Llavors

Els qui tenim la sort de dedicar-nos a aquesta variant de l'art dramàtic que algun despistat en diu docència i que ens entossudim a no abandonar la trinxera, no podem evitar de tant en tant trobar-nos algun especimen que ha sobreviscut a la nostra acció destructora i que, portat per un rampell que no hi ha manera que m'expliqui, se'ns acosta amb un somriure d'orella o a orella i ens exigeix un esforç de reconeixement que, valga'm santa Rita, jo mai no estic en condicions de poder-los oferir.

Amb el temps he desenvolupat una habilitat que a mi mateix m'astora: puc mantenir converses de deu minuts sense deixar traspuar cap sospita que no tinc ni la més remota idea de qui és el pàjaru o la pàjara de torn. És el meu límit. El que passaria al minut onze és encara un gran misteri, però molt em temo que també el sobreviuria amb un esplèndid repertori de piruetes verbals que deixarien el meu interlocutor/a en la més absoluta inòpia de l'escassa petja que ha deixat en els meus circuits de memòria.

Això no vol dir que hagi esborrat tots els records. N'hi ha que perviuen en mi i m'acompanyaran fins a la tomba. Dos exemples.

Un, el d'aquell sant baró que em va explicar com l'havien tombat quan va decidir-se a opositar a enterramorts. Inenarrable! El bon Jan no va aconseguir de tirar amunt una paret de maons i, és clar, el tribunal va comprendre que donar facilitats d'escapada als fantasmes no era de llei i que no podien concedir la plaça a qui no era capaç de segellar amb prou dretura el nínxol de rigor. Ben suspès, els ho he de concedir.

L'altra, la que em va comunicar el seu projecte de futur: estudiar per maquilladora de cadàvers. Una més que plausible sortida laboral que conjuminava la seva vocació artística i el desig d'una feina tranquil·la i sense soroll.

Sí, sí, és clar que també me n'he trobat que són executius estressats, infermeres bondadoses, metges o advocats, empresaris ardits o mares de família convençudes i felices.

Però què voleu, jo sóc com sóc, i només de pensar que alguna engruna de mi ha pogut suscitar les dues vocacions que us he destacat (hagin tingut o no una bona fi) m'omple d'una íntima i impagable satisfacció.

Teoria del desert

N'hi ha de sorra i n'hi ha de butxaca, plens de silenci o sorollosos, bons per a fugir-hi o temibles per a exiliar-s'hi. Són els deserts que jo freqüento i alterno segons les circumstàncies.

El que ara transito té dues cares. Una me la fabrico amb la paciència del vell manobre que arringlera maons perquè no vol esquerdes i busca salvar-se. L'altra ha vingut a mi perquè tocava, i m'hi passejo amb aire circunspecte.

Ara mateix estic comptant granets de sorra, perquè els meus deserts també tenen forma de rellotge i jo m'instal·lo a frec de la canal per veure com llisca el temps. Hi ha vegades que em pren la temptació de deixar-m'hi engolir. És la crida d'Alícia i el desig de conèixer l'altra cara del mirall.

Però sordejo, deu ser això, o potser que faig com Ulisses i em lligo al pal. I aleshores em pren la consciència de l'arrel i em busco els peus i em descobreixo cactus. Bé, també hi ha Goya, els gos i les bastonades i una rastellera d'imatges que callo però que hi són i m'acompanyen.

El meu desert sóc jo. I m'hi enterro.

Quan jo m'esmerço en una causa justa...

...com en Tell sóc adusta i arrogant. Ja sé, ja sé, he encreuat dues referències que fan de mal conjuminar: la imatge d'una bella senyoreta -com de tant en tant em plau de fer- i unes paraules de Pere Quart fotent-se (no sé si de bon rollo o no, jo diria que no) de la fastuosa vaca cega de Maragall.

Tot plegat, però, joc de poques taules. Si hi ha algú que té la pell prou fina per arrufar el nas perquè la consideració de la difunta de torn em faci venir al cap paraules de vaca, ho té clar. A mi, en això com en tantes altres coses, el que altri pugui pensar em té a la fresca. Pot semblar que no, que sóc considerat, prudent i fins i tot atent, però en el fons del fons res de res. Enganyo, fujo i anguilejo, que és el que em mola.

I a més que mira, que avui m'ha pegat per deixar que les fúries surtin a prendre el sol i s'hi torrin, i m'ajudin a dibuixar la línia precisa que em separa a mi mateix de la resta dels mortals. I si algú gosa trepitjar la ratlla, doncs que vingui el Tom Sawyer i el posi a caldo. Que en algun racó de la meva memòria més remota emmagatzemo tots els mastegots no donats i altres galindaines, i a qui gosi respirar pel bon jesuset que l'obro en canal i el penjo pels budells al ganxo més alt de l'escorxador. Per aquestes.

He dit. I tanco.

Errare felinum est

Si bé és cert que som els gats qui triem els amos i no els amos qui trien els gats, a Bastet poso per testimoni que això no és garantia d'encert!

A fe que em fa una mandra còsmica, però no em queda cap més alternativa que venir a pledejar en favor de la meva privacitat. Què n'heu de fer vosaltres si somnio o deixo de somniar? O de si somnio naps o cols? O xirivies, si em ve de gust.

I, al capdamunt de dalt de tot, va i se me les dóna d'artista i perpetra l'engendre amb què encapçala la deposició que m'ha tret de polleguera.

Doncs se li han acabat les magarrufes, us ho juro. El penso tenir a dieta de ronquets i moixaines fins que li baixin els fums, s'adoni del disbarat que ha comès i em demani perdó. O que li pegui per preparar-me una cassoleta de sardines en escabetx, que mira tu, un també té les seves debilitats.

Fins aleshores, cadascú al seu sarcòfag i Nostro Sinyor en el de tots.

Amén.

Gat

No sé si us ho creureu, però el meu gat somnia i m'explica els seus somnis. Està una mica amoïnat perquè són un pèl estrafolaris i ell el que voldria són somnis de ratolins o de formatges perfumats. Jo, per aconsolar-lo, li explico els meus (on tampoc no hi ha ratolins ni formatges) i de tant en tant miro de recollir-ne algun amb quatre ratlles benintencionades.

Aquest dibuix li va plaure i el té penjat al capçal de la seva màrfega. Diu que li fa companyia i que li dóna una mena de seguretat de pervivència. Jo no l'entenc massa quan diu això, però ja m'està bé. Deu ser perquè m'afalaga que li agradi i també perquè el meu gat i jo ens assemblem més del que podríem pensar a simple vista.

Li he demanat permís per penjar-lo aquí i m'ho ha concedit no sense una certa reticència. Però li he dit que em feia il·lusió i en el fons no em sabria negar cap caprici.

Si us agrada, bé. Si no, paciència. El meu gat continua somniant i d'alguna futura confidència en pot sortir algun altre dibuix que us plagui més que aquest.

Tot és possible i no se sap mai.

Projecte d'autoretrat en perspectiva

Pàgina 139

EPÍLEG

Plató, en el Banquet, explica que els éssers humans, en els seus inicis, eren home i dona alhora. Els déus, gelosos de la seva felicitat, els van separar i, a vegades, es tornen a trobar un home i una dona que havien format part del mateix ser. Llavors s'esdevé el que en diem un gran amor. Penso el mateix de les paraules. Quan un vers assoleix de dir-nos el que semblava inefable, és que les paraules han ocupat un lloc que ja havien tingut en l'edat d'or dels llenguatges, d'on van començar a ser desplaçades en episodis com els de Babel, en l'inici d'una llarga destrucció que culminaria en els diccionaris, les acadèmies i altres misèries. A la poesia li ha pertocat d'exercir la nostàlgia per aquella edat d'or en una infinita temptativa per recuperar el sentit i la força de les paraules. La poesia no tractaria, doncs, de la construcció d'espais de la llengua que mai no hagin existit, sinó que en el miracle probabilístic d'un poema hi hauria la reproducció d'un ordre perdut. En aquestes circumstàncies, el lector de poesia té més a veure -fent un paral·lelisme amb la música- amb l'intèrpret que amb els qui s'han de limitar a escoltar un concert. Per això n'hi ha tan pocs, de lectors de poesia, i per això són tan fidels. Els qui han fet l'esforç d'aprendre a interpretar un poema, d'aprendre a escoltar l'odre fonamental de les paraules, han accedit a un món al qual difícilment renunciaran.

No és ben bé la pàgina 139, que aquesta és pàgina blanca, què hi farem, però hi queda ben a prop i no ens discutirem ara per una pàgina de menys.

Tampoc no és ben bé el libre que llegeixo, podríem dir que és un llibre que sovintejo.

Tampoc no convidaré ningú altre a afegir-se a la roda, els ectoplasmes ja les tenim aquestes limitacions.

Però no podia passar per alt la incitació i deixar de donar-li complida satisfacció.

Ni que sigui tard, a deshora i amb un excés de llicències.

P.S. L'Epíleg en qüestió és a la pàgina 138 del llibre de Joan Margarit, Els primers freds. Poesia 1975-1995.

