Equus malignus

Diuen les males llengües que el món de l'Alta Edat Mitjana era d'una violència primària, exacerbada, potser desmesurada, qui sap si en estat pur.

A mi em van explicar -i m'agrada de creure-m'ho- que el gran avenç en el terreny de la cavalleria va ser atinar a lligar la sella al ventre del cavall de manera que muntador i muntura formaven un bloc compacte. Si a més hi afegim quilos i quilos de greix, ronya i ferro i projectem aquests centaures l'un contra l'altre, la topada devia ser per sucar-hi pa (i passar la baieta, sigui dit de passada): esquitxos de sang i altres substàncies més o menys líquides, i estelles d'ossos devien deixar els borns o els locus amoenus de torn fets uns "campos d'Agramante", com deia la meva àvia. I què no dir del peons -pagesots, no calia més- que pul·lulaven pels camps de batalla per rematar la feina? Un bon coltell introduït per l'escletxa de l'elm i un contundent cop al pom, i clac!, ull i cervell a fer punyetes i un altre cavaller a fer companyia a Nostre Senyor. Com ha de ser, faltaria més.

Com va ser que de tot aquest podrimener en va néixer una de les literatures més exquisides de l'occident europeu no us ho sabria pas dir, però és així i només cal que dediqueu alguns minuts a Raimbaut d'Aurenga o a la comtessa de Dia per comptes de perdre el temps buscant en la modernitat exemples més alts de refinament líric.

Amb tot, no és la poesia el que em fa escriure aquestes ratlles. És que fullejant un llibre d'aquests que agafo quan ja estic fins als pebrots (ja em passareu per alt la grolleria) d'ajupir el cap per treure'm la feina de sobre, he ensopegat amb la imatge que teniu aquí al damunt. I no m'he pogut estar de fer-me un fart de riure quan he tingut l'encert de mirar la carona que li van pintar al cavall de la dreta.

Mireu-vos-la bé. Amb un pinta com aquest, tinc per segur que el Cavaller Verd deuria fer-se un nom. Tot un nom, sí senyor!

O no?