Converses

L'estiu és un bon temps per retrobar qui estimem. Si és el cas, és clar, que ara no ens féssim massa il·lusions al respecte.

Pel que a mi fa -i sense entrar en intimitats que no vénen al cas-, un dels retrobaments que practico (sempre amb molt de tacte i mirant de no destorbar ningú) és amb els autors amb qui em sento en deute.

Un d'ells és Gabriel Ferrater, per qui guardo una devoció especial. Avui, perquè en tenia ganes i en venia de gust, l'he fet sortir d'una llarga temporada de repòs que ha passat entre Rimbaud i Foix, i he orejat una mica Les dones i els dies.

Del discret col·loqui que hem mantingut aquest matí que es va descabdellant amb la precisa lentitud de la vacança, crec que és de llei que us en deixi compartir un tast.

Espero que sigui del vostre grat.

TRO VOS MI SIATZ RENDUDA

Tantes parets entre tu i jo. L'enyor,
exhaust, no arriba fins a tu. No veu com se't va fent
vida, en indrets i moments que són veritat aguda,
no desfets com el seu desesper. Gos
pròdig d'esverament brutal, es llança a rebolcar-se
per la pols d'un estiu sense remei.
Oh, per la set massa confusa, un sol
fil d'aigua, un sol record teu a cada instant,
fins que em siguis tornada.

Fan

Sí, ja ho sé, ja ho sé. Ni aquest artilugi no m'hauria de permetre suggerir...

Però ja se sap que en matèria de conseqüència la carn flaqueja i just en aquest moment no em puc estar de pensar que un alè d'aire, per escarransit que fos, amorosiria la densa i apegalosa sensació que no m'espolso del damunt.

Per no semblar massa modern he triat un fan arcaic, vetust, polsegós, obsolet, caduc, revellit, claudicant.

Tota una metàfora, vaja. No fos cas que confonguéssim els termes de l'equació.

Imatges

Guilhem de Peiteu es va barallar amb el seu fill quan aquest va fer costat a la mare vista la pública i manifesta devoció del seu progenitor per la vescomtessa de Châtelleraut, coneguda també com a Dangerosa o Maubergeonne.

Home poc donat als subterfugis, va fer pintar al seu escut l'efígie de la dama en qüestió atès que -i el raonament sembla impecable- volia tenir al seu costat a la batalla aquella que tenia al costat al llit.

Guillem de Malmesbury ens narra l'abast icònic de la passió: "Legitima uxore depulsa, vicecomitis cuiusdam (Castri Heraldi) conjugem [Malbergionem] surripuit, quam adeo ardebat, ut clypeo suo simulacrum mulierae insereret, perinde dictitans se illam velle ferre in praelio, sicut illa portabat eum in triclinio".

Una mica ostentós, el sistema, cert; però efectiu i amb un plus de notorietat bel·licista que fa empal·lidir el més contemporani expedient de la fotografia a la cartera.

Amb tot, el paral·lelisme no deixa de tenir la seva gràcia i tots els que compartiu la dèria de transportar al damunt alguna imatge de la persona que estimeu serà bo que conegueu tan il·lustre precedent.

Ja sé, però, que no és aquest fet el que ha reservat un lloc de privilegi per a la memòria de Guilhem de Peitieu i que hauria pogut dedicar aquestes línies a parlar-vos d'algun aspecte de més substància del primer trobador de qui tenim constància i obra. Però d'això segur que ja en teniu notícia i que com qualsevol persona mitjanament culta us sabeu de cor el seu Farai un vers de dreit nien i no hi ha dia que no repasseu les cobles del Pos vezem de novel florir.

És per això que a risc de semblar-vos trivial i pocasubstància m'he estimat més posar-vos en antecedents d'un detall que potser ignoràveu de tan il·lustre personatge.

És que l'estiu ens estova, ves què hi farem!

Tòpics de Capiconni

Afortunadament no sóc persona d'extrems ni de decisions dràstiques però donada la persistent reiteració de la cançó d'aquest estiu, l'arxiconeguda Això no es pot aguantar, he estat a punt de practicar a algun dels meus torturadors de timpà el dràstic despullament que suggereix el gravat amb què acompanyo aquesta amable diatriba.

Volen dir les meves paraules que jo no pateixo els rigors de la canícula? Evidentment que no. Jo, com el primer, formo al rengle dels esbufegats; diria més, segons les hores del dia em disfresso de font, vaig rajant sense parar i no tinc esma ni de torcar-me la suor que m'amara.

Només cal que digui -i com ens hem de veure, mareta meva- que m'he passat amb armes i bagatges al sempre denostat per mi club dels hidròfils!

Però això no vol dir que hagi de queixar-me'n, ni de proclamar com a més sofisticat intercanvi de punts de vista l'evidència que fa el temps que toca. Perquè no us enganyeu fa el temps que toca, encara que això us toqui el que potser us convindria manipular més assíduament. Eps, és una idea...

D'altra banda, ja posats en el pendent del vici i la depravació dialèctica, afegiré que sóc enemic declarat dels aires condicionats. A veure, aclarim-nos, no ens han dit manta vegada que a aquest món hi hem vingut a patir? Doncs som-hi, amb alegria i la cara ben alta.

Que total són quatre dies i dels quatre, ho sento amics, tres ja han passat.

De banyes i forats

Sé que sóc plom, pesat, redundant, monòton, llis, reiteratiu i, fins i tot, una mica obssessiu... però no me'n puc estar.

M'agrada la calavera, les calaveres, vaja. O millor dit, la seva representació, perquè ara no us penséssiu que visc a les catacombes de París o a la capella de Kostnice, que tampoc no porto tan lluny les meves devocions estiuenques.

De les diverses possibilitats que ofereix la iconografia ad hoc, avui em plau d'obsequiar-vos aquest exemplar de calavera maderista que em sembla especialment escaient per a la temporada de vacances.

Si li fem una ullada fora de context i la traslladem (pobrissona, i quina culpa en té!) a les nostres latituds i època, fins i tot li podem atorgar un aire deseixit, com de vacances. Com de guiri que va cap a la platja a torrar-se al sol per quatre duros.

Jo, que no sóc guiri, ni m'agrada el sol, ni voldria torrar-me i que -ai, las!- no tinc ni els quatre duros, em limito a contemplar-la i a utilitzar-la de pretext per declarar oficialment inaugurada la meva temporada anual d'enclaustrament voluntari.

Lloat sia Nostro Senyor.

Estirabot

L'estiu, com és de tota evidència, es presta a reflexions profundes . Jo, que sóc d'una altra pasta, em dedico a la divagació idiota. No sé, és com si la trobés més fresqueta, ja em perdonareu.

La que m'ha ocupat els últims trenta segons (i val a dir que és de les llargues) és saber-me explicar per què de les cases de barrets no en diem cases de barretines, atès el caràcter nostrat de l'adminicle cofador.

I és aleshores quan m'he imaginat una reguitzell de barretines polidament penjades al rebedor de la casa en qüestió, esperant amb paciència que els seus propietaris les recuperessin després d'haver alleujat les seves urgències de baixos, per dir-ho fi però que s'entengui.

I és clar, de seguida he percebut el poc crèdit que donaria a l'empresa venèria la inevitable flaccidesa de l'enfilall de barretines.

Relament, el barret dóna més de sí.

Bé, això o que es donés el cas que els pagesos i menestrals que no estaven en condicions d'exigir el dèbit matrimonial, se les componguessin imitant l'august exemple d'Immanuel Kant (amb mirall o sense) però amb tota seguretat amb la mateixa tenacitat que diuen males llengües que el filòsof acreditava.

De ventalls i altres receptes

Com que passava calor i en qüestions importants sempre és bo recórrer a qui sap de què va el tema, he consultat la meva consellera de confiança i m'ha fet arribar la fotografia i les paraules que us obsequio: "Pren exemple i fira't un ventall d'escaiença".

