Jo també vull un estat propi...

...com també vull una bona vida i -si és possible- un bon morir, i les poques coses essencials que em calen per anar tirant, que no cal gaire més per acostar-nos xano-xano fins a l'única certesa que ens ha estat donada.

De petit, quan encara creia en els Reis, vaig demanar un tren. En el secret de les meves cabòries imaginava un tren elèctric, menut i llampant, amb moltes vies i llumenetes que s'encenien i s'apagaven. La meva il·lusió havia passat per alt els límits precisos de la butxaca familiar i em vaig haver de conformar amb un tren de corda, grandosot i matusser, que resseguia amb obstinació el cercle poc ambiciós de les vies i tornava al principi com aquell qui diu a penes arrancat.

Bé, potser és això, conformar-se amb ser ase de sínia i parar els lloms a les garrotades materials o dialèctiques de tots aquells que muntats en els trens d'alta velocitat m'asseguren que la meva felicitat es troba en la via estreta i miren que em convenci que ja és prou que m'entretingui comptant les voltes que fa el meu carril atrotinat.

Potser és això.

Però tot plegat no quita, com diria alguna de les meves múltiples àvies, perquè de tant en tant pensi que m'estan aixecant la camisa i que potser el preu dels ferrocarrils de luxe, ràpids i brillants, és el que jo pago ajupint el cap per no apartar-me del cercle que em marquen.

I és aleshores quan entre palada i palada de carbó penso: "Recony, jo també vull un estat propi".