Titelles

La meva memòria és flaca. Més que flaca, prima. Com el paper de fumar. Smoking. I no us penseu que ha estat fàcil arribar al nirvana de l'oblit. Anys de contracció al noble exercici d'esborrar records m'han elevat a la categoria de poder mirar enrere i no topar-me amb cap altra cosa que un erm sorrenc, aspirant a desert, bo per a no perdre-hi ni un instant.

És així. I no hi ha res a dir.

A ca meva, com que els pares tenien clar (i que el bon Déu els ho recompensi!) que havent satistet el deure de sostre i escudella no calia adornar-se amb tendreses ni magarrufes, em vaig estalviar tota expansió sentimental i/o festiva que altres plançons de la meva generació van haver de comportar.  Això fa que el meu primer contacte amb els titelles vingués de la mà de la lletra impresa, ja prou granadet, quan freqüentava els escrits del senyor Esppiu.

Potser per això els meus titelles tenen un cert aire seriós, fins diria un pèl tràgic, segons les circumstàncies. Però em fan companyia, com me'n van fer Pudentil·la Closa o Pulcre Trompel·li o Nicolau Mutsu-Hito en el seu moment.

M'inquieta però que de vegades m'adoptin un caient com de pel·lícula barata de terror, d'aquelles que ets fan sustus i es queden tan amples. 

 Fet i fet, però, no m'hauria d'inquietar. Així que faci el clic a Publica i el post s'arrengleri al lloc que li pertoca jo ja n'hauré esborrat la memòria i tot tornarà a lloc.