dilluns, 29 de maig del 2006

Delicatessen

No sé si sou especialment donats a la mortificació. Jo tinc per mi que és un exercici de doble tall, perquè va i li agafes afició i acabes fet un Sant Llàtzer i deixuplina va i deixuplina ve i resulta que més que santificat acabes amb un somriure beatífic que desmenteix amb absoluta contundència la penitència i t'adscriu a l'alegre colla dels pervertits.

Bé, i què? Al capdavall cadascú les enfila per on pot i si heu d'extreure alguna consolació de l'ús de tan trenat artifici, el poso a la vostra disposició perquè en feu l'aplicació que més us abelleixi.

Jo, que sóc de poble i poc donat a les sofisticacions, crec que en faria un clauer. Això voldria dir potser que tindria una clau enorme i rovellada, d'aquelles que només obren castells o casalots. I que tindria moltes estances esbalandrades i amb alguna teranyina ben aposentada per perdre-m'hi en una exploració de tardor o primavera, que són amb tota evidència les estacions per explorar.

Després, em retiraria a alguna sala vestida de domassos un pèl arnats i decadents i em mig ajauria en una butaca ratada amb una copa de cristall a les mans. Contindria, és clar, algun vi avellutat i de reflexos carmesins, que jo assaboriria a glops petits mentre el sol es pondria i m'abandonaria a melangioses reflexions sobre la fugacitat del temps i la incertesa dels béns terrenals.

Tots això faria, és clar, si tingués una clau.

De moment, però, em conformo amb un teclat i una espurna de llampadura. Que tot és bo per sobreviure.