Ja fa anys, a la capella de la Universitat Central de Barcelona convertida en aula, seguint un curs de literatura medieval catalana que va acabar essent un curs sobre Ausias March, el professor contraposava el jo fenotípic i el jo genotípic. En aquell moment la distinció em va enlluernar, no pel contingut, sinó pel continent. També és veritat que en aquells dies -ja parlo d'anys- jo era més sensible a les meves ignoràncies i estava prou ben disposat a fer genuflexió davant de tota cosa que se m'escapés o que només aconseguís d'intuir vagament. M'he fet més vell i també més escèptic (no necessàriament en aquest ordre) i crec que avui una distinció com aquella més em convidaria a abandonar el curs que no a seure voluntàriament al rengle dels badocs admirants.
Amb tot, i posats a aplicar-me la crítica, he d'assumir que més d'una i de dues vegades jugo al mateix joc: embolicar en una faramalla verbal prou pirotècnica -aquí en tenim l'exemple- la vacuïtat del missatge. El llenguatge és llaminer. Potser al capdavall d'aquesta obra de rebosteria n'acabem dient literatura -o alguna mena de literatura. I, no m'enganyo, en una o altra mesura aquests escrits que vaig penjant no són més que això: la petita literatura que em concedeixo per anar-me reconfortant.
El fet és en sí irrellevant i si avui em permeto aquest espai de reflexió és perquè estic segur que amagat en el quasi anonimat que em garanteix publicar a la xarxa aquestes línies puc dialogar sense massa embuts amb mi mateix i deixar-me anar una mica. Un esport que practico en comptadíssimes ocasions i de qual solc penedir-me. Per què, en última instància, a què treu cap donar-se a conèixer si de bon de veres ningú, ni un mateix és clar, s'arriba a conèixer realment?
De moments d'una certa desorientació, tots en passem. Jo diria que és així. Moments en què el mirall ens retopa una imatge que no és exactament la que ens convé. I en aquest punt no hi ha massa opcions. Jo diria que tres. Una, prescindir del mirall. L'altra, intentar recuperar la imatge perduda. La tercera, assumir aquest nou perfil que se'ns imposa. Sigui el que sigui, penso que cal fer-ho de forma assossegada. Les estridències les admeto, és clar, però no convenen al meu tarannà. I tinc per mi que de les tres, jo em quedaria amb la darrera, perquè la realitat és molt tossuda i acabarà imposant-se.
Avui per avui, em sento més amb ànims d'aquesta mena de consideracions, que no en disposició de fer florir esbarzers per amagar-m'hi vestit de camuflatge. Potser serà passatger, potser no. Els dies a venir ja m'ho confirmaran.
Amb tot, i posats a aplicar-me la crítica, he d'assumir que més d'una i de dues vegades jugo al mateix joc: embolicar en una faramalla verbal prou pirotècnica -aquí en tenim l'exemple- la vacuïtat del missatge. El llenguatge és llaminer. Potser al capdavall d'aquesta obra de rebosteria n'acabem dient literatura -o alguna mena de literatura. I, no m'enganyo, en una o altra mesura aquests escrits que vaig penjant no són més que això: la petita literatura que em concedeixo per anar-me reconfortant.
El fet és en sí irrellevant i si avui em permeto aquest espai de reflexió és perquè estic segur que amagat en el quasi anonimat que em garanteix publicar a la xarxa aquestes línies puc dialogar sense massa embuts amb mi mateix i deixar-me anar una mica. Un esport que practico en comptadíssimes ocasions i de qual solc penedir-me. Per què, en última instància, a què treu cap donar-se a conèixer si de bon de veres ningú, ni un mateix és clar, s'arriba a conèixer realment?
De moments d'una certa desorientació, tots en passem. Jo diria que és així. Moments en què el mirall ens retopa una imatge que no és exactament la que ens convé. I en aquest punt no hi ha massa opcions. Jo diria que tres. Una, prescindir del mirall. L'altra, intentar recuperar la imatge perduda. La tercera, assumir aquest nou perfil que se'ns imposa. Sigui el que sigui, penso que cal fer-ho de forma assossegada. Les estridències les admeto, és clar, però no convenen al meu tarannà. I tinc per mi que de les tres, jo em quedaria amb la darrera, perquè la realitat és molt tossuda i acabarà imposant-se.
Avui per avui, em sento més amb ànims d'aquesta mena de consideracions, que no en disposició de fer florir esbarzers per amagar-m'hi vestit de camuflatge. Potser serà passatger, potser no. Els dies a venir ja m'ho confirmaran.
.JPG)
1 comentari:
N'hi ha una quarta possibilitat, potser amagar la clau del bagul de les disfresses?
Publica un comentari a l'entrada