Garwaf

Maria de França va viure a la segona meitat del segle XII, a la cort d'Enric II d'Anglaterra i d'Elionor d'Aquitània. Era dona cultivada, sabia llatí i anglès i coneixia la literatura francesa. A banda de l'Isopet, recull de faules, va escriure els Lais.

Un lai, Coromines dixit, és un poemet medieval narratiu o líric. El nom ha pervingut al català del francès lai, llengua que el rep d'una forma bretona o gal·lesa, germana de l'irlandès antic laid, on significava cançó. Documentat per primera vegada en Llull, ha fet un llarg camí fins arribar a aquestes línies.

Atès el meu migrat coneixement de les llengües i un més que justificat sentit del ridícul, no establiré cap pont amb el lied, per bé que no descarto que alguna veu més autoritzada que la meva ens en doni confirmació.

En el mentrestant, em remetré a Bisclavret, l'home llop que gruny a les pàgines de la versió de què disposo (Quaderns Crema 1991, traducció de Joan Jubany, presentació de Jaume Vallcorba) i deixaré constància de la subtil venjança del licàntrop, que escapça el nas de la dona per restablir el confort del mascle burlat (i ara ens vénen amb la violència de gènere com a novetat!). El fet en sí no em faria somriure especialment (l'escena de l'esnarigament no convé a la meva sensibilitat estantissa) si no fos per les conseqüències en l'estirp: "Van tenir molt fills. Se'ls reconeix per l'aspecte i la cara: moltes dones del seu llinatge, això és veritat, van néixer sense nas i van viure esnarigades".

Camusses, tremoleu. (I esbrineu la vostra estirp, evidentment.)

Punt de vista

Les espirals es tanquen o s'obren?

Aquest és un altre dilema que se m'ha presentat de sobte a les 22.01. Lamentablement no podré dedicar massa temps a escatir-lo. Em pesen les parpelles i sento la crida del pal del galliner.

Voldria ser en una altra ciutat. Però els universos paral·lels s'entesten a no desmentir la geometria i jo, és clar, no vaig passar d'Euclides. Massa hores perdudes per entendre el conjunt buit, poques hores consagrades als conceptes de tangència.

Decididament, hauria hagut d'optar per estudiar Ciències Exactes.

Posem que parlo de mi

Ja fa anys, a la capella de la Universitat Central de Barcelona convertida en aula, seguint un curs de literatura medieval catalana que va acabar essent un curs sobre Ausias March, el professor contraposava el jo fenotípic i el jo genotípic. En aquell moment la distinció em va enlluernar, no pel contingut, sinó pel continent. També és veritat que en aquells dies -ja parlo d'anys- jo era més sensible a les meves ignoràncies i estava prou ben disposat a fer genuflexió davant de tota cosa que se m'escapés o que només aconseguís d'intuir vagament. M'he fet més vell i també més escèptic (no necessàriament en aquest ordre) i crec que avui una distinció com aquella més em convidaria a abandonar el curs que no a seure voluntàriament al rengle dels badocs admirants.

Amb tot, i posats a aplicar-me la crítica, he d'assumir que més d'una i de dues vegades jugo al mateix joc: embolicar en una faramalla verbal prou pirotècnica -aquí en tenim l'exemple- la vacuïtat del missatge. El llenguatge és llaminer. Potser al capdavall d'aquesta obra de rebosteria n'acabem dient literatura -o alguna mena de literatura. I, no m'enganyo, en una o altra mesura aquests escrits que vaig penjant no són més que això: la petita literatura que em concedeixo per anar-me reconfortant.

El fet és en sí irrellevant i si avui em permeto aquest espai de reflexió és perquè estic segur que amagat en el quasi anonimat que em garanteix publicar a la xarxa aquestes línies puc dialogar sense massa embuts amb mi mateix i deixar-me anar una mica. Un esport que practico en comptadíssimes ocasions i de qual solc penedir-me. Per què, en última instància, a què treu cap donar-se a conèixer si de bon de veres ningú, ni un mateix és clar, s'arriba a conèixer realment?

De moments d'una certa desorientació, tots en passem. Jo diria que és així. Moments en què el mirall ens retopa una imatge que no és exactament la que ens convé. I en aquest punt no hi ha massa opcions. Jo diria que tres. Una, prescindir del mirall. L'altra, intentar recuperar la imatge perduda. La tercera, assumir aquest nou perfil que se'ns imposa. Sigui el que sigui, penso que cal fer-ho de forma assossegada. Les estridències les admeto, és clar, però no convenen al meu tarannà. I tinc per mi que de les tres, jo em quedaria amb la darrera, perquè la realitat és molt tossuda i acabarà imposant-se.

Avui per avui, em sento més amb ànims d'aquesta mena de consideracions, que no en disposició de fer florir esbarzers per amagar-m'hi vestit de camuflatge. Potser serà passatger, potser no. Els dies a venir ja m'ho confirmaran.

Paraula de Beat

Anava jo cavil·lant (imagineu-me capcot i peripatètic) al voltant de qüestions com les que ocupen habitualment el meu lleure escàs -qui som, on anem, d'on venim, per on passem, pujarà molt la factura de la llum- quan com qui no vol la cosa vaig posar mà a la butxaca i, dissimulat entre un volum de l'Enciclopèdia Britànica i l'obra de Gregor Oppenkraft sobre les implicacions teològiques de la física quàntica em va venir entre els dits el tom II del Llibre de Meravelles publicat per Editorial Barcino l'any 1932.

Ni curt ni mandrós (au, a veure com l'entomeu aquesta!) el vaig obrir a l'atzar i em vaig trobar de cara amb el següent fragment:

DE LA QÜESTIÓ QUE FO ENTRE LO FERRE E L'ARGENT

-Entre lo ferre e l'argent fo gran qüestió, car lo ferre deya que ell era pus necessari a les gents que lo argent, e pus fort era que l'argent, e per lo argent fan los hòmens molts peccats, e són a Déu desobadients. De la altre part argüia l'argent contre el ferre, e deya que ell era pus bell, e pus lauger, e mils sonant que ell ferre, e més ere amat per les gents que el ferre; e acusava lo ferre, car ab ferre mor molt hom a glay, ço és saber, per nafframent de coltell, de lança, es de spasa, e de cayrell.

Això sí que em va trencar les oracions i em situava davant un dilema d'aital magnitud que ni els dos dies que tinc per davant em donaran per acabar-me'l: ferro o argent, that is the question.

Poso a Déu per testimoni com una Scarlette O'Hara qualsevol que prendré la meva decisió d'aquí a dilluns i que en sereu puntualment informats. En el mentrestant, si en teniu, s'admeten propostes.

Humour sombre

He posat una exquisida cura aquest matí a controlar quin era el primer peu que posava en contacte amb el terra i crec que puc assegurar sense cap mena de dubte que ha estat el dret.

Sigui per això, o per alguna afortunada conjunció astrològica, estic en disposició d'afirmar que a frec de passar full del 28 de setembre de 2006 el balanç que puc fer de la jornada és extremadament positiu: un cop més podré tancar l'aviram al corral sense haver-me embrutat les mans de sang.

I això és així perquè aquesta franca bonhomia amb què el Bon Déu Nostro Sinyor em va obsequiar, a més de totes les altres gràcies que m'adornen, m'ha permés de capejar amb un somriure a flor de llavis aquest vici tan arrelat en els éssers humans que entorpeixen el meu deambul·lar quotidià que consisteix: a) a trobar-ho tot malament; b) a viure en la confortable certesa que la culpa sempre la té algú altre.

Com que ja vaig posant anys i cap cosa no em fa moure la parpella, m'he reafirmat en un convenciment que va prenent forma cada dia que passa amb més consistència. Em firaré un variat repertori de pneumàtics d'acreditades firmes (des de Pirelli a Firestone passant per Ágata Ruiz de la Prada i Tous) i els distribuiré amb discreció i elegància en lloc estratègics per a aquells moments en què algun dels meus dilectes col·legues decideixi beure un got d'aigua.

I jo em retiraré a la Tebaida de les meves refexions circunspectes per considerar les doctes paraules de Machado: "És més difícil estar a l'alçada de les circumstàncies que au dessus de la marée".

O per sota, clar, que en qüestió d'elements líquids sempre hi pot haver controvèrsia.

P.S.: Si alguna ment inquieta s'estigués interrogant sobre la pertinença de la icona, afegiré que és el més semblant que he trobat a la massa encefàlica d'algun membre conspicu del personal que m'honora amb la seva companyia.

Bollería selecta

Ni magdalenes ni hòsties. Quan hom està gagà ho reconeix i punt. Que no va ser al carrer del Carme, no; va ser al carrer de l'Hospital.

Una travessia em direu. Doncs sí, bé, una travessia i què? Però no és de llei que ens deixem anar en mans de la nostàlgia i trabuquem la precisió del record, que a mi de petit em van ensenyar a ser net i polit. I si al capdavall el valor de la ressuscitació de la vivència proustiana val en la mesura de l'exactitud de la sensació recobrada, ja em direu quin mal ús és fer-ne marrar en d0s-cents metres la distància.

D'altra banda no voldria tenir una legió d'amateurs de rellotges al·lucinants apamant el carrer del Carme inútilment. Però ara que hi penso, tampoc no cal anar al carrer de l'Hospital. Si hi ha justícia divina (i n'hi ha d'haver, sinó ja em direu què en faríem de tota la Conferència Episcopal un cop hagin fet l'ànec els seus il·lustres membres) la botiga que em va encolomar l'engendre ja deu haver passat a millor vida.

