De processos, paraules i fronteres

Pels qui caminem d’orella, els carrers s’han tornat més perillosos des que hi ha cotxes elèctrics. Fins aquí, quan caminaves per la calçada –costum ben normal si les voreres són de fireta– el rum-rum del motor t’advertia que t’havies de fer a un costat. Ara, però, com que se t’acosten en silenci i amb traïdoria t’has de refiar de la bondat natural del xofer que, o bé s’avé a avançar al teu pas o bé t’adverteix amb un discret toc de botzina.

Pel que tinc entès, en castellà d’aquesta mena de vehicles amenaçadors en diuen “matapalomas” o “matasuegras”. No em consta, de moment, que hi hagi en català una denominació equivalent.

He pensat, posat a malbaratar alguns segons de la meva plàcida existència, que “pelacoloms” podria ser una alternativa plausible. En el cas de les sogres, però, hauríem d’esquivar l’”espanta-sogres” (literal, però inadequat amb tota evidència) i anar a raure en un hipotètic “pela-sogres”, que mantindria la simetria amb els coloms.

Si abandonem el terreny de l’automoció i ens quedem en el camp fèrtil de les paraules, trobarem el ressò d’altres dissonàncies que ens poden fer pensar. És el cas que a les Espanyes, on com acabem de veure opten per la liquidació d’aus i parentes, hi tenim també el “sinvergüenza”, tipus freqüent que convé sovintejar tan poc com es pugui. A les Catalunyes, en canvi, hi habita el “pocavergonya”. D’on es dedueix que on ells fan cau i net, nosaltres hi reservem una engruna de discreció o honradesa.

Tot això ve a tomb perquè en aquests últims revolts del Procés (sí, és clar, en majúscula) i davant de les andanades de diàleg que disparen les bateries del país veí, tinguem tots ben entès que no hi ha acord possible entre colles que estableixen tan nítides fronteres entre la manera d’anomenar petites coses sense importància.

Fronteres per fronteres, posem-les com cal.