Obedient, he seguit la pauta suggerida. Però heus ací que tinc un problema. Al cap de mitja hora d'obedient contracció a la postura indicada tenia els braços adormits, una torticoli de ca l'ample i no he notat ni un bri d'aire.

O el consell era ful o jo sóc una mica enze.

Però la senyoreta és bufona. Això no m'ho negareu.

El temps i els nombres

A veure, com us ho diria, saber saber sé molt poques coses, però sonar sonar me'n sonen moltes. (En aquest punt podríeu inferir que tinc bona oïda, però no, la cosa no va per aquí.)

Com explicar-ho? Podríem dir que sóc un bon gestor de les meves ignoràncies. Ei, i és una gran virtut aquesta! Amb quatre coses mal apreses, una mica de galtes i l'habilitat de deixar caure en el moment precís la paraula justa, us ben asseguro que podeu passar per saberuts. No oblidéssiu mai que els oceans de la ignorància d'altri solen depassar per terme mig el perímetre de les vostres costes.

Si fins aquí estem d'acord, ara m'heu de permetre que també afirmi que jo, en qüestions bàsiques, tinc les lliçons ben apreses i les coses molt clares. I això no ho pot dir tothom.

Ara, per exemple, sé que que la meva juguesca ha reeixit i que les paraules que escric arriben al seu destinatari just quan calia. És a dir, quan la vegetació ja clareja i s'anuncien vastes extensions de sorra. L'horitzó té el fimbreig imprecís de l'oasi que puc augurar (que també en qüestions de profecia jugo amb les cartes marcades); però, valga'm tots els escarabats solars!, quantes dunes tinc per endavant...

Però veges, no me'n queixo. Si bé d'habitud em complac a fer el ploricó, ara no n'és pas l'hora.

Els calendaris són capriciosos però tenen un denominador comú: s'aprimen i s'engreixen en inversa proporció a la intensitat de les nostres urgències. Jo ara el veig prim, gairebé translúcid.

I mira, quan arribi l'hora que n'hagi de comptar els fulls amb obstinada paciència, doncs ho faré com es fan les coses.

Que com es fan?

És que ho voleu saber tot!

Paciència, paciència, que tenim molt de temps per endavant!

Moralitat

En obsequi dels alcohòlics impúdics. Perquè us sentiu reconfortats en la vostra decisió de perseverar en el desastre. Perquè no cediu mai a la temptació d'escoltar cants de sirena, encara que es disfressin amb trenes rosses i galtones rosades.

En el pendent del vici i de la depravació, però, heu de convenir amb mi que tenir com a aliat un barman d'aquesta categoria no es paga amb pessetes.

Potser alguns els substituiríeu per les carns translúcides d'alguna cambrera de conveniència, que a més de realitats d'alta graduació us enllaminís amb hipotètics deliris sicalíptics.

Fugiu però de les màscares. Val més que aprengueu a fitar el pou de cara i amb un somriure distant, sempre conscients que entre els vostre desvari i la matèria grisa que dissoleu amb perseverança i contumàcia, no hi ha més que la closca contundent i la rialla obscena de qui us aboca noves tirades de perversitat.

Què? Galdós disbarat, oi?

Però és el cas que em venia de gust mostrar-me (a més de críptic com ja tinc per costum) declaradament poca-solta.

La neurona és dèbil i la temperatura alta.

Herències

Tinc un escassíssim coneixement del món dels vegetals. Com de tantes altres coses, és clar.

Això no obsta perquè si em donessin a triar entre els arbres, jo em quedaria amb el xiprer. No em féssiu dir massa per què. Les tries que fem solen obeir a raons fosques, potser atàviques, sempre misterioses.

Cert que hi pot pesar l'associació amb el cementiris, reductes que ocupen un lloc de privilegi en aquest racó d'imaginari paradoxal que gasto. Associar la benvinguda que simbolitza el xiprer amb l'última prestatgeria que tinc interès a ocupar estimula el plaer pel desconcert, un dels plaers amb què acompanyo el meu deambul·lar per aquest món de mones que tinc l'honor de compartir amb tots vosaltres. Amén.

És el cas que sense saber com tot el dia que em ronda pel cap l'únic acudit amb gràcia que recordo haver sentit explicar al meu pare. Va dir l'home un dia, amb un posat seriós, com si anés a anunciar una gran troballa: "Saps quin és el negoci més rodó que existeix?". Amb tota evidència no esperava resposta i jo em vaig limitar a mirar-lo amb aquesta cara d'òliba desconcertada que reservo per a les grans ocasions. "El cementiri, que és l'únic negoci en què el client aporta la matèria primera". I va cloure la sentència amb una mitja rialla que em va donar, com de propina, l'exacta percepció d'un gran misteri que fins aleshores no havia descobert: exactament això era riure per sota el nas!

D'aleshores ençà han transcorregut anys, molts anys. Les herències que rebem són diverses i inextricables. Jo m'honoro d'acreditar aquesta i em plau d'exhibir-la ara, just el dia que fa frontera entre el que hauria estat el seu sant i el matí que demà em caurà al damunt.

Certesa

Sempre hi ha un culpable

No, no va ser aquest, però tant li fa. Sé perfectament on el tinc, però reposa en el son dels justos en una lleixa arran de sostre, i els meus sostres són alts. A més, qui sap si insectes feiners hi han fet niu i ara torbaria la seva lectura de mitja tarda o el guanyat repòs després d'un àpat literari.

Però és cert que algun dia vaig tenir la sort de badar les planes d'un llibre i d'entendre que havia obert una porta llaminera que deixaria sempre ajustada. En algun racó de la memòria hi tinc entaforat en Pere Virolet i Aucassin et Nicolette i fins la Miranda. I també una mica de món, un polsim de dimoni i unes engrunes de carn. I enormes tones d'avorriment sòlid, consistent, petri, per estellar a cops de lletra impresa.

Essencialment, res no ha canviat.

Segueixo fugint i cercant refugi. Segueixo llegint.

La colla dels onys

El dia que vaig descobrir que del membrillo se'n deia codony va marcar un abans i un després en la meva vida. Va ser abandonar la flonjor de la infantesa ignorant per veure'm projectat a l'aspra contundència de la realitat que m'esperava perfectament delimitada per l'oclusiva i la nasal.

D'aleshores ençà que col·lecciono paraules que rimin amb la fruita. I he d'acceptar que tots els anys transcorreguts m'han portat ben poques alegries.

Cert que em puc refugiar a la Serra del Mongrony i que si caic miro de no fer-me un bony. I això, és clar, abrigant-me bé per no fondre'm per culpa de fogony.

Però, amb tot, tinc la sensació que hi ha un mot que em fuig. Tossut com sóc, pacient, perseverant, tenaç i discretament esperançat, sé que vindrà el dia que resoldré l'enigma i podré abandonar la cerca segur d'haver assolit la fita somniada.

Publema

Si mai trobàveu la clau, feu-me un truc i quedem. Negociarem.

Instant

Li hauria agradat mirar-se la ciutat des dels ulls d’un estrany. Però la tenia massa apamada. Cada dia els mateixos carrers, si fa no fa les mateixes cares. De tant en tant, però, aconseguia un punt de distància en aquella plaça. Tot venia d’una barreja de records. En algun racó de la memòria li havien quedat impressions d’un viatge a Itàlia, i la plaça de Sant Joan li rescatava alguna sensació de Florència i de Venècia. Potser per això li agradava d’anar a seure a la terrassa del bar i deixar-se portar a un estat de semiestranyesa que l’acostava a una percepció fresca de les pedres. Durava uns instants, no gaire, però era com un pessigolleig d’esperança que li permetia de pensar que encara hi havia alguna cosa per estrenar, que no ho tenia tot fet, i que potser, qui sap, no totes les cartes estaven jugades. Aviat, però, li tornava la consciència i la gravidesa del real. Acabava d’un glop la cervesa, pagava, i tirava per carrer de la Creu amunt, amb els records ben endreçats.