Botànica elemental

En qüestió de fulles, com en tot, n'hi ha que es conformen a gronxar-se a la branca que els pertoca i n'hi ha que s'arrisquen a descobrir territoris més amens per a tenir-hi un bon passament.

Poc introspectiu com sóc i escassament donat a considerar-me matèria d'observació, ara mateix em posaríeu en un compromís si em forcéssiu a arringlerar-me en una de les dues possibilitats.

Vista, però, la proposta de la senyoreta de torn, crec que no em costaria massa escriure una discreta apologia de la fulla viatgera.

Història de Tehuantepoc

El rei Tehuantepoc, assegut davant la finestra, contemplava l'horitzó. Aus del paradís i alguna serp despistada miraven de distreure'l, però ell s'entossudia a escrutar un punt a l'horitzó. Foren cridats a consulta grans dignataris de la cort, que l'observaren. El més ardit de tots parlà:

-Senyor, digueu-nos, què us hem fet? Quina ha estat la nostra mancança? Ens negareu per sempre els vostres ulls?

El rei, sense girar-se, parlà:

-No hi ha res en vosaltres que m'hagi ofès, podeu restar en pau.

En silenci i per respecte abandonaren tots la sala.

Barrejant-se amb el fregadís de les llargues capes diuen que unes paraules encara van sentir:

-Qui ha vist la llum només pot estar en quietud esperant el seu retorn.

A requesta

Si vós me la demaneu, amiga, jo no sabria decebre-us. I per a l'ocasió ens hem empolainat amb el vestit d'anar a menjar arròs amb lloro. Breu: aquí la teniu.

Cristall de quars, amb un poliment incongru amb les tècniques dels maies. Sí, un misteri. O una fabulació. La qual cosa, fet i fet, no li lleva cap engruna de simpatia a aquesta digníssima representació de tots aquells que han tingut l'amable discreció de precedir-nos i de fer-se fonedissos en benefici que puguem ocupar un bocí de terreny en aquest bonic planeta que perseverem a voler destruir amb un dedicació digna de millor causa.

I que consti que no tinc cap intenció ni sospita de pensament de voler seguir el camí llur. Mai dels mais.

Jo, aquí, estic molt i molt bé. I més en la vostra companyia.

Abril

Hi ha una teranyina de silencis on perlegen les paraules, com la rosada.

L'aranya, la lenta aranya, sempre és al mig. Som presa i festí, equilibri net de paradoxes, víctimes i botxins exquisits, un per sempre i per sempre dos.

El teu color és la mel i ara sé el teu nombre. Un atzar més, cop de canell i els daus que cauen justos al tapís i es sotmeten al destí.

Ho tinc dit: acarem miralls per multiplicar miratges. I els poblem de certeses.

Absolutament idiota

Us havia passat mai pel cap escanejar un rellotge?

A mi sí.

I ni d'aquesta manera es pot aturar el temps.

Deu voler significar alguna cosa, això?

Passem full

Gira la roda i ve que tot s'acaba. És llei de vida i, com és sabut, la ignorància de les lleis, ni que sigui voluntària, no ens eximeix d'acatar-les i de complir-les disciplinadament.

Doncs bé, és hora de passar full i abandonar aquest parèntesi d'inactivitat que m'he concedit: convé retornar a la disciplina i a la contracció al deure laboral. Així que em posaré de nou a remenar papers i a preparar el retorn a la feina.

Si faig balanç d'aquests dies, diré que ha estat discretament positiu: molta immobilitat, una mica de cessió a la convivència inesquivable, alguna lectura... Ja és això.

Eps, i que ho podria allargar sense massa empatx. Només un inconvenient: si el que de fet més em plau és fer el ploricó, què seria de mi sense poder-me lamentar?

Doncs res, passem full i cenyim-nos el cilici.

I anar fent, que el diari d'avui m'ha explicat amb pèls i senyals els desastres que ens amaneix el canvi climàtic i no és el cas que l'hecatombe m'agafés amb els deures per fer!

Posem-hi unes gotes d'horror hipotètic

Després de tanta carcanada punxeguda bé calia una mica de carnalitat rotunda, més que res per allò de la llei de la compensació.

Fet i fet, tot són cossos -o ossos, que ara no discutirem per una lletra de més o de menys- sotmesos a l'explotació de la imaginació i utilitzats com a pretext, que tenen un denominador comú: ja han passat a millor vida. (Dic això últim per si us fèieu alguna il·lusió respecte del fet que abandonava per un moment aquest territori dels avantpassats que m'és especialment simpàtic.)

De fet, la senyoreta que us observa em va venir a trobar d'entre una rastellera de companyes fixades en el temps que animen un full web ad hoc amb què ocupo algunes estones de lleure. Si ara em preguntéssiu que va fer que m'hi decantés per treure-la a passejar, no sé si sabria donar massa resposta. A mesura, però, que me la miro amb més atenció destacaria la cadència de les sines i la corba del maluc. També m'interessa la simetria del cabell i l'ombra dels ulls. Detalls i circumstàncies que ara em permeto de destacar, igual que podria no fer-ho, per anar complint el ritual de farcir de lletra aquest rectangle que d'aquí una estona anirà a ocupar el seu lloc al rengle de les altres banalitats amb què vaig allargassant aquest meu bloc, que és el vostre.

No tinc massa la temptació de remirar antigues entrades. Sortosament sóc home de seny i prou donat a la vergonya (pròpia i aliena) per no acarar-me a disbarats ja comesos. Però per si es donés la circumstància que en algun improbable futur regirés velles entrades i em tornés a trobar amb aquesta, deixaré constància que en el dia d'avui la senyoreta podia acreditar totes les seves carns intactes. No fos cas que alguna extraordinària ingerència més enllà de la racionalitat que gastem els humans m'hagués subvertit les certeses i me la trobés retratada en la molt poc atractiva aparença que deu poder acreditar ara mateix.

I mira, ara que ho acabo d'escriure, aquest podria ser un tema d'un cert interès per a una petita història d'horror cibernètic.

Ves quines imaginacions...

Addenda

No m'excusaré pel lapsus cronològic. Simplement adduiré que en aquests precisos instants la dotació neuronal de qui això subscriu i de la simpàtica bella dorment que ha condescendit a encapçalar aquestes línies són perfectament equiparables.

Ja sé que això no obvia la pífia però, què hi voleu, posant els punts sobre les is un hom se sent més reconfortat.

D'altra banda, em calia un terme de comparació a la desfilada d'ahir (o de la que encara trigarà dos mesos a produir-se, vés a saber). Aquesta té més color i un posat de resignació precristiana molt en consonància amb la vitrina on és obscenament exposada en benefici de l'expansió cultural del contemplador de torn.

Amb tot, a mi qui de fet m'enamorava era el Negre de Banyoles, en la mesura que acreditava un plus de poca vergonya en els processos de deshumanització del difunt. D'altra banda, no em negareu que la taxidèrmia -per matussera que sigui- implica una voluntat d'eternitzar el moment que supera de llarg el simple abandó a l'aventura dels processos de corrupció natural o a l'escassa eficàcia de les tècniques de momificació. Ni els egipcis ni els peruans em sembla que puguin acreditar massa mèrit en el terreny de la preservació del gest. I tampoc, no ens enganyéssim, les miraculoses conservacions via cos incorrupte, pel que m'ha estat llegut de poder constatar in situ.

Tot plegat, tanmateix, misèria i companyia. Qui sap si en algun racó remotament indesxifrable dels difunts exposats, una petita llum de consciència no els permet de contemplar els contempladors i riure-se'n amb escassa benvolença? Al capdavall, com explicar si no el tenaç somriure que acrediten totes les mòmies...

Doncs ja ho sabeu, dilectes amics, quan us encareu a un difunt d'aquests, componeu el vostre gest i no descarteu ser espectador i espectacle a la vegada.

I no us espantéssiu si algun us fes l'ullet!

Ad mortem festinamus

En un suprem exercici de brillantor reflexiva no m'estic de proclamar que la gran aportació del temps de vacança és la possibilitat de perdre'l sense recança:

Us ho poso en vers:

Ara que ha arribat la vacança
perdem el temps sense recança.

(dos versos octosil·làbics apariats, oh meravella, que el fan feliç a ell i potser a ella)

I posats a perdre'l, regal que em faig en aquest 30 de maig de 2007, una de les moltes possibilitats que m'ofereix el meu imaginari és escatir el següent dilema: quina difrència moral hi ha entre la contemplació de les mòmies desenterrades al convent de les Saleses del Passeig de Sant Joan i la llambregada distreta a qualsevol mòmia egípcia robada i traslladada a un museu europeu?

El turisme dignifica?

No n'estic gens convençut. Ni d'això, ni que viatjar signifiqui algun progrés cultural.

Però és que jo sóc una mica impertinent.

I m'agrada ser-ho, la veritat és aquesta.

Associacions

A l'hora d'escollir cavall aquesta Mort se l'ha triat molsudet. Li lloo el gust perquè en qüestió de darreres, la comoditat hi pot molt.

