Difunts

Cadascú té els morts que té. Les dones papús se'ls carregaven a l'esquena dintre d'una bonica xarxa i en traginaven els ossos (cloc, cloc) en un exercici que si anem a mirar higiènic no sembla, però sí que és d'una expressivitat rotunda.

Jo, que no sóc ni dona ni papú, carretejo els meus ossos com el comú dels mortals, és a dir, entre el record i la desmemòria. Afortunadament, si els difunts són compartits sempre hi ha qui ens posa en la pista de la nostàlgia.

I resulta ser que avui el diari m'ha fet present que fa vint-i-cinc anys del traspàs de Georges Brassens. La qual cosa m'ha portat a la memòria l'anècdota d'una defunció avant-la-lettre que no deixa de tenir el seu què. I us l'explico.

Doncs resulta ser que un dia molt llunyà, a través del tam-tam d'una amiga, ens va arribar que Georges Brassens ja era mort. Teníem disset o divuit anyets i compartíem la devoció per les tonades del bigotut. Aclaparats per tan infausta notícia, ens vam reunir en una sessió d'audició-homenatge pòstum i vam consumir una tarda de reconcentrada contricció sentint una rera l'altra les cançons del nostre ídol. Fins que -oh lamentable circumstància-, ja més ben informada, la propagadora del rumor incert -l'àvia de l'amiga, que sordejava i no dominava la fonètica francesa- ens va venir a posar al corrent, que no, que el cantaire encara cuejava i que qui havia passat a millor vida era en Pierre Brasseur, que si no m'erro era un actor també de la dolça França.

No vull gratar massa en el fons de les meves reaccions primàries, però no sé fins a quin punt no em va saber greu que la notícia fos trabucada, perquè m'havia sentit molt bé en el meu posat circunspecte d'oient adolorit.

Però ves què hi hem de fer... Potser portada per la mala consciència de l'enganyifa o perquè al cap i a la fi era una àvia com cal, ens va compensar amb un berenar pantagruèlic que tots els presents vam devorar sense estalviar-ne ni una engruna.

Perquè, si anem a mirar, no hi ha res que faci venir més gana que la pena.

O no?

Mirall

Just acaba de saber que no, que no és la més bella, i ja li tremolen al cap venjances de poma i metzina. Les complirà amb la devota aplicació de les dames poc llegides o que no van prestar atenció a la docta saviesa popular transmesa per les àvies.

No cal que ens entretinguem a esbrinar les convulsions de la víctima ni a extreure banals moralitats de com de les molt diverses ignoràncies se'n desprenen sempre conseqüències funestes.

Basta que diguem que se'n va sortir, i com! Que va estalviar-se tota competència i que va regnar sense rival i amb una absoluta falta de mala consciència. Breu: va ser fins a la mort feliç i diuen males veus que també el regne de les ombres li ha estat propici.

Va acudir al judici lleugera d'equipatge, just uns tocs de perfum, i en el triatge va guanyar ella, com és de llei. I ja per sempre somnieja entre núvols flonjos i arpistes una mica babaus mentre, si alguna vegada hi pensa, es felicita de l'encert de la decisió presa.

Indecisions preelectorals

De bon de veres amb veritat veritable vertadera que estic una mica indecís a l'hora de concretar el meu vot per a aquestes properes eleccions.

Si activo els meus filtres anticlericals resulta que no puc votar ni Saura ni Montilla. En versió franciscana o per la banda jesuítica tant l'un com l'altre fan aflorar aquest atavisme que duc incrustat en els meus gens sandungueros.

Si cometo a més la gosadia d'activar la meva sensibilitat fonètica acabo amb l'estómac fer mistos a còpia d'aspirina: l'olímpic menyspreu que l'un i l'altre manifesten pels sons sonors, el contumaç ensordiment de qualsevol fricativa o africada -tant si és alveolar com palatal- que ixi de la boca llur, em té els timpans a la misèria.

Si aplico un criteri no neocon i em remeto a les teories darwinianes, he d'excloure Piqué d'una tacada i sense moure ni una pestanya.

El cas de Carod em desborda per la banda del folklorisme perquè inevitablement em sento en un aplec de gegants i capgrossos amb el plus de perill que, qui com no vol la cosa, em muntin un castell i me'l facin enxaneta amb l'evident perill que això comporta.