I va resultar que tenia raó. A la cruïlla del carrer de la Creu amb el carrer de l’Or va topar amb una dona esplèndida. En l’instant que els seus ulls es van trobar va saber que s’havia produït el miracle: des d’aquell moment res ja no seria el mateix. Però era l’instant el que calia caçar. Si continuava, si passava de llarg i no li deia res, es perdria per sempre més, i el futur de llum que havia percebut com un esclat, l’havia travessat i l’havia amarat de la certesa absoluta de la plenitud que el destí els preparava, s’esvairia. No hi hauria una altra oportunitat.

Per això es va girar just quan era al mig del carrer. Tres passes i l’encalçaria i les paraules sortirien soles, que potser no caldria, perquè no podia ser que ella no sabés també que aquell instant tan breu que s’havien mirat era la sentència que segellava un temps feliç que s’obria esplèndid per rescabalar dues ànimes solitàries de tantes marrades en el camí de la vida.

Va ser aleshores que el cotxe el va enxampar de ple. I en la corba perfecta que va traçar fins a badar-se el cap contra la vorera va retrobar l’elegància del vol del colom blanc que el perseguia des de Venècia i la suavitat d’una tarda a la Piazza de la Signoria que no l’havia volgut abandonar del tot, perquè algú havia decidit que calia que l’acompanyessin fins aquell darrer sospir que li fugia, bressolat pel xiscle incongruent d’una dona d’ulls de mel, únic testimoni de la mort d’un desconegut.

Viatge

Rònecs instruments emmudits pels anys es desvetllen.
Lluernes i faristols fan garlandes
i la rosa dels vents s'encén en fantàstica lluminària.
Barra els porticons. Defora,
monstres suradors entelen els estels
i sotgen la festa.

Fes dels vidres mur infranquejable
i agemoleix-te al peu de l'arbre del temps.
No hi ha fogueres, però et crema el crit
i milers d'espurnes et somouen la sang.
Les sents?
Són les hores que llisquen pels angles de l'ombra
i amb elles s'esventren els baguls del somni
i degoten encenalls.

Ja els miratges s'alzinen
i els dàtils i els licors perfumen la cambra.
Asseu-te al meu costat i, nua, contempla
com es pon el sol de vidre i la mar d'ambre s'esquerda
perquè surtin les sirenes.

Ulisses retorna a casa.

Don't touch me the voraview

Amic Eumolp, acabaíta me tienes. Sort que de tant en tant tafanejo les teves parides i no em puc estar de fer-me creus de fins a quin punt perds no ja el nord sinó la rosa dels vents en la seva totalitat circular.

Vinga, aixeca el nas i deixa de contemplar amb èxtasi aquest melic tan rebufó que gastes (és matèria opinable, però ara no entrarem en disquisicions estètiques). Perquè vegis que vinc amb un tarannà positiu he demanat a una de les meves amigues que em deixés acreditar les seves delicades rotunditats a la teva pàgina. Amb un doble motiu: que els hipotètics i volenterosos seguidors del teu meliquisme distraguessin la parpella; i que tu mateix, confrontat a una senyoreta com les que sembla que et produeixen algun plaer estètic, t'hi ocupessis una estona i deixessis de torturar-nos les meninges.

A veure si tenim sort. Tornaré d'aquí una temporada i espero que la situació hagi millorat. Si no, te les hauràs amb una Veu que no et serà tan misericordiosa, t'ho txuro.

Dia terç

Segons acreditades tradicions, la mitjana adequada per a una resurecció solvent són tres dies. Fer-ho abans és poc prudent, no fos cas que et trobessis a faltar una cama o un braç encara a mig recompondre. Allargar-ho més és excedir-se, caure en la desmesura, deixar-se arrossegar per la comoditat de la penombra i del silenci.

Vet ací, doncs, que em dono de nou benvinguda al món dels ectoplasmes benintencionats.

Procuraré que no se'm notin ni els pedaços ni els sargits, que no fóra de bon to, i saludaré educadament els meus deixebles -cas que en tingui- i els anunciaré la bona nova -cas que ho sigui.

Per la resta, res no m'inquieta. Un cop feta la bugada he comptat els meus llençols i, com era de rigor i de preveure, el meu aixovar és més minço però fa olor d'espígol i lavanda.

Jo votaré sí

L'únic que no sé encara és si només dipositaré el vot a l'urna o m'hi esquitllaré tot d'una peça. Atès que gasto disfressa nova, m'estic plantejant d'extreure'n beneficis impensats... Que no goso ni imaginar què no donaria per assistir al recompte i presenciar l'esglai d'algun president de mesa pusil·lànime enfilat al fluorescent tot reclamant la intervenció dels secretaris i fins i tot d'algun interventor -probablement del PP- amb cara de lluç i ànima de plom disposat a restablir l'ordre, la pau i els bons costums...

En fi, deixeu-me que us estengui al davant els motius esbiaixats de la meva aquiescència. De fet, votaré sí com a homenatge pòstum a una difunta encara tèbia. Què hi voleu, un quan s'hi posa, s'hi posa, i no li fa res de trobar els motius de les grans decisions en les raons més arbitràries.

Doncs sí, vaig decidir el meu vot quan vaig veure el taüt de Rocío Jurado gloriosament embolicat en les banderes d'Andalusia i Espanya i la caterva de voltors planant, micròfon i càmera en mà, damunt les despulles de la vocalista, per servir agradosos bocins de carronya a les ànimes de suro que moquejaven de genollons davant l'altar sagrat dels rajos catòdics.

Va ser aleshores que vaig decidir que jo volia ser d'aquests, que el partit que es jugava era el meu, que la música del "A por ellos" era la que em convenia, i que fins i tot estava disposat a comprar-me una samarreta vermella i a posar-me en contacte amb Manolo el del Bombo perquè em deixés greixar-li les baquetes i fer-li de trípode al timbal perquè em pogués eixordar a cor-què-vols i compartir amb ell algun orgasme patriòtic quan un gol estentori ens rescabalés de tanta misèria.

Sí, vull ser espanyol, què passa?

Vull ser capaç de fer gala de la meva estultícia, exhibir amb impudor total la veritat que convé i a més imposar-la amb la tranquil·la obscenitat del que a mi em va bé és el que cal empassar-se, i menysprear-ho tot perquè sé que la història està de la meva part i que als altres el que més els acomoda és que els donin gloriosament pel cul, que si es queixen és perquè són uns miserables que només pensen en si mateixos i a més són uns insolidaris dels collons, i a sobre parlen diferent i ho fan per fotre. Sí, vull viure al costat tranquil de la misèria. Que misèria és, no n'hi ha cap dubte, però ja tinc ganes de triar el costat de l'abocador on la podridura és més flonja i, al damunt, ningú considera de bona educació reconèixer que viu en la merda.

És per això (i per algunes altres coses que ara no em ve de gust escriure) que penso que només hi ha una resposta correcta a la pregunta retòrica del milió: sí.

I la vaselina, que la pagui Hisenda!

Introito

L'homenet treu el cap per un ull que vol ser peix. Probablement intenta retornar les mirades que li arriben i, amb tenacitat i esforç, ordenar el món i comprendre'l.

A l'homenet li convenen de tant en tant lliçons d'humilitat. Com també li convé empassar-se gripaus i altres plats de difícil ingesta. En això l'homenet no és diferent de la resta del món.

Hi ha, però, en l'homenet un aspecte que el caracteritza i que l'acosta al regne del ofidis. Les seves pesades i molt lentes digestions. Mentre les fa teixeix una densa teranyina de silencis i des del seu mutisme desafiant va eixamplant, estrenyent o perfilant el perímetre de les seves noves fronteres. Com tot ésser viu -i l'homenet s'entesta a ser-ho encara que fingeix exercir de difunt- li cal un territori per passar-hi discretament la vida.

