Petit conte idiota (8)

-Ei, hola, què fots per aquí? No em diguis que també coneixies l’Eva!
-Hola. L’Eva? No, no. Qui és l’Eva?
-Cony, la del funeral. Escolta, tio, que això és un tanatori, vale? Qui se t’ha mort a tu?
-A mi? Ningú.
-Collons, o sigui que véns per hobby, quins pebrots. Tio, una mica raret sempre has sigut. Vinga, piro, que ja deuen estar per començar. Ens veiem!

-Encara ets aquí?
-Sí.
-Fots una cara... Què cony et passa? Vinga, mou el cul i anem a fer un carajillet, pago jo.
-No puc.
-Com que no pots? Ah, ja ho pillo, t’has fet segurata i vas de camu. Que se us escapen els fiambres que no volen que els socarrimin?
-Surt d’en mig que no veig res.
-Vale, vale... Vinga, sortim a fora i fem un piti. Aquí mateix a la porta, tio. Controles igual i m’ho expliques, em tens mosca amb tant de misteri.

-Vinga, esquitxa, sóc tot orelles.
-És que no sé...
-Noi, tu mateix, jo és per fotre’t un cop de mà. Mira, si vols en parles; si no, apa buenas i passi-ho bé que cauen gotes. Collons, quant de misteri.
-Avui és vint-i-vuit, oi?
-Sí, de juny. Les deu i deu. O clock.
-No ho entenc.
-Doncs mira que jo...
-Em va dir que ens trobaríem aquí avui. Vindrà, n’estic segur.
-De qui parles?
-Ens vam conèixer fa un mes, dia per dia. El vint-i-vuit de maig, el dia que enterràvem la Clàudia.

Vaig arribar amb el temps just, de fet vaig fer tard, i ja eren a l’oratori. Vaig entrar mirant de no moure fressa i em vaig posar a l’última fila. El capellà va acabar el que deia i va indicar als presents que podien seure. Jo em vaig entretenir una mica i quan ja ho anava a fer, vaig girar el cap a la dreta. La vaig veure a l’altre extrem. Ella tampoc no havia segut encara i els nostres ulls es van trobar. Va ser fulminant, com si m’ho digués a cau d’orella: “Espera’m a la sortida”. Et juro que vaig sentir un calfred que em travessava l’espinada.

Em va mirar fixament i em va posar un dit als llavis. Em va agafar la mà i la vaig seguir, no podia fer res més. Vam pujar a un taxi i li va allargar al conductor un paper amb l’adreça. Un trajecte al·lucinant per una ciutat desconeguda per mi, que si em treus del barri i del centre no sóc bo per a res. El taxista va fer un intent de lligar conversa, però es va topar amb un mur de silenci i es va arronsar d’espatlles. Va posar la ràdio.

Hi havia dos ascensors però va tirar escales amunt. Quan vam arribar, jo esbufegava. Sobreàtic. Ella ni s’havia immutat. Va obrir la porta i em va embolcallar una alenada embafosa. Un rebedor sense cap moble, quatre parets i una cortina de vellut. Em va indicar que passés i va tancar la porta. Negror absoluta i només dues paraules: “Deixa’t fer”.

La roba va quedar al rebedor, si més no la meva. Em va lligar un mocador de seda als ulls i vaig sentir com descorria la cortina. Es va situar darrera meu i em va posar les mans a les espatlles. Les tenia gelades. “Endavant, jo et guio.”

Notava la fredor de les rajoles. M’havia fet ajeure a terra amb braços estirats i cames obertes. Em va lligar. Potser hauria hagut d’estar aterrit, però no podia. Era ben bé un titella que es deixava conduir per territoris inexplorats, vagament intuïts, foscament desitjats. Ni tenia voluntat ni volia tenir-ne. M’oferia al ritual amb tots els sentits a flor de pell, disposat a ser l’ofrena de la cerimònia que s’iniciava.

Unció. Olis essencials amb perfums molt antics, lents cercles concèntrics que convergien a l’arrel d’un sexe que es dreçava poderós, roent, desafiant, que implorava la tebior d’unes mans o d’uns llavis que l’esquivaven, que es delia per veure’s cenyit pel batec elàstic d’una altra pell. Lents cercles concèntrics, una vegada i una altra, obstinats, tenaços, insistents. Lentíssimes carícies que començaven als genolls i pujaven mil·límetre a mil·límetre cuixes amunt i s’obrien cap al ventre i es retrobaven al pit. I tota la meva sang bategant al punt precís on desitjava que morís aquesta espiral que no volia convergir.

Vaig perdre la noció del temps. Podien ser minuts o potser van ser hores. Com vinguda d’enlloc va començar la música. No vaig dubtar ni un instant: Victoria de los Ángeles, Auf Flügeln des Gesanges. Va ser com un cop de puny. Com podia saber què significava per a mi aquella peça?

“Primera lliçó: aprendre a esperar.” I vaig notar l’olor dolcenca que impregnava el mocador que em va posar damunt la cara i em va fer caure en un son de pedra.

Em vaig despertar amb un mal de cap espès i la boca amarga. Nu com un verm. Ajagut enmig d’una sala despullada d’un pis abandonat. Ni un moble, ni un paper, ni un llum, cap rastre de presència viva. Només jo i la meva roba, curosament plegada al rebedor. Ja no hi havia cortina i la porta era ajustada. Em vaig vestir d’una revolada. Vaig sortir al replà i vaig fer petar la porta darrere meu. Em vaig girar i aleshores vaig trobar aquesta nota que hi havia clavada: “Segona lliçó, 28 de juny. Sancho de Ávila”.

-Collons, collons, collons... Tio, quina història!
-Ha de venir, ho sé. N’estic segur. Ja era aquí abans que obrissin i no em mouré de la porta fins que la vegi. Ha de passar per aquí. Fa un mes que espero, tinc la lliçó ben apresa. Escolta, fes-me un favor, vés-me a buscar tabac, se m’està acabant. Té, agafa els diners.
-Fet, tio, ara torno. Això no m’ho vull perdre!

Vaig treure la nota de la cartera. De sobte m’havia pres l’esglai de pensar que havia llegit malament la data. I no, no l’havia llegida malament. Però ara hi deia: “Segona lliçó, 28 de juny. Sancho de Ávila. Sala 14”.

Caminava d’esma, resseguint els nombres de les sales, indiferent a la gent, esquivant grups, topant amb tothom sense excusar-me.

Sala 14. Vaig obrir la porta. No hi havia ningú, la sala era buida. Un llum convencional il·luminava tènuement el sofà i les butaques impersonals. Al fons, la porta que donava pas a la cambra mortuòria era oberta. Havia d’entrar, ho havia de fer per comprovar el que se m’imposava amb absoluta certesa.

I ho vaig fer. I mentre, pres d’una sobtada pau, em mirava allà, ajagut, amb les faccions afuades i el posat greu, no em vaig poder estar de somriure pensant què en faria el meu amic del tabac que havia anat a comprar per a un difunt de cos present.