De fet, no sé per què, aquesta pintura em fa pensar en un lamentable dinar a un restaurantet grec que hi ha a la vora de casa. El menjar era satisfactòriament trampós, com la decoració -que arribava a crear un miratge d'autenticitat de tan falsa com era. Però el que vaig trobar imperdonable, t'ho miris com t'ho miris, va ser l'exigu diàmetre de la cadira, que no dubtaria a titllar d'insultant. Ja em direu si un vessament de natges impossible d'evitar no us hauria amargat la dinada. La solució, evidentment, no tornar-hi. Oi més quan en qüestió de restauració forana el meu barri en va gras. A cinquanta metres escassos de l'establiment del cul estret n'hi ha un altre del mateix ram que no crea males sensacions i que ofereix uns seients sòlids, consistents, d'amplitud generosa. La ingesta de lípids, en aquestes condicions, es fa més amable: no has d'estar pendent d'aixecar-te amb una diana perfilada al darrere que convida a sicalíptics exercicis de punteria (ja em passareu per alt l'associació eroticoescatològica).

Ara, si anem a mirar i tenint en compte que la imatge és mexicana, també hauria pogut recordar una molt simpàtica ocasió en què sopant en un bonic local d'aquesta nacionalitat, un molt bufó escarabatet feia companyia a les tortes i s'hi passejava amb una elegant displicència. Atès que érem els convidats i no era el cas de posar en evidència ningú (ni els amos del local ni els convidadors de torn) em vaig limitar a desfer-me amb discreció de l'hoste insòlit i a deglutir amb el meu millor somriure la llesqueta. He de confessar que vaig sentir un crec-crec sospitós. Només em pesaria acceptar que vaig deixar el meu amic peripatètic atabalat i sense elitre.

Però això, és clar, no ho vaig poder escatir.

Faula per als amants dels llibres

Com és ben sabut el cuc pare, per espavilar la nissaga, els planteja el problema de l'enciclopèdia: si un cuc comença a devorar una enciclopèdia de deu volums de mil pàgines cada volum per la número u i no s'atura fins a la pàgina mil del darrer volum, quants fulls haurà travessat?

Sempre hi ha el banau de torn que pregunta si s'han de tenir en compte les cobertes. No, és clar. L'innocentot amb ganes de despuntar deixa anar: "Deu mil!", i s'ha de conformar a ser la riota dels més espavilats i cauts que ja han vist que la pregunta té trampa, i van fent càlculs. Indefectiblement surt el repelent de torn que pontifica: "Quatre mil un", i es queda tan ample.

El pare cuc voldria felicitar-lo i posar-lo com a exemple per a tots: reflexió, perspicàcia, bibliofília, lèxic, capacitat de càlcul... què més por demanar el pare cuc. Al capdavall li ha donat la resposta correcta.

Però hi ha un no sé què que el refrena. Se'l mira amb posat seriós i diu: "Sí, has donat la xifra exacta, però has comès pecat de supèrbia. Et puc admirar, però no aprovar el teu fer; és així."

-I això, pare cuc?
-Aprèn la lliçó, fill, abans d'abandonar la prestatgeria de la qual et foragito: la riquesa del cuc no es troba en l'exhibició impúdica dels seus mèrits, sinó en la discreta dissimulació de les seves capacitats. Només una cosa ens pot salvar en aquest món cruel i és que al nostre costat tots puguin passar per més savis que nosaltres.

I el cuc fill, apresa la lliçó, s'arrossegà xanet-xanet fins a la prestageria dels clàssics. Se la va empassar sencera i, des d'aleshores, viu feliç i en soledat.

Punt de vista

El foc exerceix una estranya fascinació sobre els humans. Ergo, exerceix una estranya fascinació sobre mi. Això deu ser un sil·logisme. O no, jo què sé. Cogito, ergo sum. Ergo és una paraula que ressona perquè combina una vibrant i una aproximant. Els sons. Hi ha tantes maneres de perdre el temps... com de guanyar-lo, és clar. El temps exerceix una estranya fascinació sobre els humans. El temps té un gran avantatge: passa. Tot passa, tot flueix. Banyar-se al mateix riu em sembla un projecte fútil: jo no em banyaria mai a un riu. Els rius estan bé als mapes perquè no hi surten els peixos. I n'hi ha que fan unes giragonses que en diuen meandres. Són rius que es resisteixen a morir i allarguen la seva agonia. Les Coplas a la muerte de su padre em van desconcertar molt de temps per l'ús de possessiu. Jo tenia pocs anys i l'autor del llibre de text era una mica tanet o Manrique esquizofrènic. Si la mar és el morir, no us hi banyeu tampoc, deu estar impracticable, amb tants de cossos. Preu per preu, cementiris: ordre, simetria, quadrícula. I amb sort algun xiprer, l'únic arbre enraonat que té el pudor de no exhibir el desordre de les branques. M'enamora l'ordre, ves què hi hem de fer, per això em fa mal a la vista el món i el defujo. Em faria monja de clausura a l'estil antic, quan no les deixaven sortir i quan, si el metge les havia de visitar, es cobrien el cos amb estampetes per allunyar la temptació i el pecat. Això ho feien, és clar, de portes enfora. De tots és sabut que la intimitat d'un convent amagava deliris lúbrics i obscures desviacions. Per què si no els homes i les dones d'aquest país s'han entestat de tant en tant a exhumar les monges en les grans ocasions de devastació sacrílega? Per una simple i científica voluntat de demostració palpable, heus ací la simple resposta. Exactament la mateixa que m'ha convidat a aquesta reflexió entomològica, perquè de tant en tant em complac a desdoblar-me en lupa i lepidòpter.

I el cas és que, de fet, el que m'atreia de l'exvot era l'orinal.

Bé, de fet ja és això, no us sembla?

Ecos

Suau i exacta,
precisa en el teu lloc,
retens el secret miratge de la vida.

Sigues encara un instant
i deixa que
una a una,
lentament,
desprengui del meu silenci
les estelles sagnants
de la teva absència.

Non non

I aquesta imatge? Desig, pur desig de transcendir la matèria i assolir la categoria de bibelot (salvo la cara amb la tria del fang poc historiat) i que em deixin dormir.

"El meu regne per una dormida!", deia un rei que no va passar a la història. Jo, però, el reverencio i li lloo la tria: què millor que la mort transitòria amb garantia de resurrecció? És el no va más, el non plus plis, l'alfa i l'omega de les desiderates. Breu, que no vull cap altra cosa: llevar-me els quatre parracs que m'han afilerat al rengle dels pudorosos convencionals i submergir-me en el nirvana de l'absència de tot.

Ja sé, ja sé, cap a quarts de tres els meus ulls s'obriran i ho veuré tot negre, em llevaré i em fumaré un parell de cigarretes tot esperant que em vingui la son. Ja és ritual.

Però i què?, és bell somniar. Despert, però somniar. I afegir una peça cantelluda al trecaclosques inconclús.

Gens i ales

Sóc d'una mena de manera que quan se'm posa una música al cervell no m'abandona en tot el dia. El meu repertori no és excessivament variat, ho he d'acceptar: bascula entre "Tinc una vaca lletera/no és una vaca qualsevol" i "Mon carro me'l robaren/anit mentre dormia".

Això no tindria -no té- cap mena d'importància, si no m'entestés a deambul·lar entre els éssers vagament humans que pul·lulen al meu entorn entonant aitals aberracions, la qual cosa em deu donar a ulls i a orelles d'altri un escàs crèdit.

El fet, amb tota evidència, no m'inquieta excessivament.

És el cas, però, que tot el dia que em barrina el cervell una divertida cançó de Francesc Pi de la Serra, precisament en una tornada d'allò més escaient: "Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol".

El detall curiós és que en el llibre que tragino i vaig llegint a estones (Cada taula, un Vietnam de J.M. Huertas Claveria) he trobat reproduïda l'estrofa d'un poema d'Ibáñez Escofet:

Tapen el sol els fills de puta
de l'esquerra, de la dreta i de tot lloc,
la boira espessa ens tapa tota ruta
encar que caminem a poc a poc.

Et voilà!

Jo, que em vanto de ser d'una lentitud aclaparadora, m'he sentit molt confortat per la feliç coincidència.

I ho escric. Perquè sí.

Càmera oculta

No he pogut resistir la temptació de fer-vos partíceps d'aquesta instantània aconseguida en una reunió del principal partit de l'oposició.

Després d'àrdues deliberacions sobre quina podia ser la seva aportació a la felicitat i el benestar dels súbdits de la Corona van procedir a una votació. Just en aquest moment, el nostre ardit fotògraf va immortalitzar l'acte.

No cal dir que la votació va ser unànime.

Que el bon Jesús ens aixoplugui!

Cigala

Els camins del senyor són inescrutables i el destí de l'home una joguina a mans del voler dels déus.

Allerada per la descoberta d'un origen del món tan explícit, una amiga filòsofa, portada per un rampell d'equidistància, simetria i equitat, em reclamava -i ho deia amb aquestes mateixes paraules, en dono testimoni- l'exhibició sense filtres, vels ni censures d'una cigala.

No tinc cap mena de dubte que, devota d'un vegetarianisme estricte, no es referia al crustaci, sinó a aquesta mena de penjarolla que és l'orgull dels qui no tenen res més de què vantar-se i que xifren en la generositat de les seves dimensions l'última raó i autèntica justificació de la presència llur en aquest món... de mones, clar.