És un supositori, és clar.

Que Nostro Sinyor us conservi per molts anys i un combli de goig i d'alegria

Cronoscopi

El temps corre. Heus ací una veritat incontrovertible. I jo que tinc per a mi que la constatació d'aquesta evidència constitueix el llindar de la humanitat...

Ni homo faber ni llenguatge, hipòtesis absolutament negligibles per molt acreditades que estiguin. En ús del meu perfecte dret a pontificar sobre el tema, proclamo que a partir d'avui considerarem que el salt que ens separa d'il·lustres antecessors es pot situar en els grunys d'aquesta conversa:

-Ja són les set?
-Redéu, sí... Com passa el temps!

I és clar que a partir d'aquest singular instant es va desencadenar l'indeturable procés de senyoreig i destrucció del planeta que, amb l'inestimable concurs dels ecologistes de tota mena i pelatge, ens ha de portar irremissiblement a cedir plaça de domini als escarabats o altres espècies molt més ben dotades per a la supervivència.

Però és el cas que de l'observació inicial no en pensava derivar cap reflexió sobre la perfecta inutilitat del protocol de Kyoto, els déus me'n guardin, sinó exhibir per via d'imatge el magnífic rellotge que encapçala aquestes paraules.

Ni que ens hi poséssim amb voluntat i tenacitat podríem engendrar un insult estètic d'aital magnitud. Això em fa especialment respectable la traça de qui el va imaginar i el valor de qui el va convertir en objecte. I encara més, no em puc estar mai de considerar la impagable generositat de l'atzar que va fer que els nostres camins s'encreuessin i jo me'l pogués firar per instal·lar-lo a l'altar domèstic de les meves grans adquisicions artístiques.

Ja fa anys que hi miro l'hora, però avui m'ha saltat als ulls en tota la seva magnificència i, disfressat de magdalena proustiana, m'ha retornat a la botiga polsosa i destartalada del carrer del Carme del qual me'l vaig endur amb un punt de subreptícia vergonya ja fa més de vint anys.

La nostàlgia, pacients llegidors, té sortides ben insospitades.

Parèntesi

INITIALE

GIEB deine Schönheit immer hin
ohne Rechnen und Reden.
Du schweigst. Sie sagt für dich: Ich bin.
Und kommt in tausendfachem Sinn,
kommt endlich über jeden.

R.M.R.

Línies

A una columna li és fàcil ser vertical. Així l'han feta, arrencant-la de l'entranya del tronc o, com algun neoplatònic argumentaria, eliminant el marbre sobrer fins aïllar la idea continguda. És fàcil, joc de poques taules.

Per a la flama, en canvi, és feina més subtil. Cal conjuminar temperatura i vapors, llargada i consistència del ble, aquietar corrents sempre inoportuns i potser esquivar alguna turbulència. Breu: acordar músiques diverses en benefici de la quietud.

I això, amics, és feina d'alquímia.

Els lents, però, sabem com és de bo caçar l'instant com a penyora d'eternitat.

Jo també vull un estat propi...

...com també vull una bona vida i -si és possible- un bon morir, i les poques coses essencials que em calen per anar tirant, que no cal gaire més per acostar-nos xano-xano fins a l'única certesa que ens ha estat donada.

De petit, quan encara creia en els Reis, vaig demanar un tren. En el secret de les meves cabòries imaginava un tren elèctric, menut i llampant, amb moltes vies i llumenetes que s'encenien i s'apagaven. La meva il·lusió havia passat per alt els límits precisos de la butxaca familiar i em vaig haver de conformar amb un tren de corda, grandosot i matusser, que resseguia amb obstinació el cercle poc ambiciós de les vies i tornava al principi com aquell qui diu a penes arrancat.

Bé, potser és això, conformar-se amb ser ase de sínia i parar els lloms a les garrotades materials o dialèctiques de tots aquells que muntats en els trens d'alta velocitat m'asseguren que la meva felicitat es troba en la via estreta i miren que em convenci que ja és prou que m'entretingui comptant les voltes que fa el meu carril atrotinat.

Potser és això.

Però tot plegat no quita, com diria alguna de les meves múltiples àvies, perquè de tant en tant pensi que m'estan aixecant la camisa i que potser el preu dels ferrocarrils de luxe, ràpids i brillants, és el que jo pago ajupint el cap per no apartar-me del cercle que em marquen.

I és aleshores quan entre palada i palada de carbó penso: "Recony, jo també vull un estat propi".

Ad majorem collegarum gloriam

Dilectes i mai prou ben ponderats col·legues de l'anima meva, gràcies us siguin donades.

Quan els Déus sempre clements m'han aconduït als llimbs on amb santa paciència i etèria resignació esperàveu la Paraula de Llum que us portava, gràcies amics, m'heu regalat la imatge més impagable que podia esperar de vosaltres.

Polsosa, en tràmits d'abandó, tètrica i decadent, me l'heu elevada a categoria de mausoleu, heu aconseguit el somni de la meva vida: ja no sala, sinó dipòsit de professors. Amén.

Excel·lentíssims cadàvers, Hossanna!

Parets

L'avantatge de les parets -especialment si ho considerem des del punt de vista dels qui ens agrada viure-les de part de dins- és que parlen.

Ho fan amb un llenguatge lent, tan lent, que si no hi prestem atenció podríem enganyar-nos pensant que són mudes. I no és pas així. Simplement ens conviden a estar-hi atents amb constància i tenacitat.

Amb aquesta que tinc cada dia a la meva dreta tenim un diàleg encetat de fa temps -anys, és clar. Si anem a mirar, encara no sé massa què vol dir-me, si tira cap a la fantasmagoria, a alguna invitació ictiològica o apunta a l'evocació vegetal.

Per si de cas, jo la interrogo cada dia, en la certesa que arribarà el moment que es dignarà de confiar-me el seu secret o la seva voluntat.

De fet, l'únic que m'inquieta és que es reservi per als meus descendents i en aquest cas, mal que li pesi, haurà encetat un diàleg de sords.

Teoria dels forats

Ens hem acostat a la vora del penya-segat i ens hem entretingut a comptar onades.

Ho hem fet en silenci i a mi no m'ha costat, però per a la Veu potser sí que ha estat un sacrifici, qui sap, potser pel nom que porta o potser per la seva funció, que no és altra que introduir distància entre el no res i la més absoluta misèria, que per a això ha estat dissenyada i és reclamada de tant en tant, per posar una pinzellada higiència quan el pot de mel -o de fel, total una lletra, ja em diràs- tendeix a vessar i ho enllardufa tot.

Però si la Veu té una cosa és la contracció al deure de l'obediència, que tot s'enganxa, amiga, i no et queda més remei que traginar com el qui et mana la lenta disciplina de què s'envaneix aquesta mena de bou que no és solar ni s'assembla a cap mena d'escarabat, però que llaura amb lenta obstinació en cercles concèntrics que el retornen sempre a l'absurd de la pregunta. I en sap la resposta tan bé!, però la marra sempre perquè ha optat per l'engany, la ficció i l'estupidesa d'una generositat malentesa que l'única víctima que no estalvia és la de la pròpia pell.

I les ones van excavant, són com una boca insaciable que a còpia d'engrunes pacients provocaran el daltabaix i ens abocaran al naufragi.

I les vides que ens migpartim ja no seran plenes de sorra. Ens elevarem a la categoria de clepsidres, perquè mira que és estúpida la canal que compta granets i ara m'escau molt més el degoteig que acarona el verdet i potser m'ofereix un futur de tritó, a qui cediré sense cap recança aquests ulls obstinadament oberts que esperen alguna cosa que sospito entre runes i ombres.

Requiescat in pace

No hi ha res a dir. Les coses vénen com vénen i arriben com arriben, però sempre ens agafen una mica com de gairell, com si miréssim sempre a la banda equivocada i per això els donem el mèrit que no es mereixen de la sorpresa.

Però no és el cas ara. La data estava perfectament anunciada a tots els calendaris i inscrita a totes les agendes. Ja va néixer amb regust de final i color de merda d'oca o, si aquest us sembla poc educat, de gos com fuig. De fet, me la vaig imposar jo mateix, avançant uns dies la caiguda esvelta del tallant de la guillotina, disposat a escapçar uns dies l'engruna de lleure que ens concedeix la legislació vigent perquè no em reprengués el retorn a la normalitat -que ja em direu quina trista gràcia anomenar d'aquesta manera la implacable contracció a tot allò que em desplau, i cada dia més.

Perquè jo, no ens enganyem, tinc com tota persona mitjanament normal ànima de rendista i el que de veritat m'agrada és no fer res. I quan dic res, vull dir res de res, és a dir, res. Ni clavar un clau ni enganxar un segell, si em permeteu la hibridació paremiològica.

Per això, just al llindar de la tragèdia que se'm llença al damunt, he decidit de concedir-me un parèntesi de lamentació i autocompassió, i així que m'he llevat he furgat en el meu bagul fins a trobar la disfressa d'ànima en pena, m'hi he enfundat i dedicaré la resta de dia a prodigar sospirs i ulls en blanc.

Què hi voleu, cadascú té els seus sistemes i aquest és el que em permetrà demà, dilluns 28, posar el peu dret a terra i començar la travessa amb pas ferm.

