Tic-tac

La llei del pèndol, és clar. Després de tanta calavera he cregut bo de posar-hi una mica de carn. Bé és cert que la tria no és excessivament estimulant, però segons i com t'ho miris.

Jo ho he fet amb l'aplicació que m'ha llegat una llarga disciplina de bon alumne i encara no he arribat a una conclusió definitiva: quina de les dues calaveres és més atractiva, la vestida o la despullada?

Jardí

L'alternativa era fal·laç: jardí, sens dubte.

Natura m'horroritza, però puc acceptar-la cenyida pel seny ordenador de l'artifici. Arringlerar, mesurar, constrènyer... bones paraules.

Un jardí pot ser decadent, mai un paisatge. Aquest pot aspirar, com a molt, a la devastació.

I dins del jardí, oferiu-me un test. Presó dins la presó: l'excel·lència, el refinament.

I regaleu-me un racó, el més discret.

I deixeu que us faci venir a mi amb la més bella de les flors o la més punyent de les espines.

Reencarnacions a la carta

L'altre dia van i em pregunten en quin animal m'agradaria reencarnar-me. La pregunta, com totes les que em fan amb pretensions que em defineixi, estava destinada al fracàs més absolut. Si ja tinc natura d'anguila, memòria de peix, paciència d'elefant i lentitud de caragol, ho tenim magre: o sacrifico algun component o la meva reencarnació a pedaços pot fer feredat. Que tampoc no és el cas, oi que m'enteneu?

Però fet i fet he anat donant voltes a la idea i he arribat a la conclusió que si el director de reencarnacions és de la màniga ampla i admet incursions en el regne vegetal, el cactus em semblaria un bona opció.

Però heu ací que ja em neix un dubte nou: desert o jardí?

Aquesta pregunta, però, penso que ja me la respondré un altre dia.

Diadema

Ce fantôme de squelette
N'a pout toute toilette
Qu'un diadème de vers
Posé tout de travers.

...i si ho deia Baudelaire, no li ho discutirem pas. Vaja, dic jo.

Només per als teus ulls

No sé si m'estimaves: t'estimava
i això era tot, i això era prou, i els dies
obraven per a mi racons tendríssims.

T'estimava amb les hores i amb el somni,
i et cantava, i passaves, i abril queia,
i et sabia ma carn meravellada.

Sí, t'estimava lentament i sorda.
Com s'estimen les coses marcescibles.
Com s'aprèn l'idioma de l'absència.

Joan Fuster, Escrit per al silenci.

Petit conte idiota (8)

L’actriu porno seu al banc i fa mitja mentre la nena, tan rosseta i riallera ella, es gronxa.

L’actor porno passeja el gos amb un full de diari plegat a la butxaca, amatent a recollir els excrements del ca segons mana l’ordenança municipal i aconsellen els bons costums.

L’actriu porno i l’actor porno, d’aquí tres hores, s’acoblaran disciplinadament a la llum inclement dels focus i s’arquejaran segons una geometria de luxúria fantasiosa.

L’actriu porno i l’actor porno es veuen i es miren, però no se saluden.

La nena rosseta deixa el gronxador i corre enjogassada. S’ajup a la vora del gos i l’amanyaga.

Un llamp de rebuig travessa els ulls de l’actriu porno i el somriure de l’actor porno es glaça.

La nena, tan rossa ella, deixa el gos i corre darrere el reclam d’una papallona un pèl publicitària i oportuna.

El gos s’espolsa i refà un rínxol desendreçat per la carícia extemporània.

L’actriu porno completa la passada i l’actor porno tiba la corretja i allisa el diari a la butxaca.

D’aquí tres hores, la nuesa serà més ofensiva i l’obscenitat menys suportable. Sexe i amor són, algunes vegades, companys insuportables.

Epitafi

Qui en vida s'avorria,
vegetava i no es movia
pensa ara, mig moixet,
que molt i molt li plauria
un agradós passeget.

Cosa que ben clar li mostra
(i us ho diu mirant el sostre)
que en matèria de xalar
l'experiència bé ho demostra
val més l'ara que el demà.

Aprofiteu doncs la lliçó:
i no deixeu passar ocasió;
que, cantades les absoltes,
cap pietat pels poca-soltes.

Mossèn Borra

Si mai us vaga de fer-li una visita, podeu entrar per la capella de santa Llúcia i, tot just arribeu al claustre, aixequeu el nas de terra i en veureu la tomba: ajagudet i amb el gosset fent-li de coixí als peus, fa temps que hi reposa.

Jo li suposo una glacial indiferència per la caterva de guiris malendreçats que deambul·len per allí. Solen anar amb l'ull tenaçment enganxat al visor de la càmera per emmagatzemar les empremtes d'allò que no saben mirar quan ho tenen davant.

Si més no, ell que té el privilegi de reposar en alt, s'estalvia el fregadís de les xancletes per damunt de les lloses dels sepulcres on deuen remugar els ossos d'estadants més mal endreçats.

També li voldria suposar una mirada més benèvola en ocasió de l'última visita que li he fet. No tant per mi, com per la companyia. Un hom, en la seva modèstia, també té luxes dels quals no se sap estar de presumir.

Hi tornaré algun dia. Als amics, és de llei que se'ls faci visita de tant en tant.

Fins aleshores, l'imaginaré amb els ulls mig clucs i qui sap si repassant la tornada final del poema que li va dedicar Ausias March:

Toni amic, vostra carn és ja fem
e, sens la gota, haveu bon esperit:
si no hi pensau, restareu escarnit,
que per ser fresc lo cos, l'esperit crem.

Diumenge

Escric assegut al balcó d'un diumenge més, disposat a veure passar les hores i pensant si les ompliré d'algun mester profitós o si, com no és inhabitual, quan endreci la desferra del dia hauré d'abocar a la galleda l'escombraria d'unes hores perdudes.

Darrere meu, una finestra. Al meu voltant, llibres. Davant, un casset que em regala l' Stabat mater de Vivaldi. I dintre meu?

DE SOBTE ÉS CLAR

De sobte és clar. L'amor és la victòria
que m'ha de destruir. Com em gangrena
el cor la soledat, com em destrossa
en els vidres del crepuscle la hiena
desolada i sagnant. A l'edat roja
només l'amor deslliura de la freda
cova del temps. He conegut la glòria
d'estar desesperat i la misèria
del benestar que dóna la derrota.
Entre runes de llàgrimes us deixo
cartes i versos, ombres que diran
fins a on he estimat. Així potser,
al més desemparat dins una dona,
solitari, seré per sempre amant.

Dintre meu ara ja hi tinc alguna cosa més. Només m'ha calgut allargar la mà i obrir a l'atzar Els primers freds de Joan Margarit per trobar-me les paraules que he copiat. Són a la pàgina 137 i ara deixaré que m'acompanyin mentre enfilo la resta d'aquest diumenge que, molt em temo, ja no donarà cap més profit.

Sant Jordi

Una de les metàfores més endreçadetes per a designar els qui tenen la sort d'haver ensopegat el recte camí de la vida és anomenar-los "rata de biblioteca".

És cert que l'animal en qüestió bascula entre fames oposades: moure's entre la repugnància i la simpatia no augura una posició còmoda en el món dels afectes.

A mi, la veritat, és que -llibres a banda- l'animaló en qüestió em sembla més aviat amable. Juguen a favor seu el fet de circular per zones d'ombra, demostrar una tenaç resistència a les malures, una capacitat reproductiva fora mesura i l'atàvica pugna que sosté amb el meu altre amic animal: el gat.

També m'empeny a mostrar-li afecte una taca de salvatgia que deshonora el meu tenaç curriculum pacífic: en una ocasió vaig caçar-ne una amb un instrument horrible i traïdor. Aquesta mort -diria que de moment és l'única que em puc retreure- la portaré sempre com un pes en la consciència i qui sap si darrere d'aquestes paraules no s'hi amaga una inútil recerca de desgruege i de pau interior.

Sigui com sigui, quan la que il·lustra aquesta petita digressió va néixer al full blanc no ho va fer amb una destinació precisa. Simplement sorgia del no res per empènyer alguna hora morta per la canal del temps perdut.

