Horror i pedagogia

El 18 de març de 1847 Henri Sanson va rebre l'ofici que li feia saber que havia estat destituït. Era el punt i final de set generacions de botxins (1688-1847) que s'havien anat succeint en el càrrec. Sense aquesta decisió administrativa, la família Sanson també hauria deixat la plaça d'executor perquè el matrimoni d'Henri, atzars de la paternitat, només havia estat beneït amb dues filles, gènere que, com és sabut, estava exclòs de la successió macabra.

Sigui com sigui, el lleure i una vocació literària que fins al moment sembla que no s'havia manifestat, el va decidir a escriure. El resultat: Set générations d'executeurs, 1688-1847. Mémoires des Sanson, mis en ordre, rédigés et publiés par H. Sanson, ancien exécuteur des hautes oeuvres de la Court de Paris, editat per Dupray de la Mahérie et Cie., éditeurs, Paris 1862.

El mateix any se'n va publicar a València una traducció, feta per D. J. L. y M., a la Imprenta de José María Ayoldi.

L'any 1970 Tusquets Editor va recuperar part d'aquesta traducció en el volum 9 de la seva col·lecció Cuadernos ínfimos i li va donar aquesta bonica portada que potser peca d'una certa morbositat, però que combina encertadament els tons gris i magenta.

A la pàgina 49, podem llegir: "Acostumbrábase en Francia en el siglo XI, época en que la validez de los contratos descansaba únicamente en la fe de los testigos, a pegar bastante fuerte a los jóvenes y niños el día que se firmaba un acto para grabarles en la memoria aquel hecho importante, existiendo la misma costumbre en España con motivo de la ejecución en horca, pues més de una madre acostumbraba a llevar a sus hijos de corta edad a aquel espectáculo, y pegarles fuertemente en el momento de dar el moribundo el último suspiro, para que aquel ejemplo, grabado profundamente en ellos, los preservase para siempre de semejantes crímenes".

El traductor, a qui no deuria plaure l'al·lusió del gavatxo, anota a peu de pàgina: "Este uso del pueblo bajo, rarísimo en nuestro país, ha desaparecido por completo hace ya muchos años con la horca".

Però l'home no deuria anar massa ben encaminat en les seves matisacions perquè Raimon Caselles, a la narració Dia de sentència amb què obre el seu recull Les multituds publicat el 1906, diu: "Hi havia homes que per res del món s'haurien deixat perdre la sentència; perquè així com hi havien anat de nois agafats de la mà dels pares, ara hi acompanyaven igualment els fills, per fer-los saber la trista fi del mal obrar. Eren d'aquells que esperen que el sentenciat torci el coll per donar als infants la tradicional bufetada que els serveixi d'experiència".

Des que vaig llegir ja fa molts anys aquest fragment, que em va cridar l'atenció perquè corroborava el que m'havia explicat el meu avi, que es veu que havia basat part del seu criteri moral en una lliçó d'aquesta mena amb què l'havia obsequiat el meu besavi. No cal dir que saber que un procediment tan instructiu arrela en una tradició francesa del segle XI em dóna la tranquil·litat de poder dir que pertanyo a una família respectuosa i seguidora de l'ordre consuetudinari.

I això és tot. Agost és un més que es presta a remenar vells prestatges i, com és evident, l'amic Sanson ha volgut avui passar una estona entre les meves mans i ha reclamat per torna la companyia del també amic Caselles.

Perquè jo, en qüestions d'amistat, tinc la màniga molt ampla.

Records

La memòria ens juga males passades, sovint recordem l'accessori i oblidem l'essencial. Qui m'havia de dir, parapetat darrere d'aquest bigoti ufanós, que haurien de passar tants anys per retrobar al fons d'una capsa empolsinada l'aroma d'aquella vetllada memorable que vaig viure al Teatre Bosch. Quin any, l'any 17...

Gràcia ha canviat, del Teatre Bosch no se'n canta ni gall ni gallina. Dixie Kid havia vingut a fer una exhibició amb Lafont. Érem joves i el món semblava per estrenar. Bombes a la ciutat i el món en flames, però res no ens feia por. Encara no havíem tastat l'esglai dels bombardeigs ni l'aspre regust dels refugis. Tampoc no sabíem encara com és d'amarg empassar-se la humiliació.

Aaron Lister Brown havia nascut el 1883 a Fulton, Missouri. L'abril del 1904 va derrotar Barbados Joe Walcott i va aconseguir el campionat del món dels welter. L'any 18 va tornar a Barcelona i es va enfrontar dues vegades a Frank Hoche, el 7 de març i el 23 d'abril, quan Sant Jordi encara no anava ple de llibres...

Aaron Lister Brown, conegut com Dixie Kid, va reconciliar-se amb la vida un 6 d'abril de 1934, a Los Angeles, al peu d'una façana perforada per molts ulls lleganyosos que es feien passar per finestres.

No van acabar de decidir si era accident o suïcidi, però jo ja havia vist la derrota al fons del seu somriure absent.

Al Teatre Bosch. A Gràcia. L'any 1917.

Noves tecnologies

Empès per les circumstàncies, cedeixo: entro amb pas ferm en el món de les noves tecnologies. Des d'ara i amb l'ajut d'aquest giny d'última generació abandono el càlcul mental.

Si més no, en la multiplicació. Per sort, encara em queden les sumes, les restes i les divisions.

No tot està perdut.

OLLAÓ!

Joan Brossa diu:

Si deixes passar una estona, quan tornis

a donar un altre cop de puny a la taula,

tindrà més relleu que si continues donant

cops de puny sense parar.

El meu dilema:

Quan tinc puny no trobo la taula

i si tinc taula em falta el puny.

Agost

Concedirem a l'agost un vot de confiança, que no se sap mai.

Juliol ha mort, i ho ha fet amb aquesta mateixa cara: ulls desconcertats i orlat de negre. Després de sotmetre'l a retocs diversos, el dono per tancat al panteó dels seus predecessors muts. En glòria sigui.

Jo seguiré reptant per la meva cripta.

Les tries que hom fa són les tries que hom fa. Ja se sap que les tautologies tenen l'avantatge de prestar-se a poques discussions.

Amb bona disposició d'ànim he optat aquest matí per rellegir Jesús Moncada, Calaveres atònites.

Manllevo les belles paraules del jutge Crònides: "Guaiti, fixi's en aqueixa noia tan bonica que travessa la plaça. No badi, cregui'm, això dura poc. En un tres i no res, passem d'embrions incerts a calaveres atònites".

Vian-Reggiani. De res.