Debates on palmistry

Per alguna paret de casa corria un gravat que duia aquest títol. Atesa la meva còsmica ignorància en matèria de llengües i la meva més encara còsmica mandra per consultar un diccionari, vaig estar temps i temps imaginant que els tres personatges que seien al voltant d'una taula i miraven atentament la mà d'un d'ells es trobaven a un lloc exòtic anomenat Palmistry.

Podria jurar que en vaig fer una revellida mansió d'una vaga Anglaterra posem del segle XVII que acollia tertúlies de terratinents desvagats. No sé si us ho creuríeu perquè un despropòsit d'aquesta magnitud desmereix qualsevol intel·ligència mitjanament dotada, però aquest és el vostre problema. Jo em crec a mi mateix, i amb això en tinc més que de sobres.

Avui he descobert que el gravat de marres havia desaparegut i he col·legit que en alguna d'aquestes ocasions que cal restituir el blanc de les parets a la seva puresa original deuríem aprofitar l'avinentesa per donar sortida a l'estampat indi que ara campeja en el seu lloc i procurar als contertulis un repòs en algun racó fosc del que anomenem "forats" i dels quals potser algun dia em vagarà de parlar-vos.

Ja portat per aquesta espiral de reflexions idiotes he tornat a constatar que no deixa de ser paradoxal que a les meves parets i prestatges (convenientment farcits de quadres i objectes a major glòria del meu horror vacui) hi abunden els testimonis de països exòtics: Índia, Mèxic, Tailàndia, Canadà, Egipte, Perú... i podria allargar la llista, però em fa mandra. I això em sembla especialment divertit, atès que no he tret el nas de casa com qui aquell qui diu mai. De tota manera, sóc perfectament capaç d'inventar un viatge per a cada un dels objectes i amanir-lo, si cal, amb perills i aventures que farien tremolar les carns de qualsevol ardit viatger. Però no ho faré, si més no ara, que no és el cas.

A més, ara que hi caic, aquest no era el propòsit de la història. Jo, en la meva infinita generositat, em proposava simplement d'anunciar-vos que llegida la mà esquerra que ara mateix esteu temptats de mirar-vos amb cara d'enze, us puc dir que d'aquí uns instants clicareu a la x del raconet i dedicareu el vostre temps a qüestions més profitoses que les que han ocupat aquests últims minuts.

O no?

Declaració de principis

Com que corren males veus (que jo mateix m'encarrego de divulgar) que la meva taxa de nicotina en sang està arribant a nivells obscenament baixos, vull que consti en acta i si cal que arribi a orelles de les meves doctores i infermeres que:

a) estic disposat a fer bondat i restringir la ingesta de verins diversos

b) que ho faig en benefici de la meva durabilitat en aquest món que s'honora a comptar-me entre els seus estadants

c) que aquesta voluntat de permanença és un acte d'egoisme molt meditat perquè, aneu a veure quines coses, jo aquí m'hi trobo la mar de bé

Però que:

a) mal que pesi a tots els militants de l'abstinència i

b) a desgrat de totes aquelles veus enraonades que em fan veure la pertinença de separar-me radicalment de la penya dels fumats

Jo, en ús dels meus senys complits i perfectament instal·lat en la contumàcia dels meus errors, proclamo la meva ferma voluntat de seguir emprenyant tots aquells -i jo el primer- que comprenen que això no està bé, però que... què hi hem de fer si és el que hi ha.

Exhumació 3 i final (que ja era hora)

Ara ve Nadal

matarem el gall

i a la tia Pepa

li'n darem un tall.

Entre les músiques que han afermat amb una solidesa inexpugnable l'edifici de la meva melomania un pèl arbitrària fulguren amb un esclat propi la que he utilitzat de capçalera i Lo tio Pep se'n va a Muro. No establíssiu ara correlacions nominalistes, que no és el cas. Fetes les consultes pertinents (una d'elles a un teòleg eminent que té una flaca inconfessada pels envitricolls de l'antroponímia) puc assegurar-vos que es tracta d'una coincidència nascuda de la cuixa prolífica de l'atzar.

Ara, doncs, ja estem en condicions d'abordar la matança. El gall que escapçarem no és altre que el fill espuri de la meva imaginació. Us remeto (no penséssiu que he suposat en cap moment que sabíeu de què diantre estava parlant) al petit joc que us vaig proposar dies enrere i al qual reconec el mèrit de no haver suscitat cap allau participatòria.

Comptat i debatut el joc no podia interessar a ningú més que a mi. I us explicaré per què. De petit (d'ençà que vaig fer coneixença d'Ivolo Keleto, el primer màrtir papú) que no deixo d'interrogar-me sobre la fiabilitat de la lletra impresa. L'amic Borges em va donar sàvies lliçons al respecte. Fiant-me de tan alt mestratge i també assessorat per Max Aub (no deixeu de visitar en Jusep Torres Campalans) he arribat a la conclusió que no hi ha realitat més làbil que la certesa d'allò que percacem a les pàgines dels llibres.

Establert aquest principi, em plau de tant en tant de disfressar-me de volum i reposar a qualsevol lleixa de la meva (ja ho sabeu, extensíssima) biblioteca. M'hi estic una temporada, just el temps necessari per refer-me del contacte amb els humans, i quan em sento amb les forces necessàries reprenc la delicada forma amb què natura m'ha obsequiat i segueixo deambul·lant per aquest món que -sigui dit de passada- cada cop se'm fa més difícil de comportar.

El bagul dels meus parracs és variat. Depèn de l'humor, ja us ho diré. Hi ha vegades que em decanto per l'assaig, d'altres per la novel·la, i fins i tot hi ha dies que trio gronxar-me en braços de la poesia. Recordo amb especial complaença la temporada que vaig fugir entre les cobertes de Veus de fang. Hi posava a prova una primera veu de poeta que, doneu-ne gràcies al cel, no va arribar a prosperar.

El repertori és variat. I té el gran avantatge que donada l'absoluta manca d'ordre dels meus prestatges, un cop m'he dissimulat entre els volums que hi reposen, ningú no seria capaç de trobar-m'hi. Fins i tot, devot com sóc de Poe, jugo de vegades a fer-me tan evident com una carta i us puc ben assegurar que l'anonimat és implacable.

És per això que no em vaig poder estar de desplegar davant vostre el petit ventall dels meus companys de l'última vacança: Lo Llicenciat (Petrena), l'autor anònim, en Jeph de Jespús, l'Eduard Escalante i en Del Bosque i la Morros...

No dubteu que van acceptar de bon grat la intrusió d'aquest Serrano de baratilli i que es van fer un bon tip de riure amb el sonet d'estar per casa amb què vaig demanar-los permís per arringlerar-me al seu costat. Val a dir que Escalante, el més acreditat de la colla, em va recriminar l'escassa volada de la imatgeria i, especialment, aquest "embeleso" que vaig clavar al segon quartet. També és cert que em vaig fer perdonar per una certa gosadia en la rima (eño, anza) i una molt lleu vibració en el tercet resolutiu.

En fi, sigui com sigui, he passat uns dies en la companyia d'uns amics que estimo i que han condescendit a fer de comparsa en el meu joc.

Per cert, tot baixant del prestatge vaig veure de cua d'ull un altre amic que tenia mig oblidat: Raros de Europa. Em pregunto si no voldríeu que us el presentés algun dia...

Exhumació 2, s'acosta l'hora

Té com un aire de baldufa, i això me la fa especialment simpàtica, per bé que reconeixeré que quan em dedicava a fer-la ballar (pur paleolític, evidentment) semblava tenir més encert a aconseguir que girés de cap per avall que evolucionant elegantment sobre el piu metàl·lic.

I és que en qüestió de jocs no he estat mai un especimen massa espavilat. Poc donat a les expansions lúdiques m'he consagrat a les delícies del tedi que, si aneu a mirar, és una manera com una altra d'allargar la vida. O, si més no, la percepció de la seva durada.

Doncs això, que vaig a seguir mirant com giren les busques del meu rellotge interior.

No us hi canseu, tampoc.

Muts i a la gàbia

Ara no ho espatllarem escrivint quatre banalitats.

No s'ho mereix

Exhumació 1 abans de l'hecatombe

Matem una estona plegats?

Com que us imagino desvagats (si no, ja em direu què feu llegint això!) i portat per un sentiment filantròpic que no us sabríeu acabar, heus ací que em disposo a proposar-vos un petit joc.

Si us abelleix de jugar-hi, feu-ho. És senzill (la meva filantropia no arriba al límit de sobreestimar les vostres disposicions), no crea addicció (m'horroritza la servitud de les dependències) i -oh meravella- hi podeu guanyar alguna cosa que, tampoc ara no ens passéssim, no crec que tingui cap interès i que trobareu perfectament especificada al capdavall d'aquest seguit d'inconseqüències si teniu la paciència d'arribar fins al final.

La cosa va més o menys així. Remenant en la meva molt ben nodrida i selecta biblioteca (jo de modèstia no en gasto, m'engavanya) us he triat cinc autors de referència i us faig el regal d'un petit fragment de l'obra llur, amb tots els ets i uts bibliogràfics que s'escauen al cas. Per completar la mitja dotzena (jo compto a l'antiga) me n'he tret un de la màniga. Feina vostra és descobrir-lo. Si ho feu, no us estigueu de dir-m’ho. Passat un temps prudencial, ja us faré saber si heu estat encertatso no. Pel que fa al premi, paciència. Cal que continueu llegint.

