Orient

Per molts noms que li pengin, jo en diré sempre la Plaça Orient. 

I és que -qui sap- dec tenir una certa tirada per Turquia: 

Una llunyana veu em crida

a jardins, palaus de silenci,

entre laberints de capvespre

i remotes músiques tristes.

Per les catifes setinades,

vàrem sentir cantar unes dones

i ens fugàrem entre les armes

-or i blau i vellut vermellíssim.

Entre el cel i les fulles, les fulles

deliraven de llum i peresa.

Cap a l'arc de les roses intactes,

marbres, pèrgoles i ones.

La veu de N'Aina presonera,

nua, per brolladors i estàtues.

I, pels tapissos de les cambres,

adolescents secrets i núvols:

-Un marbre dolç, sebastià de lliri,

rosa festejadíssima i covarda,

lladre de llum agònica, martiri

i engany de la fugida de la tarda.

I és que així ho pelava en Rosselló-Pòrcel, a Madrid, el maig del 36. 

Però és el cas que la Plaça dels Molts Noms és pretext d'altres poetes. Com per exemple:

ELS BÚFALS

Vés a la plaça de Rius i Taulet i entra en un bar a recordar els records. Tot d'una sentiràs un gemir de búfals que estan corrent per la plaça a tot córrer, menats pel teu pare i per mi. La teva mare, darrera el ramat foll, ens crida que atúrem els búfals i els fem tornar a la cleda. Però nosaltres ens hem entestat a dur-los a l'estació de Fontana i fer-los baixar fins al túnel del metro, perquè se'ns ha ficat al cap que hi passa per sota un riu i que després arribaran les pluges. Sort que ens ha aturat un semàfor. Tu, amb els teus ulls foscos i brillants, ho has vist tot sense temença.

Així ho fixava el Poeta l'any 1978.

I vet ací que, atret per l'innegable magnetisme de la Bella Llibretera, no fa massa vaig travessar la Plaça i en vaig sortir amb les paraules d'aquest home a la butxaca:

Nadie mañana recordarà que existo

que muevo mi mano sobre el papel

como una serpiente para horrorizar a los hombres

para quemar la lengua a los hombres

que se mueven lentamente sobre el papel

en donde yace el fantasma de mi pensamiento.

I és que si per a Enric de Navarra, París bé valia una missa, a mi ja m'està bé baixar de tant en tant a una Plaça que em dóna tan belles paraules.

(Escrit a Gràcia, a dos dies escassos que les hordes forànies envaeixin el meu barri, incitats pels mateixos convilatans, que estan entestats a fer del tòpic de la festa el malson de les ànimes quietes.)

Microrelat

Comencem

Podríem dir que avui ha començat alguna cosa. Que encara no sé massa quina és. Però que em venia de gust saludar d'alguna manera.

I ha sortit això:

Ninna nanna malandrineddu

Sempre he tingut una flaca especial per aquesta cançó de bressol.

Especialment pels versos que diuen "T'has de fer fort, fer-te gran de pressa. / Aprèn l'art de les armes i del ganivet. / Fill meu, has de protegir l'honor de la teva família / Petit meu, has de venjar ton pare."

I és que en qüestió de maternitats, amors, criances i futurs, el ventall és infinit.

Guardati stu figghiu meu quant'esti beddu, 

Comu somigghia a lu so papа, 

Teni l'occhiuzzi i malandrineddu, 

Cori i stu cori beddhu da mammа ; 

Stami a sentiri figghuizzu caru, 

Chi orfaneddu nascisti giа, 

U patri toi ti l'ammazzaru, 

Cu tradimentu e'nfamitа ; 

E fai la ninna, E fai la nanna 

E fai la ninna, E fai la nanna. 