I si m'haig de refugiar en Mas s'activa tota la meva militància perseverant contra el plàstic, la brillantina i la botifarra amb mongetes. Oi més quan jo no sóc de la generació dels madelmans sinó de la de les agulles d'estendre i les capses de cartó.

Breu, que no tinc on agafar-me. A no ser, clar, que em decideixi per aplicar criteris polítics, cas en el qual ho tinc pelut vista la talla que gasten i el teatrí en què actuen.

I a més, encara una altra... I si resulta que empesos pel significat de la diada els presidents de mesa, en lloc de recomptar els vots, decideixen incinerar les paperetes?

És que renoi, això de ser català sempre és un publema!

Labor omnia vincit

Divendres. Aquesta és l'hora més suau del cap de setmana, just quan és el moment d'encetar-lo. Encara val l'autoengany i puc pensar que durarà dos dies i no els cinc minuts de rigor que cada diumenge al vespre s'obstina a recordar-me.

És per això que decideixo posposar l'obligació (atacar la correcció d'una pila de fulls voluntariosament omplerts amb la col·lecció de disbarats que sé que m'espera) i dedicar la tarda a la reflexió. Això sí, sobre qüestions laborals i professionals, no fos cas que un mínima concessió a l'esfera privada em descobrís que hi ha vida més enllà del deure.

És probable que d'aquesta noble intenció en resulti algun pamflet benintencionat però de més que dubtosa eficàcia que -si Déu no hi posa remei- fins i tot sóc capaç de disseminar entre els meus col·legues per sotmetre'l a l'escrutini de la consideració llur.

En situacions com aquesta no em puc estar d'imaginar el futur immediat com una partida de billar al llarg de la qual els successius trucs i retrucs poden o esbaldir el tapet de boles o conservar-les-hi atrabiliàriament desendreçades vorejant els sets i els estrips.

En tot cas i de moment em vaig a posar la disfressa de tac.

Tantes que en gasto, no vindrà ara d'aquesta.

Cultura general

En els temps de l'avior això de tenir cultura general estava ben vist. Vaja, diria jo, no és per ofendre ningú. I és possible que avui encara ho estigui. El fet és però que no hi ha dia que no em sorprengui la vastitud de les ignoràncies amb què he de sirgar en el dia a dia.

Ho exemplificarem. Imagineu-me en una aula més o menys enrevoltat d'una dotzena llarga de galifardeus que basculen entre els dinou i els vint-i-tants anys. I que com aquell qui no vol la cosa jo vaig i els deixo anar una boutade per a recta intel·lecció de la qual és indispensable disposar de dos grans coneixements: a) el mecanisme de funcionament de la guillotina i b) la fragilitat del coll de Maria Antonieta. Consumits els segons de rigor necessaris per concloure que alguna de les dues dades els era inconeguda, ataco (sóc gat vell) per la banda de la història, i els pregunto que qui era la sobredita senyora. Us estalvio les respostes i passo per alt els silencis. Ja posats ens doina miro d'exhibir el front marital, no fos cas que me les hagués amb una colla de masclistes empedreïts, però Lluís XVI els era tan estrany com la devota i impúdica devoradora de croissants. Atès que en aquell moment no tenia cap cúter a l'abast no s'ha produït cap vessament de sang, ni pròpia ni aliena, i la classe ha continuat entre amens despropòsits i badalls d'una magnitud incommensurable.

I encara una altra mostra, aquesta amb una de freda i una de calenta. Avui mateix he descobert que un entre divuit especímens humans en estat d'efervescència adolescent era capaç d'acreditar alta ciència i atribuir l'autoria de La regenta a Leopoldo Alias (sic). Fins aquí encara ho hauríem de considerar un gran èxit. El mal és que, envalentit pel mèrit que li he retribuït amb una efusiva felicitació, el dilecte discent ho ha volgut arrodonir amb una demostració de saviesa i ha afegit que l'obra en qüestió era esmentada a les pàgines de El Quijote.

Així mateix. No invento.

I, de fet, aquestes són les petites coses que em fan agradosa la vida i m'ajuden a envellir en pau i harmonia amb mi mateix. Si l'evolució intel·lectual de les noves generacions persevera en aquesta direcció, tinc per mi que quan m'arribi la jubilació em podré afiliar a una ONG consagrada a un màster d'alfabetització postsecundària.

