Exhumació 1 abans de l'hecatombe

Matem una estona plegats?

Com que us imagino desvagats (si no, ja em direu què feu llegint això!) i portat per un sentiment filantròpic que no us sabríeu acabar, heus ací que em disposo a proposar-vos un petit joc.

Si us abelleix de jugar-hi, feu-ho. És senzill (la meva filantropia no arriba al límit de sobreestimar les vostres disposicions), no crea addicció (m'horroritza la servitud de les dependències) i -oh meravella- hi podeu guanyar alguna cosa que, tampoc ara no ens passéssim, no crec que tingui cap interès i que trobareu perfectament especificada al capdavall d'aquest seguit d'inconseqüències si teniu la paciència d'arribar fins al final.

La cosa va més o menys així. Remenant en la meva molt ben nodrida i selecta biblioteca (jo de modèstia no en gasto, m'engavanya) us he triat cinc autors de referència i us faig el regal d'un petit fragment de l'obra llur, amb tots els ets i uts bibliogràfics que s'escauen al cas. Per completar la mitja dotzena (jo compto a l'antiga) me n'he tret un de la màniga. Feina vostra és descobrir-lo. Si ho feu, no us estigueu de dir-m’ho. Passat un temps prudencial, ja us faré saber si heu estat encertatso no. Pel que fa al premi, paciència. Cal que continueu llegint.

1. La vena llorda

El Pet és aquell ent que cuant es nat
la vista nol' encontra, si l'olfat,
y escampa son alè tan promptament,
que á tots se manifesta ben patent.

Lo Llicenciat (Petrena), Lo pet exaltat y tornat a son primer ser, Estampa Ignasi Estivill, Carrer de la Boria, Barcelona, 1923, p. 4.

2. Ave Maria Purissima

Nacimiento y primera aurora de su vida. -La joven Esperanza fué el segundo de estos tres capullos arrancados de nuestro jardín cuando su barbuz daba paso libre a sus encendidas hojas, que, desplegándose unas tras otras, iban recreándonos con su color i perfume.
Nació Esperanza en nuestra ciudad Condal el día 30 de octubre de 1888.

s.a., Tres capullos del jardín de Nuestra Señora, Barcelona, 1919, p. 45

3. Una mica d'acció

¡Al arma fills de poble! Hauréu de bátreus
ab vint segles d'imbécils tradicions
á l'ombra de las quals els forts i els pillos
han fet dels bons y'ls débils escarnot.
Atacará de ferm en sa defensa
aquest exércit vil d'explotadors;
llavors serán inmensa barricada
vostres vint sigles d'infernals dolors.
Prepareus á aixecarla fills del poble,
que ja apunta l'aurora del nou jorn.

Jeph de Jespús, La barricada, Antoni López Editor, Llibreria espanyola, s.d., pp. 6 i 7.

4. Una mica de sainet

Baltasara: No... ¿Dónde vives?
Donya Prisca: ¿Qué señas?...
Don Torcuato: Nunca recuerdo; después
ya lo veré en la cartera.
Gesinto: ¡Catoze mil!....
Doña Prisca: ¡Pero niña,
el calor no te atormenta?
Mujer, quítate el chapeau
que me das angustia!
Corina: Deja...
Baltasara: Quitarse el chapón, si quiere
Corina: ¿Chapón? Ni una lugareña!...
Baltasara: Ferrís, per ixir en elles,
me compres demà mateixa
un chapón; el necessite
com l'aigua que bec.

Escalante, E., Tres forasters de Madrid, "Diari de Barcelona", Barcelona 1990, p. 25.

5. L'exorcista?

Un verdadero "satanizado", Antonio Grignaschi, sacerdote renegado, y amancebado con la que presentaba como la Virgen Santísima que lo acompañaba siempre, había pervertido a varias parroquias. Seducido hasta varios curas por su palabrería y mística endiablada. Lo adoran como a lo que dice ser: ¡Jesucristo mismo que ha vuelto al mundo preparándolo para el "gran día"! A su fulana las gentes fanatizadas la entronizan el la iglesia y le rezan, rodeada de cirios, y de flores y la llaman "la Virgen Rubia". Grignaschi entra en las casas, a puertas cerradas, y manda arrodillarse ante él. Y adivinándoles pecados, les da la absolución de os mismos en primera persona: "Yo, Jesucristo, te absuelvo de..." La gente, atónita, le seguía.

Del Bosque, D. y Morros, M., Ramona, la catalana. El ángel tutelar de la infortunada España de 1936-1939, Hermanas del Jesús Paciente, Barcelona 1985, p. 165.

6. Una mica de lírica, per desenllardar

En alas del sentir que en mi anida
las horas fluyen lentas en mi ensueño
y no dan tregua a mi tenaz empeño
con que adorarte quiero sin medida.

Tus ojos brillan en el cielo mío,
tu voz me llama en el silencio amado
y es tal el embeleso a mi donado
que aún sin ti en pos de ti porfío.

Con fràgil voz, clamando a mi esperanza,
me acerco a ti en esta noche oscura.
Que tal amor por cuanto a mi alcanza

no ha de quedar perdido sin mesura
en la tiniebla estéril de tu ira
sino en la luz de tu promesa pura.

Serrano, J., Clamores y ensueños, Lamarca Editores, México D.F. 1942, p. 53.


Ja heu pres la vostra decisió? No m'estranya, la juguesca és transparent.

Si portats per un rampell de gosadia voleu participar en l'envit, no us en priveu. Estudiaré amb cura les vostres apostes i, si esteu desvagats fins a tal extrem i les voleu argumentar, m'entendriré davant de la vostra capacitat per esmerçar el temps en tasques tan supèrflues i prescindibles.

I el premi? És veritat, me n'oblidava.

Entre les moltes virtuts que m'adornen hi ha la de ser descendent d'estirp de bruixes. Formuleu doncs els vostres desigs més ocults. Cas que l'encertéssiu (i no negligiu en cap cas l'ajut de l'atzar) faré mans i mànigues perquè us siguin concedits.

I això és tot, que ja n'hi ha prou.