E tu t'ha fari randi, presti a crisciri, 

Sferri e cuteddhi sempri ha maniari, 

L'onuri da famigghia ha manteniri, 

Figghiuzzu a to patri l'ha vendicari ; 

 Dammi pirdunu i sti paroli, 

Ma no mi pozzu rassegnari, 

Cacciami st'odiu chi tegnu'nto cori, 

Figghiu a to'patri l'ha vendicari ; 

 E fai la ninna, E fai la nanna 

E fai la ninna, E fai la nanna.

Alegria, alegria

Música incidental per a un procés cap a la independència interpretat per l'Anna i les seves girls:

Rosselló-Pòrcel

Escala

Tornarem

Tornarem a sofrir

tornarem a lluitar...

i si es dóna el cas que correm el perill de vèncer, 

farem un truc a la CUP, que ens ho arregla en un plis-plas.

Un any més

Hi ha moltes maneres d'encetar un any. Preneu la bona voluntat d'aquesta.

Llufa

L'únic problema de la llufa d'aquest any 

és no sé si me l'han clavada 

amb una agulla de cap

o amb una daga florentina.

L'avantatge és que ja no em raja sang.

Em limito a deixar lliscar 

unes gotes de quètxup.

Ohu!

Fase 1: Cap cap cap cap al cap del replà

Fase 2: Cep cep cep cep el cep del replè.

Fase 3: Cip cip cip cip il cip dil riplí.

Fase 4: Cop cop cop cop ol cop dol roplò.

Fase 5: Cup cup cup cup ul cup dul ruplú.

I va ser aleshores que vam badar la capsa de Pandora.

I va ser aleshores que Sísif va veure que la pedra li lliscava rost avall.

I va ser aleshores que Prometeu va acceptar entrar a la llista d'espera dels transplantaments.

I tots vam ser feliços.

I ens vam afartar d'anissos.

Això sembla

Hi ha moments que convé desempolsegar velles coneixences. 

La terra té l'obstinada tossuderia de girar i girar.

Nosaltres, humans, ho transformem en mesura i en diem: hores, dies, mesos, anys...

Però sempre ha estat així: els presoners s'entesten a perfilar les presons on habiten.

Velles coneixences: quatre pinzells i mitja dotzena de colors.

Vells amics: quatre noms i mitja dotzena de llibres.

No compto haver de menester gaires més maons per construir un futur que m'honoro a voler pensar amb aires de mausoleu.

I per començar, reclamo la companyia de Vicent Andrés Estellés.

Ho va escriure a L'hotel París.

La mort creix i prospera, misteriosament,

com la pols, amb pols domèstica, Françoise,

que s'hi va acumulant dessota cada pota

de la taula, Françoise, una pols, unes coses,

semblant aquelles coses que s'hi fan al melic,

dessota cada pata de taula, del llit,

en els plecs del melic, una pols, unes coses.

I fa de bon copiar.

I fa de bon llegir.

I fa de bon recordar.

Trivium

Hi ha moments que em pren una mena d'enyorança que no me la sé acabar.

És el que tenim les mòmies.

Exclusiva!

Unionista celebrant les últimes embranzides 

mediàtico-jurídico-policíaco-polítiques:

Ni ximple ni imbècil...

...enze. Ni més ni menys.

Any 1988:

Any 1997:

Any 2015:

1997-1988= 8

"u séase": havent transcorregut 9 anys arribaren a la bella conclusió que un "enze" dissuadiria l'hipotètic lector de gratar-se la butxaca, mentre que un "ximple" enllaminiria de tal manera el comprador que no el deixaria sortir de la llibreria sense el bonic títol a la butxaca.

2015-1997= 16

"u séase (bis)": han hagut de transcórrer 16 anys perquè alguna ment esmolada determini que "confabulació" entrebanca menys que "conxorxa".

Els lectors catalans que, a diferència dels castellans no són ni enzes ni imbècils, s'adapten sense moure ni una parpella als canvis de títol.

Un cop has travessat l'Ebre (ja em diràs tu quina pena més gran) t'has de passar la vida llegint "La conjura de los necios".  I  si et vaga de saltar-te alguna bassa, fins i tot pots tirar-te coll avall "A confederacy of duces", que no fa mal a ningú.

