxó que per fer-me el compte s'hagi d'ajudar amb els dits.

I res, que són quatre dies, i tres ja els hem consumit.