Carn de vas

Potser un toc primaveral m'ha fet deturar-me en la perifèria, però la rotunda contundència dels pits de la gentil senyoreta m'ha retornat a la realitat de la carn -la carn vol carn, ja ho va dir el poeta- i m'ha portat fins a la ganyota: ironia, sarcasme, burla...? No sabria dir-ho, ni crec que sigui del tot necessari. Potser no era més que l'encarcarament que imposa l'arbitrària arquitectura vegetal i la inclemència de la sessió fotogràfica que s'allargava més enllà del que la model tenia previst. Vés a saber.

Però la reflexió no era tampoc aquesta. M'adono que aquest espai se m'està omplint d'imatges que giren al voltant d'un únic melic i això comença a repugnar-me. Certament he d'imposar-me un retorn a les ossades.

Són, amb tota evidència, més essencials i duradores. El que les encoixina no deixa de recordar-me el títol d'un llibre de poemes que mai no he arribat a llegir, però que sempre m'ha semblat definitiu: "Carn de vas". Si més no perquè va ampliar el meu lèxic i em va fornir un deliciós exemple per il·lustrar els conceptes d'hiponímia i hiperonímia i, de retruc, aconsellar-me un volt per qualsevol d'aquests claustres que ens permeten de fer ressonar les nostres passes per damunt d'insomnes estadants de la tenebra.

I ja veieu, hauria pogut enfilar per la via primaveral i he acabat circulant per la fosca. Com a mi m'agrada.

És allò que deia una de les meves diverses àvies: "Genio y figura, hasta la sepultura".

Que en pau descansi i que per molts anys se'ns hagi avançat.