Sigui 1988, 1997 o 2015.

I és que jo, ja n'estic fins al capdamunt de dalt de tot.

Obsedits com estem a aplanar els camins i a estalviar esforços perquè suposem que tot déu ha de ser tan inútil com nosaltres mateixos, acabarem circulant per un paisatge tan pla com l'encefalograma d'un espectador de Tele 5.

Que esteu avisats.

Ara, vosaltres mateixos. Trieu: o enzes o imbècils.

Abans i després

Abans:

Després:

Tot i que no tinc massa clar si el temps i l'esforç invertit han valgut massa la pena.

Ni abans, ni després.

Nerval i Rimbaud

De petit em feien aprendre poemes de memòria. Aquesta és una pràctica que em sembla que va de baixa. Conté dos elements que segons com sembla que hagin perdut crèdit: poema i memòria. De tota manera m'és ben igual.

D'aquest poemes me'n queden fragments pel cap. Per exemple aquest:

Je suis le Ténébreux, - le Veuf, - l'Inconsolé
Le Prince d'Aquitaine à la Tour abolie:

I d'aquí no passava.

Doncs avui m'he decidit a repescar el poema sencer de Nerval. I a compartir-lo:

Je suis le Ténébreux, – le Veuf, – l’Inconsolé,
Le Prince d’Aquitaine à la Tour abolie :
Ma seule Étoile est morte, – et mon luth constellé 
Porte le Soleil noir de la Mélancolie.

La fleur qui plaisait tant à mon cœur désolé, 
Et la treille où le Pampre à la Rose s’allie. 
Mon front est rouge encor du baiser de la Reine ; 
J’ai rêvé dans la Grotte où nage la Syrène…

Les soupirs de la Sainte et les cris de la Fée.

Dans la nuit du Tombeau, Toi qui m’as consolé,

Rends-moi le Pausilippe et la mer d’Italie,

Suis-je Amour ou Phébus ?… Lusignan ou Biron ?

Et j’ai deux fois vainqueur traversé l’Achéron :
Modulant tour à tour sur la lyre d’Orphée

I de passada afegir-hi la recitació de Jean Vilar:

I per acabar-ho d'amanir i passar pàgina, un altre poema on he arrbat per associació d'idees. Aquest és de Rimbaud i el canta Léo Ferré:

Doncs ja està.

De toros, barreres, inicis, finals i perspectives

Diuen que hi havia una vella que es resistia a morir i que ho feia perquè no volia renunciar a veure'n cada dia una de nova.

Doncs és el cas que avui li donaria la raó.

Assegut a la porta de la meva cabana, he vist passar per davant del meu nassarró el cadàver del meu enemic.

El que fa més gràcia, però, és que ell encara no sap que és un difunt.

I aquesta és la sort del pacient: poder comptar les bocades del nàufrag sense moure ni una pestanya.

I perquè ens faci santa companyia, una mica de música:

Un perill

El perill per a un artista és de creure que tot el que fa val. No és bo de creure's perfecte: és una malaltia de l'esperit que cal curar i guarir sense tardança. També, l'escriptor, el pot vèncer l'urc. Quina tristesa! "Els néts - sentim dir, si fa no fa - hereten la barba de l'avi i el gec del pare."

J.V. Foix,  97 notes sobre ficcions poncianes. La pell de la pell.

Dos i set fan nou

DOS

SET

NOU

Aniversari

És llàstima, bonica, que no t'hagis

gaudit avui d'aquesta meva força

darrera, de l'alegre dansa

del teu humil i segur servidor.

Passen amunt del cel lentíssims núvols,

i el vell escarabat, i veus estranyes

del vent, i moltes hores buides,

quan sóc fora del temps.

Després vindran els corbs, als quals agraden

el ulls, sobretot: abans de perdre'ls,

assenyat ballarí, mira, mira

aquest teu món, l'estimada, petita,

senzilla terra que tan bé domines

des de l'altura d'una fràgil branca.

Knowles

Espriu

Arres

deu anys

horror?

i ara

simplement

ganes d'exercir d'elefant

Associació d'idees....

escatològica i poca-solta, naturalment.

Però què hi voleu.
Hom té les seves fílies.
I les seves fòbies.

Algun publema?

Parets

Les parets velles tenen l'innegable mèrit que deixen aflorar els estadants que les habiten.

De respecte no n'hi ha, però. Vegeu la nul·la misericòrdia i l'escassíssim criteri estètic de l'instal·lador de l'aire condicionat.

En justa correspondència, els beneficiaris de la fresca mecànica viuen en el perpetu esglai dels gemecs que esmicolen la seva tranquil·litat a hores evidentment intempestives però molt ben triades.

I jo, que sempre he sabut posar-me al costat de qui mereix el meu afecte, no em vull estar de fer-vos conèixer l'aspecte cert i contrastat del fantasma del compressor:

De res.

Barbat

No vote

THE NEW FRAGANCE OF

JOHN HERRERA

Aaaaaai, aaaai, ai, ai...

...caaaaanta i no llooooores..... porque cantando se alegran, sielito lindo, los corasoooones!!!!!!!!

(Jo, és que n'estic una mica fins al capdamunt de dalt de tot.)

(I no serà que hi ha una mica massa de paraules i una mica massa poc de fets?)

(De tant que ens escoltem, no em fa por que ens quedem sords, el que m'acolloneix és la paràlisi.)

(Devem tenir el melic encetat de tant mirar-nos-el.)

(A mi m'agrada més la metàfora fullada que les lioneses de crema.)

Eps, però no passa res!

To morrow you will shave me. (Sembla que ja estic a punt per tocar el dos a Austràlia.)

De paelles, de mànecs i del bonic refranyer

-O sigui que dius que tenen la paella pel mànec?
-Esclar, i poden posar pals a les rodes. I en posaran tants com puguin...
-D'on dedueixes que se'ns hauria d'arronsar el melic...
-I tant! La resta... fer volar coloms!
-O sigui que, segons tu, és hora de plegar veles?
-O això o acabar fugint amb la cua entre cames.
-Doncs mira, saps què et dic, que si la cosa la redueixes a una qüestió de paelles, mans i mànecs, jo penso que el que cal ja és serrar el mànec i esdevenir cassola. Al capdavall, on és el tall? Al mànec o a la cassola?
-Com se't veu la de sota! Així que grates, barra lliure a l'egoisme insolidari!
-Per?
-I què en farem del mànec?
-Home, si vas a veure, jo et podria descriure diverses estratègies de consolació. Però no voldria entrar en terrenys, diguem-ne, llefiscosos...

Ai, ai, ai...

Hauré de fer visita al meu ossari particular 

perquè sembla que tenen ganes de sortir a prendre la fresca.

Bé, al capdavall, quants més serem, més riurem!

zwitterió

Molècula que conté un grup àcid i un grup bàsic que, per transferència intramolecular d'un protó de l'un a l'altre, es presenten ionitzats simultàniament, un amb càrrega aniònica i l'altre amb càrrega catiònica.

Evolució

J.V. Foix

Perquè no sigui dit. Que de tant en tant és bo de refugiar-se en paraules sàvies:

EL DIFÍCIL ENCONTRE

Ets i no ets, i visc del propi engany,

Sóc i no sóc, i palpo inútil borra,

Miro el florir de l’impossible tany

I el nom que et dius damunt la vasta sorra.

Per calls perduts i en pregones garites

Cerco el farell de les absurdes fites.

Com un gegant en terres oblidades

Clamo combat, i adjuro un contrincant,

I en mortes fonts enyoro ocells i fades

O en obra d’hom m’ullprenc del propi encant.

En vall ventós, entre fòssils i nacres,

Em multiplico en dòcils simulacres.

Qui, de tots dos, és carnal? Qui aviva

L’altre i no és? On és l’Etern Present?