És el cas, però, que en la immediatesa del Sant Jordi m'ha suggerit que podria treure-la una mica a la fresca. Xiuixiuejadora o telepàtica m'ha vingut a dir que havent-li posat aquesta mena de flor a les mans i aquesta mena de disfressa que li dóna un caient d'àngel batraci, potser faria un bon paper com a portadora d'ofrena.

I és per això que aquí la deixo. Acompanyant el silenci d'aquestes paraules i amb l'honest desig que el dia que s'apropa us sigui motiu de felicitat, benestar i alegria.

Amics

Em vanto sovint de no tenir cap amic.

Com en tot el que dic o faig hi ha un punt de veritat i un punt d'exageració retòrica. Els que hem optat per viure de part de dins, ja les tenim aquestes coses: interposar la veritat entre nosaltres i allò que els altres poden arribar a creure's és una bella manera de tenir el personal entretingut.

Avui, però, em pot una embranzida de sinceritat i estic disposat a concedir que sí que en tinc, d'amics. Dels vius, és clar, no en diré ni mitja paraula. El dret a la intimitat és l'última frontera que mai no gosaria de trepitjar.

Però dels difunts sí que em sento amb llibertat de parlar-ne. I més encara si són amics dels que a mi em plau de comptar al rengle de la meva fidelitat, ço és, els que jo he decidit que ho siguin sense cap empatx, perquè només a mi em competeix de triar-los.

Complicat? No: estic parlant de Vicent Andrés Estellés.

El considero el meu amic perquè va tenir la gentilesa de dibuixar amb paraules un món que em plau de transitar:

ELLA

I era, tan sols, l'amor que li omplia la vida.
No pensaria que la seua vida
era plena d'amor; i deturava
el record, insistit, en el vol d'unes teles,
o bé en la tebior d'uns pits breus. I allò era
l'amor. La boca, davall el bes enorme, mig oberta,
la mà sobre el genoll, nu i confiat,
i també en la solar gràcia de les anques.
I era, tan sols, l'amor, que li omplia la vida:
un vent en les lleugeres cortines, en les dades.
Era una plenitud: la seua plenitud:
en tot cas, allò que ja, sol, retorna o bé recorda.

Amb amistats com aquesta, qui en voldria d'altres?

Meditació felina

Una certa cara

Una certa cara d'astorament fa la meva reina. Perquè és una reina, no ho dubtéssiu, que ha fugit d'una baralla per inventar on, havent comportat les exigències del rei i declinat els requeriments inelegants i libidinosos d'un patge impertinent, ja no hi havia res que la hi retingués.

Ha fet oposicions a vitrall, i ha guanyat plaça en propietat, però té un fons de cul de mal seient i la immobilitat la incomoda i per això s'ha llençat a l'aventura.

Voldria descobrir horitzons, conèixer terres llunyanes... Això sí, on no hagin aplicat mai l'esglai net de la guillotina, perquè ella és molt seva i creu fermament que els colls han estat creats per unir tronc i cap, i sosté que qualsevol interposició, ultra inoportuna, ha de ser per força dolorosa.

S'ofereix per fer companyia i conversar els capvespres. Només necessita domassos, canelobre i copes de cristall, però garanteix lleugeresa, ironia i afabilitat.

Si us convé l'oferta, no ens trigueu. Ella n'estarà encantada i j o em trauré una responsabilitat del damunt.

Renata Palubinskas

Me l'he trobada en un passeig per la xarxa.
Cosa que m'instrueix sobre les bondats de la vacança.
Per si us abellia de fer-li una visita, aquí en teniu l'adreça:

http://renatapalubinskas.com/gallery.htm

I un nou enigma: quin dels tres personatges em resulta més seductor?

Guerau de Liost

Avui, un cop pentinats tots els meus gats i empès encara per la manca de feina, m'he dedicat a l'únic esport que em permeto: la caça del llibre desconegut.

Com que la meva biblioteca s'ha fet a cop de rampells, la tinc convenientment desendreçada i mai no he comès l'error de llegir tots els llibres que l'atzar m'ha firat, de tant en tant deixo lliscar la vista pels lloms i així puc descobrir algun volum o volumet que dorm el son dels justos.

Li trec la pols, el fullejo i el retorno al bressol.

Avui li ha tocat el torn a una antologia de Guerau de Liost, poeta que mai no he llegit i el nom del qual, quan se'm presenta, només em suscita tres associacions: Noucentisme, Montseny i ametistes. I anar fent.

Com que no està de més ampliar horitzons, he tallat els fulls (no ho havia fet encara i és del 80!) i he fet veure que llegia algun poema.

He sobreviscut, que no està malament, i us en porto un que mira, m'ha fet una certa patxoca:

QUAN EL TEU COR SERÀ BRANCA DE MIRRA

Dona, sé el gust de la teva presència:
la testa, rosa dels vents invisibles,
el pit d'argila que pateix, arbori,
amb un arranc de braços que s'eleven.

Dona, sé el gust d'abraçar-te, i la nosa.
Dona, sé el gust de fugir, d'enyorar-te.
Si el teu record suplirà la conversa,
saber-te lluny no supleix el tenir-te.
Dona, sé el gust de la mort que separa,
alliberant de sospites de canvi.
En el sagrat epíleg de l'incendi
cendres i fum s'espititualitzen.

L'enyorament esdevé permanència.
Compenetrats, el diàleg és íntim.
La teva ment triaria per falda
quan el teu cor serà branca de mirra.

Del conjunt de la totalitat del poema, us diré que em quedaria amb un vers en concret, que és el que m'ha decidit a fer-vos de copista.

Podria dir quin, és clar, però m'ho callaré i així, si us ve de gust, podeu jugar a encertar-lo.

Passem pàgina

Agraïu l'exemple i feu com ella.

Mireu de lluny i amb posat calm el que ja és passat.

De tan petit, costa de veure.

A què treien cap tants esgarips?

I jo em pregunto...

era estrictament necessari?

Intriga

La gràcia dels miralls rau en la duplicació. Si els encares amb la precisió adequada, pots obtenir fin i tot un plus de multitud i una ficció d'infinitud.

Conserven, evidentment, la discreció de no revelar-nos què s'hi veu quan no hi som davant i la bondat de retopar-nos només el que hi volem veure.

Potser és per totes aquestes coses que els tinc una certa devoció.

En les meves devocions sóc certament mesurat, llevat d'una que no és lloc ni moment de proclamar.

Per cert, que de tots els interrogants que em suscita la imatge no és el menor poder apreciar la qualitat de les pintures que adornen el vestidor de la senyoreta.

Tinc per cert que ens il·lustrarien sobre els mars interiors per on naveguen els seus pensaments.

O navegaven, és clar, perquè a hores d'ara els seus encants són pols i els seus pensaments, cendra.

Com ha de ser.

Itinerari

La poesia pot ser moltes coses: interpretació del món, eina de coneixement, camí d'introspecció, possibilitat de gaudi, instant de retrobament... Què sé jo, que no sé res?

Però no cal saber gran cosa per reconèixer un poema o un poeta. La simple voluntat de llegir-lo, potser:

DESEMBRE DEL 1903

I si del meu amor no puc parlar -
si no dic res dels teus cabells, dels ulls, dels
llavis;
amb tot, la teva cara, que guardo dins l'ànima,
el so de la veu teva, que guardo en el cervell,
els dies de setembre que ocupen els meus somnis,
m'emmotllen i matisen les frases, les paraules,
sigui quin sigui el tema, el pensament que
expresso.

Això va escriure Cavafis el gener de 19o4, Joan Ferraté ho va traduir el 1975 i jo ho copio el febrer del 2008.

Un dels molts itineraris possibles.

En Jaume (contribució)

Sembla ser que fa 800 anys. Que sí, que fa 800 anys. Celebrem-ho.

Jo, que sordejo, acabo de descobrir llegint els papers que no va néixer "en un paller" sinó a Montpeller.

Estic que no hi cabo. I ho volia compartir, no fos cas que hi hagués algú que, com jo, hagués fonamentat tota la seva baixa autoestima patriòtica deduint que la molta llana al clatell que gastem els catalans derivava de la poca categoria del bressol reial i de la inevitable associació dels orígens del monarca amb això dels masos, la palla i el bestiar.

Ja ho deia, aquell, que no es volia morir: sempre se n'aprèn una de nova!