Acomplerta la lentíssima digestió de vegades n'emergeix amb nova pell. En això també ens recorda les serps.

Deixem-lo doncs que faci la seva muda en pau.

A més, si ho sabem considerar fredament, silenciós està més bufó.

Hipòtesi

LOVERMAN

Del soterrani arriba a la neu bruta
un so daurat. La nit és freda i trista
si no es crema amb la droga i la beguda.
Però el saxo, amb un so de bateria,
té la duresa exacta d'una música
que s'esvaneix a l'alba i es retira
com una afectuosa prostituta.
Baudelaire va escoltar la melodia
de Parker a una dona de pell sèpia.
El mal és una part de la bellesa.
Per això Parker, en aquesta peça,
deixa que el saxo vagi seguint l'ombra
d'una dona que balla, els ulls tancats
i abraçada a ningú en l'obscuritat.

Feia alguns dies que mirava d'endevinar quines raons havien portat la dama a amargar els pensaments darrere un vel.

Finalment he decidit arriscar una hipòtesi: el ressò del poema de Joan Margarit la va convidar, molt abans que aquest no fos escrit, a reflexionar-hi llargament en la quietud i el silenci.

Penso que potser és un vers el que li ronda obstinadament pel cap: "El mal és una part de la bellesa".

Però ja dic, només és una hipòtesi.

31 de maig

Llir entre cards, los meus jorns vull finir
amant a vós, sol que n'hajau grat,
e, si amor d'amar ha mi lloat,
creeu-lo ferm, car no ho fa desmentir.

Ausias March, 28 (41-44)

Delicatessen

No sé si sou especialment donats a la mortificació. Jo tinc per mi que és un exercici de doble tall, perquè va i li agafes afició i acabes fet un Sant Llàtzer i deixuplina va i deixuplina ve i resulta que més que santificat acabes amb un somriure beatífic que desmenteix amb absoluta contundència la penitència i t'adscriu a l'alegre colla dels pervertits.

Bé, i què? Al capdavall cadascú les enfila per on pot i si heu d'extreure alguna consolació de l'ús de tan trenat artifici, el poso a la vostra disposició perquè en feu l'aplicació que més us abelleixi.

Jo, que sóc de poble i poc donat a les sofisticacions, crec que en faria un clauer. Això voldria dir potser que tindria una clau enorme i rovellada, d'aquelles que només obren castells o casalots. I que tindria moltes estances esbalandrades i amb alguna teranyina ben aposentada per perdre-m'hi en una exploració de tardor o primavera, que són amb tota evidència les estacions per explorar.

Després, em retiraria a alguna sala vestida de domassos un pèl arnats i decadents i em mig ajauria en una butaca ratada amb una copa de cristall a les mans. Contindria, és clar, algun vi avellutat i de reflexos carmesins, que jo assaboriria a glops petits mentre el sol es pondria i m'abandonaria a melangioses reflexions sobre la fugacitat del temps i la incertesa dels béns terrenals.

Tots això faria, és clar, si tingués una clau.

De moment, però, em conformo amb un teclat i una espurna de llampadura. Que tot és bo per sobreviure.

Biaix

Estava considerant la possibilitat -hops!- de fer un salt precís i ajustat i travessar el cércol. Banda per banda, la del mirall que tu detentes és sens dubte la que trio i aquest camí que ara penso és el que m'abelliria.

Sí, ja ho sé, envitricollat i barroc, obstinadament clus... Què hi vols, em deuen haver parit així.

I no me'n dolc, que ja em van explicar en el seu moment que el meu part va ser llarg i difícil, més de vint hores de tenaç resistència, posant com a pretext (era l'únic que podien entendre) que no volia llançar-me de cap en aquest món, que em calia posar-hi primer els peus, potser per temptejar si era sòlid el terra i no em portaven a un parany i que després me n'hagués de penedir.

D'aleshores ençà he estat home de claustres. No és el moment de repassar-los però sí d'afirmar-me com el que sóc, l'enclaustrat encauat. Tendeixo al cercle i em sento còmode recorrent la circumferència: no en va me la van definir com el lloc geomètric del punts que equidisten d'un de sol. Sóc per tant, home d'equilibri, funàmbul de la supervivència.

És cert, de tant en tant em tempta l'espiral, no ho he de negar pas. I no la descarto. De moment, però, acato la llei que m'autoimposo i m'aplico a caminar lent fitant l'únic què que em justifica.

Tu, amb tota evidència.

Un altre tomb de torca

Observeu-lo. Fixeu-hi l'atenció. Concentreu-vos.

Heu llegit Henry James? No? Ni la pel·lícula heu vist? Ai, ai, ai... Un hom ja no pot ni confiar en els germans Lumière, digníssims artesans als heureus dels quals, si més no, podíem agrair la gràcia de vellutar amb una pàtina misericordiosa les llacunes que imposen les servituds de la tenaç contricció dels nostres coetanis a viure en la inòpia més agraïda.

Bé, és igual, deixem-ho córrer. Al capdavall només es tractava d'embolicar la troca i de tallar a la mida un vestit amb lluentons per a la figura eixuta. Fet que s'esdevé -i ja em passareu per alt la debilitat de la confessió- en el punt més baix d'un pendent que ja sembla que té aturador.

Si més no momentani.

I que agraeixo, no cal no dir-ho, encara que sigui transitori.

De cap als núvols

fuge fuge nate dea que deia aquell o aquella que ara no recordo massa bé qui pronunciava les paraules ni si de fet les pronunciava o no ni si algú les escrivia i ni si fins i tot si jo les vaig llegir o me les van llegir o potser me les invento encara que penso que no per què digues sí digues per què te les hauries d'inventar i encara més escriure-les quan el que busques avui a plena consciència no com altres vegades és que ningú i quan dic ningú dic ningú ni tu mateix si anem a mirar entenguis res de res del que estàs deixant lliscar entre els dits en aquest joc de miralls que multiplica desconcerts i espurnes de coneixement i també alguna troballa que és exactament com una pedra arrodonida per moltes onades que un dia de cop i volta s'imposa i es revela de més preu que el més pur dels diamants que diuen els entesos que és un pedra ho admeto i també preciosa això ja ho discutiria car el valor que podem donar a les coses no depèn mai de la puresa ni de l'excepcionalitat sinó del fet que se'ns fa seva potser d'una manera inesperada potser com l'últim port on podríem fer encallar la nostra barca sí aquesta barca que ens tragina i que potser és plena de forats però que ens és tan estimada que no la canviaríem per cap altra perquè no volem renunciar al perillós nivell de l'aigua que ens hi entra i que ens acosta al naufragi

(Fins aquí, monòleg interior tipus escriptura automàtica.)

Ara, poema:

Suscrussum aliboirat
in nuctus pussèrim esquívor...

Sigmus? Eu nombus calíbor
nuc fràngim fer pàsquat
nuc tacpes sem nésquor
il·lumen sustràngit.

Aclariment:













O és que potser l'esperàveu?

Comissió de serveis

Com que porta uns dies enfeinat i sembla que ara això va de veres, m'ha comissionat perquè m'instal·li aquí i us vagi mirant sempre que tragueu el nas.

Ja us heu adonat -espero- que sóc de les que m'hi fixo. Us diré, a més, que sóc fidel i obedient i que li passaré puntual informació de qui, quan, com i en quines condicions d'agençament personal heu vingut a fer-li visita.

Ell m'ha promès que, en justa reciprocitat, em servirà menges exquisides. Sóc de poca vida, però he de reconèixer que un pèl exigent. Els requisits que m'esperen són la garantia de la veracitat dels meus informes.

