Cronoscopi

El temps corre. Heus ací una veritat incontrovertible. I jo que tinc per a mi que la constatació d'aquesta evidència constitueix el llindar de la humanitat...

Ni homo faber ni llenguatge, hipòtesis absolutament negligibles per molt acreditades que estiguin. En ús del meu perfecte dret a pontificar sobre el tema, proclamo que a partir d'avui considerarem que el salt que ens separa d'il·lustres antecessors es pot situar en els grunys d'aquesta conversa:

-Ja són les set?
-Redéu, sí... Com passa el temps!

I és clar que a partir d'aquest singular instant es va desencadenar l'indeturable procés de senyoreig i destrucció del planeta que, amb l'inestimable concurs dels ecologistes de tota mena i pelatge, ens ha de portar irremissiblement a cedir plaça de domini als escarabats o altres espècies molt més ben dotades per a la supervivència.

Però és el cas que de l'observació inicial no en pensava derivar cap reflexió sobre la perfecta inutilitat del protocol de Kyoto, els déus me'n guardin, sinó exhibir per via d'imatge el magnífic rellotge que encapçala aquestes paraules.

Ni que ens hi poséssim amb voluntat i tenacitat podríem engendrar un insult estètic d'aital magnitud. Això em fa especialment respectable la traça de qui el va imaginar i el valor de qui el va convertir en objecte. I encara més, no em puc estar mai de considerar la impagable generositat de l'atzar que va fer que els nostres camins s'encreuessin i jo me'l pogués firar per instal·lar-lo a l'altar domèstic de les meves grans adquisicions artístiques.

Ja fa anys que hi miro l'hora, però avui m'ha saltat als ulls en tota la seva magnificència i, disfressat de magdalena proustiana, m'ha retornat a la botiga polsosa i destartalada del carrer del Carme del qual me'l vaig endur amb un punt de subreptícia vergonya ja fa més de vint anys.

La nostàlgia, pacients llegidors, té sortides ben insospitades.