Noblesse oblige

Portada per un rampell d'una excessiva benevolència una dama de blau (http://thesilverbluesea.blogspot.com/) ha tingut la desmesura d'assignar una distinció a aquest pobre geperut.

No li ho discutiré. Els designis del senyor són inescrutables i en matèria de judicis -com en tantes altres coses- acato, no qüestiono.

Agraeixo, això sí el gest. I m'aplico a satisfer les condicions que se m'indiquen, és clar que fins al llindar de les meves més que discretes posssibilitats. També en això, com en tantes altres coses, opto per ser terminal.

Aquest premi ha estat creat per Eseya http://arteypico.blogspot.com/

Les regles del premi són les següents:

- Cal triar cinc blocs que es consideri que són mereixedors d'aquest premi per la seva creativitat, disseny, material interessant i aportació a la comunitat bloguera, sense tenir en compte el seu idioma el seu idioma.
- Cada premi atorgat ha de tenir el nom del seu autor/a i l'enllaç al seu bloc per tal que tots el puguin visitar.
- Cada premiat ha d'exhibir el premi i col·locar el nom i enllaç al bloc de la persona que li ha atorgat el premi.
- Premiat i premiador han d'exhibir l'enllaç d'Arte y pico per tal que tots sàpiguen l'origen d'aquest premi.
- Exhibir aquestes regles.

literraturres

no sóc excessivament devot de Brossa, per bé que la seva fidelitat a la truita a la francesa sempre me l'ha fet simpàtic i també puc acreditar que sec en un balancí

estic fins al capdamunt de dalt de tot d'Espanya

sóc, en última instància, un apàtrida amb carnet d'identitat mentider

per això m'ha pres de repescar un poema del poeta que feia poesia poètica

per constatar que els anys no passen

visca la conferència episcopal

i visca la mare que els va parir

Segon prestage

S'ha estat al segon prestage molt de temps. Ha tingut la paciència sàvia que tant admiro, però avui m'ha demanat que l'en baixés i que l'obrís just per la pàgina 33.

Ho he fet, obedient com sóc, i deixo que parli:

Una amor perpetrada en l'agonia
i de mirra i escalf, amor, et guarde,
i l'alt agraïment en què madure.

Art de fervor és mon treball d'espera,
perquè ja t'he tingut; i cure amb somnis
la casa transcendent on em deixares.

I et guarde plenitud. Vindria a dir-t'ho
aquest goig sense gest, si preguntaves
a quin afany m'assemble o a quin tigre.

Així parlava Joan Fuster a Escrit per al silenci.

I a mi que em plau rescatar-l'en.

Visita

LXXXI

Així com cell qui·s veu prop de la mort,
corrent mal temps, perillant en la mar,
e veu lo lloc on se pot restaurar,
e no hi ateny per sa malvada sort,
ne pren a mi qui vaig afanys passant
e veig a vós bastant mos mals delir:
Desesperat de mos desigs complir,
iré pel món vostre orgull recitant.

De tant en tant és bona una visita als amics, i jo -que sóc polit de mena- he volgut avui passar a saludar en March, que feia temps que tenia abandonat. L'he trobat bé, en bona forma com sempre, i hem passejat junts una estona.

A l'hora del comiat m'ha dit que si volia prendre alguna cosa i per no desaïrar-lo (l'home té un caràcter que déu n'hi do i per no res s'enfila com una carabassera) m'he endut aquest poema per tres motius: és breu, m'agrada i fa patxoca.

I per això el planto aquí.

I?

Doncs això.

Bons auguris

Com que inevitablement tendeixo a agafar el rave per les fulles, m'ha semblat de bona criança lligar principis i finals i il·lustrar-vos l'entrada amb un memento dels que em plauen. No fos cas que portats per l'inevitable estovament de l'u de l'u del vuit perdéssiu de vista la vostra -que és també la meva- futura inevitable contribució al profitós món de l'adob orgànic.

I és per aixó que disfressat de Diego Corrientes he navegat per mars proceloses fins aconseguir robar per a vosaltres -que sóc jo, evidentment- dues boniques imatges separades per molts anys i molts quilòmetres, però amb innegables parentius en la resolució icònica del tema.


I us les deixo com una petita delicatessen perquè l'assaboriu amb recolliment i espero que com ho fa el qui això subscriu rient per sota el nas.

Desig

Tinc per mi que aquesta és una excel·lent manera de rebre l'any que ja truca a la vostra porta. Suggeriment que em permeto per si us anima algun rampell imitatiu.

Cas que optéssiu per qualsevol altra modalitat, res a dir.

Sigui com sigui, no em sé estar de desitjar-vos que 2008 us sigui benèvol
i que us complagui en tot allò que us abelleixi d'esperar-ne.

Mixtificacions

Segons la versió oficial, àmpliament divulgada a major glòria de la confortabilitat lacrimògena amb què s'entesten a maleducar les sensibilitats dels projectes d'ésser humà de sexe i condició diversa, va ser l'endemà que la van trobar erta com un rave i envoltada de cerilles renegrides.

Mal que us pesi, la realitat va ser diversa: farta que li passessin pels morros somnis d'abundància inassolible, va optar per consagrar els seus últims recursos a encendre grans teies que ompliren de color i esgarips la Nit.

Glòria i memòria a la Gran Piròmana Desconeguda.

Tard, potser, però la veritat és tossuda i acaba per sortir a la llum.

Del foc, naturalment.

Nadal

et manen festes
i t'hi acobles
sense crits ni sense fressa
amb l'esma obedient
del jou
i del pacte
i del solc que llaures dret
per obediència solar
atàvic i distant
com el qui et sap
més enllà del mirall
perdut a l'horitzó
nàufrag i alhora corall
aferrat a l'escull
en el silenci digne
del misteri

Toc-toc

I jo que me les prometia tan felices... Però heus ací que sense com ni perquè sento que esgratinyen damut el meu cap i que vénen a torbar el meu repòs i, paradoxes de la mort, resulta que és perquè ha vingut el temps del repòs i se'm reclama una certa activitat.

Què voleu que hi faci doncs? Obeir, com és de llei. I espolsar-me els quatre parracs, separar un parell de taulons corcats i emergir de nou entre vosaltres.

No ho dic en ferm ni com amenaça, però és ben possible que torni a destorbar la vostra nineta amable amb algun disbarat de circumstàncies.

Qui avisa, no és traïdor.

Huanihu

Té un posat d'enze que en fa una bona companyia. Posseeix, a més, el do del silenci i una virtut que escasseja: és capaç de rebre sense moure ni un múscul els disbarats més atòmics i mostar-s'hi absolutament d'acord. Es vanta de veure-les venir i té un do camaleònic que li dona el to precís del paisatge que el circumda.

Últimament sembla que va un xic desorientat: estrany a tot i fins a si mateix, s'ho mira tot de lluny i no es reconeix en res.

Té, això sí, un secret que el justifica i un petit món que tragina dins seu i li fa el dia comportable.

L'hem retratat fent-se passar per tótem. Avui, qui sap per què, li ha vingut desig de selva i aventura i ha volgut presidir l'última cerimònia d'una tribu ja extinta.

L'àpat ha estat abundós i les libacions generoses. Els guerrers han ballat la dansa darrera i les dones han acotxat els nens i acompanyat els vells a les màrfegues del son. Després han recollit els homes i els han dut a la cabana, han atiat el foc i s'han ajagut al seu costat. Només elles sabien el secret.

Elles i Huanihu, que ha comptat les morts una a una. Quan ja no hi havia cap alè per vetllar s'ha assegut a la llum de les estrelles i ha contemplat la nit.

Situem-nos

Paraules de Pere Quart:

No us enfileu, si us plau: en el millor dels casos,

quan jo mori, tots, tots, bons o dolents,

sereu només els meu supervivents.

Lateralitat

No me n'havia adonat fins ara (i temps ja n'he tingut, mal m'està el dir-ho) però un descobriment sempre fa goig: el meu rei mira al passat.

M'explicaré: acabo de concloure que en la meva construcció espàcio-temporal el passat és a l'esquerra i el futur a la dreta. Probablement això es degui al fet que sóc destre, i ja m'agradaria tenir a l'abast un esquerrà per consultar-li si per a ell també els eixos cronològics funcionen de la mateixa manera.