Per exemple, no deixaré de pintar-li amb colors exactes i mèus precisos la profunda bellesa dels teus ulls i la delicada gentilesa del teu somriure. Ja les sap, és clar, però s'alegrarà de sentir-me-les ponderar amb la fina elegància que reservo per a les grans ocasions.

Mmmmmmmmm, quin àpat tan deliciós que m'espera...

Associacions

Qui em coneix em sap una certa tirada als pensaments extravagants, a les reflexions atrabiliàries. Bé, és així, què hi farem.

La que avui no he pogut evitar és la que em plantejava de quin sentit prescindiria més de bon grat. O menys a contracor, que potser seria més exacte formular-ho en aquests termes. Home de dubtes asistemàtics com sóc (ara no ens confonguéssim!) no deixa de ser curiós que en aquest terreny no he tingut mai cap vacil·lació: el meu sentit és la vista. I així ho dic i així ho proclamo.

Veureu: podria assumir la sordesa, l'anòsmia, la mudesa i -si molt m'hi empenyéssiu- renunciaria al gust; però deixeu-me conservar la vista, si no és molèstia.

Més enllà d'incomoditats obviables per via de perseverança i tenacitat, tinc per cert que la meva condició de voyeur empedreït no suportaria l'amputació a què la tenebra obliga.

És al fil d'aquestes esbarjoses divagacions que ha vingut a mi la memòria de Joan Ponç. No sé si teniu la fortuna d'haver-ne fet la coneixença. Si s'escaigués que no, doneu per malbaratat tot el temps que fins ara porteu consagrat al difícil art de respirar.

Us ho faré curt i fàcil: Joan Ponç és l'Artista, el Pintor. I en això, poca broma, no s'admeten ni matisos ni discussions.

I és el cas que en Joan Ponç va patir dels ulls, i que en Joan Ponç va transitar durant anys per hospitals, i que li van practicar sis mil fotocoagulacions, i que ocupava les hores a les sales d'espera dels hospitals pintant fins i tot les capses on duia papers preparats. Home de relacions sempre difícils amb el món exterior, va tancar o obrir (la distància entre els oposats sempre és relativa) aquestes capses amb imatges insòlites.

Una de les quals em plau oferir-vos avui. Ho faig amb una complicitat doble: la que em dec a mi mateix i a les meves cabòries, i la que em plau d'oferir a qui sé molt bé que m'entendrà.

Ulls

Sé que no trauria cap a res perquè forma part de l'encert de la composició, però sempre que la veig em pregunto pel color dels seus ulls.

Hi ha tantes preguntes que mai no tindran resposta que aquesta és una més i té la importància justa de totes les que em solc fer.

I ara que ve a tomb (o que m'ho he fet venir bé perquè vingui a tomb) em plau de fer-vos saber que ja tinc resposta per una de les que m'inquietaven: "Hi ha vida abans de la mort?"

Que quina és la resposta?

El vostre dubte el considero ofensiu. I no he de dir res més.

Resistència

Heus-lo ací. Fruit d'una acurada observació i d'un traç meditat, qui això subscriu ha decidit no privar-vos més del seu autoretrat.

Com tots els autoretrats, aquest el fixa en un punt precís de la seva trajectòria vital. Lamentablement per a vosaltres -que no per a ell- aquest implacable capbussament en la seva efígie pertany al passat. És a dir que, com és de llei, seguireu sense saber quina pinta fa avui.

Només us cal saber que és infinitament millor. Els ulls ja no tenen reixes i ha prescindit de l'apòsit crucificat amb què segellava la seva boca. De fet, si sou víctimes ocasionals de les seves expansions logorreiques, és simplement degut al fet que circumstàncies molt afortunades que no té cap interès a revelar-vos l'han convidat a obrir finestres i balcons. Cosa que no us ha de sorprendre si vau saber llegir amb encert el seu últim pas per aquest rectangle que ara us ocupa.

Hi ha qui el titlla d'abstrús, fins i tot qui l'acusa de críptic. El fet, però, no li causa cap mena de preocupació. Té perfectament delimitat el teatre on li plau d'actuar i sap que és home que es mou a pler entre bambalines però que sempre defugirà el prosceni. Amb tot, fia molt en la sagacitat dels ulls que l'escruten i pensa a més que, comptat i debatut, si París va valer un missa altres comeses es mereixen un petit esforç d'intel·lecció.

Espero que estiguem d'acord.

I res més

Parada i fonda: derelicte

Vaig aprendre aquesta bonica paraula ja fa anys de la mà de Josep Pla. Ja fan bé de dir els mestretites que això de la lectura amplia el vocabulari!

El problema, és clar, és que ja em direu quan puc aprofitar per treure-li la pols i fer-la sortir d'aquest calaixet on reposa tan tranquil·la com si dormís al fons del mar.

Perquè, a veure, siguem sincers: com m'ho he de fer venir bé per donar-me la satisfacció de fer rodolar "derelicte" entre els meus llavis? I no em direu que no és ben cert que és una paraula que rodola, es gronxa, joguineja un pensament i vola amb la lleugeresa d'una fulla de tardor fins deixar-se lliscar per l'oïda atenta que se l'empassa i en frueix. Difícil comesa, està clar.

Bé, sempre em queda l'onanisme sonor. Puc deixar que els meus derelictes em retornin en el silenci d'alguna tarda lenta com aquesta, en la qual m'entretinc en l'omfàlic plaer de satisfer les meves apetències lèxiques.

Si tinc sort, com ara mateix acaba de passar, és possible que un dels meus gats entri per la finestra i em miri amb ulls esbatanats. En algun racó de la seva sàvia memòria quedarà impresa l'escena i podrà explicar-la entre somriures felins (que són la quintaessència dels somriures, com és de llei) als seus companys, i això confirmarà allò que ells saben i nosaltres ens entestem a negar: "Que estranys que són aquests humans!"

Però ja m'està bé. Orfe com em reconec avui, ja m'escau la companyia que m'atorgo i entre gats i paraules vaig consumint aquest temps que em crema.

M'autocito, que no ve d'aquí:

Assedegat retorn a l'alba crua.
Nua,
altiva a la proa,
barca sens rastre,
horitzó.
I a recer
de la més alta vela
imploro
el mort,
impossible retorn.

Cinquena estació: divagació

Les opinions són diverses i contrastades i n'hi ha per a tots els gustos.

Les que per a mi tenen més crèdit són la que en fa un aspirant a constel·lació i la que el suposa el quart Rei Mag.

D'aquesta última em plau especialment el tarannà que li atorga: bonàs i contemplatiu. Per això diuen que el van perdre en algun dels deserts que calia travessar quan es va quedar embadocat admirant la immobilitat d'un llagost. Els altres tres, que frisaven per acomplir alguna profecia, no van tenir espera i se'n van desentendre perquè eren màgics complidors; i l'encens, l'or i la mirra els urgien des de les alforges. No van saber alliberar-se de l'obediència de l'estel que pampallugava tot fent petar els dits i allà me'l van deixar amb les cabòries que mai no sabrem.

D'aleshores ençà que ronda per aquests mons de Déu i sempre fa cara de sorpresa. Li han arribat veus que els seus companys reposen en una bella catedral i sovint se sent temptat pel perfum que li'n pervé. També diuen que no és l'únic esquer que el tempta per fer-los una visita i sap, comptat i debatut, que algun dia que espera no massa llunyà els anirà a fer visita.

Però sap també que no s'hi encantarà massa, perquè serà de compliment.

Al capdavall, tohom té els seus objectius en aquesta vida, i si ells l'abandonaven i ell n'ha hagut de prescindir mil·leni amunt mil·leni avall, bé podran seguir reposant en llits de pedra mentre ell s'emmiralla en paisatges més acollidors.

Quarta estació: nostàlgies

Realment, en aquest petit racó de món, a cada bugada hi perdem un llençol!

Doncs res, a seguir esperant que s'acompleixi allò de "no hay dos sin tres".

Que tingueu un bon dia.

