Señor Paco, siau!

Embellecían el vergel de la Inmaculada Virgen María, Señora Nuestra, tres hermosos capullos llenos de vida y de halagüeñas esperanzas. La Santísima Virgen desde el cielo les sonreía, la tierra empezaba a aspirar sus perfumes y el claustro de la Enseñanza se felicitaba complacido por los óptimos frutos que esperaba. Mas ¡ay! ¡contra todo presagio rugió un viento huracanado, tronchó sus vástagos, y... secáronse para siempre los tiernos pimpollos al soplo fatal del beso de la muerte!

El capullo que us contempla (vull dir el que teniu més amunt, no fos cas que hi hagués algú amb vosaltres en aquests moments que llegiu i provoquéssim malentesos) no és altre que la germana Lluïsa Artigas i Castelltort, que va néixer el 5 de juliol de 1894 i traspassà la tardor del 1918 víctima de l'epidèmia de grip d'aquell any infaust (el 20 d'octubre, per ser del tot precisos). I el fet ha quedat per sempre més registrat a les pàgines d'un llibret que m'honoro de tenir entre els meus i que de tant en tant repasso.

Es tracta doncs d'una més d'entre la multitud que ja ha obtingut resposta a l'interrogant que només es tanca quan s'acompleix aquesta única certesa amb què ens dipositen en aquest món de mones. Interrogant que, sigui dit de passada, no em treu ni una engruna de son.

Però és el cas que ahir nit un veí que teníem mig adoptat ha emprès el seu últim viatge. Demà l'acompanyarem al seu últim estatge: quatre ulls escarransits per tot bagatge de comiat i molt de silenci.

És així i no hi ha més.

Simplement constatar que en això dels trànsits a l'ultratomba hi ha de tot, com a les rebaixes del Corte Inglés.

I a mi que em plau de constatar-ho.