De la qual cosa em congratulo, em felicito i - fins i tot- m'hi recreo.

Garwaf

Maria de França va viure a la segona meitat del segle XII, a la cort d'Enric II d'Anglaterra i d'Elionor d'Aquitània. Era dona cultivada, sabia llatí i anglès i coneixia la literatura francesa. A banda de l'Isopet, recull de faules, va escriure els Lais.

Un lai, Coromines dixit, és un poemet medieval narratiu o líric. El nom ha pervingut al català del francès lai, llengua que el rep d'una forma bretona o gal·lesa, germana de l'irlandès antic laid, on significava cançó. Documentat per primera vegada en Llull, ha fet un llarg camí fins arribar a aquestes línies.

Atès el meu migrat coneixement de les llengües i un més que justificat sentit del ridícul, no establiré cap pont amb el lied, per bé que no descarto que alguna veu més autoritzada que la meva ens en doni confirmació.

En el mentrestant, em remetré a Bisclavret, l'home llop que gruny a les pàgines de la versió de què disposo (Quaderns Crema 1991, traducció de Joan Jubany, presentació de Jaume Vallcorba) i deixaré constància de la subtil venjança del licàntrop, que escapça el nas de la dona per restablir el confort del mascle burlat (i ara ens vénen amb la violència de gènere com a novetat!). El fet en sí no em faria somriure especialment (l'escena de l'esnarigament no convé a la meva sensibilitat estantissa) si no fos per les conseqüències en l'estirp: "Van tenir molt fills. Se'ls reconeix per l'aspecte i la cara: moltes dones del seu llinatge, això és veritat, van néixer sense nas i van viure esnarigades".

Camusses, tremoleu. (I esbrineu la vostra estirp, evidentment.)

Punt de vista

Les espirals es tanquen o s'obren?

Aquest és un altre dilema que se m'ha presentat de sobte a les 22.01. Lamentablement no podré dedicar massa temps a escatir-lo. Em pesen les parpelles i sento la crida del pal del galliner.

Voldria ser en una altra ciutat. Però els universos paral·lels s'entesten a no desmentir la geometria i jo, és clar, no vaig passar d'Euclides. Massa hores perdudes per entendre el conjunt buit, poques hores consagrades als conceptes de tangència.

Decididament, hauria hagut d'optar per estudiar Ciències Exactes.

Posem que parlo de mi

Ja fa anys, a la capella de la Universitat Central de Barcelona convertida en aula, seguint un curs de literatura medieval catalana que va acabar essent un curs sobre Ausias March, el professor contraposava el jo fenotípic i el jo genotípic. En aquell moment la distinció em va enlluernar, no pel contingut, sinó pel continent. També és veritat que en aquells dies -ja parlo d'anys- jo era més sensible a les meves ignoràncies i estava prou ben disposat a fer genuflexió davant de tota cosa que se m'escapés o que només aconseguís d'intuir vagament. M'he fet més vell i també més escèptic (no necessàriament en aquest ordre) i crec que avui una distinció com aquella més em convidaria a abandonar el curs que no a seure voluntàriament al rengle dels badocs admirants.

Amb tot, i posats a aplicar-me la crítica, he d'assumir que més d'una i de dues vegades jugo al mateix joc: embolicar en una faramalla verbal prou pirotècnica -aquí en tenim l'exemple- la vacuïtat del missatge. El llenguatge és llaminer. Potser al capdavall d'aquesta obra de rebosteria n'acabem dient literatura -o alguna mena de literatura. I, no m'enganyo, en una o altra mesura aquests escrits que vaig penjant no són més que això: la petita literatura que em concedeixo per anar-me reconfortant.

El fet és en sí irrellevant i si avui em permeto aquest espai de reflexió és perquè estic segur que amagat en el quasi anonimat que em garanteix publicar a la xarxa aquestes línies puc dialogar sense massa embuts amb mi mateix i deixar-me anar una mica. Un esport que practico en comptadíssimes ocasions i de qual solc penedir-me. Per què, en última instància, a què treu cap donar-se a conèixer si de bon de veres ningú, ni un mateix és clar, s'arriba a conèixer realment?