Oh flam encès de cap a cap de riba!

Oh dolç cremar d’esperit i de ment!

En les remors de la nit, per les platges,

Adoro el Res en múltiples imatges.

Calella de Palafrugell, juny de 1939

Polifem

-Cíclop, ¿em preguntes l'il·lustre nom? Vaig a dir-te'l.

Tu, però, fes-me el present que tanmateix, com a hoste, 

m'has promès. Doncs em dic Ningú, i Ningú m'anomenen,

sí, la mare i el pare i la colla que m'acompanya.

D'on se segueix i ens ho van dir fa molts i molts anys que no convé refiar-se de Ningú.

I menys si es dóna el cas que només tens un ull i t'exposes que te'l facin a la brasa.

Per bé que ja sabeu, petits amics, que per passar a la història dels herois i reconquerir el casal no convé tant fincar-se en la veritat com valer-se de l'astúcia i ser destre en l'engany.

Tingueu-ho ben present doncs tots els que heu posat proa a Itaca i aneu amb el lliri a la mà.

Festa Major

M'ha semblat que no m'havia d'estar de guarnir el meu carrer. 

Eps, i si cal, convidar-vos-hi:

Xaleu, xaleu, que el 9 s'acosta!!!!!!!!

Dia quinze

Projecte de vitrall per a un hipotètic mausoleu

I per amanir-lo, una mica de Villon:

     La mort le fait frémir, pallir,

     Le nez courber, les vaines tendre,

     Le col enfler, la chair mollir,

     Joinctes et nerfs croistre et estendre.

     Corps femenin, qui tant es tendre,

     Poly, souef, si precieux,

     Te fauldra il ces maux attendre?

     Oy, ou tout vif aller es cieulx.

En companyia de Panero:

     Que el silencio y las voces de los hombres

     sean el único himno a mi tumba

     porque el hombre es sólo dolor

     y espuma en la boca

     y temblor en los labios

     cuando hablo, más vil aun que el hombre

     y la vida es sólo

     una larga espera de la muerte.

I unes gotes d'Espriu:

     L'aire resplendent

     arrela en el plany.

     Ales de la sang

     drecen la claror.

     De la llum a la fosca,

     de la nit a la neu,

     sofrença, camí,

     paraules, destí,

     per la terra, per l'aigua,

     pel foc i pel vent.

     Salvo el meu maligne

     nombre en la unitat.

     Enllà de contraris

     veig identitat.

     Sol, sense missatge,

     deslliurat del pes

     del temps, d'esperances,

     dels morts,

     dels records,

     dic en el silenci

     el nom del no-res.

I havent completat aquest tríptic curull d'alegre amenitat em puc retirar. S'acosta l'hora de ben dinar i mal estaria que havent dedicat una estona a Thanatos ara no anés a prendre cura d'Eros.

Que n'hi ha d'haver per a tothom i es deure de cortesia.

Estiguin bonets.

Dia u

Variacions

sobre un tema de Händel

Les mans càlides i llargues

arrenquen del clavecí

velles tonades amargues

d'esquelet de violí.

Les mans rellisquen, serenes,

amb la mecànica justa

dels dits morts que passen denes

d'un vell rosari de fusta

                                                                                                                                      Octubre de 1933

Copio aquest poema de Màrius Torres mentre sento la Messe de Nostre Dame de Guillaume de Machault. Per encetar el retorn he rescatat l'embrió del que va esdevenir la imatge de l'anterior visita. Així -dec haver pensat- estableixes un pont entre una i altra entrada, i recomences com vas acabar, amb aquesta alegria que et caracteritza.

La meva devoció pels esquelets no m'abandona. Això és el que m'enganxa a aquest poema: "velles tonades amargues/d'esquelet de violí". Hi ha en les paraules d'un poema tanta possibilitat de ressonància que fa perfectament inútil la feina idiota d'interpretar-lo.

