Minotaure

Si hem de creure Espriu, quan Teseu va topar amb el Minotaure, va exclamar: "¡Qué peludo eres!" 

La resposta de l'engendre va ser: "Ink mry rmt". Després, vist que Teseu no les tenia totes i li tirava en cara que tothom el detestava, va suplicar: "Tw- íjï. tj sd. k wj". La súplica de poc va servir perquè Teseu era home d'idees fixes i anava per feina: "He vingut de lluny per destruir-te".

Qui més qui menys sap com va acabar la història. Com sap també la trista fi que va fer Ícar (guardeu-vos, fills meus, de l'eixelabrada supèrbia!). Dèdal, son pare, artesà de totes prendes que igual et feia una pista de ball, que una vaca de fusta o un laberint envitricollat, va acabar anant a petar a Sicília on encara va tenir esma de veure com escaldaven Minos.

En fi.

A mi, aquestes històries ni em van ni em venen. Són falòrnies d'un passat que cada dia és més remot. Si alguna vegada havia somniat submergir-me en això dels mites fins que harpies, tritons, esfinxs i sirenes em fossin familiars, ara hauria de dir "va a ser que no". (Si Teseu ha obert la porta a Cervantes no seré pas jo que se n'estigui.)

Amb tot, no em puc desfer del tot de vagues influències clàssiques, i en algun revolt del fil de tinta que neix d'una ploma desvagada s'hi fa present l'amic banyut. Admeto -com no pot ser d'altra manera- que li tinc una simpatia especial. Fet a parracs, tancat entre pedres i a la mercè del glavi inclement del portador d'un fil lliurat per una aranya... 

Mare de Déu, quin embolic!