Biaix

Estava considerant la possibilitat -hops!- de fer un salt precís i ajustat i travessar el cércol. Banda per banda, la del mirall que tu detentes és sens dubte la que trio i aquest camí que ara penso és el que m'abelliria.

Sí, ja ho sé, envitricollat i barroc, obstinadament clus... Què hi vols, em deuen haver parit així.

I no me'n dolc, que ja em van explicar en el seu moment que el meu part va ser llarg i difícil, més de vint hores de tenaç resistència, posant com a pretext (era l'únic que podien entendre) que no volia llançar-me de cap en aquest món, que em calia posar-hi primer els peus, potser per temptejar si era sòlid el terra i no em portaven a un parany i que després me n'hagués de penedir.

D'aleshores ençà he estat home de claustres. No és el moment de repassar-los però sí d'afirmar-me com el que sóc, l'enclaustrat encauat. Tendeixo al cercle i em sento còmode recorrent la circumferència: no en va me la van definir com el lloc geomètric del punts que equidisten d'un de sol. Sóc per tant, home d'equilibri, funàmbul de la supervivència.

És cert, de tant en tant em tempta l'espiral, no ho he de negar pas. I no la descarto. De moment, però, acato la llei que m'autoimposo i m'aplico a caminar lent fitant l'únic què que em justifica.

Tu, amb tota evidència.