dijous, 17 d’agost del 2006

Exhumació 3 i final (que ja era hora)


Ara ve Nadal
matarem el gall
i a la tia Pepa
li'n darem un tall.

Entre les músiques que han afermat amb una solidesa inexpugnable l'edifici de la meva melomania un pèl arbitrària fulguren amb un esclat propi la que he utilitzat de capçalera i Lo tio Pep se'n va a Muro. No establíssiu ara correlacions nominalistes, que no és el cas. Fetes les consultes pertinents (una d'elles a un teòleg eminent que té una flaca inconfessada pels envitricolls de l'antroponímia) puc assegurar-vos que es tracta d'una coincidència nascuda de la cuixa prolífica de l'atzar.

Ara, doncs, ja estem en condicions d'abordar la matança. El gall que escapçarem no és altre que el fill espuri de la meva imaginació. Us remeto (no penséssiu que he suposat en cap moment que sabíeu de què diantre estava parlant) al petit joc que us vaig proposar dies enrere i al qual reconec el mèrit de no haver suscitat cap allau participatòria.

Comptat i debatut el joc no podia interessar a ningú més que a mi. I us explicaré per què. De petit (d'ençà que vaig fer coneixença d'Ivolo Keleto, el primer màrtir papú) que no deixo d'interrogar-me sobre la fiabilitat de la lletra impresa. L'amic Borges em va donar sàvies lliçons al respecte. Fiant-me de tan alt mestratge i també assessorat per Max Aub (no deixeu de visitar en Jusep Torres Campalans) he arribat a la conclusió que no hi ha realitat més làbil que la certesa d'allò que percacem a les pàgines dels llibres.

Establert aquest principi, em plau de tant en tant de disfressar-me de volum i reposar a qualsevol lleixa de la meva (ja ho sabeu, extensíssima) biblioteca. M'hi estic una temporada, just el temps necessari per refer-me del contacte amb els humans, i quan em sento amb les forces necessàries reprenc la delicada forma amb què natura m'ha obsequiat i segueixo deambul·lant per aquest món que -sigui dit de passada- cada cop se'm fa més difícil de comportar.

El bagul dels meus parracs és variat. Depèn de l'humor, ja us ho diré. Hi ha vegades que em decanto per l'assaig, d'altres per la novel·la, i fins i tot hi ha dies que trio gronxar-me en braços de la poesia. Recordo amb especial complaença la temporada que vaig fugir entre les cobertes de Veus de fang. Hi posava a prova una primera veu de poeta que, doneu-ne gràcies al cel, no va arribar a prosperar.

El repertori és variat. I té el gran avantatge que donada l'absoluta manca d'ordre dels meus prestatges, un cop m'he dissimulat entre els volums que hi reposen, ningú no seria capaç de trobar-m'hi. Fins i tot, devot com sóc de Poe, jugo de vegades a fer-me tan evident com una carta i us puc ben assegurar que l'anonimat és implacable.

És per això que no em vaig poder estar de desplegar davant vostre el petit ventall dels meus companys de l'última vacança: Lo Llicenciat (Petrena), l'autor anònim, en Jeph de Jespús, l'Eduard Escalante i en Del Bosque i la Morros...

No dubteu que van acceptar de bon grat la intrusió d'aquest Serrano de baratilli i que es van fer un bon tip de riure amb el sonet d'estar per casa amb què vaig demanar-los permís per arringlerar-me al seu costat. Val a dir que Escalante, el més acreditat de la colla, em va recriminar l'escassa volada de la imatgeria i, especialment, aquest "embeleso" que vaig clavar al segon quartet. També és cert que em vaig fer perdonar per una certa gosadia en la rima (eño, anza) i una molt lleu vibració en el tercet resolutiu.

En fi, sigui com sigui, he passat uns dies en la companyia d'uns amics que estimo i que han condescendit a fer de comparsa en el meu joc.

Per cert, tot baixant del prestatge vaig veure de cua d'ull un altre amic que tenia mig oblidat: Raros de Europa. Em pregunto si no voldríeu que us el presentés algun dia...