Soparets

Aquestes dates em precipiten a una certa vida social que m'obliga a violentar el meu tarannà misantròpic i a sotmetre els meus músculs risoris a una tensió que sempre els agafa fora de joc. La contracció als deures imposats ha format part des de sempre del meu paisatge vital i m'hi sotmeto amb la disciplinada obediència dels qui no tenim el no ben arringleradet en un lloc de privilegi del nostre repertori lèxic. És així i no me'n queixo, simplement constato.

Aquest estiu, però, acudiré als diversos sopars que honoro amb la meva presència amb un estat d'ànim més eixerit: poder disposar d'una polida capseta delicadament ornamentada amb la colla dels tretze i que conté unes perfumades pastilletes per assaborir post prandium, em dóna una tranquil·litat de què fins ara freturava.

Ja ho deia aquell, que no es volia morir perquè la vida sempre et dóna sorpreses i novetats.

Les meves, com veieu, són ben petites i modestes.

Lletania críptica per a bons entenedors

Entre escarabats i graelles

els dies se’n van anant.

Quan m’asseia, tant me feia,

tot era fi com un guant.

Les vacances, quina guassa...!,

juliol se m’està acabant.

Tant exhibir el meu darrere

se m’està afeixugant.

Potser agost amb molta calda,

mosques i nyonya a desdir,

em compensi del calvari

que fins ara em fa patir.

Dimonis de moltes banyes,

diables del morro fi:

prepareu bona cassola

per cuinar-me un bon destí!

Quasi conte més idiota encara

L'espera se li feia llarga. Els altres metges, més diligents, havien esbandit la clientela. A ell, en canvi, li corresponia una doctora minuciosa i un pèl sòmines: li tocava prendre paciència.

Anava passadís amunt, passadís avall. Els passejos convergien a una caixeta vermella, molt polida i rebufona: "En cas d'incendi, premeu el botó".

A la vint-i-setena parada i relectura, no va poder resistir la temptació: va prémer el botó.

No podia preveure que l'instal·lador havia estat especialment previsor. Cas que algú activés el mecanisme en absència de foc, el sistema provocava una bella fogata per estalviar explicacions sempre enutjoses i poc convincents.

Quan els bombers van desenrunar la planta es van trobar una pelleringa recremada amb una cara que semblava dir: "No ho tornaré a fer".

Malaguanyat penediment.

Associacions

No us en càpiga dubte: fa segles que la tortuga maleeix la seva dissort. Li ha plogut al damunt, des d'un Olimp desmesurat, un pes difícil de traginar. Ella, però, pacient i sàvia, es limita a disfressar la bilis d'aigua perquè el turista s'enganyi pensant que la composició és refrescant.

Nosaltres sabem, però, els pensaments obscurs que mastega en la seva presó de pedra: quan la lluna fa el ple i el silenci s'ensenyoreix dels jardins, tot es capgira. Pietro Barbino és aterrat i el queloni se li planta al damunt del ventre prominent i amb bec d'acer li rosega aquest fetge que han macerat constants libacions.

La víscera, com és de llei, torna a créixer, es recompon i s'apresta a nous àpats. Els cicles, ja se sap, les tenen aquestes coses i regalen petits moments de justícia en un món de vegades clar, de vegades inintel·ligible.

Jo, des del fons de la meva penombra, el contemplo, hi joguinejo i hi especulo. Per qué els camins estan marcats i l'hora és dolça.

Inferns amables

En algun lloc he llegit que les pintures romàniques venien a ser com una mena de llibre que suplia les limitacions del pobre illetrat en aquells segles pretesament obscurs de l'Edat Mitjana. Ho accepto, perquè jo encara sóc dels qui atorga a la lletra impresa un valor totèmic i si algun estudiós va posar en circulació aital sentència, els seus fonaments tindria.

Dedueixo doncs que, en bona llei, la visió d'un infern com el que exhibeixo deuria anar encaminada a posar a rotlle els aspirants a pecadors d'algun segle reculat. Potser sí que "in extremis" la memòria de la caldera i les flames podia retenir les inclinacions mal encaminades d'algun serf una mica deixat anar. Acceptem-ho.

Vist des dels meus ulls, l'infern que ara us recomano que torneu a mirar no és sinó una incitació, una esca de pecat: no em direu ara que una eternitat amb un embut al cap, gronxats per dimonis amb un somriure tan còmplice i amb la certesa d'un estalvi tan segur a la factura de Catalana de Gas, no us animaria a cometre tota l'àmplia gamma de pecats possibles.

I algun de propina. O no...?

Anys setanta

Caminant pel seu propi peu ha vingut a parar a les meves mans un bonic llibre editat per L'Ajuntament de Barcelona: Dones en transició. De la resistència política a la legitimitat feminista: les dones en la Barcelona de la Transició.

N'és autora la senyora Mary Nash, amb qui vaig coexistir durant un curs a les aules de la U.B. mentre ens fustigava sense cap misericòrdia la senyora Mercè Vilanova.

Com és habitual en mi vaig creuar la totalitat del curs sense intercanviar cap paraula amb ningú que no habités dintre del meu cervell, la qual cosa sempre m'ha garantit el do preuat de l'anonimat més rotund; però d'aleshores ençà sempre que ensopego amb el nom de la senyora Nash en algun paper no em puc estar de sentir el lleu fregadís de les ales de la nostàlgia.

Queda dit.

Dubto molt que arribi mai a llegir-me el volum: 259 pàgines en tamany DIN-A4 són el millor antídot per a qualsevol vel·leitat que em pegués per la banda d'ampliar els meus coneixements sobre el tema. Però com que és un volum ben editat i abundantment il·lustrat, sí que m'he entretingut una estona a mirar-ne els sants.

I entre les estampes que han atret l'atenció d'aquestes dues llumeneres amb què natura m'ha obsequiat, la que m'ha resultat més plaent és la que m'he pres la llibertat d'escanejar polidament i plantificar a l'encapçalament d'aquesta parida.

De fa temps que tinc per l'invent de Monsieur Guillotin una devoció molt sentida. El progrés humanitari que va introduir en el complex món de la decapitació sempre m'ha semblat d'agrair. Posats a escapçar els aspirants a difunt, fer-ho d'una manera neta, ràpida, eficaç i de resolució garantida m'ha semblat sempre que dóna un plus de civilitat a l'aplicació del més notable disbarat en què han culminat molts sistemes judicials al llarg de la història.

La proposta d'extensió de l'artefacte, feta l'any 1979, al control de la natalitat em sembla també digna de ser tinguda en compte. En uns dies que hi ha viva polèmica per l'ús indiscriminat de "la píndola de l'endemà", no deixaria de tenir un cert interès que algú reivindiqués l'aplicació del que podríem anomenar "l'extirpació de la vigília".