Jo, però, que estic dotat d'una gran circunspecció i que en qüestions d'apèndixs virils vaig més aviat peix, he buscat la manera de satisfer el compromís mirant de no posar-me de peus a la galleda.

I és per això que apel·lant als bons oficis de sant Google crec que he pogut sortir del pas: penjar un Cigala amb tots els ets i uts, amb tots els pèls i senyals, però sense arriscar-me a molestar cap més sensibilitat extremada.

Per la resta, prometo que així que tingui temps esbrinaré qui era el tal Cigala, no fos cas que em resultés parent del Diego el, i encara la féssim grossa!

Vísceres en remull

Il pleure dans mon coeur
Comme il pleut sur la ville ;
Quelle est cette langueur
Qui pénètre mon coeur ?

Ô bruit doux de la pluie
Par terre et sur les toits !
Pour un coeur qui s'ennuie,
Ô le chant de la pluie !

Il pleure sans raison
Dans ce coeur qui s'écoeure.
Quoi ! nulle trahison ?...
Ce deuil est sans raison.

C'est bien la pire peine
De ne savoir pourquoi
Sans amour et sans haine
Mon coeur a tant de peine !

Ara, dit per Verlaine queda mono, oi?

Qui som? On anem? D'on venim?

Em considero -generalment parlant i fins i tot arriscant alguna concreció- una persona afortunada.

Als meus setze anyets tot just estrenats vaig alliberar-me d'inquietuds metafísiques i vaig arringlerar-me amb una disciplina digna de millor causa al rengle dels materialistes sorruts. D'aleshores ençà que les coses em van mitjanament bé i esquivo qualsevol inquietud transcendent amb una displicència que no se la salta un torero.

Desconec les angoixes existencials i les introspeccions malatisses. Llisco per l'epidermis del Cosmos amb un deseiximent que qualsevol torturat existencial m'hauria d'envejar. Sóc, mal que us pesi, lleu com un sospir i insubstancial com una ploma. He descobert que sóc responsable dels meus actes i que no tinc dret a penjar a lloms d'altri els meus fracassos. Resulta ser que he descobert que el món no està dissenyat per torturar-me i que sóc conscient que el meu melic no és el més rotund del món mundial. Puc enfrontar-me a qualsevol mirall i superar l'envit. Em sé afortunat i estic plenament convençut que si la meva felicitat es conegués seria l'enveja de propis i estanys.

Breu i resumint: m'agrado.

Hauria de demanar perdó? I ara!

Poseu-vos grocs com l'enveja, verds com la bilis, o negres com el futur que us espera. Jo, en l'entretant, seguiré adorant Courbet i -llevant-me el capell i fent mil reverències- només gosaré fer-li una acotació: Sí, aquest és l'origen del món, però també la seva última justificació.

Posats a triar

Posats a triar, per qui em decantaria?

El de l'esquerra té planta. Un pèl esprimatxat potser, però fatxenda, i llueix el xamberg amb aire desimbolt, ben disposat a veure-les venir i com dient "fot-me-les aquí que no tinc butxaques".

L'altre, en canvi, com un si és no és, amb aires de súplica interrogant, oferint -sembla- un sarment amb memòria de renoc i aspiracions de serpent, tot un panorama.

Col·loqui? Potser. Imagino la negociació llarga i envitricollada, probablement inútil. Quin diàleg és possible entre qui ja sap la veritat i qui mira d'esquivar-la?

Amb tot, però, les partides es juguen sempre amb cartes marcades i s'enxampa primer un mentider que un coix.

Aquest és, amb tota evidència, un missatge per a navegants però escrit a la bella manera de qui es complau a dir-ho tot sense dir res.

Señor Paco, siau!

Embellecían el vergel de la Inmaculada Virgen María, Señora Nuestra, tres hermosos capullos llenos de vida y de halagüeñas esperanzas. La Santísima Virgen desde el cielo les sonreía, la tierra empezaba a aspirar sus perfumes y el claustro de la Enseñanza se felicitaba complacido por los óptimos frutos que esperaba. Mas ¡ay! ¡contra todo presagio rugió un viento huracanado, tronchó sus vástagos, y... secáronse para siempre los tiernos pimpollos al soplo fatal del beso de la muerte!

El capullo que us contempla (vull dir el que teniu més amunt, no fos cas que hi hagués algú amb vosaltres en aquests moments que llegiu i provoquéssim malentesos) no és altre que la germana Lluïsa Artigas i Castelltort, que va néixer el 5 de juliol de 1894 i traspassà la tardor del 1918 víctima de l'epidèmia de grip d'aquell any infaust (el 20 d'octubre, per ser del tot precisos). I el fet ha quedat per sempre més registrat a les pàgines d'un llibret que m'honoro de tenir entre els meus i que de tant en tant repasso.

Es tracta doncs d'una més d'entre la multitud que ja ha obtingut resposta a l'interrogant que només es tanca quan s'acompleix aquesta única certesa amb què ens dipositen en aquest món de mones. Interrogant que, sigui dit de passada, no em treu ni una engruna de son.

Però és el cas que ahir nit un veí que teníem mig adoptat ha emprès el seu últim viatge. Demà l'acompanyarem al seu últim estatge: quatre ulls escarransits per tot bagatge de comiat i molt de silenci.

És així i no hi ha més.

Simplement constatar que en això dels trànsits a l'ultratomba hi ha de tot, com a les rebaixes del Corte Inglés.

I a mi que em plau de constatar-ho.

Sportsman

Com que m'ha vingut així com de sobte una fúria esportiva que no em conec i això em causava una molt fonda inquietud després de consagrar un vida a l'olímpic menyspreu per a qualsevol activitat física que vagi més enllà de passar les pàgines d'un llibre, traginar una copa fins als llavis o perfilar la bèstia de dues esquenes, m'he submergit en la recerca d'icones revellides que poguessin aixoplugar aquesta dèria que em feia desconegut als meus propis ulls de mi mateix.

Per sort me n'he sortit i a més amb nota. Si puc lligar l'hoquei amb l'Edat que m'enamora, encert per partida doble.

Veges tu, dilecta amiga, que fins en un temps tan allunyat com aquest hauríem pogut coincidir a l'encalç d'una pilota.

Com ens hem de veure.... hips!

Contradient Sèneca

Pel que sembla ser no estic massa d'acord amb segons quins filòsofs quan afirmo que la meva llibertat s'assenta en l'acurada selecció dels meus esclavatges.

Aital descobriment no deixa de satisfer-me perquè em reafirma en una de les meves debilitats, ço és, no coincidir amb les opinions emeses sigui fa centenars d'anys sigui la vigília mateixa. I aquesta flaca em confirma en una altra de les meves servituds predilectes: portar la contrària sistemàticament.

És per això que avui vinc aquí per contradir-me a mi mateix.

Perquè ara és el moment que m'abelliria desgranar un rosari de dicteris contra els fats perseguidors (Aribau dixit) que m'han tingut tot el cap de setmana amb el dogal al coll i la bola al turmell. Ai, com em plauria de lliscar pel llis pendent de l'aucompassió i deixar-me agombolar per la llefiscosa sonsònia del jo-no-m'ho-mereixo.

Doncs res, amic, no tan sols t'ho mereixes sinó que tu mateix t'ho has buscat. I no hi ha res més a dir, que ja està bé de projectar més enllà de les misèries pròpies les culpes del que se't fa difícil d'empassar.

Tant lament i tanta trampa ja fa escudella. (Àvia dixit.)

Doncs això.

Equus malignus

Diuen les males llengües que el món de l'Alta Edat Mitjana era d'una violència primària, exacerbada, potser desmesurada, qui sap si en estat pur.

A mi em van explicar -i m'agrada de creure-m'ho- que el gran avenç en el terreny de la cavalleria va ser atinar a lligar la sella al ventre del cavall de manera que muntador i muntura formaven un bloc compacte. Si a més hi afegim quilos i quilos de greix, ronya i ferro i projectem aquests centaures l'un contra l'altre, la topada devia ser per sucar-hi pa (i passar la baieta, sigui dit de passada): esquitxos de sang i altres substàncies més o menys líquides, i estelles d'ossos devien deixar els borns o els locus amoenus de torn fets uns "campos d'Agramante", com deia la meva àvia. I què no dir del peons -pagesots, no calia més- que pul·lulaven pels camps de batalla per rematar la feina? Un bon coltell introduït per l'escletxa de l'elm i un contundent cop al pom, i clac!, ull i cervell a fer punyetes i un altre cavaller a fer companyia a Nostre Senyor. Com ha de ser, faltaria més.

Com va ser que de tot aquest podrimener en va néixer una de les literatures més exquisides de l'occident europeu no us ho sabria pas dir, però és així i només cal que dediqueu alguns minuts a Raimbaut d'Aurenga o a la comtessa de Dia per comptes de perdre el temps buscant en la modernitat exemples més alts de refinament líric.

