llum intensa, far i guia,
si gosés demanaria
que l'oblit que m'aclapara
no em fos rebatut en cara.
Molt de cap, memòria poca:
heus ací mon trist bagatge.
Que en matèria d'homenatge
sempre arribo quan no toca,
genuflexe, pur tanoca.
Del bagul trauré el cilici,
de l'armari, deixuplines,
que només un bon suplici
del camí serà l'inici
de deixar de fer el pamplines.
En fi, era més que previsible, però ho sento.
.JPG)
1 comentari:
Hom fa el que hom pot. No és així???
Publica un comentari a l'entrada