Jo hi veig avantatges diversos, entre els quals ara només en destacaria un: si dotéssim les nostres adolescents d'un artilugi d'aquesta índole i elles tinguessin cura de mostrar-lo amb una certa ostentació als aspirants a fecundadors descontrolats, tinc per mi que ultra estalviar-nos embarrassos no desitjats i socialment embarassosos (passeu-me per alt la redundància) inclinaríem els nostres plançons a recuperar amb constància i aplicació pràctiques onanístiques de reconeguda i contrastada solvència.

Eps, i si us amoïnava que això contribuís a assecar-los el cervell en compliment de les molt atinades admonicions del gremi eclesiàstic, no heu pas de patir. Primer caldria veure fins a quin punt estan dotats de tan inútil adminicle.

Nous amics

Comparteixen la cara de lluç,

simplement han triat colors diferents.

El de sota, una mica més presumit,

ha volguts que li decorés

núvols, xiprers i muntanya

amb una mica de rodonetes.

Jo, com que me'ls estimo com

si fossin fills meus

no m'hi he sabut negar.

Els deixo entre vosaltres

per si hi voleu lligar

amistat.

A propòsit del passat

De racons i raconets en tinc en abundància. Això, que denota una certa vocació de formigueta, fa que de tant en tant em trobi entre les mans alguna cosa que ja tenia oblidada. La que presideix aquestes paraules va emergir d'una carpeta on havia entaforat alguns escrits i alguns dibuixos i que l'altre dia vaig rescatar de la lenta devastació del temps.

Vaig estar a punt d'esquinçar-la, però va ser una temptació fugaç. Si ha sobreviscut fins aquí, em vaig dir, com gosaries ara condemnar-la a l'estrip i a la promiscuïtat de l'abocador? I em vaig mostrar un cop més magnànim i el retall (13,5x7,5) fa dies que corre per la meva taula.

Aquesta generositat em començava a semblar sospitosa i m'he hagut d'encarar a la pregunta: per què aquest garbuix de línies ha sobreviscut? Estic segur que és contemporani de moltes altres temptatives que no he tingut cap empatx a fer desaparèixer. Què hi ha en el bocí que paper que grogueja que l'ha rescatat una vegada i altra de la destrucció? Em diu alguna cosa? És un mer accident de l'atzar o de la desídia?

La pregunta és banal, però em projecta a una altra reflexió de més volada que algunes vegades m'he fet: què fa que una producció humana superi la frontera dels anys? Hi ha algun valor intrínsec en les obres del passat que s'instal·len en la memòria col·lectiva o no és més que el resultat de mers accidents imprevisibles que no tenen res a veure amb l'essència de la cosa?

No dubteu que m'agradria donar resposta a aquest interrogant, però no me'n sento capaç. Podria, potser, formular alguna hipòtesi. Però si anem a mirar, no crec que aportés ni una engruna de substància a un dilema que -si hem de ser sincers- tampoc no em priva el son.

De tota manera, sí que he guanyat alguna cosa en la reflexió: posats a no descartar del tot que les taques que exhibeixo continguin algun valor en si mateixes que les ha mantingudes des del seu origen remot en condicions de ser encara contemplades, no em puc concedir el dret de fer-les desaparèixer.

Ergo, les mantindré degudament extraviades entre els innombrables papers que emmagetzemo per si quan tornen a comparèixer ja he trobat la resposta i puc dictar sentència.

Alternativa

Li trobo una certa gràcia al gest perquè no sé massa si intenta desplaçar un envà o confegeix una delicada corba que realça un cos que no és excessiu i per això mateix em plau de mirar.

És cert que les meves pupil·les tenen una tendència manifesta a alegrar-se amb la contemplació de carns de persones humanes de sexe femení macerades per llargues dècades d'entomar pols, però això no obsta que també tingui un punt pluridisciplinar i si cal transversal, i que també comprengui que altres parpelles que no les meves s'entretenen en la consideració dels disbarats que vaig penjant amb una dedicació digna de millor causa.

Sumant totes aquestes variables, he arribat a la conclusió que fóra bo d'oferir una pausa contemplativa a algun hipotètic ull femení que vingués a visitar-me.

I res més, que la corba ja no dóna per més.

Jornada de reflexió

“Al nostre idioma catalá, si no m’enganyo, li falta encara un Poema Heróich, ó que en tinga al menos la semblansa.”

Amb aquestes paraules encetava el R.P. Ignasi Corrons el Prólech del seu poema Joan Garí, l’hermità de Montserrat, que va ser imprès a Manresa l’any 1868 a la Impremta de D. Pau Roca.

Aquest pròleg és prou interessant per la reflexió que conté sobre la llengua catalana i fa interessants observacions sobre un dels problemes que entorpia la represa de la literatura a la Renaixença, això és, la manca d’una llengua literària consolidada.

Segueix dient:

“Jo me inclino á creurer que, tal obstacle, en part pot derivar de la índole de la nostra Llengua, la qual per sa natural sensillesa se presta poch á la elocució sonora y magestuosa, tant del cas a una composició poética de tal género. Las altres Llenguas se enriquiren, se perfeccionaren ab lo temps; y, qual més qual menos, tenen com depositadas y fora del us freqüent certas maneras y expressions elegants y més elevadas que las usuals, de las quals poden servirse los autors en las ocasions d’empenyo: tenen, diguemho aixís, dos vestits, un per los dias ordinaris, altre per los dias de gala. La Llengua catalana, no se lo que es, que sens faltarli gracia, vivesa, energia y tot lo que s’vulga, no te aquesta elasticitat y com duplicitat de las altras; va ben vestida, mes sempre de un mateix trajo, ni presta al escriptor altres giros y expressions que las que se usan en una conversació familiar. Y es tant propia de son carácter la senzillesa, que en tractant de vestirla millor, elevant un poch la dicció, se n’dona ella com per ofesa y ridiculisada. En una paraula, no li escau altre vestit que l’que porta per tot dia.”

Francesc Vicenç Garcia havia escrit dos segles abans el següent sonet:

A LA EXPRESSIVA SENZILLESA DE LA LLENGUA CATALANA

Gaste, qui de les flors de poesia

Toies vol consagrar als ulls que adora,

Del ric aljòfar que plorà la Aurora

Quan li convinga dir que es fa de dia;

Si de abril parla, pinte la alegria

Ab que desplegà ses catifes Flora,

O a Filomena, mentres cantant plora,

De ram en ram, la llengua que tenia;

A qui es diu Isabel, diga-li Isbella,

Sols i esteles als ulls, als llavis grana,

Llocs comuns de les muses de Castella,

Que jo, per a que sàpia Tecla, o Joana,

Que estic perdut per tot quant veig en ella,

Prou en tinc de la llanesa catalana.

I jo, avui, m’he distret una estona repescant aquests dos textos i copiant-los diligentment per si algun dels hipotètics i improbables lectors d’aquestes línies es volia entretenir a meditar-hi i a extreure’n doctes conclusions.