Amb tot, no és la poesia el que em fa escriure aquestes ratlles. És que fullejant un llibre d'aquests que agafo quan ja estic fins als pebrots (ja em passareu per alt la grolleria) d'ajupir el cap per treure'm la feina de sobre, he ensopegat amb la imatge que teniu aquí al damunt. I no m'he pogut estar de fer-me un fart de riure quan he tingut l'encert de mirar la carona que li van pintar al cavall de la dreta.

Mireu-vos-la bé. Amb un pinta com aquest, tinc per segur que el Cavaller Verd deuria fer-se un nom. Tot un nom, sí senyor!

O no?

Una mica

Una mica cansat, una mica emprenyat; una mica enyorat, una mica fotut. Moltes miques fan un molt, ja se sap, però ara més em sento un rosari de miques que no un tot que camini en la mateixa direcció.

Setmana dispersa, d'anar fent, una mena d'autòmata sense una programació massa definida però que compleix per inèrcia i satisfà les obligacions que té contretes. No sé si es nota massa, ni en el fons no sé ni si m'importa, però sóc com una carcassa buida que circula pels llocs habituals i que aconsegueix que el reconeguin com el que es creuen que sóc. Tot va, doncs, segons els paràmetres previstos.

I feliços ells, feliç jo. O potser no, que de vegades fa més ràbia que altres.

Que un hom es cansa de parar l'orella i atendre les múltiples cares de l'egoisme circumdant.

Fins quan?

Que potser ja està bé de goma i de contorsionisme i convé obrir el calaix dels punts i repartir-los sobre les is.

Moments

Segueixo tirant de Ponç -espero que ningú no es molesti- i trio aquest perquè trobo que lliga amb la coincidència de tres fets que aquests dies m'acompanya.

Un, que estic llegint El torn de La Torna, el llibre que posa els punts sobre les is a la "brillant" actuació perpetrada per l'Albert Boadella quan es va apropiar per la patilla de l'obra que havien creat col·lectivament en el seu moment Els Joglars. A mesura que el vaig llegint i retrobo episodis mig enterrats en la memòria em ve com un tuf de podrit que Déu n'hi do.

Dos, que m'assabento que la fiscalia demana una multa de 21.600 euros per a Pepe Rubianes per les seves respostes a l'entrevista que li van fer al programa El club de TV3.

Tres, que els magistrats han decidit que De Juana Chaos segueixi complint condemna i mori a la presó amb la consegüent alegria del franquisme sociològic tan simpàticament representat pels senyors del PP i altres cavernícoles ad hoc.

Jo, que sóc fidel seguidor de la COPE perquè crec que no es poden ignorar els brams d'ase, començo a estar una mica inquiet. Fins ara em pensava que era cosa de l'edat això de recordar el passat: ja se sap que quan un posa anys va canviant la memòria a curt termini per la de més llarg recorregut. Però començo a sentir una inquietud cada cop més consistent a mesura que el panorama d'aquest racó de món en què m'ha tocat de viure es va deixatant i va adquirint una consistència apegalosa, magmàtica, quitranada.

Fet i fet, cada dia se'm fa més carregós deambul·lar-hi i assistir a la mena d'esperpent en què s'està convertint l'espectacle polític que ens serveixen (tant si mires més enllà de l'Ebre com si prescindeixes dels veïns obligats). La veritat és que si reunís el valor suficient i no tingués el cul tan llogat, ficaria quatre rampoines en una maleta i m'exiliaria per temptar la sort d'un horitzó més racional i discret.

De moment m'he de conformar, però, amb les petites alegries. Com la d'avui, per exemple, quan la Míriam després d'haver-se fet pregar una mica ha condescendit a treure el violí de l'estoig i ens ha ofert als seus companys de curs i a mi uns minuts de música.

Ha estat una petita benedicció i li'n vull donar les gràcies.

Jerigonzo

La bonica paraula amb què encapçalo aquest mig acte de contricció me la va regalar una senyoreta teleoperadora que s'obstinava l'altre dia a encolomar-me una oferta de línia telefònica o connexió ADSL -ara no podria dir ben bé de què es tractava.

Ella em parlava en castellà i jo, que el xampurrejo, anava trampejant la situació com podia tot i que, ho confesso, de tant en tant intercalava una falca catalana per temptejar si podíem anar com a mínim cap al bilingüisme passiu.

El diàleg per a besugs (ella entestada a arrancar-me un sí i jo obstinat a fer-li entendre que no) va acabar amb una certa brusquedat quan va i em diu: "Y por qué me hablás en jerigonzo si vós sabés que no lo entiendo?"

Veient que el diàleg tenia poques perspectives jo, que aquests dies vaig emmurriat i una mica curt de paciència, li vaig etzibar un eixut "moltes gràcies, bona nit" i vaig tallar la comunicació.

A pilota passada, però, em sento obligat a regraciar la meva desconeguda interlocutora. Si fins ara anava atabalat en això del nom de la llengua i ja no sé si dir-ne català, valencià, balear, bacavès o rosalbacavà, heus ací que ja tinc el problema resolt: jerigonzo!

La veritat, sona bé. I amb una mica de voluntat estic disposat a admetre que té aromes de multiculturalitat i transversalitat.

Adopteu-lo i propagueu-lo, farà fortuna.

Calia

Fa dies que em ronda pel cap penjar-vos aquesta imatge perquè, què hi voleu, us tinc tirada. I és de llei que us obsequiï amb alguna cosa bona de tant en tant.

No és la primera vegada que Joan Ponç s'instal·la en aquestes pàgines. Jo, ho dic ho proclamo, li tinc una devoció i una admiració molt altes.

I una enveja profunda. De fet de fet, alguna cosa barataria per poder dibuixar una mica com ell. Però no és el cas i no hi dono més voltes. Ho accepto, amb disciplina i un somriure.

Com em surt de fer-ho.

Cercles

...ara em podria proclamar republicà de tota la vida i barrar finestres i porticons i fins i tot barrejar cianur amb les garrofes per imaginar els recargolaments dels camells desafiant l'astorat esglai dels monarques amb el turbant de gairell i preguntant-se com s'enfilarien al proper balcó però amb tota evidència no ho faré perquè un cop l'any és bo sentir-se devot de Lluís XVI i ignorar les guillotines de la raó i a més em plau de donar-me la benvinguda de nou a aquest pou que he decidit que seguiria omplint a poalades de disbarats ja que si vas a mirar res no hi ha de més dolç que allò que fem sense més raó que perquè ens ve de gust i no treu cap a res i em segeueixen enllaminint les llepolies...

o, resumint: feliços nosaltres que som un en la distància (com era evident, però em calia dir-ho)

i .

Tra(d)icions

Considerada en el seu conjunt i fins i tot escrutada amb la fredor minuciosa d'un microscopi, la meva vida tendeix a l'ensopiment i a la monotonia.

Potser en podria atribuir una part de culpa a l'escassa atenció que els meus progenitors van concedir al conreu de les tradicions més nostrades. Jo, ho he de confessar, vaig lliscar per la totalitat de la meva infantesa ignorant que existia el Tió i que quatre garrotades ben administrades podien provocar-li un alleujament intestinal altament gratificant per a l'emergència d'aquestes emocions que ens estoven el cor i ens tornen flonjos, beatífics i un pèl -ja em perdonareu l'epítet- ataujanats.

Malgrat aquest dèficit que ja he fet tard per rescabalar, resulta que no em puc estar a les meves velleses d'assitir aquests dies al ritual que fa al cas, atès que en la perifèria de la meva tribu hi ha hagut arriscats especímens que s'han consagrat al noble art de la reproducció i bé cal participar de les seves expansions sentimentals. És el cas, doncs, que no em queda altre remei que activar els músculs risoris per compondre una imatge a l'alçada de les circumstàncies i fins fer boca de rap perquè puguin considerar-me del cor dels qui entonen una misteriosa sonsònia per acomboiar el ritme de les bastonades evacuatòries.

Tot plegat em produeix una enorme confusió, perquè la meva formació cartesiana no s'avé sense grinyols amb aquesta tirada escatològica i estrident amb què en aquest racó de món solem adornar les nostres alegries.

Ara, això sí, que quedi clar encara que em costi l'exili: jo, del caganer, en passo.

Siguem savis...

...i prenguem exemple de qui ha entès l'únic remei per a sobreviure en l'erm llefiscós que ens amaneix el calendari.

I sàpigues, Veu, que estic plenament d'acord amb les paraules que vas dictar. La matèria dels somnis es complau en el silenci.

Temptacions

A veure, Geperut, de temptacions d'autocompadir-nos en tenim tots i no és la contemplació de les pessigolles que li fan a una màrtir i verge (doblement màrtir, doncs) que ens en dissuadiran. Altrament, pel coneixement que tinc de la teva dimensió real, no ets el més indicat per fer una deposició d'aquesta índole. En els annals del meliquisme autocompassiu m'han dit persones de molta confiança que hi tens plaça assegurada i de rellevància conspícua.

O sigui que menos lobos caperucita i a veure si esmoles el teu enginy que últimament el que escrius és ensopit, poc interessant, vacu i perfectament prescindible. No t'ha passat pel magí retornar als pinzells i abandonar les tecles? Jo crec, sincerament, que hi sortiríem guanyant. Tu, perquè t'entretindries en soledat i nosaltres perquè ens estalviaríem la lectura d'aquesta mena de despropòsits amb què t'entestes a crucificar-nos.

