Tra(d)icions

Considerada en el seu conjunt i fins i tot escrutada amb la fredor minuciosa d'un microscopi, la meva vida tendeix a l'ensopiment i a la monotonia.

Potser en podria atribuir una part de culpa a l'escassa atenció que els meus progenitors van concedir al conreu de les tradicions més nostrades. Jo, ho he de confessar, vaig lliscar per la totalitat de la meva infantesa ignorant que existia el Tió i que quatre garrotades ben administrades podien provocar-li un alleujament intestinal altament gratificant per a l'emergència d'aquestes emocions que ens estoven el cor i ens tornen flonjos, beatífics i un pèl -ja em perdonareu l'epítet- ataujanats.

Malgrat aquest dèficit que ja he fet tard per rescabalar, resulta que no em puc estar a les meves velleses d'assitir aquests dies al ritual que fa al cas, atès que en la perifèria de la meva tribu hi ha hagut arriscats especímens que s'han consagrat al noble art de la reproducció i bé cal participar de les seves expansions sentimentals. És el cas, doncs, que no em queda altre remei que activar els músculs risoris per compondre una imatge a l'alçada de les circumstàncies i fins fer boca de rap perquè puguin considerar-me del cor dels qui entonen una misteriosa sonsònia per acomboiar el ritme de les bastonades evacuatòries.

Tot plegat em produeix una enorme confusió, perquè la meva formació cartesiana no s'avé sense grinyols amb aquesta tirada escatològica i estrident amb què en aquest racó de món solem adornar les nostres alegries.

Ara, això sí, que quedi clar encara que em costi l'exili: jo, del caganer, en passo.