Jo ho faria molt de gust, però avui, 6 de juny, és jornada de reflexió i he de concentrar totes les meves potències a decidir qui votaré demà.

Això del Parlament Europeu és cosa de gran compromís i no voldria que encaboriat en disquisicions sociolingüístiques i literàries acabés havent-me de penedir d’un vot precipitat i fet sense la deguda maduració. 

Un hom, al cap i a la fi, ja no aspira sinó a poder descansar amb la consciència tranquil·la que dóna haver fet la feina ben feta.

Cap-i-cua

De tant en tant em pren la cosa del realisme i reclamo algun amic que tinc tancat en la gàbia dels bits. El que presideix aquestes paraules el vaig trobar en una excursió per pàgines més o menys sicalíptiques d'aquelles que entretenen els meus lleures desorientats. Crec que duia una inscripció banal al pit, però vaig tenir cura d'esborrar-la-hi perquè em semblava inoportú lligar amistat amb qui l'encertava en la closca però l'espifiava en la cosa dels pectorals. Sigui com sigui, després de practicar-li els oportuns retocs, ja el vaig afilerar al rengle dels meus col·legues per a hores ombrívoles.

Que si ho és aquesta? Doncs sí, ho és. I per què? Doncs aixó sí que no ho penso pas publicar. Hom és mestre dels seus silencis i esclau de les seves paraules, i no us en penso esquitxar ni una que us pugui posar en la pista del meu malestar. D'altra banda, sóc dels qui pensa que en això de les incomoditats, cadascú ha de saber comportar les seves sense fer-ne excessiva ostentació. Insinuar, suggerir... fins aquí passi. Però entrar en detalls i precisions sempre m'ha semblat d'una obscenitat que no estic disposat a fer meva.

De petit, hi havia un instrument que m'inquietava, en deien "difumino". Si l'heu conegut, bé m'està; si no, ja us espavilareu.  Les vegades que el vaig tenir entre els dits no vaig saber què fer-ne. Amb el temps he entès que era prenys de possibilitats i he après a jugar-hi sense tenir-lo a les mans.

Ara hi joguinejo i m'aplicaré a treure'n tot el profit que n'hagi menester. De vegades em sé antic, molt antic, i disposat a adquirir una tonalitat verda virant a color ala de mosca.

O de color de gos com fuig, que és la mesura justa de la meva dubtosa presència en aquest món.

Ah, i perquè el to una mica alambinat, abstrús i espero que suficientment inintel·ligible del que acabo d'escriure tingui el premi d'una imatge més acollidora, aquí la teniu.

Jo la trobo deliciosa. No sé si vosaltres sereu de la mateixa opinió.

Jules Supervielle

Nascut a Montevideo el 1884, mora a París el 1960. No li discutirem la tria: a cadascú el desembarquen on li toca i agafa l’últim tren a l’estació que pot.

En l’entremig, deuria fer coses diverses. Amb algunes deuria contribuir a la felicitat d’altri i amb altres deuria posar algun granet de sorra als engranatges  del benviure d’algun coetani o coetània. Així sol ser, i no hi perdrem més temps. 

De la seva estada en aquest món que té l’honor d’hostatjar-nos, ens n’han quedat poesies. Perquè el tal Supervielle –ja em direu quina necessitat en tenia– va decidir en algun moment que això d’escriure en ratlles curtes seria una bona manera de passar l’estona. I encara més, va creure de bona criança de rebutjar “écrire de la poésie pour spécialistes du mystère” i pretendre que del poema “le mystère soit le parfum, la récompense”. 

Rainer Maria Rilke li va fer avinent, havent rebut el seu recull Gravitations, que: “Crea una continuïtat per damunt dels abismes, sento que no s’atura enlloc" (frase que va escriure un 28 de novembre de 1925, demostrant així una deferència cronològica que no em puc estar d’agrair-li). 

Supervielle es complau en els fantasmes i les aparicions, la lleugeresa de les formes vaporoses. Té, com Réverdy, el sentit precís dels misteris del Temps, d’on poua somnis, sensacions que poblen el buit aparent d’una absència universal la figura més dolorosa de la qual és la Mort. 

Per tots aquests motius (o per qualsevol altre que sigui del vostre gust) passo a oferir-vos un tast de l’amic Supervielle. El poema va ser publicat per la revista  “Quaderns de poesia” en el seu número 1 de juny de 1935. I diu així:

 

ATTENTE

Dans l’obscurité pressentir la joie,

Savoir susciter la fraicheur des roses,

Leur jeune parfum qui vient sur vos doigts

Comme une douceur cherche un autre corps.

 Le coeur précédé d’antennes agiles

Avancer en soi et grâce a quels yeux?

Eclairer ceci, déceler cela,

Rien qu’en aprochant des mains lumineuses.

Mais dans quel jardin erre-t-on ainsi

Qui ne serai clos que par la pensée?

Ah! pensons tout bas, n’effarouchons rien

Je sens que se forme un secret soleil.

Sóc home de sort

Cada dia em porta un regal. L'últim que ha arribat a les meves mans m'ha donat peu a fer-hi alguns retocs per adaptar-lo a les meves circumstàncies. Espero que el simpàtic autor de la imatge original no m'ho tingui en compte: li reconec el mèrit de la imaginació i declaro la meva absoluta simpatia per l'acudit de la seva "Meditació". Lúnic que m'he permès és llevar-li les colorinxes -que no s'adiuen amb la meva vida subterrània- i afegir-hi un discret epitafi. Com veieu, joc de poques taules.

Podria aprofitar l'avinentesa per escarbar en les meves entreteles i fins i tot elaborar una amena teoria sobre la meva tirada mortuòria, però seria feixuc i m'exigiria un esforç de reflexió que no s'adiu gens amb aquest diumenge al matí una mica mandrós que em disposo a viure. D'altra banda, sóc dels qui pensen que tampoc no és estrictament necessari que tot tingui explicació. Així, per exemple, tampoc no sabria explicar perquè m'agraden més les faves a la catalana que l'ànec amb peres, i això no em comporta cap malviure a l'hora de tirar per la via d'enmig i conformar-me amb un plat de bledes bullides. Vaja, és així i no cal donar-hi més voltes.

Emprenc una setmana que m'ha de reportar alguna notícia de cert interès en el que pertoca al meu futur més o menys immediat. He de confessar que tinc una certa curiositat per veure per on van els trets, és lògic. Però jugo amb un avantage que em fa l'espera confortable: sóc home de sort i res no pot venir a torbar aquest discret deambul·lar entre mons i plans diversos amb què miro d'arribar sense estridències a l'últim port cap on navego.

Companys de viatge, que els déus us siguin benignes.

