Variacions
sobre un tema de Händel
Les mans càlides i llargues
arrenquen del clavecí
velles tonades amargues
d'esquelet de violí.
Les mans rellisquen, serenes,
amb la mecànica justa
dels dits morts que passen denes
d'un vell rosari de fusta
Octubre de 1933
Copio aquest poema de Màrius Torres mentre sento la Messe de Nostre Dame de Guillaume de Machault. Per encetar el retorn he rescatat l'embrió del que va esdevenir la imatge de l'anterior visita. Així -dec haver pensat- estableixes un pont entre una i altra entrada, i recomences com vas acabar, amb aquesta alegria que et caracteritza.
La meva devoció pels esquelets no m'abandona. Això és el que m'enganxa a aquest poema: "velles tonades amargues/d'esquelet de violí". Hi ha en les paraules d'un poema tanta possibilitat de ressonància que fa perfectament inútil la feina idiota d'interpretar-lo.
Ossos i paraules. Silencis. Anades i vingudes. Absències. Trama i ordit. Mortalla. Vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada