Requiescat in pace

No hi ha res a dir. Les coses vénen com vénen i arriben com arriben, però sempre ens agafen una mica com de gairell, com si miréssim sempre a la banda equivocada i per això els donem el mèrit que no es mereixen de la sorpresa.

Però no és el cas ara. La data estava perfectament anunciada a tots els calendaris i inscrita a totes les agendes. Ja va néixer amb regust de final i color de merda d'oca o, si aquest us sembla poc educat, de gos com fuig. De fet, me la vaig imposar jo mateix, avançant uns dies la caiguda esvelta del tallant de la guillotina, disposat a escapçar uns dies l'engruna de lleure que ens concedeix la legislació vigent perquè no em reprengués el retorn a la normalitat -que ja em direu quina trista gràcia anomenar d'aquesta manera la implacable contracció a tot allò que em desplau, i cada dia més.

Perquè jo, no ens enganyem, tinc com tota persona mitjanament normal ànima de rendista i el que de veritat m'agrada és no fer res. I quan dic res, vull dir res de res, és a dir, res. Ni clavar un clau ni enganxar un segell, si em permeteu la hibridació paremiològica.

Per això, just al llindar de la tragèdia que se'm llença al damunt, he decidit de concedir-me un parèntesi de lamentació i autocompassió, i així que m'he llevat he furgat en el meu bagul fins a trobar la disfressa d'ànima en pena, m'hi he enfundat i dedicaré la resta de dia a prodigar sospirs i ulls en blanc.

Què hi voleu, cadascú té els seus sistemes i aquest és el que em permetrà demà, dilluns 28, posar el peu dret a terra i començar la travessa amb pas ferm.