Petit conte idiota (11)

Tots els seus amics presumien de fills i filles. La nena acaba la carrera aquest any, el nen serà metge, que si màsters per aquí, que si postgraus per allà. I ell, amb els llavis ben premuts i fent veure que no hi era: la gran, tanatopràctica, el petit enterramorts. I és que no ho podia entendre. Els havia donat tot el que volien i potser una mica més i tot. I tant l’una com l’altre aferrats a aquesta mena de vocació idiota. I no hi va haver manera: crits, batusses, càstigs, amenaces, complaences, xantatges, negociacions, promeses... Res de res de res: tanatopràctica i enterramorts. I semblaven més contents que unes pasqües. Tot plegat era d’un idiota que tirava d’esquena.

-I els teus què fan?

-Bé, ja em treballen els dos.

-I ja se t’han emmancipat?

Què va, que aquesta era una altra. Aferrats a la mamella, xuclant i xuclant. I amb un posat de mosquetes mortes que encara l’acabava més de treure de polleguera. Posats angelicals i muts com una anxova. Ara, això encara ho havia d’agrair, no s’imaginava un sopar de família comentant el com i el què de la feina del dia, que prou sabia que ell no gastava estómac per a segons quins comentaris. La cosa de la mort sempre li havia fet angúnia i no hi havia res que l’incomodés més que aquell típic “Que el voleu veure?” amb què els familiars dels difunts sembla que vulguin rematar l’estúpida contracció al deure d’anar a donar el condol.

De fet, quan entrava a un tanatori, li pujava un pessigolleig pel tou de les cames que el convidava a refer camí i a engegar a dida la bona educació i els convencionalismes socials. Les vegades que no li havia quedat més remei que entrar a la capella on feia temps el difunt fins a l’hora de ser encabit al nínxol, li venien un ois que només podia controlar fixant la vista en un punt indefinit que li estalviava la visió del traspassat i escurçant al límit de la bona educació l’estada en aquell recambró que sempre li havia semblat obscè i prescindible.

I només li faltava la lletania inevitable: “Que bé que ha quedat, que natural, està igual que quan el (o la) vaig veure per última vegada”. Quina obsessió pels tòpics! Com si un cadàver, enravenat i en procés d’esdevenir una sopa borbollejant de matèria en descomposició pogués tenir res a veure amb un organisme viu. Quin disbarat!

Però no hi havia res a fer, havia contribuït a posar al món dos especímens que sembla que xifraven totes les seves aspiracions a servir el trànsit cap al més enllà.

La seva dona ho portava amb més resignació. “Ells són feliços així, deixa’ls fer. Imagina’t que fossin uns perduts i es droguessin...” Doncs mira, pensava ell, potser m’ho estimaria més. Entre el mono i l’esquelet, no sé amb què em quedaria... Però això no ho deia, és clar, acotava el cap i tornava a fer veure que llegia el diari, perquè qui dia passa any empeny.

I tants en va empènyer que va arribar que un dia se li va entravessar i el cor li va rebentar. I va ser al mig de la Gran Via, just quan en semàfor estava a punt de canviar i venia un enorme autocar ple d’anglesos que ja estaven borratxos a veure la final de la Copa d’Europa.

L’esmicolament va ser de campionat i la recolecció de fragments, obra de gran mèrit. Afortunadament, va anar a parar a bones mans i la recomposició de les miques feta amb amor i devoció.

Només per això i no res més, més enllà de la campana de vidre que el protegia de les paraules que encara l’haurien fet alçar-se es va poder sentir: “Que bé que ha quedat, sembla ben bé ell”.

I just en aquell moment, els seus fills es van mirar i van donar per satisfet l’odi que havien anat covant al llarg de tants anys servint una feina que els repugnava.

Les paraules que no van pronunciar es podien llegir a la lleu curvatura dels llavis i a l’espurna de complicitat que va travessar els seus ulls: “Jo ja he fet la meva part”, deia ella, “ara et toca a tu allisar el ciment. Que no s’escapi i que es podreixi a l’infern”.

Interiors

Que sóc més donat als dintres que als fores és indiscutible. Però en això, com en tot, hi ha una bella contradicció: els únics dintres que em fa mandra explorar són els meus propis de mi mateix.

Traduït a l'esperanto, això vol dir que no solc practicar el noble esport de la introspecció. Covard de mena, potser temo haver-me d'acarar amb no se sap quines sorpreses que s'amaguen als meus amagatalls secrets. I, vistos els riscos (bonica al·literació) concloc (terrible cacofonia) que més val no embolicar-se en comeses que poden deixar més pèrdues que guanys.

Conseqüència: sóc el més il·lustre desconegut amb qui comparteixo aixopluc i pitança. I ja m'està bé que sigui així.

Potser per aquesta mena de llei de compensació que escapa als propis designis, heus ací que avui han visitat el meus interiors -o alguna part d'ells (que tot de cop seria excés)-, i fins han gosat demanar-me en préstec algunes engrunes per sotmetre-les a acurades observacions. Jo, que no tinc mai un no per a ningú, no hi he oposat pas resistència, i fins i tot he intentat -sense èxit- extreure del passeig alguna espurna de plaer.

Sigui com sigui, ara no em queda més que l'obedient espera al moment que un missatger dels il·lustres visitants em reveli els intríngulis del què, del com i del per què. La mica de neguit que el lapse em reporti donarà un polsim d'esbarjo al lliscar monòton dels dies i em permetrà amenes divagacions sobre el ventall de possibilitats que l'esdevenidor em depara.

I amb aquestes esperes i una altra de mot més feliç que s'acosta al seu acompliment entretinc les meves hores.

I així com és i de manera clara i transparent m'ha plagut de posar-ho sota la vosta molt docta i amable consideració.

A reveure.

Petit conte idiota (sense número)

Em vaig llençar de cap a l’interior del vagó. El sospir de les portes va ser d’alleujament però es va confondre amb el xerric de les rodes i el patac del cap. Mala política aquesta de no voler esperar un parell de minuts a l’andana. Així ho va pensar la Lysseth, quan el retruc li va plantar el cap esberlat a la falda, així ho va pensar l’Eugenio quan va fer un bot per evitar els esquitxos. Així ho vaig pensar jo quan em vaig adonar que em moria de la manera més bèstia: plongeon, ensopegada i catacroc a la templa. Descansi en pau.

Bé, si més no és el que diu a les làpides. Però ningú no m’havia preparat pel que s’acostava. Perquè resulta que l’eternitat te l’amaneixen en el lloc on se t’ha acudit de dinyar-la, i no tens més companyia que els difunts que han tingut la gentilesa de precedir-te en l’elecció de l’últim estatge.

A mi m’ha tocat estrenar un vagó de metro i, si he de dir la veritat, anar túnel amunt i túnel avall sense cap companyia em resulta d’una monotonia exasperant.

És clar que hi ha l’esperança que algú altre fineixi en el meu petit reialme i puguem departir amablement entre estació i estació, però de moment la cosa no s’anima i he d’entretenir les hores mortes (era inevitable de no dir-ho) amb la relectura del llibre que traginava. Si almenys pugués manifestar-me d’alguna manera, si a algun mèdium se li acudís de venir a fer-me companyia, potser trobaria la manera d’esbargir-me. Però fins ara res de res.

De vegades somio haver-me mort en un hospital: la de difunts amb qui podria compartir disteses converses... Que si jo de càncer, que si tu de vessament cerebral, doncs jo de vella, noranta-nou anys i encara llegia el diari... Què sé jo... La veritat és que donaria per bona la companyia d’un traspassat en coma profund, per bé que no l’imagino massa enraonador.

En fi. Passar les tristes hores i alimentar l’esperança que un lleu tremolor entre dos mons m’obsequiï amb algun company de viatge. Perquè en el fons sóc modest i no vull massa mal: un descarrilament combinat amb un bell incendi ja és un luxe faraònic que no goso ni somniar.

Dimoniet

Fa cara com de sorprès, tal vegada se li fa estrany que l'hagi tret a prendre la fresca. I potser sí que té raó: tan bé que s'hi està de portes endins, ignorant el traüt d'aquest món que s'entortolliga en qüestions abstruses que algú potser es pensa que se solucionaran...

Però el mal ja està fet i ara es quedarà aquí, interrogant un horitzó que a nosaltres se'ns escapa. Confiem que si alguna cosa s'hi perfila ens avisarà. I aleshores hi acudirem, alguns esperançats, altres -més realistes- amb l'esglai disposat a confirmar temences.

Aquesta és l'aposta.

Pausa

Acordades han estat treves, hossanna!

L'exèrcit enemic, dispers i desarmat, s'ha retirat
a les casernes pasquals.

I jo m'acordo una silent abducció per esmolar
noves eines per a la lluita.

Així sia.

Carn de vas

Potser un toc primaveral m'ha fet deturar-me en la perifèria, però la rotunda contundència dels pits de la gentil senyoreta m'ha retornat a la realitat de la carn -la carn vol carn, ja ho va dir el poeta- i m'ha portat fins a la ganyota: ironia, sarcasme, burla...? No sabria dir-ho, ni crec que sigui del tot necessari. Potser no era més que l'encarcarament que imposa l'arbitrària arquitectura vegetal i la inclemència de la sessió fotogràfica que s'allargava més enllà del que la model tenia previst. Vés a saber.

Però la reflexió no era tampoc aquesta. M'adono que aquest espai se m'està omplint d'imatges que giren al voltant d'un únic melic i això comença a repugnar-me. Certament he d'imposar-me un retorn a les ossades.

Són, amb tota evidència, més essencials i duradores. El que les encoixina no deixa de recordar-me el títol d'un llibre de poemes que mai no he arribat a llegir, però que sempre m'ha semblat definitiu: "Carn de vas". Si més no perquè va ampliar el meu lèxic i em va fornir un deliciós exemple per il·lustrar els conceptes d'hiponímia i hiperonímia i, de retruc, aconsellar-me un volt per qualsevol d'aquests claustres que ens permeten de fer ressonar les nostres passes per damunt d'insomnes estadants de la tenebra.

I ja veieu, hauria pogut enfilar per la via primaveral i he acabat circulant per la fosca. Com a mi m'agrada.

És allò que deia una de les meves diverses àvies: "Genio y figura, hasta la sepultura".

Que en pau descansi i que per molts anys se'ns hagi avançat.

21 de març

I

Tries els records
com el cirurgià expert
que vessant de sang
separa vasos i vísceres.

I tu, xop d'enyor,
arrengleres silencis.

II

Flairem vells perfums
i enterbolim els ulls foscos de nit.
De bat a bat
neguem tota esperança.

Florim.

III

Potser diria el vent,
o les cases i els arbres.

Em deturaria al carrer
i a les places,
i sabria el so de l'aire
i l'alè de l'ombra.

Potser diria el vent
i em respondria l'alba.

Aspectes

Qui més qui menys, tots gastem dues cares. Aquesta veritat numismàtica ha donat peu a mites i variacions literàries.

Un servidor, que en altres ocasions s'ha mostrat fervent partidari de la hipocresia com a contribució indispensable a la bona entesa entre els humans i al manteniment de la pau social, no pot mostrar-se contrari al fet de disposar d'un mínim repertori facial per atendre les molt diverses avinenteses que ens depara l'atzar quotidià.

I ara em direu: amb dues ja n'hi ha prou? I jo que us repondré: si no teniu com jo un bagul farcit d'alternatives, doncs us hi haureu de conformar.

Però és el cas que tinc la sort de poder manifestar-me de mil diverses maneres. I, amb tota evidència, la meva tria no es decanta per cap de les dues alternatives septentrionals. Jo sóc més de la cosa austral, ves què hi hem de fer.

I aquí teniu la meva autèntica aparença. (Si més no per avui, que demà ja serà un altre dia.)

Celebració

M'arriscaria a dir que "dona treballadora" és una expressió redundant; però ja que hem fet de les commemoracions un hàbit social prou arrelat, no voldria deixar passar la data sense expressar els meus millors desitjos a totes les dones treballadores (i, és clar, a tu en especial) i deixar-los en forma d'una d'aquestes imatges que tant em plauen una mena de pista sobre una bella manera de celebrar l'efemèrides.

Admiració, fervor i reverència.

Apunt autobiogràfic

Una de les moltes vocacions frustrades que col·lecciono és la d'inventor. No cal dir que se'm va despertar de la mà del Dr. Franz de Copenhague i que va alimentar alguns intents de gran ambició com la màquina de fer ous ferrats, que -no hi pot haver massa dubte- estava directament inspirada en l'artilugi que encapçala aquestes paraules.

Els intents que vaig fer, si no van arribar a la fi pràctica que m'hauria garantit una fortuna incalculable i l'admiració agraïda de tots els beneficiaris de la meva apotació al benestar universal, sí que m'han deixat el record de la benvolent atenció que hi posava la meva amable progenitora quan sotmetia a la seva docta consideració el fruit de l'esforç infantil.

Però ara és el cas que remenant fulls web de dubtosa solvència moral he ensopegat amb una mena d'artilugis que m'han abocat al desconcert i a la meditació profunda:

Si enlloc del discret TBO m'haguessin caigut a les mans publicacions tan atinades com aquesta, la meva vocació d'inventor hauria quedat frustrada? S'hauria produït algun desgavell entre els meus progenitors i l'evidència sicalípica dels invents que llur plançó hauria arribat a produir empès per models tan edificants com aquest?