(Per un moment he pensat que si tingués a l'abast una esquerrana també li faria la mateixa pregunta o encararia el diàleg a terrenys més prometedors... La satisfacció de les meves curiositats depèn del sexe de l'hipotètic/a aclaridor/a? Repapiejo, simplement? Haig d'abandonar definitivament els alcohols d'alta graduació? Estic fet un embolic.)

Sigui com sigui, el meu rei mira al passat. És així i no hi ha res a discutir.

Si ens percatem del detall (fixeu-vos en el bonic crani que li fa de nineta), aquest passat li suscita imatges de mort, cosa que vol dir que el seu poder es fonamenta en la violència i la destrucció. Que ho dubtàveu, potser?

Jo, que sóc conservador de mena, guardo un bonic cartell en què el monarca farfallós estableix un contacte bucal de caràcter libidinós -breu, es morreja- amb l'ínclit dictador que va amenitzar aquests paratges durant anys i anys i anys (i encara senyoreja, no en dubteu, en les aspiracions de futur d'un sector no menyspreable de les forces polítiques que lladren per l'emissora episcopal).

Si anem a mirar, aquesta és la història. Per tot això concloc que més val no girar-lo i oferir-li la dreta de panorama. No fos cas que sense com ni perquè ens el trobéssim tot rialler i amb un enorme cementiri vessant-li galtes avall.

Curs d'idiomes

Un dels innombrables avantatges que té el català sobre les altres llengües és que sabuda aquesta, sabudes totes. Això dóna als qui tenim el gust de conèixer-la una confortable sensació de tranquil·litat atès el seu estat agònic.

Per si us volíeu beneficiar d'aquest petit tresor, heus ací tres pinzellades d'aquest poliglotisme de via estreta:

Anglès: Què hi pot haver-hi hagut en aquest got? En aquest got no hi pot haver-hi hagut cap espeternec. Ai uix, quin fàstic!

Japonès: A pi alt, escala cal. A pi baix no cal escala.

Llatí: D'anar en òmnibus a Gràcia, l'àvia sua. L'avi ranci porta els nuvis en òmnibus gratis.

Amb tot, la tirallonga que em té el cor robat és la d'una llengua encara per descobrir: Quantos infieron per sotargatera i tot? Estic en condicions de donar-vos testimoni que si l'aboqueu amb posat seriós i gest afable a les orelles de qualsevol contertuli al vostre abast, us la faran repetir amb un posat d'enze que enamora.

I això us faig saber per si, com jo, teniu ben entès que el temps és l'únic bé escàs de què ens podem desfer sense recança.

Satisfacció

El meu amic em demana una mica més de clarícia. Ja li està bé, em diu, que l'usi per a metàfores de vol gal·linaci; però li produeix un cert malestar que l'entenebreixi més enllà del que és raonable. El meu amic -tots tenim debilitats- s'agrada. No especialment per l'esveltesa de la figura, ni la gràcia innegable de la gorra que el cofa. No, el que el té enamorat és la corba escaient del coll i el punt just de sornegueria dels ulls que no existeixen.

Jo, que tendeixo més aviat al contrari, ço és a no trobar-me massa gràcies, li tinc un punt d'enveja. Cada matí, quan el saludo a trenc d'alba, no em sé estar de considerar que bo que seria descobrir en mi les virtuts que justifiquen el meu trànsit per aquest breu espai entre dues certeses. El cas és, però, que tampoc m'hi enfundo massa. En tinc prou amb un glop de te i una ullada al rellotge per comprendre que no he de perdre ni un instant en reflexions que són certament inútils a més de supèrflues.

L'honor de ser home és arribar al final sense moure massa renou i sabent que no arribem enlloc. Això, poc més o menys, va escriure un tal Becket ja fa molts anys i, fixa't tu com són les coses, n'he fet divisa.

Concert minúscul (Opus 56)

En un bar de mala mort, el meu amic interpreta delicioses balades inaudibles per a un públic selecte de sords. De vegades s'acosta al taulell i li serveixen algun beuratge tèrbol. Mentre l'assaboreix s'interroga sobre el misteri de la vida i alguna banalitat més. Després retorna a escena i reprèn la peça que havia deixat en suspens. Sap que al final, quan faci una discreta reverència i endreci l'instrument, rebrà l'agraïment d'un silenci de pedra.

Memòria

Tots tenim un passat. Aquesta és una veritat incontrovertible.

Allò que admet més matisos, però, és la determinació del moment en què el gruix del passat que traginem a l'esquena i la perspectiva de futur que s'obre davant nostre es decanta d'un o altre costat. Jo, que em tinc per un conspicu superficial, no m'he preocupat mai d'escatir un problema tan difícil com aquest: em limito a gronxar-me en el present i a deixar per a d'altres de més savis que jo mateix la resposta a interrogants de tanta substància com aquests: d'on venim?, on anem?, qui som?, té un sentit tot plegat?

Tanmateix hi ha dies que conviden a bucejar en la memòria. Qui sap si en una d'aquestes immersions se'ns revela en tota la seva magnificència la clau que ens permet d'explicar-nos a nosaltres mateixos (comesa que, si vas a mirar, no sol tenir pas la rellevància que ens entestem a atorgar-li). Tant és així que avui, el dia després del dia d'ahir, he pensat que estaria bé d'identificar un dels referents que han fonamentat la meva existència tota. I en això no en tinc cap dubte: Polyanna.

Jo, que sóc llegit però segons i com, només puc acreditar contacte amb tan magne personatge que per via cinematogràfica. Si no vaig errat, un dels diversos atemptats perpetrats per Walt Disney abans de fer-se crionitzar va ser adaptar la novel·leta. Eps, poca broma, que va assignar el paper ensucrat a Halley Mills. I aquest fet potser banal ha condicionat tota la meva existència.

Perquè no em fa cap vergonya admetre -i, més encara, proclamar- que me'n vaig enamorar profundament i que des del moment decisiu que va irrompre a la meva vida ja res no ha estat igual. Fins i tot em cal admetre que Tú a Boston i yo a California em va sembla una obra mestra del setè art!

Cal que digui, ni que sigui de passada, que en matèria d'amors impossibles la meva infantesa ja em va deixar ben equipat per a tot el que havia de venir? Doncs queda dit, encara que aquest no és pas el motiu d'aquesta, per dir-ne d'alguna manera, reflexió.

El que a mi em va colpir va ser "la teoria de les crosses". I poca broma, que en matèria de posicionament vital, hi ha un abans i un després que s'articula en el raonament que segueix.

És el cas que la sobredita Polyanna, una nena molt bona-molt bona i molt pobra-molt pobra, frisa per per tenir una nina el cost de la qual supera amb escreix la capacitat adquisitiva dels qui en tenen cura. I és per això que cursa la comanda a una entitat benèfica, que enlloc de la pepa de torn li factura un deliciós parell de crosses. Em creureu si us dic que davant d'aital disbarat la bonifàcia s'alegra pel fet que no les ha de menester atesa la robusta mobilitat de les extremitats que la suporten?

A partir d'aquell moment ho vaig tenir tot clar. Ni la camisa de l'home feliç ni la teoria de la renúncia formulada anys a venir per la filla d'un malaguanyat violinista afegirien res de nou al que jo ja havia après amb vuit anyets: sempre que tinc un desig em palpo les cuixes i em preparo a seguir caminant amb un xiulet alegre i algun saltiró fet amb la poca gràcia que els déus m'han concedit.

I en aquestes estem, confiant poder arribar a l'urna sense aditaments ortopèdics, que ja és molt.

Confidències

Amputat com em sé d'una vida més alta, no em puc estar de sentir-me prop d'il·lustres companys de viatge. Tant és així que de tant en tant em ve a la memòria la confidència que em va fer a trenc d'alba el braç incorrupte de santa Teresa, després que haguérem buidat trinco-trinco una traïdora ampolla d'aiguardent.