Tercera estació: retrobament

"No me parece que la luciérnaga extraiga mayor suficiencia del hecho incontrovertible de que es una de las maravillas más fenomenales de este circo, y sin embargo basta suponerle una conciencia para comprender que cada vez que se le encandila su barriguita el bicho de luz debe sentir como una cosquilla de privilegio."

Per atzar he aixecat la vista, per atzar he vist Rayuela, per atzar he començat a fullejar-la, per atzar he ensopegat aquestes paraules i, és clar, no em queda altre remei que rellegir la novel·la.

Serà una curiosa revisitació dels anys setanta.

Si no funciona, em passaré a les Memorias de ultratumba. Una mica de Chateaubriand sempre estimula la fluïdesa del torrent sanguini, diuen.

I a certes edats, si la carcanada afluixa, convenen llargues hores de moderats plaers.

Seguiran notícies.

Segona estació: digitació

Escrit al mur en el silenci.

Resseguint els perfils potser capciosos
que hi ha deixat el temps.
Endevinant bocins de somni,
esbossos d’esperança i, és ben sabut,
engrunes de renúncia.

Ah, vell amic, la renúncia...

Tu em deies: “En la renúncia es troba la felicitat”.

I volies semblar-me disposat
a prescindir de tot.
Però no de tu mateix, és clar,
que t’erigies en mestre assossegat
d’alguna cerimònia oculta

Jo dic: “Ara escriuré”.

Al mur que tinc davant hi ha taques d’humitat
I té la pell rugosa, treballada pel temps,
el fred i el vent, pel sol, i algun manobre obtús
que va acatar l’impuls del treball barroer.

Però m’aturo aquí, cansat ja de comptar.
Fidel al teu envit no vull acabar el vers.

M’estimo més seguir davant del meu mur
i fixar-me en el perfil del lleó
que sempre em saluda en silenci
per desmentir,
arraulit a l’entreforc de la canonada,
la pretesa fugacitat del temps.

Primera estació: Brassens

Sí, no ho negaré, sóc francòfil d'arrel i germanòfil de vocació.

Aquesta bella declaració de principis us dóna a veure que en qüestió de fílies sóc eclèctic i que probablement hauria sofert tràngols prou esvalotats en ocasió de les diverses batusses que han il·lustrat la història d'aquest petit continent que ens aixopluga.

Però no és d'història que vull parlar avui. És de musiques i d'anatomies, ah, i és clar, de mans.

Tot ve d'aquest lleure que m'enllamineix i que aquesta tarda he amanit amb un dels entreteniments amb què m'obsequio quan s'escau. Breu, he aconsolat les meves orelles amb un bany de civilitat i he revisat algunes de les cançons del meu chansonier de capçalera: Georges Brassens.

Una de les cançons que més m'agrada escoltar és la s'intitula Le blason. Un petita delícia... Bé, al capdavall com totes. Però a aquesta li tinc una devoció especial perquè juga amb la polisèmia de la paraula con, que recobreix (misteris de la llengua de Voltaire) per un igual l'enze, el babau, l'imbècil, que "la flor més dolça del cos de la dona" segons l'encertada metàfora de la lletra que canta Brassens.

No m'importaria copiar in extenso tota la cançó, però em semblaria excessiu. No resisteixo, però a traslladar-vos les tres estrofes més escaients de la petita meravella:

C'est la grande pitié de la langue française
C'est son talon d'Achile et c'est son deshonneur,
De n'offrir que des mots entachés de bassesse
A cet incomparable instrument de bonheur.

Alors que tant de fleurs ont des noms poétiques,
Tendre corps féminin, c'est fort malencontreux
Que ta fleu la plus douce et la plus érotique
Et la plus enivrante en ait un de si scabreux.

Mais le pire de tous est ce petit vocable
De trois lettres, pas plus, familier, coutumier,
Il est inexplicable, il est irrévocable,
Honte à celui-là qui l'employa le premier.

Bé, aquí us deixo amb les paraules i ja m'agradaria que amb la música, però això, ai las, no m'és possible. Paciència doncs i fins a una altra...

Ah, perdó, me n'oblidava. I les mans? Bé, hi ha una altra cançó que em balla per l'orella d'un tal Raimon que ens recomana que d'un home mirem sempre les mans.

Mentre triava la imatge aquestes paraules em rondaven pel cap. Però, tot admetent que la recomanació del cantant de Xàtiva sigui plausible, en el cas que ens ocupa em resultava si no del tot impossible, sí força costeruda de complir.

Lloat sia nostre senyor

No és ben bé aquest, però ho podria ser. Jo, però, em sé més maldestre; i tot i el pecat de manca de modèstia de què m'acuso no portaré la ficció a l'extrem de pretendre que sóc capaç d'una obra d'una perfecció tan sublim com aquesta.

No, els meus murs, ultra metafòrics són matusserots. Res, quatre filades de maons mal engiponades. Eps, però que n'hi ha ben bé prou per encarar aquest curt parèntesi d'autoabducció que em disposo a degustar a cor què vols.

I bé, no és gran cosa més, però em calia dir-ho.

No ho sap tothom ni és profecia, però la meva dimensió felina s'estarrufa i fa el ronquet així que penso que prescindiré dels fores i gaudiré dels dintres. Els quals, sia dit sense ànim de fer-vos enveja ni d'ofendre ningú, estan tan ben distribuïts i deliciosament decorats que res no hi manca ni res no hi és sobrer. Ço és, que tenen la plenitud precisa que a mi m'abelleix.

P.S. Amiga Veu, si s'esqueia que em llegies, no t'alleris. Certus est: "Qui non respira, la pota estira". Però ja la meva àvia segona en tercer grau em deia que "se pasea culo roto por la alameda y el soto" i que "no por mucho madrugar, amanece más temprano". És a dir, que no te m'enfadis, però que cal que sàpigues que en una delicada intervenció de cirurgia craneoencefàlica, m'han instal·lat un deliciós tub d'acer innoxidable entre les meves dues delicades orelletes.

No t'ho prenguis malament. Tinc devoció per les teves amistats (mai no em recarà de reconèixer-ho ni de proclamar-ho), però a tu de tu mateix te'm miro des d'una molt lata perspectiva).

Ei, de bon rollo, eh?

Ja vinc

Amic, sort en tens que sempre estic amatent a les teves flaqueses. La crida urgent que m'has enviat per boca de Madame L. ha fet un efecte immediat i corro a socórrer-te (passa'm per alt la cacofonia i el purisme normatiu en l'ús dels pronoms febles).

De moment em limitaré a recomanar-te una dieta més rica en calories i greixos animals. Realment, el tema verdures el portes fatal! També fóra convenient que reprenguessis els hàbits libatoris, atès que una mica més d'alcohol en sang ens estalviaria a tots el patètic espectacle que no has tingut la decència d'esquivar de motu propio.

Deixo per més endavant altres consideracions de més substància. Ara és complicat entrar en detalls, però estava filosofant amb l'ajuda d'un mirall i els imperatius categòrics no admeten dilacions.

Només un instant més per deixar-te constància que m'han arribat veus (ja veus que La veu es fia de les veus si veu que són veus que et veuen com s'ha de veure) que ets home feliç. Me'n congratulo i te'n felicito.

Ara no m'espatllis la dilatada vacança que a mi mateix em concedia introduint els peus a la galleda amb aquesta estòlida falta de mesura i contenció que de vegades t'entestes a exhibir.

Per aquesta vegada passi. Però ne te'n consentiré gaires més.

Quedem entesos, espero.

La veu.

Madame L.

De vegades la memòria és injusta i només salva retalls inconnexos de silenci i ens deixa indefensos davant l'interrogant.