En fi, en això dels fututibles i més si són a pilota passada poc hi podem resoldre.

El que si que m'ensumo és que -ai, las- la meva infantesa hauria pogut ser mot i molt més divertida.

Quasi conte idiota

Senyor Déu, si no li fa res li diré de vostè perquè el vós m'engavanya i el tu m'obligaria a una familiaritat que em repugna.

Cregui'm que m'ha ben fotut: una vida consagrada a l'ateisme, un ateisme sòlid, sense fisures, de pedra picada, i ara va i resulta que la dinyo i se m'imposa l'evidència que vostè existeix.

Bé, no hi ha res a fer, la vaig cagar. Ho admeto i demano disculpes.

És més, estic disposat a pagar amb tots els treballs que l'eternitat m'amaneixi l'error comès (que si anem a mirar, tampoc n'hi ha per tant, una simple discrepància de punt de vista). Només li demano una cosa: no abusi, que ara ja sé que vostè és gran i jo poqueta cosa. Però entengui que fins els esquitxos de no-res tenim una certa dignitat i que deixar-me per sempre més amb rinxolets daurats, galtones rosades i aletes blanques assegut en un núvol amb cara de tòtil no demostra sentit de l'humor sinó una mena de sadisme burleta que no li escau.

O sigui, que si no és massa molèstia i no hem de sortir de la cosa popular del cartó pedra, faci'm el favor de traslladar-me a alguna caldera vacant. Li admeto l'oli bullent i la persistència de les forques, però dispensi'm del ridícul.

Això sí que no ho puc suportar.

No té més

entre l'esglai i la fetilleria
la jove m'incita a la beneiteria

com que n'estic fins al capdamunt
vaig, la penjo... i punt

i si algú hi té res a dir
que ho faci: l'espero aquí

Concilieu, concilieu

ara que la cosa va de conciliació a can educació i que això de les classes diuen que començaran abans però que a canvi els nens i nenes i altres especímens de difícil classificació tindran una setmaneta a febrer per manipular les penjarolles paternes m'he quedat tranquil i satisfet i no davant la pensada de qui l'ha tinguda sinó sentint i llegint les diverses opinions que tan bonica iniciativa ha suscitat la més galdosa de les quals ha estat afirmar que aquesta mesura col·laborarà amb eficàcia a lluitar contra el fracàs escolar que assola la nostra amena nació eps i qui ho ha dit ho ha dit seriosament i jo diria que s'ho creia i tot

vist tot això he decidit fer oposicions a carxofa en la confiança que si les guanyo i el ram de l'hortalissa em dóna aixopluc me les hauré amb congèneres més ben dotats neuronalment que els que no tinc més remei que comportar dintre del gènere al qual pertanyo ara per ara

i els punt i les comes i altres galindaines us els poseu vosaltres que avui és divendres i estic mandrós

Uxoricidi i musiquetes

L'arribada d'unes caixes que han domit el son dels justos durant uns anys en un guardamobles, el subsegüent remenar i la inevitable tria del que és prescindible i pot anar a morir a la molt lamentable promiscuïtat de les escombraries (recony, quina seqüència!) m'han retornat a la memòria una cançoneta amb què la meva àvia paterna contribuïa a la meva formació moral i intel·lectual.

La lletra (la música, afortunadament us l'estalvio) deia així:

Don Juan Tiroliroliro mató a su mujer,
la hizo a pedazos, y la fue a vender.

La gente que la compraba creía que era tocino
y era la mujer de don Juan Tiroliroliro.

Considerat el fons moral de la qüestió, he arribat a fer-me creus dels camins per on intentava encarrilar-me la meva digníssima antecessora.

Tot i això, em reconforta haver de reconèixer que les influències que rebem en la infantesa no determinen els nostres comportament adults: us puc donar testimoni fefaent que mai no m'ha passat pel cap simplificar la meva vida matrimonial usant d'un mètode tan expeditiu (amén de lucratiu) com l'aplicat pel simpàtic Tiroliroliro.

La meva indubtable submissió a la llei i l'ordre establert sempre m'han decantat o pel divorci o per la conseqüència.

Cosa que en matèria de convivència i ordre social no deixa de ser potser més anodí , però també d'un grau de civilitat exemplar.

I és que cada dia em sento més noucentista, ves què hi hem de fer.

Rodes

Quan el bon Déu va decidir dotar-me de dues cames ben rematades per dos peuets que no us els acabaríeu va segellar el meu destí: qualsevol desplaçament que fes a una velocitat superior a la que l'ús moderat de les meves extremitats em permetés, només l'encararia com una obligació, mai com una devoció.

És per això, i només per això, que enceto l'any 9 amb una imatge que em fa patxoca perquè despulla la bicicleta dels seu ús locomotor -ergo, la nega- però li concedeix la categoria de peanya i la corona amb una d'aquestes senyoretes que m'acompanyen en el meu deambul·lar discret per aquest dietari molt prescindible i una mica poca-solta que m'entesto a mantenir a major glòria de l'únic emploi du temps que em sembla digne: el sacrifici.

Heus-nos doncs una vegada més concentrats a enfilar paraules per fer-ne un amable collaret d'hores mortes.

Em dono (i us dono) la benvinguda a aquest any. Serà, sens dubte, un bon any. Miraré de lliscar-hi fi i de fer-vos visita amable en benefici de la mútua felicitat.

Si anem a mirar, les circumstàncies que ens envolten sembla que s'entestin a augurar-nos tossudament un bitllet per a la desesperança. Però m'hi nego. Si més no avui, que és dia 17 de gener, i que faig una estona de temps per enfilar la meva ruta tropical consuetudinària.

(Aquesta última observació només la poden desxifrar uns ulls. I us diré que són les úniques finestres per on puc i vull veure passat, present i futur.)

Perquè la mel em perd.

...i, és clar, calia el complement.

Era, és clar, inevitable....

...i que sant Copiright m'ho perdoni, que són dies de pau i harmonia.

O no...

Publicitat gens encoberta

Avui m'he firat aquest bonic llibre la portada del qual alegra aquest raconet.

A l'hora de triar-lo han jugat quatre incitacions que passo a referir:

a) que l'hagi escrit un senyor que es diu Tuson

b) que tingui una bonica portada

c) que la cosa vagi de metàfores (es subtitula "La invasió de la metàfora")

d) -i aquesta ha estat la definitiva-: que la primera frase del primer capítol digui: "Hi ha qui et dóna un aglà per fer-te cagar un roure".

A mi, que la famosa teoria de la plusvàlua de l'amic Karl em va enlluernar en el seu moment i em va precipitar a moltes (però moltes, eh!) hores de sapientíssimes i encara més inútils cogitacions, una síntesi popular com aquesta m'hauria anat la mar de bé.

Però ja se sap que en matèria de saviesa popular, o tens les àvies que pertoquen, o has de sirgar amb les que el destí t'ha posat a l'abast.

Per això me l'he comprat.

Ara, és clar, només cal que trobi forces per llegir-lo en uns dies que la galvana em pot.

Creueu els dits en benefici del meu creixement intel·lectual.

A més veure!

El guaita

L'he reclamat de nou i li he disfressat la color perquè em vigili la banda esquerra.

Fa uns dies que de darrere la pantalla m'arriba un inquietant murmuri que no acabo d'identificar.

Sóc home caut i té instruccions precises: així que la presència es concreti, abandonarà la creu i em vindrà a buscar.

No és per res que va ser creat.

Diàleg improbable

-I a vostè qui la pentina?
-Ai filleta, ja ningú... Ho havia intentat, ho havia intentat, però totes les pentinadores se'm quedaven de pedra, ja em dirà vostè. Al capdavall he optat per l'estil natural, quedi com quedi. Que si vas a mirar, no em cal ni el vent per despentinar-me.
-Doncs res, estigui boneta i disculpi la molèstia.
-Estigui boneta i a conservar-se.
-Bon Nadal.
-En companyia dels seus, i tant.

El llibreter assassí

Diuen els entesos que un dels pocs mites romàntics ambientats a Barcelona és el del llibreter assassí. De fet corre per ca meva un llibret de Ramon Miquel i Planas (La llegenda del llibreter assassí, Montesinos Editor, Barcelona 1991) que en el seu moment em vaig llegir i que posa a la menuda la història truculenta i ens permet de resseguir la versió que Flaubert va extreure de tan o tan poc edificant història -segons el punt de vista, és clar.

És el cas que avui em dedicava a fullejar Les històries i llegendes de Barcelona de Joan Amades i m'he topat amb aquest gravat i una succinta referència a la llegenda. I posats que em permeto de suposar que potser no teníeu notícia de la qüestió, m'ha semblat que us en podria fer cinc cèntims i oferir-vos la imatge de l'última nit del llibreter, que va pagar amb la vida la seva desmesurada passió pels llibres.

L'esca del pecat -que el va portar a assassinar un competidor i a robar-li el tresor envejat- va ser un exemplar dels Furs de València. No podent-los adquirir per via pecuniària no va dubtar a saltar-se les lleis humanes i divines per posseir el volum que desitjava.

El que em sembla més interessant del cas, és que un cop detingut, jutjat i abans de ser degudament passaportat a l'altre barri, el llibreter no es dolia del delicte contra la propietat ni del de sang, detalls de poca substància, sinó del fet que a causa del rebombori causat per tota la història, es va saber que hi havia un altre exemplar dels Furs de marres, cosa que desproveïa de sentit la mort que havia perpetrat.

Moralitat: si mai estiguéssiu temptats de pelar algú per una peça única, informeu-vos bé abans: no fos cas que com al llibreter us expedissin cap a l'altre barri amb cara de babau!

Mao

El congost de Loushan

segons la melodia Yi Tx'in O

És fred el vent de ponent.
En el cel immens grallen els ànecs,
a la claror de glaç de la lluna a la matinada.
Claror de glaç de la lluna a la matinada
amb el percutir dels unglots dels cavalls,
i les trompetes somicant lleument.

Que no diguin que el congost és inexpugnable,
que avui el travessarem un pas rere l'altre.
Un pas i un altre pas,
els pujols verds són com el mar,
i el sol es pon roig com la sang.

Febrer, 1835.

6-XII-85

Buscava uns apunts i m'he topat amb una carpeta d'aquelles que ja no saps ni que tens. Coses escrites fa anys.

Aquest full està datat: 6-XII-85. Diu així:

Eulàlia dosificava els amants amb una previsió geomètrica. Havia après a fer seus els homes amb una gamma prou extensa de recursos que en el moment precís li subministrava el plaer que demanava. I si la urgència del cas ho exigia, no tenia empatx a comprar-los al fàcil mercat que els temps li oferien.

Narcís havia estat un d'aquests. Cop de telèfon, encàrrec puntualment atès, trucada a la porta del pis.

De primer, l'extrema joventut del postulant l'havia descocertada. Després, havia enfollit amb l'experta delicadesa amb què l'havia posseïda. I, finalment, la va vèncer el misteri d'aquells ulls que engolien la llum amb una avidesa esglaiadora.

Fins que va comprendre que, si volia ser justa, no tenia cap altra sortida.

Va endur-se Narcís a la seva casa blanca de la costa. Va oferir-li una copa de vi glaçat i es va deixar estimar. A canvi, només li demanava el record d'un cos adolesent al contrallum de la lluna.

Ara ja no torna a la casa més que un cop l'any, el dia de l'aniversari. Se serveix un copa de vi glaçat i s'asseu a contemplar l'immutable retorn de les ones. I imagina Narcís: serè, adormit en la fosca, a cinc pams sota terra.

Confessió

Si mai he estat per a vosaltres una mala companyia, fugiu de mi.

Com la noia que esquinça el llibre dolent i llença al foc les estampes escandaloses que li van deixar les seves companyes, esborreu la meva adreça del vostre ordinador.

Si, en canvi, considereu que no destorbo la pau del vostre esperit i que no seré jo precisament qui us acosti a cap lloc dolent o perillós, torneu sempre que vulgueu. Sereu benvinguts.

Encara que gosi proposar-vos alguna imatge torbadora, no us l'oferiria mai com a esca del pecat.

Ans al contrari. Penseu amb mi: "Sic transit gloria mundi".

Però mentre hi hagi "gloria" hi ha "mundus".

I això és el que compta. O no?

Memòries d'ultratomba

Eureka!

Hores i hores de tenaç recerca esmerçades a descobrir els secrets de la cuina d'un escriptor s'han vist retribuïdes per una desconcertant descoberta.

Aquest és l'instrument amb què François-René de Chateaubriand va escriure les seves Mémoires d'outretombe, de tan grata memòria.

Ara ja només ens queda resoldre un detall sense importància: com és que va trigar tant a divulgar-se el secret del bolígraf i a popularitzar-se aquest simpàtic estri d'escriptura.

Seguirem treballant.

En tindreu notícies.

L'Any del Drac

D'acord amb l'horòscop que m'acabo d'assignar aquest és el meu Any del Drac. I per si algú tingués la temptació de prendre'm el lloc, he enviat una amiga a guardar-m'hi la plaça.

Ella, que té un punt de coqueta i un punt de fantasiosa, s'ha fet retratar i me n'ha enviat el resultat. I jo, en un rampell d'orgull paternal, no he dubtat a mostrar-vos-la.

Perquè en qüestió d'amigues i sense falsa modèstia sempre he demostrat tenir un gust que no sé si me'l mereixo.