Iaies

Com la majoria de mortals puc acreditar dues àvies. Una, navarresa; l'altra valenciana. Cada una a la seva manera em van induir els gust per les històries.

Cadascú té la infància que li ha tocat de viure. La meva em sembla apassionant: va ser d'una immobilitat física absoluta. L'aventura més agosarada que recordo és una expedició als gronxadors del passeig de Sant Joan. Emportat per un rampell que encara no acabo d'entendre vaig intentar una tombarella a una mena de barres paral·leles. El resultat, el previsible: em van fallar les mans i em vaig clavar de cap a terra. Febrada i dos dies de llit. Perfecte.

Atès el perfil, no ha d'estranyar ningú que el que recordi siguin les històries que inventava la iaia Maria i el consultori de l'Elena Francis que sentia amb la iaia Lluïsa mentre jugàvem a la brisca.

La veritat és que no sé qui guanyaria en un concurs d'imaginació, si la meva antecessora o els guionistes de la Francis. Sigui com sigui estic perfectíssimament equipat per a la ficció lacrimògena. I això és un avantatge que no es paga amb pessetes quan es travessa una època diguem-ne peculiar.

O t'ho prens tot a xacota o et refugies en el records. O les dues coses, clar, que és el millor.