Em deia com cada cop més se li feia urgent la memòria del cos i com l'absència de l'espatlla li retreia la fredor del reliquiari i la solitud de l'argent i la pedreria. Com se li havia fet feixuc de suportar el temps que havia hagut de distreure les seves virtuts taumatúrgiques per no allargar més enllà de l'obscenitat la dilatada eternitat del dictador. Com li era de difícil entendre la perversa devoció dels qui l'havien trossejada i repartida després de morta fins a transformar-la en un trencaclosques mal escampat. I com això l'havia convertida no ja en descreguda sinó en atea militant, perquè se li feia insuportable d'acarar la resurrecció de la carn i trobar-se feta a peces sangonoses als quatre punts cardinals implorant una molt improbable casualitat de retrobament.

Tot això em deia. I jo feia capcinades interrogant la sempre obscura veritat que s'amaga al cul d'una copa buida abans de buscar entre tentina i tentina l'oblit que a tots ens ha de permetre saludar la naixença d'una alba nova.

Lletra

Ossos, ossos... Valga'm Collodi, i que n'ets de mentider, amic Eumolp, si a tu el que de veritat t'interessa són els feixos de fibres. Sempre, és clar, que estiguin convenientment empaquetats per una dermis escaient.

Però va, no t'ho retrec. Entenc que tots tenim dret a teixir cortines de fum o teranyines de paraules per amanir-nos un bon passament en aquest -tu i jo que ens assemblem tant ho sabem prou bé- món de mones.

Em limito a treure el nas per recordar-te que no t'has desempallegat de mi i fer-te una lleu estirada d'orelles, que d'entre les tautologies posssibles és la que més il·lusió em fa en aquests moments.

I perquè vegis que La Veu és legal, et faig regal d'una d'aquestes senyoretes a les quals tens devoció. Posem així una pinzellada d'alegria a tant difunt i tanta ossada com els que últimament ens imposes.

Que reposis en la pau que et mereixes. Ja ens tornarem a veure, paraula d'ectoplasma.

Meditació (2)

Si mig acluqueu els ulls i mireu la bonica pintura

veureu un bonic dibuix

perpetrat per Octavio Ocampo.

A mi, és que el que em van són els ossos, ja em diràs tu. Memòria de gos? Metempsicosi amb retentiva? Malviatge el dubte. M'incomoda: sóc, ho proclamo i ho mantinc amb orgull, més de gat que de gos, i ja em fotria regirar la meva vida anterior i descobrir-me ensumant fanals o fent d'esbirro policial.

Cal, però, que acceptem amb humilitat les nostres servituds i acato el meu destí de devot de la carcanada. Ara només em cal escartir si rosegaria més de gust un fèmur o el rosari de l'espinada.

Sembla que ja tinc tema per una altra llarga meditació

Meditació

Una excel·lent actitud per fer front als reptes que ens esperen.

L'homenet

L'homenet que mira la finestra només sap que està sol. Ha begut la copa més amarga i no es treu el gust de la boca i sap que sempre l'acompanyarà. I no s'hi fa, no s'hi avesa. Voldria licors dolços, embafadors, que li enterbolissin el seny i l'ajudessin a un bon morir. No desitja cap altra cosa.

Però retorna una i altra vegada al peu de la finestra on va veure el fill per últim cop. Un lloc absurd, estúpid, on el noi li va dir qui era i com era. I on es van barallar i ell el va maleir perquè no entenia ni volia entendre. I se'n va va anar irat, ple d'orgull i de fúria.

D'això les pedres no en saben res. Ni els barrots, ni la persiana muda. Ni l'esquerda que interroga amb els ulls i les llàgrimes, i on li sembla trobar un ressò del tall net del bisturí que l'esqueixa. Dia a dia. Hora a hora. Segon a segon.

I sempre la mateixa pregunta, obsessiva, inútil, indefugible: "Per què ell i no jo?"

Verisme

Potser no us ho creureu, però portat per un rampell d'impudícia m'he decidit finalment a revelar-vos la imatge que em retopa el mirall.

Cal que aclareixi, però, que per segons quins menesters disposo de miralls més agraïts les imatges dels quals, amb absoluta evidència, mai no gosaria compartir amb vosaltres.

Benvingut al futur

De petit em deixaven fer anar una màquina semblant quan preparàvem a casa els canalons de Sant Esteve. No sé per quina raó maligna fa dies m'està prenent com un presagi que tinc futur de farciment.
I no em fa massa goig, la veritat.

Cues de pansa

A vós, oh Santa preclara,

llum intensa, far i guia,

si gosés demanaria

que l'oblit que m'aclapara

no em fos rebatut en cara.

Molt de cap, memòria poca:

heus ací mon trist bagatge.

Que en matèria d'homenatge

sempre arribo quan no toca,

genuflexe, pur tanoca.

Del bagul trauré el cilici,

de l'armari, deixuplines,

que només un bon suplici

del camí serà l'inici

de deixar de fer el pamplines.

En fi, era més que previsible, però ho sento.

Petit conte idiota (8)

-Ei, hola, què fots per aquí? No em diguis que també coneixies l’Eva!
-Hola. L’Eva? No, no. Qui és l’Eva?
-Cony, la del funeral. Escolta, tio, que això és un tanatori, vale? Qui se t’ha mort a tu?
-A mi? Ningú.
-Collons, o sigui que véns per hobby, quins pebrots. Tio, una mica raret sempre has sigut. Vinga, piro, que ja deuen estar per començar. Ens veiem!

-Encara ets aquí?
-Sí.
-Fots una cara... Què cony et passa? Vinga, mou el cul i anem a fer un carajillet, pago jo.
-No puc.
-Com que no pots? Ah, ja ho pillo, t’has fet segurata i vas de camu. Que se us escapen els fiambres que no volen que els socarrimin?
-Surt d’en mig que no veig res.
-Vale, vale... Vinga, sortim a fora i fem un piti. Aquí mateix a la porta, tio. Controles igual i m’ho expliques, em tens mosca amb tant de misteri.

-Vinga, esquitxa, sóc tot orelles.
-És que no sé...
-Noi, tu mateix, jo és per fotre’t un cop de mà. Mira, si vols en parles; si no, apa buenas i passi-ho bé que cauen gotes. Collons, quant de misteri.
-Avui és vint-i-vuit, oi?
-Sí, de juny. Les deu i deu. O clock.
-No ho entenc.
-Doncs mira que jo...
-Em va dir que ens trobaríem aquí avui. Vindrà, n’estic segur.
-De qui parles?
-Ens vam conèixer fa un mes, dia per dia. El vint-i-vuit de maig, el dia que enterràvem la Clàudia.

Vaig arribar amb el temps just, de fet vaig fer tard, i ja eren a l’oratori. Vaig entrar mirant de no moure fressa i em vaig posar a l’última fila. El capellà va acabar el que deia i va indicar als presents que podien seure. Jo em vaig entretenir una mica i quan ja ho anava a fer, vaig girar el cap a la dreta. La vaig veure a l’altre extrem. Ella tampoc no havia segut encara i els nostres ulls es van trobar. Va ser fulminant, com si m’ho digués a cau d’orella: “Espera’m a la sortida”. Et juro que vaig sentir un calfred que em travessava l’espinada.

Em va mirar fixament i em va posar un dit als llavis. Em va agafar la mà i la vaig seguir, no podia fer res més. Vam pujar a un taxi i li va allargar al conductor un paper amb l’adreça. Un trajecte al·lucinant per una ciutat desconeguda per mi, que si em treus del barri i del centre no sóc bo per a res. El taxista va fer un intent de lligar conversa, però es va topar amb un mur de silenci i es va arronsar d’espatlles. Va posar la ràdio.

Hi havia dos ascensors però va tirar escales amunt. Quan vam arribar, jo esbufegava. Sobreàtic. Ella ni s’havia immutat. Va obrir la porta i em va embolcallar una alenada embafosa. Un rebedor sense cap moble, quatre parets i una cortina de vellut. Em va indicar que passés i va tancar la porta. Negror absoluta i només dues paraules: “Deixa’t fer”.

La roba va quedar al rebedor, si més no la meva. Em va lligar un mocador de seda als ulls i vaig sentir com descorria la cortina. Es va situar darrera meu i em va posar les mans a les espatlles. Les tenia gelades. “Endavant, jo et guio.”

Notava la fredor de les rajoles. M’havia fet ajeure a terra amb braços estirats i cames obertes. Em va lligar. Potser hauria hagut d’estar aterrit, però no podia. Era ben bé un titella que es deixava conduir per territoris inexplorats, vagament intuïts, foscament desitjats. Ni tenia voluntat ni volia tenir-ne. M’oferia al ritual amb tots els sentits a flor de pell, disposat a ser l’ofrena de la cerimònia que s’iniciava.