1. La vena llorda

El Pet és aquell ent que cuant es nat
la vista nol' encontra, si l'olfat,
y escampa son alè tan promptament,
que á tots se manifesta ben patent.

Lo Llicenciat (Petrena), Lo pet exaltat y tornat a son primer ser, Estampa Ignasi Estivill, Carrer de la Boria, Barcelona, 1923, p. 4.

2. Ave Maria Purissima

Nacimiento y primera aurora de su vida. -La joven Esperanza fué el segundo de estos tres capullos arrancados de nuestro jardín cuando su barbuz daba paso libre a sus encendidas hojas, que, desplegándose unas tras otras, iban recreándonos con su color i perfume.
Nació Esperanza en nuestra ciudad Condal el día 30 de octubre de 1888.

s.a., Tres capullos del jardín de Nuestra Señora, Barcelona, 1919, p. 45

3. Una mica d'acció

¡Al arma fills de poble! Hauréu de bátreus
ab vint segles d'imbécils tradicions
á l'ombra de las quals els forts i els pillos
han fet dels bons y'ls débils escarnot.
Atacará de ferm en sa defensa
aquest exércit vil d'explotadors;
llavors serán inmensa barricada
vostres vint sigles d'infernals dolors.
Prepareus á aixecarla fills del poble,
que ja apunta l'aurora del nou jorn.

Jeph de Jespús, La barricada, Antoni López Editor, Llibreria espanyola, s.d., pp. 6 i 7.

4. Una mica de sainet

Baltasara: No... ¿Dónde vives?
Donya Prisca: ¿Qué señas?...
Don Torcuato: Nunca recuerdo; después
ya lo veré en la cartera.
Gesinto: ¡Catoze mil!....
Doña Prisca: ¡Pero niña,
el calor no te atormenta?
Mujer, quítate el chapeau
que me das angustia!
Corina: Deja...
Baltasara: Quitarse el chapón, si quiere
Corina: ¿Chapón? Ni una lugareña!...
Baltasara: Ferrís, per ixir en elles,
me compres demà mateixa
un chapón; el necessite
com l'aigua que bec.

Escalante, E., Tres forasters de Madrid, "Diari de Barcelona", Barcelona 1990, p. 25.

5. L'exorcista?

Un verdadero "satanizado", Antonio Grignaschi, sacerdote renegado, y amancebado con la que presentaba como la Virgen Santísima que lo acompañaba siempre, había pervertido a varias parroquias. Seducido hasta varios curas por su palabrería y mística endiablada. Lo adoran como a lo que dice ser: ¡Jesucristo mismo que ha vuelto al mundo preparándolo para el "gran día"! A su fulana las gentes fanatizadas la entronizan el la iglesia y le rezan, rodeada de cirios, y de flores y la llaman "la Virgen Rubia". Grignaschi entra en las casas, a puertas cerradas, y manda arrodillarse ante él. Y adivinándoles pecados, les da la absolución de os mismos en primera persona: "Yo, Jesucristo, te absuelvo de..." La gente, atónita, le seguía.

Del Bosque, D. y Morros, M., Ramona, la catalana. El ángel tutelar de la infortunada España de 1936-1939, Hermanas del Jesús Paciente, Barcelona 1985, p. 165.

6. Una mica de lírica, per desenllardar

En alas del sentir que en mi anida
las horas fluyen lentas en mi ensueño
y no dan tregua a mi tenaz empeño
con que adorarte quiero sin medida.

Tus ojos brillan en el cielo mío,
tu voz me llama en el silencio amado
y es tal el embeleso a mi donado
que aún sin ti en pos de ti porfío.

Con fràgil voz, clamando a mi esperanza,
me acerco a ti en esta noche oscura.
Que tal amor por cuanto a mi alcanza

no ha de quedar perdido sin mesura
en la tiniebla estéril de tu ira
sino en la luz de tu promesa pura.

Serrano, J., Clamores y ensueños, Lamarca Editores, México D.F. 1942, p. 53.


Ja heu pres la vostra decisió? No m'estranya, la juguesca és transparent.

Si portats per un rampell de gosadia voleu participar en l'envit, no us en priveu. Estudiaré amb cura les vostres apostes i, si esteu desvagats fins a tal extrem i les voleu argumentar, m'entendriré davant de la vostra capacitat per esmerçar el temps en tasques tan supèrflues i prescindibles.

I el premi? És veritat, me n'oblidava.

Entre les moltes virtuts que m'adornen hi ha la de ser descendent d'estirp de bruixes. Formuleu doncs els vostres desigs més ocults. Cas que l'encertéssiu (i no negligiu en cap cas l'ajut de l'atzar) faré mans i mànigues perquè us siguin concedits.

I això és tot, que ja n'hi ha prou.

Ei, col·lega!

Ja em costa ja, però de tant en tant ensopego amb algun argument a favor del clergat.

EPITAFI A LA SEPULTURA D'UN GRAN BEVEDOR QUE MORÍ DE GOTA

Hic jacet lo que cregué
ésser preservat de gota,
puix l'aigua, sols una gota,
si no ardent, mai la begué.
Gota l'agotà i tragué
d'esta vall de plors i crits.
I, per segles infinits,
estarà sencer son cos,
que cuc no hi ha qui don mos
perquè el guarden els mosquits.

Gràcies, Garcia! Ets un tio legal.

Delícies dominicals

No hi ha res com un diumenge pacífic per donar-se a petits plaers. El que avui havia projectat era realitzar una visita guiada al Cementiri del Poble Nou, iniciativa molt encertada de la qual voldria gaudir en vida, perquè ja de cos present sembla que difícilment em podria fixar en els detalls molt notables que ofereix l'estatuària del recinte.

Però ha pogut més la mandra que el desig i he hagut de buscar una alternativa casolana més en consonància amb la vocació claustral que presideix el meu agost.

I heus ací que he optat per una beatífica audició del Ad mortem festinamus del Llibre vermell de Montserrat, peça que de sempre he tingut en un lloc privilegiat entre les meves devocions. I per completar aquest petit requisit matinal, m'he entretingut a buscar una bonica imatge per fer-vos-en obsequi.

Espero que l'encert en el disseny de l'abecedari us plagui tant com el text que us afegeixo. No podia ser altre, és clar, que la lletra de la música que m'acompanya:

Scribere proposui de contemptu mundano
ut degentes seculi non mulcentur in vano
iam est hora surgere
a sompno mortis pravo
a sompno mortis pravo.

Vita brevis breviter in brevi finietur
mors venit velociter quae neminem veretur
omnia mors perimit
et nulli miseretur
et nulli miseretur.

Ad mortem festinamus
peccare desistamus
peccare desistamus.

Ni conversus fueris et sicut puer factus
et vitam mutaveris in meliores actus
intrare non poteris
regnum Dei beatus      
regnum Dei beatus.

Tuba cum sonuerit dies crit extrema
et iudex advenerit vocabit sempiterna
electos in patria
prescitos ad inferna
prescitos ad inferna.

Ad mortem festinamus ...

De les reflexions que això us susciti, és clar, no me'n considero responsable. Amb tot, gosaria aconsellar-vos que no féssiu massa cal del "peccare desistamus". Que una cosa és que m'agradi la peça i l'altra que estigui disposat a fer-ne cas.

Fatalitats

En Bé i en Mal, no havent-se posat d'acord sobre qui senyorejaria en l'arbre, van decidir abandonar-lo a una sort més falaguera o aleatòria.

D'ençà del desencontre no han tornat al jardí i és difícil que ho facin. Com atesten profundes reflexions de tota mena de filòsofs d'èpoques i condicions diverses, estan perpètuament enemistats i és difícil que s'avinguin. Com segons quins matrimonis de llarga durada, que diuen les males llengües que sembla que no cessen de bescantar-se però es necessiten l'un a l'altre.

D'altra banda, del jardí ja no se'n canta ni gall ni gallina. Un homenàs de llargues barbes blanques, amb una veu sembla que tirant a terrorífica, i que a més s'avorria molt, es va dedicar a afaiçonar un parell de figuretes de fang, gairebé idèntiques tret del detall de costellam i algunes penjarolles d'importància relativa, i va tenir la mala pensada de plantificar els engendres al peu de l'arbre en qüestió.

Amb l'assessorament (jo diria que prescindible, però no em feu cas) d'un ofidi circumstancial va resultar que decidiren de tastar el fruit que llevava l'arbrissó, i ja en veieu els resultats.

D'aleshores ençà que per tenir alguna garrofa de mal rosegar hem de suar sense contemplacions. Llevat d'algunes breus temporades com ara aquesta, que seguim suant -és clar- encara que ens alimentem del plus de garrofa que hem acumulat en els onze mesos precedents.

Tot i que, si anem a mirar i vistos els resultats que això produeix, més valdria que no ens concedissin aquesta mica de vacança. Jo no hauria tingut esma de perpetrar aital inconseqüència i vosaltres us hauríeu estalviat la feina de llegir-la.

I és que, no hi ha un pam de net.

Lectures

Podríem fingir creure que estava realment abstreta, perduda en alguna lectura que li havia lligat el pensament i se'ns l'havia enduta qui sap on.

Podríem també -ja posats, tot és possible- pensar-nos darrere la càmera capturant amb exacta discreció el moment, buscant aquesta eternitat de l'instant que, temps a venir, ens permetés de recatar la memòria de la fugacitat.