"Le mysthère de ton silence m'étourdit. J'ai mal à me lever chaque matin, à devenir moi-même, a me reconnaître dans la glace où je nous souviens souriants et qui ne me retourne désormais que mon visage arasé par les larmes. Si du moins je pouvais comprendre. Pourquoi pas une seule parole, un adieu? C'est mieux de mourir d'un seul coup que de s'écouler si lentement en attendant je ne sais plus quoi."

Això és tot. La fotografia i aquests mots que copio, escrits al revers amb una lletra pulcra i d'una fermesa que contrasta amb l'angoixa del sentiments que expressen.

Podríem bastir una història a partir d'aquests elements tan simples? Probablement. Fer jugar la imaginació és fàcil. Però sense massa sentit.

Al capdavall només és un retrat trobat a l'atzar en una capsa plena de petits cadàvers víctimes del temps i de l'oblit.

Hipode d'Ambulacri

La sentència més coneguda d'aquest eminent peripatètic és la que diu: "El pensament recolza en la força dels meus peus".

El migrat, encara que selecte, grup dels deixebles que va ser capaç de resisitir les doctes i dilatadíssimes passejades del mestre va decidir d'oferir-li en homenatge una estàtua que van encarregar en secret a Polictos, que excel·lia per la fidelitat majestàtica de les seves obres.

Quan van rebre de l'escultor l'encàrrec, es van mostrar contents i admirats de l'exactitud del retrat i de l'alè de serena fermesa que havia arrencat de la pedra. Fets els elogis de rigor i satisfet l'estipendi -un pèl onerós, tot s'ha de dir- amb què l'impuls d'admiració havia escurat les seves bosses, van haver de decidir com lliurarien el present a Hipode.

El debat va ser llarg i farcit d'enrevesats arguments que contraposaven la vanitat amb la modèstia i el desitjat agraïment amb el temut menyspreu. Sotmesa a votació la proposta final, van optar per confrontar el mestre per sorpresa amb la seva representació pètria. Van triar un esbarjós planell on al capvespre solia aconduir-los per a la reflexió de la posta, cloenda que convenia al tarannà un punt melangiós del filòsof.

La reacció va ser fulminant. Contraposant la fredor del gest amb la fúria del braç, amb un mall que sinistrament els operaris havien oblidat a l'empara d'un pi va engrunar sense pietat la figura.

Només els peus han quedat per a la posteritat.

I també les seves paraules paradoxalment lapidàries: "De mi només tindreu la imatge d'allò amb què m'heu demostrat que sou capaços de pensar".

Fins aquí, la bella història. De les conseqüències que n'extragueu n'heu de ser, per força, els únics responsables.

Bonica cançó

Quand j'aurai du vent dans mon crâne
Quand j'aurai du vert sur mes os
P'tête qu'on croira que je ricane
Mais ça sera une impression fosse
Car il me manquera
Mon élément plastique
Plastique tique tique
Qu'auront bouffé les rats
Ma paire de bidules
Mes mollets mes rotules
Mes cuisses et mon cule
Sur quoi je m'asseyois
Mes cheveux mes fistules
Mes jolis yeux cérules
Mes couvre-mandibules
Dont je vous pourléchois
Mon nez considérable
Mon cœur mon foie mon râble
Tous ces riens admirables
Qui m'ont fait apprécier
Des ducs et des duchesses
Des papes des papesses
Des abbés des abbesses
Et des gens du métier
Et puis je n'aurai plus
Ce phosphore un peu mou
Cerveau qui me servit
A me prévoir sans vie
Les osses tout verts, le crâne venteux
Ah comme j'ai mal de devenir vieux...

(Mai que en tingueu l'oportunitat escolteu aquesta bonica cançó. Serge Reggiani hi posa la veu, Boris Vian les paraules. El plaer serà vostre, com sempre és meu quan m'hi encanto.)

Humor vitri

Perquè quedi constància que fins i tot quan l'humor és vitri la llum el travessa.

Si més no això es dedueix d'aquesta bonica il·lustració.

Per constatar, que no quedi.

Petites satisfaccions

M'assabento per la premsa que Serveis Funeraris de Barcelona ha signat un acord amb la companyia Orthometals perquè faci la recollida dels residus metàl·lics procedents de les cremacions. Aquest acord permetrà que els metalls recollits siguin reciclats per empreses europees que compleixin les disposicions obligatòries per a aquesta finalitat. Així doncs, ja no caldrà inhumar-los a la fossa comuna dels cementiris de Montjuïc i Collserola.

Notícies com aquestes són les que contribueixen a donar un sentit confortable a la meva existència.

Tots tenim la nostra petita reserva de curiositats idiotes. En el meu cas algunes giren al voltant de l'esfera macabra. Ves què hi hem de fer, ningú no és perfecte.

Veureu, una de les que em burxava era com se les componien els forenses per establir la datació d'una defunció correlacionant l'estat del cos i les condicions en què havia estat conservat. D'acord amb els meus nuls coneixements en aquesta matèria no podia sinó deduir que l'únic procediment amb fonamentació objectiva podia ser seguir amb rigor experimental l'evolució dels processos de corrupció en condicions i medis diversos. El procediment em semblava lògic però se'm feia difícil imaginar la logística de l'estudi en qüestió.

Com seran les coses, però, que un bon dia va caure a les meves mans un novel·lot policíac intitulat La granja de cuerpos. Amb totes les reserves que fan al cas -però sense massa empatx perquè la inquietud que em provocava la curiositat tampoc no és de les que et roben el son- vaig donar per bona la confirmació de la meva hipòtesi gràcies a l'amè escenari de part de la trama ideada per Patricia D. Cornwell, el qual no era altre que un diguem-ne laboratori on es procedia a les observacions que jo m'havia plantejat com a la hipòtesi més plausible.

I què, direu? No res, evidentment. Les hores segueixen el seu curs.

Però és que avui és divendres. El dia és clar i fa un vent impertinent i tenia una estona.

I si us pregunteu què hi fa la deliciosa senyoreta encapçalant aquesta divagació abolutament prescindible us he de dir que res de res, però que mal que mal he pensat que l'agrairíeu més que no una altra que consonés amb el contingut de la parida.

Ho veieu que considerat que sóc?

El misteri de la poma

Això no és una poma. Aquesta evidència ja la va establir fa anys un il·lustre pintor el nom del qual, ara mateix, no recordo. Cert que podria fer un esforç per establir la paternitat de l'afirmació, però és que estic molt mandrós i em fio prou de la vostra vasta cultura perquè supliu aquest lapsus que ara mateix se'm produeix.

Amb tota evidència, aixó no és una poma. És, naturalment, la representació de la poma. Fidel, cert. Encara més diria: exacta. O potser podria afegir, fins i tot, fotogràfica? Doncs afegim-ho. Mandrós, sí; però generós, també. I no us escatimaré l'adjectiu que us faci feliços.

Encara que, ara que hi atino... És la vostra felicitat l'objectiu d'aquestes paraules? O dit d'una altra manera: poden fer-nos feliços les paraules?

Jo sóc dels qui pensa que sí. A veure, reflexionem-hi.

Construïm el nostre univers a cops de paraules, o amb carícies de paraules, o amb la imprecisió de les paraules, o amb l'empatx de paraules. Sigui com sigui, podríem considerar-nos humans sense paraules? Us estalvio la resposta: no.

Vindreu doncs a les meves si afirmo que és amb les paraules que construïm també la nostra felicitat, atès que aquesta forma part de tot allò que construïm.

Ara, és clar, us preguntareu si la vostra felicitat forma part del projecte de les meves paraules. Ah, amics... heus ací un misteri gran.

Misteri? Com el de la poma, és clar.

Com sempre passa, arriba un moment que la cinta tanca el vuit i ja estem situats en territoris topològics un pèl desconcertants d'aquells que desmenteixen la nostra percepció i ens obliguen a fer-nos amics de Moebius.

Del qual, per cert, només coneixo el nom. És el meu destí, just em sona però poca cosa més.