De moments d'una certa desorientació, tots en passem. Jo diria que és així. Moments en què el mirall ens retopa una imatge que no és exactament la que ens convé. I en aquest punt no hi ha massa opcions. Jo diria que tres. Una, prescindir del mirall. L'altra, intentar recuperar la imatge perduda. La tercera, assumir aquest nou perfil que se'ns imposa. Sigui el que sigui, penso que cal fer-ho de forma assossegada. Les estridències les admeto, és clar, però no convenen al meu tarannà. I tinc per mi que de les tres, jo em quedaria amb la darrera, perquè la realitat és molt tossuda i acabarà imposant-se.

Avui per avui, em sento més amb ànims d'aquesta mena de consideracions, que no en disposició de fer florir esbarzers per amagar-m'hi vestit de camuflatge. Potser serà passatger, potser no. Els dies a venir ja m'ho confirmaran.

Paraula de Beat

Anava jo cavil·lant (imagineu-me capcot i peripatètic) al voltant de qüestions com les que ocupen habitualment el meu lleure escàs -qui som, on anem, d'on venim, per on passem, pujarà molt la factura de la llum- quan com qui no vol la cosa vaig posar mà a la butxaca i, dissimulat entre un volum de l'Enciclopèdia Britànica i l'obra de Gregor Oppenkraft sobre les implicacions teològiques de la física quàntica em va venir entre els dits el tom II del Llibre de Meravelles publicat per Editorial Barcino l'any 1932.

Ni curt ni mandrós (au, a veure com l'entomeu aquesta!) el vaig obrir a l'atzar i em vaig trobar de cara amb el següent fragment:

DE LA QÜESTIÓ QUE FO ENTRE LO FERRE E L'ARGENT

-Entre lo ferre e l'argent fo gran qüestió, car lo ferre deya que ell era pus necessari a les gents que lo argent, e pus fort era que l'argent, e per lo argent fan los hòmens molts peccats, e són a Déu desobadients. De la altre part argüia l'argent contre el ferre, e deya que ell era pus bell, e pus lauger, e mils sonant que ell ferre, e més ere amat per les gents que el ferre; e acusava lo ferre, car ab ferre mor molt hom a glay, ço és saber, per nafframent de coltell, de lança, es de spasa, e de cayrell.

Això sí que em va trencar les oracions i em situava davant un dilema d'aital magnitud que ni els dos dies que tinc per davant em donaran per acabar-me'l: ferro o argent, that is the question.

Poso a Déu per testimoni com una Scarlette O'Hara qualsevol que prendré la meva decisió d'aquí a dilluns i que en sereu puntualment informats. En el mentrestant, si en teniu, s'admeten propostes.

Humour sombre

He posat una exquisida cura aquest matí a controlar quin era el primer peu que posava en contacte amb el terra i crec que puc assegurar sense cap mena de dubte que ha estat el dret.

Sigui per això, o per alguna afortunada conjunció astrològica, estic en disposició d'afirmar que a frec de passar full del 28 de setembre de 2006 el balanç que puc fer de la jornada és extremadament positiu: un cop més podré tancar l'aviram al corral sense haver-me embrutat les mans de sang.

I això és així perquè aquesta franca bonhomia amb què el Bon Déu Nostro Sinyor em va obsequiar, a més de totes les altres gràcies que m'adornen, m'ha permés de capejar amb un somriure a flor de llavis aquest vici tan arrelat en els éssers humans que entorpeixen el meu deambul·lar quotidià que consisteix: a) a trobar-ho tot malament; b) a viure en la confortable certesa que la culpa sempre la té algú altre.

Com que ja vaig posant anys i cap cosa no em fa moure la parpella, m'he reafirmat en un convenciment que va prenent forma cada dia que passa amb més consistència. Em firaré un variat repertori de pneumàtics d'acreditades firmes (des de Pirelli a Firestone passant per Ágata Ruiz de la Prada i Tous) i els distribuiré amb discreció i elegància en lloc estratègics per a aquells moments en què algun dels meus dilectes col·legues decideixi beure un got d'aigua.

I jo em retiraré a la Tebaida de les meves refexions circunspectes per considerar les doctes paraules de Machado: "És més difícil estar a l'alçada de les circumstàncies que au dessus de la marée".

O per sota, clar, que en qüestió d'elements líquids sempre hi pot haver controvèrsia.