Hi ha però l'evidència del teló de fons i l'angle maldestre de la il·luminació que ja ens rebrega el somieg. És, com tantes coses, una discreta mentida.

I bé, hi fa alguna cosa? No és també la mentida un aliment digne?

Enganyem-nos doncs i acceptem que com en tantes coses la llengua, que és molt sàvia, ens dóna el verb exacte per perfilar l'abast de la proposta: trampejar.

És un verb al qual donaria un lloc de preeminència a tots els diccionaris, i fins trabucaria l'ordre alfabètic perquè fos aquest el primer mot que ens fes moixaines als ulls en obrir-ne algun a l'atzar i llegir precises definicions com aquesta: "Procedir (en un afer dificultós, arriscat, etc.) enginyant-se a trobar els mitjans d'anar superant les circumstàncies adverses, de tirar endavant malgrat aquestes".

Excel·lent lliçó de vida.

De dinades i orfaneses

No discutiré, Déu me'n guard!, el dret legítim que tenen els molt sacrificats integrants del gremi de la restauració a fer les vacances estivals. Ara, això no vol dir que no m'exclami del greuge que introdueixen en els meus hàbits alimentaris.

És el cas que a tocar de casa meva hi ha un bar restaurant d'aquells de tota la vida que reuneix al meu modest criteri totes les condicions que me'l fan acollidor: petit, fosc, un punt brutalló, monòton i poc imaginatiu en el menú, i poblat a banda i banda del taulell per una fauna peculiar i irrepetible.

Breu, el meu refugi ideal.

Doncs és el cas que som a frec de l'hecatombe: divendres tanquen per vacances!

Això em planteja uns problemes d'infraestructura alimentària d'abast més que considerable. La disjuntiva que se'm planteja és la de cuinar les pròpies menges, és clar, o de llançar-me a l'aventura que més em desplau, ço és, buscar un nou reducte que presenti les condicions mínimament acceptables per subvenir a les meves necessitats de glúcids, lípids i pròtids durant aquest mes d'agost.

La veritat, és que no sé què faré. Qui sap si fins i tot em caldrà potenciar la meva vocació momiesca i prescindir de la ingesta de fragments de cadàver vacú, oví o porcí, amén d'alguna escadussera i més que escarransida mostra del regne vegetal.

Per veure si em treia del dilema he convocat Cronos, que en matèria d'aliments era o molt exigent o molt de la màniga ampla, aneu a saber. Però sempre l'enganxo amb la boca plena i, la veritat, no acabo de treure l'entrellat de les opinions que més que donar-me em gruny. I al damunt, sempre em mira amb aquests ulls d'esverat que fa cosa que, la veritat, em desassossega una mica.

En fi, que ja em sabeu desorientat. Si mai surto de dubtes, ja us ho faré saber.

Janus S.

L'obstinada geometria de J. Sookhenhem és, potser, un adequat contrapès a aquest temps desordenat que no ens queda més remei que comportar.

La pintura -la 33 del seu últim catàleg- s'aixopluga sota el títol paradoxal de Forat negre. En paraules de Julius Monn "expressa amb nitidesa l'absurd contrast entre les tensions que trasbalsen l'home modern i l'anhel de quietud que sovint proclama".

No sé si faria meves aquestes paraules, potser massa abstruses per qui -com jo- es complau més en correlats objectius dels motius pictòrics. Amb tot, no em puc substreure a l'evident magnetisme de la proposta i no m'estic de confessar que la minuciosa contemplació de la pintura em serveix algunes vegades per sortir del magma confús de la quotidianeïtat i transportar-me a regions més assossegades.

Tal vegada la pintura -o l'art en general- tinguin aquesta virtut, la de rescatar-nos de petits inferns de circumstàncies i transportar-nos a regions més hospitalàries.

Sigui com sigui, en el decurs d'aquestes reflexions estivals, m'ha semblat que posar-vos en contacte amb el traç equilibrat de J.S. seria una discreta inversió del temps que us sembla bé de compartir amb mi.

Converses

L'estiu és un bon temps per retrobar qui estimem. Si és el cas, és clar, que ara no ens féssim massa il·lusions al respecte.

Pel que a mi fa -i sense entrar en intimitats que no vénen al cas-, un dels retrobaments que practico (sempre amb molt de tacte i mirant de no destorbar ningú) és amb els autors amb qui em sento en deute.

Un d'ells és Gabriel Ferrater, per qui guardo una devoció especial. Avui, perquè en tenia ganes i en venia de gust, l'he fet sortir d'una llarga temporada de repòs que ha passat entre Rimbaud i Foix, i he orejat una mica Les dones i els dies.

Del discret col·loqui que hem mantingut aquest matí que es va descabdellant amb la precisa lentitud de la vacança, crec que és de llei que us en deixi compartir un tast.

Espero que sigui del vostre grat.

TRO VOS MI SIATZ RENDUDA

Tantes parets entre tu i jo. L'enyor,
exhaust, no arriba fins a tu. No veu com se't va fent
vida, en indrets i moments que són veritat aguda,
no desfets com el seu desesper. Gos
pròdig d'esverament brutal, es llança a rebolcar-se
per la pols d'un estiu sense remei.
Oh, per la set massa confusa, un sol
fil d'aigua, un sol record teu a cada instant,
fins que em siguis tornada.

Fan

Sí, ja ho sé, ja ho sé. Ni aquest artilugi no m'hauria de permetre suggerir...

Però ja se sap que en matèria de conseqüència la carn flaqueja i just en aquest moment no em puc estar de pensar que un alè d'aire, per escarransit que fos, amorosiria la densa i apegalosa sensació que no m'espolso del damunt.

Per no semblar massa modern he triat un fan arcaic, vetust, polsegós, obsolet, caduc, revellit, claudicant.

Tota una metàfora, vaja. No fos cas que confonguéssim els termes de l'equació.

Imatges

Guilhem de Peiteu es va barallar amb el seu fill quan aquest va fer costat a la mare vista la pública i manifesta devoció del seu progenitor per la vescomtessa de Châtelleraut, coneguda també com a Dangerosa o Maubergeonne.

Home poc donat als subterfugis, va fer pintar al seu escut l'efígie de la dama en qüestió atès que -i el raonament sembla impecable- volia tenir al seu costat a la batalla aquella que tenia al costat al llit.

Guillem de Malmesbury ens narra l'abast icònic de la passió: "Legitima uxore depulsa, vicecomitis cuiusdam (Castri Heraldi) conjugem [Malbergionem] surripuit, quam adeo ardebat, ut clypeo suo simulacrum mulierae insereret, perinde dictitans se illam velle ferre in praelio, sicut illa portabat eum in triclinio".

Una mica ostentós, el sistema, cert; però efectiu i amb un plus de notorietat bel·licista que fa empal·lidir el més contemporani expedient de la fotografia a la cartera.

Amb tot, el paral·lelisme no deixa de tenir la seva gràcia i tots els que compartiu la dèria de transportar al damunt alguna imatge de la persona que estimeu serà bo que conegueu tan il·lustre precedent.

Ja sé, però, que no és aquest fet el que ha reservat un lloc de privilegi per a la memòria de Guilhem de Peitieu i que hauria pogut dedicar aquestes línies a parlar-vos d'algun aspecte de més substància del primer trobador de qui tenim constància i obra. Però d'això segur que ja en teniu notícia i que com qualsevol persona mitjanament culta us sabeu de cor el seu Farai un vers de dreit nien i no hi ha dia que no repasseu les cobles del Pos vezem de novel florir.

És per això que a risc de semblar-vos trivial i pocasubstància m'he estimat més posar-vos en antecedents d'un detall que potser ignoràveu de tan il·lustre personatge.

És que l'estiu ens estova, ves què hi farem!

Tòpics de Capiconni

Afortunadament no sóc persona d'extrems ni de decisions dràstiques però donada la persistent reiteració de la cançó d'aquest estiu, l'arxiconeguda Això no es pot aguantar, he estat a punt de practicar a algun dels meus torturadors de timpà el dràstic despullament que suggereix el gravat amb què acompanyo aquesta amable diatriba.

Volen dir les meves paraules que jo no pateixo els rigors de la canícula? Evidentment que no. Jo, com el primer, formo al rengle dels esbufegats; diria més, segons les hores del dia em disfresso de font, vaig rajant sense parar i no tinc esma ni de torcar-me la suor que m'amara.

Només cal que digui -i com ens hem de veure, mareta meva- que m'he passat amb armes i bagatges al sempre denostat per mi club dels hidròfils!

Però això no vol dir que hagi de queixar-me'n, ni de proclamar com a més sofisticat intercanvi de punts de vista l'evidència que fa el temps que toca. Perquè no us enganyeu fa el temps que toca, encara que això us toqui el que potser us convindria manipular més assíduament. Eps, és una idea...

D'altra banda, ja posats en el pendent del vici i la depravació dialèctica, afegiré que sóc enemic declarat dels aires condicionats. A veure, aclarim-nos, no ens han dit manta vegada que a aquest món hi hem vingut a patir? Doncs som-hi, amb alegria i la cara ben alta.

Que total són quatre dies i dels quatre, ho sento amics, tres ja han passat.

De banyes i forats

Sé que sóc plom, pesat, redundant, monòton, llis, reiteratiu i, fins i tot, una mica obssessiu... però no me'n puc estar.