Per alleujar el meu desconcert m'acolliré al que deia l'altre i acceptant que the proof of the pudding is in the eating em limitaré a mossegar la poma i a esperar que m'expulsin del Paradís.

Que ja cansa tanta confusió entre el Bé i el Mal.

Victòria

Potser és el somriure, potser el rellotge o les motllures de la porta.

També el vermell que llisca de la densitat de la sang a la transparència de la tinta xinesa.

O potser els anys: pols, cendra o ossada per sempre ben disciplinada. Vés a saber.

La vida, però hi és, i els ulls que se la miren i un dia que s'acaba.

Un més, un menys.

Omnes vulnerant, ultima necat.

Utsupra

El meu amic Utsupra va néixer ja fa anys, quan encara els pèls de marta lliscaven i s'abeuraven en bassiols bigarrats. El vaig deixar reposar un temps prudent en la fosca del cartipàs per veure si ens oblidàvem l'un de l'altre i no va ser així. No sé ell, però a mi de tant en tant em prenia la dèria de reveure'l i li feia curtes visites.

Com que em va semblar que no hi posava mala cara, un bon dia el vaig treure a la llum i com és de llei el vaig empresonar entre fusta i vidre. Un pensament de rondineig potser sí que vaig sentir, però naturalment vaig obviar-lo i d'aleshores ençà que tenim col·loquis assidus. No hi ha dia, us ho puc ben jurar, que no el visiti a quarts de sis del matí i li concedeixi una llambregada i un bon dia que topa, això és ben cert, amb la glacial indiferència de l'interfecte en qüestió. Ja se sap, però, que dels fill no te'n pots esperar gran cosa.

Dels fills, i de moltes altres circumstàncies, és clar. Tanmateix jo sóc dels convençuts que per recollir s'ha de sembrar i que cal invertir amb tenacitat i perseverança en els altres, sabent de cert que allò que te'n retorni mai no s'ha de considerar com un dret adquirit sinó com un propina de la divina providència. I bé, no em va tan malament com això...

Sempre que el veig penso que és un ull dintre d'un ull observat per un ull. I que fa el posat sorneguer, surant en aquesta perpètua indefinició suspesa a què el va condemnar l'atzar. S'ho pren bé, n'estic segur, perquè coneix el secret de l'equilibri i també perquè ha descobert que és en la durada del viatge i no en l'arribada a port que hi ha el secret de l'aventura.

Utsupra és savi. Per això fa llengotes i se'n riu per sota el nas de tot el que li passa pel cap, que són moltes coses. L'únic que no em fa peça és que estic convençut que és cada dia a quarts de sis que el seu somriure es perfila més burleta i una lleu vibració de sarcasme sacseja tota les seves extremitats.

Què hi hem de fer si en sóc devot.... Paciència i no grunyatis!

Laberint

Sempre he sentit una mena com de fascinació pels laberints. Vagi per davant que mai de la vida se m'acudiria de visitar-ne cap, la meva fràgil psicologia no em permet aventures tan agosarades. Tot i amb això, reconec que no em faria res de despendre alguna part del temps que em queda dissenyant envitricollats recorreguts que no menessin enlloc. Perquè cas que m'hi posés, crec que optaria per la reducció a l'absurd dels meus plànols i els faria sempre de tal manera que qui gosés emprendre la feixuga tasca de trobar la sortida quedés irremissiblement condemnat a no arribar-hi.

En aquest projecte només topo amb dos inconvenients: un, que no sé si és posssible; i dos, que cas de ser-ho, no veig com resoldre la manera d'alliberar el meu recorregut de les restes un pèl desagradables dels intrèpids visitants.

Etimològicament parlant, sempre m'ha semblat un plat de difícil ingesta trobar l'arrel de la denominació en la destral de dos tallants. Tot i acceptant el parentiu de lábrys i laberint i admetent que la duplicitat de la fulla ens pugui remetre a la sistemàtica disjuntiva en l'elecció de camí, no li acabo de veure el què a l'ètim proposat. Bé, és així i en deixo constància. Però com que no tinc alternativa em quedo amb aquesta possibilitat.

Pel que fa als pares de l'artefacte, sempre li tindré una simpatia especial a Ícar. I simplement pel fet que em sembla una estupenda lliçó de modos (apresa al preu d'un patac de dimensions considerables i conseqüències nefastes) que mai no s'ha d'estirar més el braç que la màniga. Home com sóc de prudència acreditada, tinc per mi que en el lloc de l'eixelebrat en qüestió, jo hauria mantingut la cera sense estovar durant tot el trajecte perquè de menut ja havia après que s'ha de ser boncreient i caut.

Tampoc no em puc oblidar del meu amic mig brau que passejava la seva solitud inclement pels passadissos de Creta. Tot i la devoció que li porto a Ariadna, només puc reconèixer a Teseu la gràcia d'haver abreujat el patiment de l'híbrid, condemnat com a tal a no poder trobar mai el seu lloc i a ser eternament incomprès.

El que ja no puc empassar-me és fer del laberint una metàfora de la vida. Per aquí no hi passo. Potser perquè mai no he concebut la vida com un embolic vagament geomètric on m'hagi vist constret a trobar la sortida. Aquesta representació m'imposaria dues clàusules que em repugnen. Una, que hi ha un pla en el devenir d'un home; dues, que cal avançar cap a un objectiu preestablert en l'assoliment del qual es troba justificació al trajecte. I aixó, amics meus, no va amb el meu tarannà.

Jo veig la vida com un arbre. Que primer travessem de l'arrel fins a les branques i més tard recorrem des de la capçada fins a la terra.

I això és tot. Amb laberint o sense, viviu en pau amb vosaltres mateixos. I no hi donem més voltes.

Límits

És molt probable que m'erri, però vaig barrinant fa estona que qui més qui menys es talla l'Univers a la pròpia mesura. Pel que a mi fa, diria que amb el pas dels anys les tisores se'm tornen més esmolades i em costa menys sacrificar vores i excrecències. I en això no hi veig cap empobriment, ans al contrari. És un guany cert, en el límit del qual espero arribar a una bona mort havent salvat només l'essencial.

Vist des de fora dec semblar fins a cert punt peculiar. Faig bandera de la misantropia i elogi de l'enclaustrament. Proclamo que no hi ha res a cinc minuts de casa que mereixi el meu interès. És cert que baladrejo aquestes proclames amb el punt just d'ambigüitat perquè qui les sent pugui pensar que jugo un cop més al joc que m'enamora i que és no ser mai pres seriosament.

Qui m'escolta entén per error que casa meva és un punt material, circumscrit en un espai concret, i m'imagina -com jo vull- amb el passaport a la boca sempre que em veig constret a sortir a l'estranger.

La meva casa, però, no és aquesta.

La meva casa sóc jo. I tu, amb tota evidència.

No dubto que ho sabies. Però em calia dir-ho.

Qüestions perifèriques

Diuen els estudiosos que la imprecisió del traç, aquesta com mena de boirina que enterboleix la imatge, és la troballa més afortunada de l'autoretrat.

Jo no ho entès mai, la veritat. A mi sempre m'han semblat més notables dues qüestions perifèriques però per a les quals no tinc resposta. Una, com se les componia l'artista per fer-se la manicura? L'altra és si la planta que emergeix del llom arrela a terra o a l'aigua.

Però ja se sap que en matèria d'observacions, sempre és bo que hi hagi diversitat de parers.

A banda d'aquestes disquisicions perfectament negligibles, he de confessar que li porto una certa devoció a la pintura. Més que res perquè he de confessar la meva debilitat pel felins. Grans o petits, salvatges o casolans, els reconec el mèrit de la indiferència i la delicadesa en la tria dels seus afectes. I, és clar, la subtilesa amb què ens estalvien el peatge de fer-los evidents.

Mal que mal, sempre em quedaré amb la distant sornegueria dels gats i abominaré de la llagoteria enervant dels gossos.