Unció. Olis essencials amb perfums molt antics, lents cercles concèntrics que convergien a l’arrel d’un sexe que es dreçava poderós, roent, desafiant, que implorava la tebior d’unes mans o d’uns llavis que l’esquivaven, que es delia per veure’s cenyit pel batec elàstic d’una altra pell. Lents cercles concèntrics, una vegada i una altra, obstinats, tenaços, insistents. Lentíssimes carícies que començaven als genolls i pujaven mil·límetre a mil·límetre cuixes amunt i s’obrien cap al ventre i es retrobaven al pit. I tota la meva sang bategant al punt precís on desitjava que morís aquesta espiral que no volia convergir.

Vaig perdre la noció del temps. Podien ser minuts o potser van ser hores. Com vinguda d’enlloc va començar la música. No vaig dubtar ni un instant: Victoria de los Ángeles, Auf Flügeln des Gesanges. Va ser com un cop de puny. Com podia saber què significava per a mi aquella peça?

“Primera lliçó: aprendre a esperar.” I vaig notar l’olor dolcenca que impregnava el mocador que em va posar damunt la cara i em va fer caure en un son de pedra.

Em vaig despertar amb un mal de cap espès i la boca amarga. Nu com un verm. Ajagut enmig d’una sala despullada d’un pis abandonat. Ni un moble, ni un paper, ni un llum, cap rastre de presència viva. Només jo i la meva roba, curosament plegada al rebedor. Ja no hi havia cortina i la porta era ajustada. Em vaig vestir d’una revolada. Vaig sortir al replà i vaig fer petar la porta darrere meu. Em vaig girar i aleshores vaig trobar aquesta nota que hi havia clavada: “Segona lliçó, 28 de juny. Sancho de Ávila”.

-Collons, collons, collons... Tio, quina història!
-Ha de venir, ho sé. N’estic segur. Ja era aquí abans que obrissin i no em mouré de la porta fins que la vegi. Ha de passar per aquí. Fa un mes que espero, tinc la lliçó ben apresa. Escolta, fes-me un favor, vés-me a buscar tabac, se m’està acabant. Té, agafa els diners.
-Fet, tio, ara torno. Això no m’ho vull perdre!

Vaig treure la nota de la cartera. De sobte m’havia pres l’esglai de pensar que havia llegit malament la data. I no, no l’havia llegida malament. Però ara hi deia: “Segona lliçó, 28 de juny. Sancho de Ávila. Sala 14”.

Caminava d’esma, resseguint els nombres de les sales, indiferent a la gent, esquivant grups, topant amb tothom sense excusar-me.

Sala 14. Vaig obrir la porta. No hi havia ningú, la sala era buida. Un llum convencional il·luminava tènuement el sofà i les butaques impersonals. Al fons, la porta que donava pas a la cambra mortuòria era oberta. Havia d’entrar, ho havia de fer per comprovar el que se m’imposava amb absoluta certesa.

I ho vaig fer. I mentre, pres d’una sobtada pau, em mirava allà, ajagut, amb les faccions afuades i el posat greu, no em vaig poder estar de somriure pensant què en faria el meu amic del tabac que havia anat a comprar per a un difunt de cos present.

L'ombra

A qui puc demanar que vinguis ara?

Tenir-te al meu costat en un silenci amable
i veure amb tu com llisquen hores lentes
per la pell tendra de la tarda...

És el que vull, ja veus que no demano massa.
Però ningú no em sent.

Desaré, doncs, aquest desig amb tots els altres
al prestatge on dormen el somnis,
o qui sap si l’escriuré a la llibreta nostra.

Després, ajustaré els finestrons i deixaré la casa.
Sense presses obriré el bagul de les disfresses
per posar-me la pell d’aquest altre que diuen que sóc.

I em seguirà, fidel com sempre, l’ombra del record.

Petit conte idiota (7)

M’agrada molt posar el cursor a l’esquerra del paràgraf i prémer la tecla “Supr” i veure com xucla les lletres i el full queda blanc.

També m’agrada seleccionar unes quantes paraules i copiar-les (botó esquerre premut i marcar amb negre i botó dret “Copiar” i botó dret “Pegar”) També m’agrada seleccionar unes quantes paraules i copiar-les També m’agrada seleccionar unes quantes paraules i copiar-les També m’agrada seleccionar unes quantes paraules i copiar-les

I copiar tot un paràgraf.

També m’agrada seleccionar unes quantes paraules i copiar-les (botó esquerre premut i marcar amb negre i botó dret “Copiar” i botó dret “Pegar”) També m’agrada seleccionar unes quantes paraules i copiar-les També m’agrada seleccionar unes quantes paraules i copiar-les També m’agrada seleccionar unes quantes paraules i copiar-les

Com m’agrada, sí.

Em podrien agradar coses millors, ho sé. Potser un paisatge o una posta de sol o l’ànec amb peres. Però no m’agraden, gens ni mica. Especialment l’ànec amb peres. No sé si per l’ànec o per les peres, o per la combinació de les dues coses. O perquè una vegada me’l vaig haver d’empassar per compliment i no em venia de gust, gens de gust.

No hauríem de fer les coses per compromís, només hauríem de fer les que ens vénen de cara. I dir les coses a la cara també. Jo de moment em limito a pensar-les a la cara, però no em serveix de res, no em capten. És clar que entre el que penso i el que dic sempre hi ha un filtre que ho capgira tot. A més, sempre poso una cara encantadora i dono sempre la raó. No hi puc fer res, sóc així.

Em moriré així? Em temo que sí. Segur que quan vingui aquella senyora amb caputxa espellifada i dalla, li somriuré.

aquella senyora amb caputxa espellifada i dalla
aquella senyora amb caputxa espellifada i dalla
aquella senyora amb caputxa espellifada i dalla

Tres vegades i prou, no s’ha d’abusar.

A més espellifada i dalla malsonen, massa palatals. D’això se’n deia al·literació, però a mi les figures retòriques sempre se’m van resistir. Ara, les dones no, en això he estat de sort.

N’he tingudes tantes com he volgut. Tantes que ja no sé què fer-ne. Em pregunto quina cara posaran si algun dia baixen al soterrani i me les troben. Encara sortirem als papers, fixa’t tu.

Lu prumetut és debut

Eps, sense que serveixi de precedent!

Que cada dia no és festa...

Petit conte idiota (6)

Una tarda sense res a fer. I la mandra, que és la mare de tots els vicis. Xategem? Vinga, que no sigui dit! Avui em posaré la disfressa de dona: Beth, curt i net.

I ara què faig? M’ha deixat plantada com una ceba. Quina mandra sortir ara. Xat? Vinga, que no sigui dit. Avui em posaré la disfressa d’home: Ton, a veure si se les compon.

Ton: Hola. Puc?
Beth: Hola.
Ton: Que destorbo?
Beth: No, no, no destorbes.
Ton: Què feies?
Beth: Res, per aquí, avorrida. No diuen res interessant.
Ton: És veritat, el general és cada dia pitjor, només s’hi diuen bestieses.
Beth: Entres sovint?
Ton: No gaire. I tu?
Beth: Jo tampoc. Avui, que no sabia què fer.
Ton: Ah.
Beth: Bé.
Ton: De què parlem?
Beth: No sé. Digues tu.
Ton: De com som?
Beth: Com?
Ton: M’expliques com ets?
Beth: Per què no juguem a endevinar?
Ton: Com vulguis. Com ho fem?
Beth: Jo et vaig dient com em penso que ets i tu em dius si l’encerto.
Ton: Fet. Comença.

I va començar un bonic intercanvi de mentides. Bé, només mitges mentides. Perquè la Ton va vestir en Beth amb tots els seus adreços i en justa correspondència en Beth va fer una Ton a la seva imatge i semblança. Ni l’un ni l’altra es van desmentir i tot eren ais i ois per l’encert i sorpresa per la màgia telepàtica que fluïa sense aturador.