M'agrada la calavera, les calaveres, vaja. O millor dit, la seva representació, perquè ara no us penséssiu que visc a les catacombes de París o a la capella de Kostnice, que tampoc no porto tan lluny les meves devocions estiuenques.

De les diverses possibilitats que ofereix la iconografia ad hoc, avui em plau d'obsequiar-vos aquest exemplar de calavera maderista que em sembla especialment escaient per a la temporada de vacances.

Si li fem una ullada fora de context i la traslladem (pobrissona, i quina culpa en té!) a les nostres latituds i època, fins i tot li podem atorgar un aire deseixit, com de vacances. Com de guiri que va cap a la platja a torrar-se al sol per quatre duros.

Jo, que no sóc guiri, ni m'agrada el sol, ni voldria torrar-me i que -ai, las!- no tinc ni els quatre duros, em limito a contemplar-la i a utilitzar-la de pretext per declarar oficialment inaugurada la meva temporada anual d'enclaustrament voluntari.

Lloat sia Nostro Senyor.

Estirabot

L'estiu, com és de tota evidència, es presta a reflexions profundes . Jo, que sóc d'una altra pasta, em dedico a la divagació idiota. No sé, és com si la trobés més fresqueta, ja em perdonareu.

La que m'ha ocupat els últims trenta segons (i val a dir que és de les llargues) és saber-me explicar per què de les cases de barrets no en diem cases de barretines, atès el caràcter nostrat de l'adminicle cofador.

I és aleshores quan m'he imaginat una reguitzell de barretines polidament penjades al rebedor de la casa en qüestió, esperant amb paciència que els seus propietaris les recuperessin després d'haver alleujat les seves urgències de baixos, per dir-ho fi però que s'entengui.

I és clar, de seguida he percebut el poc crèdit que donaria a l'empresa venèria la inevitable flaccidesa de l'enfilall de barretines.

Relament, el barret dóna més de sí.

Bé, això o que es donés el cas que els pagesos i menestrals que no estaven en condicions d'exigir el dèbit matrimonial, se les componguessin imitant l'august exemple d'Immanuel Kant (amb mirall o sense) però amb tota seguretat amb la mateixa tenacitat que diuen males llengües que el filòsof acreditava.

De ventalls i altres receptes

Com que passava calor i en qüestions importants sempre és bo recórrer a qui sap de què va el tema, he consultat la meva consellera de confiança i m'ha fet arribar la fotografia i les paraules que us obsequio: "Pren exemple i fira't un ventall d'escaiença".

Obedient, he seguit la pauta suggerida. Però heus ací que tinc un problema. Al cap de mitja hora d'obedient contracció a la postura indicada tenia els braços adormits, una torticoli de ca l'ample i no he notat ni un bri d'aire.

O el consell era ful o jo sóc una mica enze.

Però la senyoreta és bufona. Això no m'ho negareu.

El temps i els nombres

A veure, com us ho diria, saber saber sé molt poques coses, però sonar sonar me'n sonen moltes. (En aquest punt podríeu inferir que tinc bona oïda, però no, la cosa no va per aquí.)

Com explicar-ho? Podríem dir que sóc un bon gestor de les meves ignoràncies. Ei, i és una gran virtut aquesta! Amb quatre coses mal apreses, una mica de galtes i l'habilitat de deixar caure en el moment precís la paraula justa, us ben asseguro que podeu passar per saberuts. No oblidéssiu mai que els oceans de la ignorància d'altri solen depassar per terme mig el perímetre de les vostres costes.

Si fins aquí estem d'acord, ara m'heu de permetre que també afirmi que jo, en qüestions bàsiques, tinc les lliçons ben apreses i les coses molt clares. I això no ho pot dir tothom.

Ara, per exemple, sé que que la meva juguesca ha reeixit i que les paraules que escric arriben al seu destinatari just quan calia. És a dir, quan la vegetació ja clareja i s'anuncien vastes extensions de sorra. L'horitzó té el fimbreig imprecís de l'oasi que puc augurar (que també en qüestions de profecia jugo amb les cartes marcades); però, valga'm tots els escarabats solars!, quantes dunes tinc per endavant...

Però veges, no me'n queixo. Si bé d'habitud em complac a fer el ploricó, ara no n'és pas l'hora.

Els calendaris són capriciosos però tenen un denominador comú: s'aprimen i s'engreixen en inversa proporció a la intensitat de les nostres urgències. Jo ara el veig prim, gairebé translúcid.

I mira, quan arribi l'hora que n'hagi de comptar els fulls amb obstinada paciència, doncs ho faré com es fan les coses.

Que com es fan?

És que ho voleu saber tot!

Paciència, paciència, que tenim molt de temps per endavant!

Moralitat

En obsequi dels alcohòlics impúdics. Perquè us sentiu reconfortats en la vostra decisió de perseverar en el desastre. Perquè no cediu mai a la temptació d'escoltar cants de sirena, encara que es disfressin amb trenes rosses i galtones rosades.

En el pendent del vici i de la depravació, però, heu de convenir amb mi que tenir com a aliat un barman d'aquesta categoria no es paga amb pessetes.

Potser alguns els substituiríeu per les carns translúcides d'alguna cambrera de conveniència, que a més de realitats d'alta graduació us enllaminís amb hipotètics deliris sicalíptics.

Fugiu però de les màscares. Val més que aprengueu a fitar el pou de cara i amb un somriure distant, sempre conscients que entre els vostre desvari i la matèria grisa que dissoleu amb perseverança i contumàcia, no hi ha més que la closca contundent i la rialla obscena de qui us aboca noves tirades de perversitat.

Què? Galdós disbarat, oi?

Però és el cas que em venia de gust mostrar-me (a més de críptic com ja tinc per costum) declaradament poca-solta.

La neurona és dèbil i la temperatura alta.

Herències

Tinc un escassíssim coneixement del món dels vegetals. Com de tantes altres coses, és clar.

Això no obsta perquè si em donessin a triar entre els arbres, jo em quedaria amb el xiprer. No em féssiu dir massa per què. Les tries que fem solen obeir a raons fosques, potser atàviques, sempre misterioses.

Cert que hi pot pesar l'associació amb el cementiris, reductes que ocupen un lloc de privilegi en aquest racó d'imaginari paradoxal que gasto. Associar la benvinguda que simbolitza el xiprer amb l'última prestatgeria que tinc interès a ocupar estimula el plaer pel desconcert, un dels plaers amb què acompanyo el meu deambul·lar per aquest món de mones que tinc l'honor de compartir amb tots vosaltres. Amén.

És el cas que sense saber com tot el dia que em ronda pel cap l'únic acudit amb gràcia que recordo haver sentit explicar al meu pare. Va dir l'home un dia, amb un posat seriós, com si anés a anunciar una gran troballa: "Saps quin és el negoci més rodó que existeix?". Amb tota evidència no esperava resposta i jo em vaig limitar a mirar-lo amb aquesta cara d'òliba desconcertada que reservo per a les grans ocasions. "El cementiri, que és l'únic negoci en què el client aporta la matèria primera". I va cloure la sentència amb una mitja rialla que em va donar, com de propina, l'exacta percepció d'un gran misteri que fins aleshores no havia descobert: exactament això era riure per sota el nas!

D'aleshores ençà han transcorregut anys, molts anys. Les herències que rebem són diverses i inextricables. Jo m'honoro d'acreditar aquesta i em plau d'exhibir-la ara, just el dia que fa frontera entre el que hauria estat el seu sant i el matí que demà em caurà al damunt.

Certesa

Sempre hi ha un culpable

No, no va ser aquest, però tant li fa. Sé perfectament on el tinc, però reposa en el son dels justos en una lleixa arran de sostre, i els meus sostres són alts. A més, qui sap si insectes feiners hi han fet niu i ara torbaria la seva lectura de mitja tarda o el guanyat repòs després d'un àpat literari.

Però és cert que algun dia vaig tenir la sort de badar les planes d'un llibre i d'entendre que havia obert una porta llaminera que deixaria sempre ajustada. En algun racó de la memòria hi tinc entaforat en Pere Virolet i Aucassin et Nicolette i fins la Miranda. I també una mica de món, un polsim de dimoni i unes engrunes de carn. I enormes tones d'avorriment sòlid, consistent, petri, per estellar a cops de lletra impresa.

Essencialment, res no ha canviat.

Segueixo fugint i cercant refugi. Segueixo llegint.

La colla dels onys

El dia que vaig descobrir que del membrillo se'n deia codony va marcar un abans i un després en la meva vida. Va ser abandonar la flonjor de la infantesa ignorant per veure'm projectat a l'aspra contundència de la realitat que m'esperava perfectament delimitada per l'oclusiva i la nasal.

D'aleshores ençà que col·lecciono paraules que rimin amb la fruita. I he d'acceptar que tots els anys transcorreguts m'han portat ben poques alegries.

Cert que em puc refugiar a la Serra del Mongrony i que si caic miro de no fer-me un bony. I això, és clar, abrigant-me bé per no fondre'm per culpa de fogony.

Però, amb tot, tinc la sensació que hi ha un mot que em fuig. Tossut com sóc, pacient, perseverant, tenaç i discretament esperançat, sé que vindrà el dia que resoldré l'enigma i podré abandonar la cerca segur d'haver assolit la fita somniada.

Publema

Si mai trobàveu la clau, feu-me un truc i quedem. Negociarem.