P.S.: Si alguna ment inquieta s'estigués interrogant sobre la pertinença de la icona, afegiré que és el més semblant que he trobat a la massa encefàlica d'algun membre conspicu del personal que m'honora amb la seva companyia.

Bollería selecta

Ni magdalenes ni hòsties. Quan hom està gagà ho reconeix i punt. Que no va ser al carrer del Carme, no; va ser al carrer de l'Hospital.

Una travessia em direu. Doncs sí, bé, una travessia i què? Però no és de llei que ens deixem anar en mans de la nostàlgia i trabuquem la precisió del record, que a mi de petit em van ensenyar a ser net i polit. I si al capdavall el valor de la ressuscitació de la vivència proustiana val en la mesura de l'exactitud de la sensació recobrada, ja em direu quin mal ús és fer-ne marrar en d0s-cents metres la distància.

D'altra banda no voldria tenir una legió d'amateurs de rellotges al·lucinants apamant el carrer del Carme inútilment. Però ara que hi penso, tampoc no cal anar al carrer de l'Hospital. Si hi ha justícia divina (i n'hi ha d'haver, sinó ja em direu què en faríem de tota la Conferència Episcopal un cop hagin fet l'ànec els seus il·lustres membres) la botiga que em va encolomar l'engendre ja deu haver passat a millor vida.

És un supositori, és clar.

Que Nostro Sinyor us conservi per molts anys i un combli de goig i d'alegria

Cronoscopi

El temps corre. Heus ací una veritat incontrovertible. I jo que tinc per a mi que la constatació d'aquesta evidència constitueix el llindar de la humanitat...

Ni homo faber ni llenguatge, hipòtesis absolutament negligibles per molt acreditades que estiguin. En ús del meu perfecte dret a pontificar sobre el tema, proclamo que a partir d'avui considerarem que el salt que ens separa d'il·lustres antecessors es pot situar en els grunys d'aquesta conversa:

-Ja són les set?
-Redéu, sí... Com passa el temps!

I és clar que a partir d'aquest singular instant es va desencadenar l'indeturable procés de senyoreig i destrucció del planeta que, amb l'inestimable concurs dels ecologistes de tota mena i pelatge, ens ha de portar irremissiblement a cedir plaça de domini als escarabats o altres espècies molt més ben dotades per a la supervivència.

Però és el cas que de l'observació inicial no en pensava derivar cap reflexió sobre la perfecta inutilitat del protocol de Kyoto, els déus me'n guardin, sinó exhibir per via d'imatge el magnífic rellotge que encapçala aquestes paraules.

Ni que ens hi poséssim amb voluntat i tenacitat podríem engendrar un insult estètic d'aital magnitud. Això em fa especialment respectable la traça de qui el va imaginar i el valor de qui el va convertir en objecte. I encara més, no em puc estar mai de considerar la impagable generositat de l'atzar que va fer que els nostres camins s'encreuessin i jo me'l pogués firar per instal·lar-lo a l'altar domèstic de les meves grans adquisicions artístiques.

Ja fa anys que hi miro l'hora, però avui m'ha saltat als ulls en tota la seva magnificència i, disfressat de magdalena proustiana, m'ha retornat a la botiga polsosa i destartalada del carrer del Carme del qual me'l vaig endur amb un punt de subreptícia vergonya ja fa més de vint anys.

La nostàlgia, pacients llegidors, té sortides ben insospitades.

Parèntesi

INITIALE

GIEB deine Schönheit immer hin
ohne Rechnen und Reden.
Du schweigst. Sie sagt für dich: Ich bin.
Und kommt in tausendfachem Sinn,
kommt endlich über jeden.

R.M.R.

Línies

A una columna li és fàcil ser vertical. Així l'han feta, arrencant-la de l'entranya del tronc o, com algun neoplatònic argumentaria, eliminant el marbre sobrer fins aïllar la idea continguda. És fàcil, joc de poques taules.

Per a la flama, en canvi, és feina més subtil. Cal conjuminar temperatura i vapors, llargada i consistència del ble, aquietar corrents sempre inoportuns i potser esquivar alguna turbulència. Breu: acordar músiques diverses en benefici de la quietud.

I això, amics, és feina d'alquímia.

Els lents, però, sabem com és de bo caçar l'instant com a penyora d'eternitat.

Jo també vull un estat propi...