I és clar, va arribar l’inevitable: “I si quedéssim?” I van fixar lloc i hora. Per no presentar-s’hi, esclar. Però no van saber-se resistir a la temptació i van anar els dos al lloc precís a l’hora exacta, segurs com estaven que podrien tafanejar emparats en l’anonimat perquè estaven convençuts que Beth havia enganyat Ton i que Ton havia pagat Beth amb la mateixa moneda. I bé calia acabar d’omplir la tarda i el bar on havien quedat no era massa lluny ni de la casa de l’un ni del pis de l’altra, vejats miracle.

I quan es van mirar, va ser com un joc de miralls que els va desconcertar només un instant. I es van posar a riure sense solta ni volta. Si més no per als altres clients que els observaven un pèl desconcertats.

Demà fa l’any de la trobada. N’hi ha hagudes més, de fet no es desenganxen. Han quedat al mateix bar i es posaran la mateixa roba. Demà, però, es somriuran amb tendresa i a l’Elisabeth, que és una mica de la llàgrima fluixa, se li humitejaran els ulls quan l’Antoni li digui a cau d’orella si es vol casar amb ell.

Petit conte idiota (5)

Benvolguda senyora:

Serveixin aquestes paraules que li escric de regraciament i d'un cert comiat. Poc em podia pensar jo, modest artesà, que vostè em portaria la fortuna. Quan vam fer tractes, no tenia pas previst que les coses prenguessin aquest curs que han acabat prenent i li puc assegurar que estava disposat a actuar amb la diligència, la precisió i la subtilesa que han estat sempre la meva divisa.

Potser l'error que va cometre va ser posar-me en antecedents de la dimensió real de l'herència a què la meva intervenció la situava en condicions d'aspirar. Som humans, heus ací la realitat indefugible, i el corc de l'ambició va començar a barrinar els meus principis d'ètica professional. I més quan vaig començar el que jo anomeno l'estudi de circumstàncies. El seguiment que vaig encetar de la seva tia Eulògia em va descobrir que, més enllà de la injustícia del nom, natura l'havia adornat de gràcies que si a vostè se li escapen a mi em va tocar profundament.

La seva vida solitària, el gest llangorós i la mirada perduda van ser definitius. Aviat vaig comprendre que no seria capaç de complir l'acord que havíem establert. Vaig fer el pas una tarda que ella prenia el seu te com d'habitud i la meva gosadia va tenir la recompensa d'un principi d'amistat que sense treva ha esdevingut una comprensió sòlida, un amor reposat i plenament correspost.

Demà -és per això que avui vostè rebrà aquesta carta- convocarà els nebots per donar-los la bona nova: ens casem el quinze del mes entrant. Serà una cerimònia discreta, només per als íntims. De la qüestió del testament, ja n'hem parlat i, malgrat la meva ferma oposició, és ella que s'ha entestat a canviar-lo en benefici meu. La seva gentilesa previsora l'ha feta concloure que els anys que m'avança (i que en cap cas són un obstacle perquè les meves intencions siguin d'una puresa i transparència totals) l'han feta témer que faltant ella a la imprevista jo em quedés a l'escapça. No he trobat manera humana de fer-la canviar de parer. Crec que també els parlarà d'aquestes qüestions més crematístiques en la reunió a què els ha convocat.

No crec que sigui el cas, però tinc interès a fer-li veure que si es donés la circumstància que vostè decidís parlar-li del nostre conveni i posar-la en antecedents que jo era l'encarregat de precipitar el seu trànsit al més enllà, poc hi guanyaria. De fet, m'he avançat i jo mateix l'he posada al corrent. Un bell acte de sincera contricció, regat amb profusió de llàgrimes i segellat amb un perdó de pedra picada. De fet, no sé fins a quin punt descobrir l'interès que vostè tenia a escurçar la seva estada entre nosaltres la va empènyer a esborrar-la de les seves últimes voluntats.

Bé, ja està al corrent de tot. Espero que les meves paraules no la trasbalsin massa i, perquè vegi que sóc honrat, li adjunto l'import exacte de l'avançament que m'havia fet. Pregui-s'ho com un estalvi. Jo crec que sumant-hi la quantitat que ja no m'haurà de liquidar en tindrà prou per quedar bé amb un regal de noces escaient i de pagar-se unes bones vacances.

Per acabar, i si em permet la gosadia, li diré que vostè ha guanyat un oncle agraït i jo una neboda que mai no m'oblidarà.

Atentament,

J.S.

Petit conte idiota (4)

Ho ha decidit per ell: “Avui anirem al cine”. No li sembla ni bé ni malament, està fet a obeir, ja és un costum. Tampoc no li importa gaire, ni poc ni gens. Tant si és al cine, com a casa, com al súper empenyent el carretó, el seu cos i ell són entitats independents. Practica una modalitat molt alambinada de la bilocació: no és el seu cos que apareix en dos llocs diferents; el cos és un, però el buida de tot el que li importa i es replega en un univers paral·lel que només ell sap i habita. La carn fa el seu paper mentre ell navega per mars interiors.

“I què anirem a veure?” La pregunta era necessària per previsible, no perquè tingui cap necessitat de saber-ho. De fet, ni escolta la resposta, però emet un gruny quan ha acabat la seqüència de sons que satisfà la seva pretesa curiositat. “Ja m’avisaràs quan sigui l’hora”. Missió acomplerta, cercle tancat. Pot retornar al seu món de silenci immòbil fins que l’en faci sortir i hagi d’empènyer la seva córpora pel carrer de camí a la foscor acollidora del cinema.

Fa veure que llegeix. Fa un parell de dies que s’amaga als fulls de la Divina Comèdia. Ha descobert que els llibres de prestigi acreditat són els més adients. Com que es presten a assaborir-los lentament, la cadència amb què ha de girar els fulls és més pausada i guanya temps. Habitualment no llegeix ni una lletra, però no aixeca els ulls del llibre de torn. Són només una trinxera, no un camí.

Avui, però ha ensopegat una estrofa que el té encaboriat: Tomba’t d’esquena i clou-te de parpelles / car si Medusa amb un esguard reculls, / mai més tu no veuràs ni sol ni estrelles. Tant de bo ho hagués fet, però va badar i la seva vida ha estat una nit fosca sense cap llumenera. Se li escapa un sospir. Error de principiant, malviatge.

“Què et passa?” La pregunta l’irrita. Segueix amb el cap acotat, de sobte li ha vingut com una por d’haver-se d’acarar amb un tou de serps rinxolades. “Res, per què?” “Com que sospires.” “Ah.” I ho deixa així, en suspens. Escorcolla en la memòria. Potser si tingués un escut rutilant a mà, pensa. Busca alternatives que renovin velles històries mig mal apreses. Potser la safata de plata?

“Vaig a la cuina buscar a buscar un got d’aigua. Vols alguna cosa?” “No.” Així que sent com les passes s’allunyen pel passadís, s’aixeca d’una revolada i engrapa la safata oval. Se la jugarà, no se sap mai. Es planta eixancarrat just davant la porta, amb l’argent polit encarat a un futur incert: o sarcasme o victòria. Tanca el ulls amb una força que es desconeix, l'orella atenta al fregadís del retorn.

És un xiscle atàvic, primordial, tallat en sec per una remor mineral que l’emmudeix, el devora i el cristal·litza. Es fa un silenci dens, sòlid, marmori.

Mentre abaixa l’escut i obre un ull poruc, un petit estel titil·lant perfora la negror del cel.

Petit conte idiota (3)

Mata l’estona així: asseguda al llit, amb les cames discretament separades davant del mirall i repassant-se els pèls de l’entrecuix amb unes tisoretes daurades. De passada, com qui no ho vol, es va estudiant. S’agrada, sempre s’ha agradat. Ara que ja fa quinze dies que pren el sol i la pell ha arribat al punt just de color, l’embadaleix el contrast amb el blanc del triangle que ha perfilat el vestit de bany. Convé que el borrissol s’hi inscrigui amb precisa simetria. D’aquesta delineació se n’encarrega la Paqui (que et deixa uns engonals com la seda, te la recomano) però del volum se n’ocupa ella mateixa i ho fa amb concentració, paciència i delicadesa, fins que arriba a la mesura justa d’ombra i transparència que la satisfà. L’any passat va provar la depilació completa, però no en va quedar del tot contenta: la feia sentir massa despullada, nua en excés.