Instant

Li hauria agradat mirar-se la ciutat des dels ulls d’un estrany. Però la tenia massa apamada. Cada dia els mateixos carrers, si fa no fa les mateixes cares. De tant en tant, però, aconseguia un punt de distància en aquella plaça. Tot venia d’una barreja de records. En algun racó de la memòria li havien quedat impressions d’un viatge a Itàlia, i la plaça de Sant Joan li rescatava alguna sensació de Florència i de Venècia. Potser per això li agradava d’anar a seure a la terrassa del bar i deixar-se portar a un estat de semiestranyesa que l’acostava a una percepció fresca de les pedres. Durava uns instants, no gaire, però era com un pessigolleig d’esperança que li permetia de pensar que encara hi havia alguna cosa per estrenar, que no ho tenia tot fet, i que potser, qui sap, no totes les cartes estaven jugades. Aviat, però, li tornava la consciència i la gravidesa del real. Acabava d’un glop la cervesa, pagava, i tirava per carrer de la Creu amunt, amb els records ben endreçats.

I va resultar que tenia raó. A la cruïlla del carrer de la Creu amb el carrer de l’Or va topar amb una dona esplèndida. En l’instant que els seus ulls es van trobar va saber que s’havia produït el miracle: des d’aquell moment res ja no seria el mateix. Però era l’instant el que calia caçar. Si continuava, si passava de llarg i no li deia res, es perdria per sempre més, i el futur de llum que havia percebut com un esclat, l’havia travessat i l’havia amarat de la certesa absoluta de la plenitud que el destí els preparava, s’esvairia. No hi hauria una altra oportunitat.

Per això es va girar just quan era al mig del carrer. Tres passes i l’encalçaria i les paraules sortirien soles, que potser no caldria, perquè no podia ser que ella no sabés també que aquell instant tan breu que s’havien mirat era la sentència que segellava un temps feliç que s’obria esplèndid per rescabalar dues ànimes solitàries de tantes marrades en el camí de la vida.

Va ser aleshores que el cotxe el va enxampar de ple. I en la corba perfecta que va traçar fins a badar-se el cap contra la vorera va retrobar l’elegància del vol del colom blanc que el perseguia des de Venècia i la suavitat d’una tarda a la Piazza de la Signoria que no l’havia volgut abandonar del tot, perquè algú havia decidit que calia que l’acompanyessin fins aquell darrer sospir que li fugia, bressolat pel xiscle incongruent d’una dona d’ulls de mel, únic testimoni de la mort d’un desconegut.

Viatge

Rònecs instruments emmudits pels anys es desvetllen.
Lluernes i faristols fan garlandes
i la rosa dels vents s'encén en fantàstica lluminària.
Barra els porticons. Defora,
monstres suradors entelen els estels
i sotgen la festa.

Fes dels vidres mur infranquejable
i agemoleix-te al peu de l'arbre del temps.
No hi ha fogueres, però et crema el crit
i milers d'espurnes et somouen la sang.
Les sents?
Són les hores que llisquen pels angles de l'ombra
i amb elles s'esventren els baguls del somni
i degoten encenalls.

Ja els miratges s'alzinen
i els dàtils i els licors perfumen la cambra.
Asseu-te al meu costat i, nua, contempla
com es pon el sol de vidre i la mar d'ambre s'esquerda
perquè surtin les sirenes.

Ulisses retorna a casa.

Don't touch me the voraview

Amic Eumolp, acabaíta me tienes. Sort que de tant en tant tafanejo les teves parides i no em puc estar de fer-me creus de fins a quin punt perds no ja el nord sinó la rosa dels vents en la seva totalitat circular.

Vinga, aixeca el nas i deixa de contemplar amb èxtasi aquest melic tan rebufó que gastes (és matèria opinable, però ara no entrarem en disquisicions estètiques). Perquè vegis que vinc amb un tarannà positiu he demanat a una de les meves amigues que em deixés acreditar les seves delicades rotunditats a la teva pàgina. Amb un doble motiu: que els hipotètics i volenterosos seguidors del teu meliquisme distraguessin la parpella; i que tu mateix, confrontat a una senyoreta com les que sembla que et produeixen algun plaer estètic, t'hi ocupessis una estona i deixessis de torturar-nos les meninges.

A veure si tenim sort. Tornaré d'aquí una temporada i espero que la situació hagi millorat. Si no, te les hauràs amb una Veu que no et serà tan misericordiosa, t'ho txuro.

Dia terç

Segons acreditades tradicions, la mitjana adequada per a una resurecció solvent són tres dies. Fer-ho abans és poc prudent, no fos cas que et trobessis a faltar una cama o un braç encara a mig recompondre. Allargar-ho més és excedir-se, caure en la desmesura, deixar-se arrossegar per la comoditat de la penombra i del silenci.

Vet ací, doncs, que em dono de nou benvinguda al món dels ectoplasmes benintencionats.

Procuraré que no se'm notin ni els pedaços ni els sargits, que no fóra de bon to, i saludaré educadament els meus deixebles -cas que en tingui- i els anunciaré la bona nova -cas que ho sigui.

Per la resta, res no m'inquieta. Un cop feta la bugada he comptat els meus llençols i, com era de rigor i de preveure, el meu aixovar és més minço però fa olor d'espígol i lavanda.

Jo votaré sí

L'únic que no sé encara és si només dipositaré el vot a l'urna o m'hi esquitllaré tot d'una peça. Atès que gasto disfressa nova, m'estic plantejant d'extreure'n beneficis impensats... Que no goso ni imaginar què no donaria per assistir al recompte i presenciar l'esglai d'algun president de mesa pusil·lànime enfilat al fluorescent tot reclamant la intervenció dels secretaris i fins i tot d'algun interventor -probablement del PP- amb cara de lluç i ànima de plom disposat a restablir l'ordre, la pau i els bons costums...

En fi, deixeu-me que us estengui al davant els motius esbiaixats de la meva aquiescència. De fet, votaré sí com a homenatge pòstum a una difunta encara tèbia. Què hi voleu, un quan s'hi posa, s'hi posa, i no li fa res de trobar els motius de les grans decisions en les raons més arbitràries.

Doncs sí, vaig decidir el meu vot quan vaig veure el taüt de Rocío Jurado gloriosament embolicat en les banderes d'Andalusia i Espanya i la caterva de voltors planant, micròfon i càmera en mà, damunt les despulles de la vocalista, per servir agradosos bocins de carronya a les ànimes de suro que moquejaven de genollons davant l'altar sagrat dels rajos catòdics.

Va ser aleshores que vaig decidir que jo volia ser d'aquests, que el partit que es jugava era el meu, que la música del "A por ellos" era la que em convenia, i que fins i tot estava disposat a comprar-me una samarreta vermella i a posar-me en contacte amb Manolo el del Bombo perquè em deixés greixar-li les baquetes i fer-li de trípode al timbal perquè em pogués eixordar a cor-què-vols i compartir amb ell algun orgasme patriòtic quan un gol estentori ens rescabalés de tanta misèria.

Sí, vull ser espanyol, què passa?

Vull ser capaç de fer gala de la meva estultícia, exhibir amb impudor total la veritat que convé i a més imposar-la amb la tranquil·la obscenitat del que a mi em va bé és el que cal empassar-se, i menysprear-ho tot perquè sé que la història està de la meva part i que als altres el que més els acomoda és que els donin gloriosament pel cul, que si es queixen és perquè són uns miserables que només pensen en si mateixos i a més són uns insolidaris dels collons, i a sobre parlen diferent i ho fan per fotre. Sí, vull viure al costat tranquil de la misèria. Que misèria és, no n'hi ha cap dubte, però ja tinc ganes de triar el costat de l'abocador on la podridura és més flonja i, al damunt, ningú considera de bona educació reconèixer que viu en la merda.

És per això (i per algunes altres coses que ara no em ve de gust escriure) que penso que només hi ha una resposta correcta a la pregunta retòrica del milió: sí.

I la vaselina, que la pagui Hisenda!

Introito

L'homenet treu el cap per un ull que vol ser peix. Probablement intenta retornar les mirades que li arriben i, amb tenacitat i esforç, ordenar el món i comprendre'l.

A l'homenet li convenen de tant en tant lliçons d'humilitat. Com també li convé empassar-se gripaus i altres plats de difícil ingesta. En això l'homenet no és diferent de la resta del món.

Hi ha, però, en l'homenet un aspecte que el caracteritza i que l'acosta al regne del ofidis. Les seves pesades i molt lentes digestions. Mentre les fa teixeix una densa teranyina de silencis i des del seu mutisme desafiant va eixamplant, estrenyent o perfilant el perímetre de les seves noves fronteres. Com tot ésser viu -i l'homenet s'entesta a ser-ho encara que fingeix exercir de difunt- li cal un territori per passar-hi discretament la vida.

Acomplerta la lentíssima digestió de vegades n'emergeix amb nova pell. En això també ens recorda les serps.

Deixem-lo doncs que faci la seva muda en pau.

A més, si ho sabem considerar fredament, silenciós està més bufó.