...com també vull una bona vida i -si és possible- un bon morir, i les poques coses essencials que em calen per anar tirant, que no cal gaire més per acostar-nos xano-xano fins a l'única certesa que ens ha estat donada.

De petit, quan encara creia en els Reis, vaig demanar un tren. En el secret de les meves cabòries imaginava un tren elèctric, menut i llampant, amb moltes vies i llumenetes que s'encenien i s'apagaven. La meva il·lusió havia passat per alt els límits precisos de la butxaca familiar i em vaig haver de conformar amb un tren de corda, grandosot i matusser, que resseguia amb obstinació el cercle poc ambiciós de les vies i tornava al principi com aquell qui diu a penes arrancat.

Bé, potser és això, conformar-se amb ser ase de sínia i parar els lloms a les garrotades materials o dialèctiques de tots aquells que muntats en els trens d'alta velocitat m'asseguren que la meva felicitat es troba en la via estreta i miren que em convenci que ja és prou que m'entretingui comptant les voltes que fa el meu carril atrotinat.

Potser és això.

Però tot plegat no quita, com diria alguna de les meves múltiples àvies, perquè de tant en tant pensi que m'estan aixecant la camisa i que potser el preu dels ferrocarrils de luxe, ràpids i brillants, és el que jo pago ajupint el cap per no apartar-me del cercle que em marquen.

I és aleshores quan entre palada i palada de carbó penso: "Recony, jo també vull un estat propi".

Ad majorem collegarum gloriam

Dilectes i mai prou ben ponderats col·legues de l'anima meva, gràcies us siguin donades.

Quan els Déus sempre clements m'han aconduït als llimbs on amb santa paciència i etèria resignació esperàveu la Paraula de Llum que us portava, gràcies amics, m'heu regalat la imatge més impagable que podia esperar de vosaltres.

Polsosa, en tràmits d'abandó, tètrica i decadent, me l'heu elevada a categoria de mausoleu, heu aconseguit el somni de la meva vida: ja no sala, sinó dipòsit de professors. Amén.

Excel·lentíssims cadàvers, Hossanna!

Parets

L'avantatge de les parets -especialment si ho considerem des del punt de vista dels qui ens agrada viure-les de part de dins- és que parlen.

Ho fan amb un llenguatge lent, tan lent, que si no hi prestem atenció podríem enganyar-nos pensant que són mudes. I no és pas així. Simplement ens conviden a estar-hi atents amb constància i tenacitat.

Amb aquesta que tinc cada dia a la meva dreta tenim un diàleg encetat de fa temps -anys, és clar. Si anem a mirar, encara no sé massa què vol dir-me, si tira cap a la fantasmagoria, a alguna invitació ictiològica o apunta a l'evocació vegetal.

Per si de cas, jo la interrogo cada dia, en la certesa que arribarà el moment que es dignarà de confiar-me el seu secret o la seva voluntat.

De fet, l'únic que m'inquieta és que es reservi per als meus descendents i en aquest cas, mal que li pesi, haurà encetat un diàleg de sords.

Teoria dels forats

Ens hem acostat a la vora del penya-segat i ens hem entretingut a comptar onades.

Ho hem fet en silenci i a mi no m'ha costat, però per a la Veu potser sí que ha estat un sacrifici, qui sap, potser pel nom que porta o potser per la seva funció, que no és altra que introduir distància entre el no res i la més absoluta misèria, que per a això ha estat dissenyada i és reclamada de tant en tant, per posar una pinzellada higiència quan el pot de mel -o de fel, total una lletra, ja em diràs- tendeix a vessar i ho enllardufa tot.

Però si la Veu té una cosa és la contracció al deure de l'obediència, que tot s'enganxa, amiga, i no et queda més remei que traginar com el qui et mana la lenta disciplina de què s'envaneix aquesta mena de bou que no és solar ni s'assembla a cap mena d'escarabat, però que llaura amb lenta obstinació en cercles concèntrics que el retornen sempre a l'absurd de la pregunta. I en sap la resposta tan bé!, però la marra sempre perquè ha optat per l'engany, la ficció i l'estupidesa d'una generositat malentesa que l'única víctima que no estalvia és la de la pròpia pell.

I les ones van excavant, són com una boca insaciable que a còpia d'engrunes pacients provocaran el daltabaix i ens abocaran al naufragi.