De fet, de les teves entrades només salvaria aquestes fotografies que de tant en tant posen un punt de nostàlgia eròticofestiva al teu bloc. Les senyoretes tenen un cert encant i animen el cotarro, que diria aquell.

I acabo. Desitjant-te un Nadal ple joia i alegria. I amb moltes expressions de part de la Veu, que és qui m'ha demanat que t'adrecés aquestes paraules. A ella mateixa li feia una mandra còsmica treure el nas i, a més, crec que ja et dóna per vagament perdut per a la república de l'intel·lecte.

No et sàpiga greu. Les coses són com són i t'has d'entrenar a acceptar-les. En última instància, si et costa d'empassar, sempre et pots compadir una mica de tu mateix.

Consolació

Per si teníeu la temptació d'autocompadir-vos.

Homenatge a la carpa

i és hora que dius ara vull escriure i penses de què i penses també que tant li fa que no és ni el què ni el com ni el perquè que és el fet en si mateix que escriure és l'única manera que coneixes de fer emergir l'illa per ajeure't una estona i sentir l'aspror de la sorra i l'escalfor del sol petites hores per concedir-te una mica de repòs després de la travessa que t'ha buidat una mica més i ja et comencen a inquietar les reserves encara que confies en el bon déu que ets tu mateix i la teva obstinada disciplina de supervivència troncs que sempre esperes que suraran i on et podràs aferrar per arribar a alguna riba hospitalària és a dir a un parèntesi més a una altra treva que consisteix a no pensar a no considerar de cara les coses i a triar una vegada més el biaix la distància el sarcasme la sornegueria la ironia la lucidesa i totes aquestes maneres de no encarar la pura i dura realitat que ja són molts anys un entrenament consistent tenaç persistent obstinat que t'ha dotat de la flexilbilitat del cuir i això et permet fingir que les ferides no existeixen o vantar-te de les cicatrius i acaronar-les amb els dits i comptar-les i arringlerar-les com a fites per perfilar els camins de la desmemòria benèfica virtut que et fa peix i et permet una vida circular boquejant i redescobrint el món cada tres segons víctima de la innocència perseverant a esperar una engruna de simetria en els qui voldries com tu però s'obstinen a ser com ells són autocomplaents i panxacontents ultrasatisfets d'haver-se conegut i embadocats en la pròpia meravella de ser portadors i alhora melic de l'univers i és l'hora que dius i bé ara ja he escrit i penses i què i et preguntes si hem avançat i et dius idiota i resols que res no hauria canviat si no haguessis escrit i penses no sí que hauria canviat series uns minuts més vell però si no ho haguessis fet ara no podries invertir el camí del cursor i rellegir i tornar a considerar que tot plegat és un disbarat i que tal dia farà un any

Vaguetats

Com que tenia feina pendent i a més d'una certa urgència he pres la decisió més sàvia: no fer-la. Bé cal que de tant en tant em desmenteixi a mi mateix i m'ignori, i em concedeixi una petita llibertat condicional.

Per aprofitar el temps guanyat he fullejat un llibre fins que he ensopegat amb aquestes paraules. Diuen així:

Incitació a la posteritat

Si mai no pots escriure ni estimar,
no perdis el temps buscant llocs per morir:
basta la cambra d'un hotel barat.
Ordena que no et passin cap avís
i paga dues nits per endavant.
Barrejats amb alcohol, t'has de servir
tres grams de Vesperax o Tofranil
i, en cas de cianur, un quart de gram.
Seràs un mort de luxe, perquè el crim
dóna el rang de poeta maleït.
Deixa escrita una nota desolada.
Millor encara, un poema inacabat.
A l'escenari buit, el raig d'un focus
caurà per tu. És la posteritat.

Són de Joan Margarit. Les he llegides de mig gairell i de seguida m'han captivat. A mi, és que el sarcasme em sembla una eina potent per tocar de peus a terra. A més es parla de morts i d'aquestes coses que es veu que em van. Malgrat això no sóc especialment morbós. Bé, no ho sé, però sense matisar massa diria que m'ha fet exclamar (en silenci i cap a dins, ben entès): "Que malparit". I bé, això me'l fa simpàtic. Perquè en qüestió de simpaties i antipaties, barra lliure, no?

I si no, podem fer com el savi antic. Que què feia? "Es gratava la panxa i es mirava el melic". (A. Camilleri, El primer cas de Montalbano, El Balancí 544, Barcelona 2006, p. 256)

Acato

Don Illán dijo que bastaba con esta prueba, le negó su parte de las perdices y lo acompañó hasta la calle, donde le deseó feliz viaje y lo despidió con gran cortesía.

Nota: De fet no el tenia al costat. Però he aixecat la vista i és el primer que m'ha cridat des del prestatge que tinc davant per davant. Vistos els resultats, potser li hauria valgut més restar mut. Però sóc de mena obedient i si em manen obrir un llibre per la pàgina 123 i copiar la cinquena frase jo vaig i ho faig. I amb molt de gust.

I ara, la meva proposta: aneu al prestatge més alt que tingueu a casa, agafeu el volum que ocupi la tretzena posició començant a comptar per l'esquerra. Entre la pàgina 29 i 30 i trobareu totes les respostes als vostres interrogants. Paraula de geperut.

Petit lapsus

I ella tant mirar cap a la dreta amb aquest posat de llanguiment i resulta que mai no va descobrir que la vida sempre corre per l'esquerra.

Déu nos en guard d'un ja està fet.

Astronomies desenfocades

L'horitzó de vegades decideix variar la perspectiva i opta per fer la vertical. Qui li ho discutiria?

I és que el dia a dia no sempre es plega a aquesta estulta pretensió que tot llisqui als nostres peus com una plana còmoda i amable i decideix mostrar-nos la cara oculta de la lluna. I és aleshores quan reneguem de l'astronomia i pledegem a favor d'Amstrong i relativitzem la llargada de les passes i el difícil equilibri entre l'individu i la humanitat, una massa amorfa de la qual ens reclamem els qui no estem dotats del sentit de la trancendència.

Perquè, si vas a mirar, tot està dit. I perseverar en l'escriptura és una més de les moltes estupideses que ens fan vagament humans, dotats de raó i capaços de separar el gra de la palla. És a dir, aspirants a sedàs, que no som altra cosa, no us féssiu il·lusions. Que jo, d'il·lusions, no me n'he fet mai, i us recomanaria la mateixa disciplina.

Perquè, anem a veure, si no som capaços de reflexionar sobre la impossibilitat física (metafísica no ho sé, a mi aquestes profunditats em desborden) de tenir una perspectiva directa de la cara oculta de nosaltres mateixos i ens hem de conformar amb la contempació dels darreres d'altri, com podem pretendre el nosce te ipsum proclamat per antics imperatius?

Sí, és cert. Som un misteri insondable perquè no ens podem observar en la nostra integritat. Acceptada aquesta premissa, a què treu cap esgratinyar la nostra ànima a la percaça d'una veritat que fins en la pell ens és negada?

No som res. Cert. I alguns som menys que altres, com diria Boladeneu si no s'hagués perdut en les pàgines d'un llibre equivocat.

Límits

Els límits d'una cambra són precisos.
Els puc anomenar: parets, porta, finestra.
Puc també imaginar les fileres de rajoles i recitar de cor els quadres i els seus motius.
Ho puc fer amb els ulls oberts i a les fosques.
Tot això puc fer per no haver d'enfrontar-me al buit i a l'absència, per seguir dibuixant teranyines de silenci on sóc alhora aranya i festí.

El Sarsa

Cadascú té els records que té. Jo, que es veu que tendeixo a la superficialitat, no parlaré d'altres imatges que de les que conservo.

Una: l'admiració que em despertava veure com la seva córpora més que considerable, fent alguna giragonsa un pèl estrafolària, emergia del 600 amb què l'acompanyaven fins a la porta de l'escola.

Dues: l'habilitat amb què conservava la cendra penjada de la cigarreta ( Kool, un exòtic tabac americà mentolat) i l'anava a llençar a la paperera, a l'angle dret de l'aula. Només fumava, cert, quan fèiem examen i ell s'asseia a l'última taula, al fons de la classe, des d'on nosaltres crèiem que ens vigilava atentament.

Tres: la sorpresa que ens va causar saber que era anòsmic -així ens ho va dir, si més no- en gloriosa contradicció amb la més que notable mesura del seu nas.

Quatre: els reny descomunal que ens va clavar quan, astorat, va comprovar que cap de la vintena de galifardeus/ees sabia dir-li qui collons era Ghandi. Vergonya i oprobi.

Cinc: les moltes hores que ens va acompanyar en un passeig pels camins esbarjosos de la literatura francesa.

I així és. I com que així és, així ho he escrit. Perquè consti.

Glups!

No em ratllis

Sembla que aquesta nit estrenen a TV3 un programa d'aquests tan bufons en què la canalla fa de gran i els grans de canalla. Li auguro un gran èxit atès que la presentadora és mona i té la làbia prou esmolada per deixar tots els espectadors amb la boca oberta per la pàtina de progressisme feminista que destil·la.