Hipòtesi

LOVERMAN

Del soterrani arriba a la neu bruta
un so daurat. La nit és freda i trista
si no es crema amb la droga i la beguda.
Però el saxo, amb un so de bateria,
té la duresa exacta d'una música
que s'esvaneix a l'alba i es retira
com una afectuosa prostituta.
Baudelaire va escoltar la melodia
de Parker a una dona de pell sèpia.
El mal és una part de la bellesa.
Per això Parker, en aquesta peça,
deixa que el saxo vagi seguint l'ombra
d'una dona que balla, els ulls tancats
i abraçada a ningú en l'obscuritat.

Feia alguns dies que mirava d'endevinar quines raons havien portat la dama a amargar els pensaments darrere un vel.

Finalment he decidit arriscar una hipòtesi: el ressò del poema de Joan Margarit la va convidar, molt abans que aquest no fos escrit, a reflexionar-hi llargament en la quietud i el silenci.

Penso que potser és un vers el que li ronda obstinadament pel cap: "El mal és una part de la bellesa".

Però ja dic, només és una hipòtesi.

31 de maig

Llir entre cards, los meus jorns vull finir
amant a vós, sol que n'hajau grat,
e, si amor d'amar ha mi lloat,
creeu-lo ferm, car no ho fa desmentir.

Ausias March, 28 (41-44)

Delicatessen

No sé si sou especialment donats a la mortificació. Jo tinc per mi que és un exercici de doble tall, perquè va i li agafes afició i acabes fet un Sant Llàtzer i deixuplina va i deixuplina ve i resulta que més que santificat acabes amb un somriure beatífic que desmenteix amb absoluta contundència la penitència i t'adscriu a l'alegre colla dels pervertits.

Bé, i què? Al capdavall cadascú les enfila per on pot i si heu d'extreure alguna consolació de l'ús de tan trenat artifici, el poso a la vostra disposició perquè en feu l'aplicació que més us abelleixi.

Jo, que sóc de poble i poc donat a les sofisticacions, crec que en faria un clauer. Això voldria dir potser que tindria una clau enorme i rovellada, d'aquelles que només obren castells o casalots. I que tindria moltes estances esbalandrades i amb alguna teranyina ben aposentada per perdre-m'hi en una exploració de tardor o primavera, que són amb tota evidència les estacions per explorar.

Després, em retiraria a alguna sala vestida de domassos un pèl arnats i decadents i em mig ajauria en una butaca ratada amb una copa de cristall a les mans. Contindria, és clar, algun vi avellutat i de reflexos carmesins, que jo assaboriria a glops petits mentre el sol es pondria i m'abandonaria a melangioses reflexions sobre la fugacitat del temps i la incertesa dels béns terrenals.

Tots això faria, és clar, si tingués una clau.

De moment, però, em conformo amb un teclat i una espurna de llampadura. Que tot és bo per sobreviure.

Biaix

Estava considerant la possibilitat -hops!- de fer un salt precís i ajustat i travessar el cércol. Banda per banda, la del mirall que tu detentes és sens dubte la que trio i aquest camí que ara penso és el que m'abelliria.

Sí, ja ho sé, envitricollat i barroc, obstinadament clus... Què hi vols, em deuen haver parit així.

I no me'n dolc, que ja em van explicar en el seu moment que el meu part va ser llarg i difícil, més de vint hores de tenaç resistència, posant com a pretext (era l'únic que podien entendre) que no volia llançar-me de cap en aquest món, que em calia posar-hi primer els peus, potser per temptejar si era sòlid el terra i no em portaven a un parany i que després me n'hagués de penedir.

D'aleshores ençà he estat home de claustres. No és el moment de repassar-los però sí d'afirmar-me com el que sóc, l'enclaustrat encauat. Tendeixo al cercle i em sento còmode recorrent la circumferència: no en va me la van definir com el lloc geomètric del punts que equidisten d'un de sol. Sóc per tant, home d'equilibri, funàmbul de la supervivència.

És cert, de tant en tant em tempta l'espiral, no ho he de negar pas. I no la descarto. De moment, però, acato la llei que m'autoimposo i m'aplico a caminar lent fitant l'únic què que em justifica.

Tu, amb tota evidència.

Un altre tomb de torca

Observeu-lo. Fixeu-hi l'atenció. Concentreu-vos.

Heu llegit Henry James? No? Ni la pel·lícula heu vist? Ai, ai, ai... Un hom ja no pot ni confiar en els germans Lumière, digníssims artesans als heureus dels quals, si més no, podíem agrair la gràcia de vellutar amb una pàtina misericordiosa les llacunes que imposen les servituds de la tenaç contricció dels nostres coetanis a viure en la inòpia més agraïda.

Bé, és igual, deixem-ho córrer. Al capdavall només es tractava d'embolicar la troca i de tallar a la mida un vestit amb lluentons per a la figura eixuta. Fet que s'esdevé -i ja em passareu per alt la debilitat de la confessió- en el punt més baix d'un pendent que ja sembla que té aturador.

Si més no momentani.

I que agraeixo, no cal no dir-ho, encara que sigui transitori.

De cap als núvols

fuge fuge nate dea que deia aquell o aquella que ara no recordo massa bé qui pronunciava les paraules ni si de fet les pronunciava o no ni si algú les escrivia i ni si fins i tot si jo les vaig llegir o me les van llegir o potser me les invento encara que penso que no per què digues sí digues per què te les hauries d'inventar i encara més escriure-les quan el que busques avui a plena consciència no com altres vegades és que ningú i quan dic ningú dic ningú ni tu mateix si anem a mirar entenguis res de res del que estàs deixant lliscar entre els dits en aquest joc de miralls que multiplica desconcerts i espurnes de coneixement i també alguna troballa que és exactament com una pedra arrodonida per moltes onades que un dia de cop i volta s'imposa i es revela de més preu que el més pur dels diamants que diuen els entesos que és un pedra ho admeto i també preciosa això ja ho discutiria car el valor que podem donar a les coses no depèn mai de la puresa ni de l'excepcionalitat sinó del fet que se'ns fa seva potser d'una manera inesperada potser com l'últim port on podríem fer encallar la nostra barca sí aquesta barca que ens tragina i que potser és plena de forats però que ens és tan estimada que no la canviaríem per cap altra perquè no volem renunciar al perillós nivell de l'aigua que ens hi entra i que ens acosta al naufragi

(Fins aquí, monòleg interior tipus escriptura automàtica.)

Ara, poema:

Suscrussum aliboirat
in nuctus pussèrim esquívor...

Sigmus? Eu nombus calíbor
nuc fràngim fer pàsquat
nuc tacpes sem nésquor
il·lumen sustràngit.

Aclariment:













O és que potser l'esperàveu?

Comissió de serveis

Com que porta uns dies enfeinat i sembla que ara això va de veres, m'ha comissionat perquè m'instal·li aquí i us vagi mirant sempre que tragueu el nas.

Ja us heu adonat -espero- que sóc de les que m'hi fixo. Us diré, a més, que sóc fidel i obedient i que li passaré puntual informació de qui, quan, com i en quines condicions d'agençament personal heu vingut a fer-li visita.

Ell m'ha promès que, en justa reciprocitat, em servirà menges exquisides. Sóc de poca vida, però he de reconèixer que un pèl exigent. Els requisits que m'esperen són la garantia de la veracitat dels meus informes.

Per exemple, no deixaré de pintar-li amb colors exactes i mèus precisos la profunda bellesa dels teus ulls i la delicada gentilesa del teu somriure. Ja les sap, és clar, però s'alegrarà de sentir-me-les ponderar amb la fina elegància que reservo per a les grans ocasions.

Mmmmmmmmm, quin àpat tan deliciós que m'espera...

Associacions

Qui em coneix em sap una certa tirada als pensaments extravagants, a les reflexions atrabiliàries. Bé, és així, què hi farem.

La que avui no he pogut evitar és la que em plantejava de quin sentit prescindiria més de bon grat. O menys a contracor, que potser seria més exacte formular-ho en aquests termes. Home de dubtes asistemàtics com sóc (ara no ens confonguéssim!) no deixa de ser curiós que en aquest terreny no he tingut mai cap vacil·lació: el meu sentit és la vista. I així ho dic i així ho proclamo.

Veureu: podria assumir la sordesa, l'anòsmia, la mudesa i -si molt m'hi empenyéssiu- renunciaria al gust; però deixeu-me conservar la vista, si no és molèstia.

Més enllà d'incomoditats obviables per via de perseverança i tenacitat, tinc per cert que la meva condició de voyeur empedreït no suportaria l'amputació a què la tenebra obliga.

És al fil d'aquestes esbarjoses divagacions que ha vingut a mi la memòria de Joan Ponç. No sé si teniu la fortuna d'haver-ne fet la coneixença. Si s'escaigués que no, doneu per malbaratat tot el temps que fins ara porteu consagrat al difícil art de respirar.

Us ho faré curt i fàcil: Joan Ponç és l'Artista, el Pintor. I en això, poca broma, no s'admeten ni matisos ni discussions.

I és el cas que en Joan Ponç va patir dels ulls, i que en Joan Ponç va transitar durant anys per hospitals, i que li van practicar sis mil fotocoagulacions, i que ocupava les hores a les sales d'espera dels hospitals pintant fins i tot les capses on duia papers preparats. Home de relacions sempre difícils amb el món exterior, va tancar o obrir (la distància entre els oposats sempre és relativa) aquestes capses amb imatges insòlites.

Una de les quals em plau oferir-vos avui. Ho faig amb una complicitat doble: la que em dec a mi mateix i a les meves cabòries, i la que em plau d'oferir a qui sé molt bé que m'entendrà.