I les vides que ens migpartim ja no seran plenes de sorra. Ens elevarem a la categoria de clepsidres, perquè mira que és estúpida la canal que compta granets i ara m'escau molt més el degoteig que acarona el verdet i potser m'ofereix un futur de tritó, a qui cediré sense cap recança aquests ulls obstinadament oberts que esperen alguna cosa que sospito entre runes i ombres.

Requiescat in pace

No hi ha res a dir. Les coses vénen com vénen i arriben com arriben, però sempre ens agafen una mica com de gairell, com si miréssim sempre a la banda equivocada i per això els donem el mèrit que no es mereixen de la sorpresa.

Però no és el cas ara. La data estava perfectament anunciada a tots els calendaris i inscrita a totes les agendes. Ja va néixer amb regust de final i color de merda d'oca o, si aquest us sembla poc educat, de gos com fuig. De fet, me la vaig imposar jo mateix, avançant uns dies la caiguda esvelta del tallant de la guillotina, disposat a escapçar uns dies l'engruna de lleure que ens concedeix la legislació vigent perquè no em reprengués el retorn a la normalitat -que ja em direu quina trista gràcia anomenar d'aquesta manera la implacable contracció a tot allò que em desplau, i cada dia més.

Perquè jo, no ens enganyem, tinc com tota persona mitjanament normal ànima de rendista i el que de veritat m'agrada és no fer res. I quan dic res, vull dir res de res, és a dir, res. Ni clavar un clau ni enganxar un segell, si em permeteu la hibridació paremiològica.

Per això, just al llindar de la tragèdia que se'm llença al damunt, he decidit de concedir-me un parèntesi de lamentació i autocompassió, i així que m'he llevat he furgat en el meu bagul fins a trobar la disfressa d'ànima en pena, m'hi he enfundat i dedicaré la resta de dia a prodigar sospirs i ulls en blanc.

Què hi voleu, cadascú té els seus sistemes i aquest és el que em permetrà demà, dilluns 28, posar el peu dret a terra i començar la travessa amb pas ferm.

Debates on palmistry

Per alguna paret de casa corria un gravat que duia aquest títol. Atesa la meva còsmica ignorància en matèria de llengües i la meva més encara còsmica mandra per consultar un diccionari, vaig estar temps i temps imaginant que els tres personatges que seien al voltant d'una taula i miraven atentament la mà d'un d'ells es trobaven a un lloc exòtic anomenat Palmistry.

Podria jurar que en vaig fer una revellida mansió d'una vaga Anglaterra posem del segle XVII que acollia tertúlies de terratinents desvagats. No sé si us ho creuríeu perquè un despropòsit d'aquesta magnitud desmereix qualsevol intel·ligència mitjanament dotada, però aquest és el vostre problema. Jo em crec a mi mateix, i amb això en tinc més que de sobres.

Avui he descobert que el gravat de marres havia desaparegut i he col·legit que en alguna d'aquestes ocasions que cal restituir el blanc de les parets a la seva puresa original deuríem aprofitar l'avinentesa per donar sortida a l'estampat indi que ara campeja en el seu lloc i procurar als contertulis un repòs en algun racó fosc del que anomenem "forats" i dels quals potser algun dia em vagarà de parlar-vos.

Ja portat per aquesta espiral de reflexions idiotes he tornat a constatar que no deixa de ser paradoxal que a les meves parets i prestatges (convenientment farcits de quadres i objectes a major glòria del meu horror vacui) hi abunden els testimonis de països exòtics: Índia, Mèxic, Tailàndia, Canadà, Egipte, Perú... i podria allargar la llista, però em fa mandra. I això em sembla especialment divertit, atès que no he tret el nas de casa com qui aquell qui diu mai. De tota manera, sóc perfectament capaç d'inventar un viatge per a cada un dels objectes i amanir-lo, si cal, amb perills i aventures que farien tremolar les carns de qualsevol ardit viatger. Però no ho faré, si més no ara, que no és el cas.

A més, ara que hi caic, aquest no era el propòsit de la història. Jo, en la meva infinita generositat, em proposava simplement d'anunciar-vos que llegida la mà esquerra que ara mateix esteu temptats de mirar-vos amb cara d'enze, us puc dir que d'aquí uns instants clicareu a la x del raconet i dedicareu el vostre temps a qüestions més profitoses que les que han ocupat aquests últims minuts.

O no?