Es posa dreta, s’espolsa i s’estudia. Ja té la posició dels miralls ben calibrada i es pot anar mirant de tots costats. La corba dels pits, l’arquitectura elegant de les cames, el joc de contrastos de la pell, el roig encès del cabell. Sacseja el cap i els rínxols s’escampen i s’ordenen. Com n’està d’orgullosa del seu cabell! Somriu i es dóna un aprovat. Vaja, un excel·lent. Cum laude, naturalment.

Ara ve el ritual de les calcetes. Obre el calaix i se les mira amb un posat reflexiu. Amb l’índex de la dreta es ressegueix el perfil. S’atura un moment a la punta del nas i ja ni arriba a tocar el llavi. Decisió presa: tanga negre de pell d’àngel, el més senzill i elegant que té. Fer-lo lliscar cames amunt, ajustar-lo i encaixar el cordonet entre les natges és un procés deliberadament lent, sensual.

Mira el rellotge, falten deu minuts perquè arribi l’Albert. I seran deu minuts, és d’una puntualitat gairebé exasperant. S’ha de posar el vestit, això ho té decidit ja: serà el negre de tirants. El telèfon sona quan l’està obrint per passar-se’l pel cap. El deixa damunt la butaca de vímet i va cap a la sala. El despenja al cinquè truc, just abans que es dispari el contestador.

-Laia?
-Albert...
-Em sap greu, no puc venir.
-I això?
-Et parlo des del cotxe. M’acaba de trucar l’Eugènia des de l’hospital. L’Albert ha caigut a l’esplai i sembla que s’ha trencat la cama. Me n’hi he d’anar. Així que pugui ja et diré què.
-Bé.
-Em sap greu.
-A mi també. Escolta, si no sóc a casa, truca’m al mòbil. No sé què faré.
-D’acord. T’estimo.
-Adéu, que no sigui res.

Té la cara fosca. Ara mateix odia l’Albert pare. I també l’Albert fill i la mare que el va parir. I s’odia ella mateixa per embolicar-se amb un casat. I també odia el tanga negre. Se l’arrenca d’una esgarrapada, en fa un manyoc i el llença amb tanta fúria que li queda penjat al llum del sostre. Es gronxa al braç que té la bombeta fosa, aquella que mai no recorda de canviar.

Està enrabiada, no sap què fer. Tira per la banda més absurda: va a la galeria i remena la caixa de les bombetes. N’hi queda una de 60, de rosca fina, de vidre glaçat, just la que ha de menester. Torna a la sala i retira la taula de centre que li fa nosa. Hauria d’anar a buscar l’escala, però farà amb una cadira. S’hi enfila.

S’ha de posar de puntetes. Així, amb el braç dret estirat i la cabellera onejant quedarà per sempre impresa a la memòria del mirall que també hi ha la sala. Poc acostumat a la seva nuesa s’enamora d’aquest cos i més encara del gest, que té un regust estatuari, i no para esment del tremolor sobtat i del balanceig de la cadira. No li arriba tampoc el cop sec amb què l’angle de la taula atura sobtadament l’arc precís de la caiguda ni pot veure tampoc l’espessa taca vermella que va xopant la catifa.

Però no hi fa res. Ha tastat la mel i com tots els miralls sap que només ha d’esperar i confia que ella tornarà per mirar-se i es deixarà contemplar. Aquesta vegada, però, l’espera serà vana.

I des del llum, sembla com si les calcetes esbossessin un somriure ambigu.

Petit conte idiota (2)

Van abandonar el senyor Eladi Pontons a l'estació al pic de mitjanit. Assegut al banc, just a sota de la claror somorta de l'únic llum que havia sobreviscut al vandalisme dels uns i la deixadesa dels altres. La cames encreuades i el braços plegats. El cap un si és no és inclinat a la dreta i el barret posat de gairell, contrapesant.

Acostumat com estava a la santa paciència de la immobilitat, no va sentir cap temptació de moure's i es va limitar a mirar fixament davant seu. El mercaderies de les 03.27 li va semblar monòton, excessivament llarg, avorridíssim. L'exprés de les 05.23 el va distreure una mica més, potser pels llums de les finestretes i la cadència del soroll, 0n va trobar una reminiscència de polca, ja em direu. A les 05.58 un gos espellifat el va ensumar d'esquitllentes i va anar d'un tris que no se li pixés a la tíbia. Tanmateix alguna cosa l'en va fer desdir.

I ja no recorda res més. Llevat del xiscle horroritzat de la senyora Engràcia que com cada dia a les 06.05 creuava les vies per escurçar camí i arribar a temps a ca la Loli, perquè la nena havia d'anar a la fàbrica i ella tenia cura del nét. Pobra senyora Engràcia! Castigada del cor com estava no va poder resistir trobar-se de cara amb un difunt que matava l'estona mirant els trens passar. Va caure rodona als seus peus i així es va estar fins que a les 06.15 l'Eduard Finestrelles, el manyà, es va trobar amb el panorama, va sobreposar-se a l'esverament i va córrer a avisar les autoritats.

Mai no es va aclarir qui havia desenterrat l' Eladi Pontons i l'havia plantat a l'estació. La Loli, superat el tràngol de l'orfanesa, es va haver d'espavilar per resoldre el problema de la mainadera. El poble en va anar ple una bona temporada i després el tema es va anar refredant, com sol passar amb totes les coses.

Ningú, però, va saber mai que la senyora Engràcia no havia passat a millor vida per topar-se de cara amb un mort qualsevol. El que la va arrencar d'aquesta vall de llàgrimes va ser reconèixer (no us penseu, en Pontons estava molt i molt ben conservat) l'amor impossible de la seva vida, el senyoret que la va enamorar o seduir o digueu-li com vulgueu, que la va deixar ben prenyadeta i que li va girar l'esquena i li va desgraciar la vida. Fets ben trivials, si anem a mirar.

I van ser aquelles paraules que l'Eladi va dir en un rampell d'enamorat les que li van retornar a l'Engràcia a l'instant mateix que el cor se li feia miques: "Aquests llavis que ara em dónes, fins i tot mort te'ls vindria a besar".

I és que en qüestió de metàfores, potser caldria anar més en compte.

I?

Doncs això.

Prec

Si no ho heu de fer córrer us diré que avui comencen les meves vacances. Bé, fins a un cert punt, naturalment, ara no ens excedíssim. Com que sóc de costums senzills i morigerats, i abomino d'acarar-me a paratges desconeguts, optaré per allò que més em plau: la immobilitat i el plaer de la lectura.

Una perspectiva tan llaminera em posava en la tesitura de firar-me una butaca adequada a les meves necessitats. La que tinc ja ha fet el seu curs i implora la jubilació.

Remenant per aquests móns de bits, he trobat la que m'escau. L'heu vista? Combina dos elements que me l'han fet simpàtica: la vellúria i les punxes necessàries per mortificar-me, contrapès inexcusable perquè em sigui perdonat el pecat de lliurar-me al vici i a la depravació de no ser productiu.

He entrat adelerat a ikea.com, amb la certesa moral que un disseny tan atinat no els podria haver passat per alt. I, oh decepció, res de res. M'he quedat de pasta de moniato.

Ja ho sabeu, si em poguéssiu adreçar a algun lloc on pogués firar-me l'artilugi de referència, us n'estaria eternament agraït. Si no resolc aquest problema, hauré de renunciar per força al plaer de la lletra per mor de la salvació de la meva ànima immortal.

Petit conte idiota (1)

Donat que el diàleg amb els humans li era difícil, va decidir intentar-ho amb les plantes.

Arribar a la margarida li va costar algunes marrades: la col se li va mostrar indiferent; el cactus, punxeta; l'esbergínia, procaç. Va ignorar les heures per por del compromís i va obviar la marquesa i les estrelícies perquè li semblaven exagerades i un pèl massa artificioses.

Amb la margarida a la mà, de primer moment, es va quedar una mica sense saber què fer. Tanmateix, així que va arrencar el primer pètal un impuls atàvic de caràcter binari li va faciltar el col·loqui.

Però es va embalar i va perdre la serenitat necessària per arribar a bon port.

Amb el sí de l'últim pètal als dits es va adonar, tard i sense remissió, que havia oblidat plantejar la pregunta.