Però és el cas que estic fet un embolic amb el títol que li han posat. "No em ratllis" em sembla una genuflexió de súbdit ben entrenat a la llengua de l'imperi veí, ço és, una traducció illetrada del "no me ralles" castellà.

Si les meves excursions per les pàgines del diccionari no em traeixen, "rallar" és un verb prou nostrat (significa xerrar, garlar) i escau prou bé al sentit del modisme. "No em rallis", jo crec des de la meva modesta perspectiva que denota amb precisió que "rebutjo amb contundència l'allau desmesurada de paraules excedentàries amb què intentes aclaparar-me". Vaja, és una opinió.

Suggereixo, doncs, que es mengin la te o, en un cas d'emergència, li pleguin el pal transversal, la qual cosa facilitarà la seva introducció per una via anatòmica que m'estaré molt de precisar perquè sóc persona educada.

Otti tu!

No quadra, oi? Claru, com ha de ser.

De tota manera, no us enganyeu, m'estic mossegant la llengua per no escriure el que estic pensant i (evidentment) I'm smiling under the nose.

L'únic que m'amoïna és que si la mossegada és prou intensa a veure si encara m'enverinaré.

Espero que no. A la parada de Fontana hi ha un virtuós de l'acordió que els últims dies s'ha decantat per introduir una dimensió jazzística a les seves interpretacions i em doldria perdre'm la de demà. Avui mateix, mentre ascendia per les escales mecàniques amb les cabòries fixades en els glutis pantagruèlics i patricis del pàjaru que em precedia, pensava en el que el dia deixava enrera: una mica de tristesa i una mica d'alegria, una mica de gris i unes pinzellades de blau, un poc de res i un xic de tot.

Més o menys com cada dia. Que és l'únic que ens és llegut demanar per anar caminant.

I, sí, el passeig val la pena. Us en dono fe.

What annoys an oyster?

Un soroll emprenyador, probablement. En anglés, com algun dia m'ho van ensenyar, sona millor. Però han passat molts anys i només em queda el sentit, la música i la lletra s'han esvaït, ves què hi hem de fer.

Avui, però, a les 11.45 del matí, davant una estesa de contenidors d'hormones que llanguien davant d'uns folis mig escrits he pogut finalment capir l'autèntica dimensió del lloc que ocupo en el món.

I, ostres!, a més sense perla...

Plumbea mediocritas

Com és de difícil esborrar-se perquè les rates no sentin el formatge amenaçat! I com els podria fer entendre que jo només m'alimento de pa blanc i olives?

No hi ha pitjor sord que qui no pot veure.

Mandonguilla

Avançar la hipòtesi que el convit sicalíptic és a base de mandonguilla introdueix un punt de distanciament gastronòmic que convé a la meva divagació d'avui. Si hagués optat per una llaminadura -posem una trufa o qui sap si un marron glacé- hauria caigut en el joc de la fira de les vanitats voyeurístiques.

Però no és el cas. Jo em conec prou bé per poder afirmar sense ni ombra de dubte que allò que ofereix la donya asseguda a la donya genuflexa no és altra cosa que una mandonguila (50% de carn de vedella, 50% de carn de porc) i que la intueixo a més un pèl greixosa i d'una textura immenjable atesa la llarga exposició que era necessària per a la deguda fixació del nitrat de plata.

Si considerem a més la resoluta rotunditat de les carns, hem de convenir que una alimentació consistent era indispensable perquè poguessin adequar-se als gustos estètics dels badocs de torn (entre els quals em compto i a molta honra). Perquè salivessin en la clandestina contemplació de les carns indignament explotades per a la satisfacció de la líbido llur, calien plats consistents i greixos generosos. Heus ací els fonaments de la meva deducció.

De tota manera, la imatge no venia acompanyada només d'un interrogant alimentari. Això és merament accidental. Fet i fet, la imatge l'he reclamada al voltant d'una inquietud absurda si voleu; o no, si voleu també: posades a triar, optaríeu per l'orgasme vaginal o l'orgasme clitoridià?

No em permeto fer massa sovint aquesta pregunta, ara no ens confonguéssim, però és un tema que crec que s'hauria d'escatir amb serenitat i assossec.

Les dèries de les meves felicitats són diverses i de vegades força eixelebrades, però si m'hagués estat donat assistir a una reunió de digníssimes dames victorianes tot prenent un te amb absoluta certesa deliciós, tinc per confirmat que aquesta i no altra hauria estat la pregunta que hauria posat a debat per amenitzar una tarda llangorosa gronxada per la remor llunyana de les ones trencant als penya-segats.

Entre tu i jo

Ens assemblem amiga. A tu t'han penjat la llufa de la laboriositat i la previsió, els contes en van plens. Jo n'he fet nord i guia dels meus desficis i no tinc manera de desfer-me ni volent-ho dels deures que em vaig imposant com qui no vol la cosa.

Ni les sàvies paraules de Rusiñol em van fer veure la llum i, tot i haver-me empassat Cigales i formigues, no he pogut deixar de traginar els pesos que em desborden fressant el camí marcat .

Entén, doncs, que et demani perdó a l'avançada. Empès per fats funestos, demà no em puc escapar de trepitjar terra sense asfalt. I tinc l'ai al cor només de pensar que en algun moment de malaptesa occís alguna de nosaltres. Crim inaudit de lesa formiguitat!

Si fos així, permet-me que t'ho retregui, tingueu present l'estiu que us vaig alimentar cada dia amb flonges molletes de pa deixades al marbre de la cuina. Recordo amb estovament amb quina diligència us les emportàveu de dret al formiguer i com anava creixent el rengle que contravenia qualsevol norma de la higiene moderna.

Tingueu-m'ho en compte, si no sabés evitar l'estropici. Sé tan bé com vosaltres que els humans no hi hem de fer res al camp, que la nostra tasca és amuntegar-nos a ciutat i empudegar l'aire i consumir ferotgement recursos a la recerca vanitosa d'un utòpic benestar.

Però no sempre un és mestre dels seus actes i jo, a més de formiga, vaig decidir ser jonc. I em plego dòcilment al corrent quan aquest empeny amb força.

Això sí, mai no em trenco.

La llei del pèndol

Si, certament, ho reconec: plantificar el careto de Poe per encapçalar una de les meves divagacions idiotes és fruit d'un doble sadisme. Ço és: fer-vos empassar la incontestable lletjor del prosista macabre i, si no vols caldo dues tasses, pretendre que us tireu ganyot avall la lletania indigerible que el segueix.

Fruit d'aquesta mala consciència, m'aixoplugo avui en la nimfa que ens acompanya. Us estalviaré divagacions pseudoliteràries. Concentreu la vostra atenció en la imatge i conveniu amb mi que potser no va escriure una ratlla, però que no li calia.

Tinc plena consciència que el que acabo d'escriure és absolutament masclista, faltaria més. Bé, i què? Tot el dia que camino exclusivament amb el peu esquerre. Què importa doncs marrar una nova passa?

Tripartitum habemus

Si mai en tinc ocasió demanaré que em facin una tomografia axial computeritzada de la meva taperola de moi, és a dir de la meva pròpia, a veure si l'aplicació de les tecnologies ad hoc m'il·lumina sobre les estranyes associacions d'idees que sense com ni perquè em vénen al cap.

I és que des que aquest matí he sabut que el tàlam de Palau ja tenia orgia per partida triple, que no em trec de dins la urgent necessitat de rellegir Poe. Com una sonsònia tenaç em ressona dins del crani: "Fortunato, Fortunato..." Pot ser que sigui una premonició?

No ho sé. Em deien els papers aquests dies que el senyor Rovira és llegit, que li dóna a la lletra impresa. I estic segur que és veritat, jo mai no dubto de les informacions que m'arriben em període electoral. Per això em tenalla el dubte de si aquest homenet que va sempre darrere d'un raspall fa temps que no ha repassat les narracions de l'il·lustre dipsòman i ha oblidat aquella deliciosa història intitulada: "El barril d'amontillat".

Molt em temo que el temps confirmarà les meves sospites.

Que els bons déus ens agafin confessats i combregats.

Excel·lentíssims cadàvers

Avui vaig de prestat. He manllevat el títol d'una pinícula que vaig veure fa anys que tenia dues virtuts: una, arrencar en una passejada per la cripta napolitana on les mòmies exhibeixen els seus rictus afables penjades als murs; i l'altra, ser protagonitzada per Lino Ventura, que ves per on és un actor que em desperta simpatia.

De fet, però, aquí s'acaba el parentiu amb la nominació fílmica. El que volia venir a significar amb el títol és la cara de tòtila que ens ha quedat a tots a la vista del resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya. Sumes, restes, multipliques i divideixes i això és -com deia la meva àvia- "un contento".

Jo, si anem a proposar, optaria per un govern del PP en minoria amb suport per a les grans decisions dels diputats del Grup Mixt. Eps, que tindria un èxit aclaparador, segur.