Ossos i paraules. Silencis. Anades i vingudes. Absències. Trama i ordit. Mortalla. Vida.

Retorn

Això és la joia

Això és la joia -ser un ocell, creuar

un cel on la tempesta deixà una pau intensa.

I això és la mort - tancar els ulls, escoltar

el silenci de quan la música comença.

                                                                                           Màrius Torres

Robatoris

fa molts anys li vaig preguntar a Tísner quin sentit tenia haver traduït al català els Cent anys de solitud
va arrufar el nas i no em va engegar a dida perquè deuria pensar que la meva curta edat no valia l'esforç

no sé si el vaig acabar d'entendre
cosa que és amb tota evidència irrellevant

avui he decidit de respondre'm

homenatge/testimoni/ memòria

comiat i benvinguda:

La vida és una cançó estúpida

que es repeteix dia a dia

dient-me a cau d'orella: sóc absurda

sóc l'absurda flor de la vida

damunt la qual cau la cendra

i el paper s'habita d'insectes

i el llimac mulla amb la bava la vida

i és que el senyor Leopoldo María Panero ha fet mutis

i els comiats i/o els robatoris/benvigudes de vegades es confonen.

Remenant, remenant...

...m'he topat amb un volumet que va publicar La Magrana el 1978: 97 notes sobre ficcions poncianes. La pell de la pell.

M'hi he entretingut una estona. A banda del dibuix de Ponç que us he escanejat (tingueu la bondat d'alçar-vos, llevar-vos el barret i fer acatament) passo a copiar-vos un parell de textos de J.V. Foix que paga la pena de llegir (espero que encara no us hàgiu posat el barret):

1

Malfiem-nos dels tecnòcrates de la pintura i dels buròcrates de la poesia. Conjurats, ataquen el ver i el bell i s'arruixen ells d'orxates espesses, dalt les taules i els empostissats de la ràdio i de la tv. Malpenseu-ne, i no us atureu pas, a l'entrada de fosc, a cap cantonada. No tot és amor, tenora i flors, i als molls no hi ha ningú.

2

El pintor i el poeta clarividents dominen els fets. Si davallen a un avenc, furguen les terres d'una espluga o es capbussen en un gèlid estany, no és pas per perdre-hi el seny. Tot abisme els atreu i cap no els reté. En surten purificats i ardits. Per a girar l'herba amb les forques cal aire i saber.

I just en aquest moment, m'he recordat del retrat que em va dictar el meu rebesavi poc abans de morir i molt abans que jo nasqués:

Diuen que tenim una tirada. Així que tingui un mirall, us ho confirmaré.

A la gàbia. Muts.

Aixecava la persiana de la mà d'Estellés.

I avui resulta que tanquen els repetidors i que el País Valencià es queda sense mitjans audiovisuals en català.

Segueixo amb la persiana oberta. Ara a mig pal.

I reprenc Estellés, per allò que avui toca:

Closa la mà
que té la pedra.
Mai no es sabrà.

Passen les nits,
passen els cels,
els infinits.

Closa la mà
que té la pedra
que et ferirà.

Passa la cort,
galans i dames.
Torna la mort.

Calles i evoques
mentre murmuren
diverses boques.

Oh gran dissort.
Gira la dansa.
Guanya la mort.

Mare de terra, 1992.

(No oblido Vinyoli, però temps hi haurà.)

Persiana amunt

Per consell del meu confessor i guia espiritual (vid. ut supra) reprenc aquestes anades i vingudes a la falda d'Eumolp.

Com que aquest any tocarà fer memòria de Joan Vinyoli, jo us engaltaré una cita d'Estellés:

[...] em roseguen les boles dels ulls, el cos, el cap,

els peixos implacables de cada nit que em van

assetjant cada dia mentre vaig, mentre torne,

mentrestant faig açò o allò i que de nit surten

de llocs inconcebibles i em roseguen, roseguen

els meus talons, els ulls, el baix ventre, l'esquena...

Es bo.

I punt.

Tanquem la paradeta