D'entrada, demostraria que els perifèrics som creatius, imaginatius, arriscats i -encara més- cosmopolites i acollidors. En segon lloc, deixaria al meu amic Ximenis Elssants amb la boca oberta i sense tema una bona temporada, la qual cosa seria d'agrair. I en tercer lloc, permetria que la resta de partits més o menys nostrats iniciés un retir espiritual a la Santa Cova per intercanviar-se melics per contemplar.

A més, com m'ha fet observar atinadament una molt estimada amiga que ens observa des de la distància, això potenciaria fins a límits insospitats la pròpia experiència d'agermanament amb valencians i mallorquins. No seria aquesta una gran contribució a la recuperació dels Països Catalans?

Lliures i independents, com hauria de ser.

Amén.

Difunts

Cadascú té els morts que té. Les dones papús se'ls carregaven a l'esquena dintre d'una bonica xarxa i en traginaven els ossos (cloc, cloc) en un exercici que si anem a mirar higiènic no sembla, però sí que és d'una expressivitat rotunda.

Jo, que no sóc ni dona ni papú, carretejo els meus ossos com el comú dels mortals, és a dir, entre el record i la desmemòria. Afortunadament, si els difunts són compartits sempre hi ha qui ens posa en la pista de la nostàlgia.

I resulta ser que avui el diari m'ha fet present que fa vint-i-cinc anys del traspàs de Georges Brassens. La qual cosa m'ha portat a la memòria l'anècdota d'una defunció avant-la-lettre que no deixa de tenir el seu què. I us l'explico.

Doncs resulta ser que un dia molt llunyà, a través del tam-tam d'una amiga, ens va arribar que Georges Brassens ja era mort. Teníem disset o divuit anyets i compartíem la devoció per les tonades del bigotut. Aclaparats per tan infausta notícia, ens vam reunir en una sessió d'audició-homenatge pòstum i vam consumir una tarda de reconcentrada contricció sentint una rera l'altra les cançons del nostre ídol. Fins que -oh lamentable circumstància-, ja més ben informada, la propagadora del rumor incert -l'àvia de l'amiga, que sordejava i no dominava la fonètica francesa- ens va venir a posar al corrent, que no, que el cantaire encara cuejava i que qui havia passat a millor vida era en Pierre Brasseur, que si no m'erro era un actor també de la dolça França.

No vull gratar massa en el fons de les meves reaccions primàries, però no sé fins a quin punt no em va saber greu que la notícia fos trabucada, perquè m'havia sentit molt bé en el meu posat circunspecte d'oient adolorit.

Però ves què hi hem de fer... Potser portada per la mala consciència de l'enganyifa o perquè al cap i a la fi era una àvia com cal, ens va compensar amb un berenar pantagruèlic que tots els presents vam devorar sense estalviar-ne ni una engruna.

Perquè, si anem a mirar, no hi ha res que faci venir més gana que la pena.

O no?

Mirall

Just acaba de saber que no, que no és la més bella, i ja li tremolen al cap venjances de poma i metzina. Les complirà amb la devota aplicació de les dames poc llegides o que no van prestar atenció a la docta saviesa popular transmesa per les àvies.

No cal que ens entretinguem a esbrinar les convulsions de la víctima ni a extreure banals moralitats de com de les molt diverses ignoràncies se'n desprenen sempre conseqüències funestes.

Basta que diguem que se'n va sortir, i com! Que va estalviar-se tota competència i que va regnar sense rival i amb una absoluta falta de mala consciència. Breu: va ser fins a la mort feliç i diuen males veus que també el regne de les ombres li ha estat propici.

Va acudir al judici lleugera d'equipatge, just uns tocs de perfum, i en el triatge va guanyar ella, com és de llei. I ja per sempre somnieja entre núvols flonjos i arpistes una mica babaus mentre, si alguna vegada hi pensa, es felicita de l'encert de la decisió presa.

Indecisions preelectorals

De bon de veres amb veritat veritable vertadera que estic una mica indecís a l'hora de concretar el meu vot per a aquestes properes eleccions.

Si activo els meus filtres anticlericals resulta que no puc votar ni Saura ni Montilla. En versió franciscana o per la banda jesuítica tant l'un com l'altre fan aflorar aquest atavisme que duc incrustat en els meus gens sandungueros.

Si cometo a més la gosadia d'activar la meva sensibilitat fonètica acabo amb l'estómac fer mistos a còpia d'aspirina: l'olímpic menyspreu que l'un i l'altre manifesten pels sons sonors, el contumaç ensordiment de qualsevol fricativa o africada -tant si és alveolar com palatal- que ixi de la boca llur, em té els timpans a la misèria.

Si aplico un criteri no neocon i em remeto a les teories darwinianes, he d'excloure Piqué d'una tacada i sense moure ni una pestanya.

El cas de Carod em desborda per la banda del folklorisme perquè inevitablement em sento en un aplec de gegants i capgrossos amb el plus de perill que, qui com no vol la cosa, em muntin un castell i me'l facin enxaneta amb l'evident perill que això comporta.

I si m'haig de refugiar en Mas s'activa tota la meva militància perseverant contra el plàstic, la brillantina i la botifarra amb mongetes. Oi més quan jo no sóc de la generació dels madelmans sinó de la de les agulles d'estendre i les capses de cartó.

Breu, que no tinc on agafar-me. A no ser, clar, que em decideixi per aplicar criteris polítics, cas en el qual ho tinc pelut vista la talla que gasten i el teatrí en què actuen.

I a més, encara una altra... I si resulta que empesos pel significat de la diada els presidents de mesa, en lloc de recomptar els vots, decideixen incinerar les paperetes?

És que renoi, això de ser català sempre és un publema!

Labor omnia vincit

Divendres. Aquesta és l'hora més suau del cap de setmana, just quan és el moment d'encetar-lo. Encara val l'autoengany i puc pensar que durarà dos dies i no els cinc minuts de rigor que cada diumenge al vespre s'obstina a recordar-me.

És per això que decideixo posposar l'obligació (atacar la correcció d'una pila de fulls voluntariosament omplerts amb la col·lecció de disbarats que sé que m'espera) i dedicar la tarda a la reflexió. Això sí, sobre qüestions laborals i professionals, no fos cas que un mínima concessió a l'esfera privada em descobrís que hi ha vida més enllà del deure.

És probable que d'aquesta noble intenció en resulti algun pamflet benintencionat però de més que dubtosa eficàcia que -si Déu no hi posa remei- fins i tot sóc capaç de disseminar entre els meus col·legues per sotmetre'l a l'escrutini de la consideració llur.

En situacions com aquesta no em puc estar d'imaginar el futur immediat com una partida de billar al llarg de la qual els successius trucs i retrucs poden o esbaldir el tapet de boles o conservar-les-hi atrabiliàriament desendreçades vorejant els sets i els estrips.

En tot cas i de moment em vaig a posar la disfressa de tac.

Tantes que en gasto, no vindrà ara d'aquesta.

Cultura general

En els temps de l'avior això de tenir cultura general estava ben vist. Vaja, diria jo, no és per ofendre ningú. I és possible que avui encara ho estigui. El fet és però que no hi ha dia que no em sorprengui la vastitud de les ignoràncies amb què he de sirgar en el dia a dia.

Ho exemplificarem. Imagineu-me en una aula més o menys enrevoltat d'una dotzena llarga de galifardeus que basculen entre els dinou i els vint-i-tants anys. I que com aquell qui no vol la cosa jo vaig i els deixo anar una boutade per a recta intel·lecció de la qual és indispensable disposar de dos grans coneixements: a) el mecanisme de funcionament de la guillotina i b) la fragilitat del coll de Maria Antonieta. Consumits els segons de rigor necessaris per concloure que alguna de les dues dades els era inconeguda, ataco (sóc gat vell) per la banda de la història, i els pregunto que qui era la sobredita senyora. Us estalvio les respostes i passo per alt els silencis. Ja posats ens doina miro d'exhibir el front marital, no fos cas que me les hagués amb una colla de masclistes empedreïts, però Lluís XVI els era tan estrany com la devota i impúdica devoradora de croissants. Atès que en aquell moment no tenia cap cúter a l'abast no s'ha produït cap vessament de sang, ni pròpia ni aliena, i la classe ha continuat entre amens despropòsits i badalls d'una magnitud incommensurable.

I encara una altra mostra, aquesta amb una de freda i una de calenta. Avui mateix he descobert que un entre divuit especímens humans en estat d'efervescència adolescent era capaç d'acreditar alta ciència i atribuir l'autoria de La regenta a Leopoldo Alias (sic). Fins aquí encara ho hauríem de considerar un gran èxit. El mal és que, envalentit pel mèrit que li he retribuït amb una efusiva felicitació, el dilecte discent ho ha volgut arrodonir amb una demostració de saviesa i ha afegit que l'obra en qüestió era esmentada a les pàgines de El Quijote.

Així mateix. No invento.

I, de fet, aquestes són les petites coses que em fan agradosa la vida i m'ajuden a envellir en pau i harmonia amb mi mateix. Si l'evolució intel·lectual de les noves generacions persevera en aquesta direcció, tinc per mi que quan m'arribi la jubilació em podré afiliar a una ONG consagrada a un màster d'alfabetització postsecundària.

De la qual cosa em congratulo, em felicito i - fins i tot- m'hi recreo.