Carnadura

Ves qui ens havia de dir que els interiors que ahir exhibíem tinguessin uns exteriors tan gentils.

Com veieu, no em deixo portar per la foguerada i quan convé m'assossego i, si cal, m'excuso per la lletjor i ho compenso amb una presència més amable.

Bé és cert que el pintor dels ossos ha passat a la història i es cotitza a preus elevadíssims i de la bella i la probable bèstia retratatòria no se'n canta ni gall ni gallina. Però ja se sap que és llei de vida que els humans tendim a triar equivocadament i a enfundar-nos en territoris que vistos ens perspectiva es demostren per regla general força errats.

Sigui com sigui, més enllà de la cigarreta que els fa de comú denominador, icona per icona, aquesta és força més plaent. Mireu-vos-la amb un cert deteniment i admireu la composició. Tot i que un pèl forçada (l'arquitectura dels coixins és digna de millor causa) té una harmonia sinuosa que conjuga amb força equilibri seducció i innocència.

D'altra banda, cas que hi hagués un fetitxista entre vosaltres, quants de plaers no hauria de la complexa suavitat de la sabata, davant la qual es postraria empès per una adelerada reverència que sóc el primer a trobar civilitzada.

Pel que fa a l'aparat tèxtil, en la justa mesura: excessiu per la supèrflua nuesa amb què ens ofenen els moderns, però exacte per la textura sens dubte ecològica que els sectors més compromesos amb el conservacionisme no podrien deixar de lloar.

Jo em quedo, però, amb el somriure i la gràcia encarcarada amb què sosté la cigarreta. Atès que ben aviat de les senyoretes que fumen ja se'n dirà de qualsevol manera barroera, aquesta que acredita la immobilitat forçada pel magnesi no em deixa de semblar el paradigma dels bons vells temps que estem disposats a enterrar entre tanta misèria com ens aclapara.

Nostàlgic? Sí, és clar. Però al peu del canó.

Fums

Puc jurar amb tota solemnitat (amb la mateixa amb la qual me'n desdiria) que havia decidit abandonar els regnes d'ultratomba. Però què voleu que hi faci si els conjurats de la salut m'empenyen a reincidir?

Vaig abandonar la militància comunista quan van legalitzar el Partit. El meus motius, més que ideològics, eren de repatani i ja no trobava cap interès a circular a la llum del dia. És per això que ara que ja em sento a frec de tornar a figurar en els rengles dels clandestins, em vénen pessigolletes reconfortants.

Vaig aquests dies madurant idees contestatàries. L'última que em ronda pel cap és la de firar-me una bonica samarreta negra serigrafiada en un blanc llampant: "Sóc fumador, escup-me". Faria bonic, penso.

També especulo amb la possibilitat d'organitzar fumades-llampec a la porta d'algun hospital o d'alguna escola. Si administrem bé les noves tecnologies ens podem autoconvocar amb un "fuma'l" seguit de l'adreça i hora, i esfumar-nos així que les forces d'ordre públic (acompanyades dels bombers, espero) ens vinguin a salvar de nosaltres mateixos.

Sé, peró que no ho faré. Sóc massa respectuós dels drets dels meus enemics per fumar-los a la cara i em limitaré a suïcidar-me lentament en solitud i en silenci, això sí, repassant amb delectança tota la genealogia llur amb ànims decididament defecatoris.

Veniu i adorem-nos

potser no encaro bé les festes i em faig un embolic amb el calendari, per bé que ben mirat no sé si només amb el calendari, em temo que trabuco adscripcions de gènere mot ben consolidades i altres endergues i que m'apunto a la discriminació positiva i la delícia de les quotes o potser suro en la inòpia o vés a saber i poc m'importa

comptat i debatut aquest no és el tema, que tot ve d'INRI i de RIP i de la ignorància, i de veure que més enllà de la finestra hi ha vida i jo la malbarato enganxat al docte dicteri (dolça cacofonia) de l'eixuta contracció al deure i m'allargasso en el comentari de les Ordinacions i en Pere i potser alguna cerimònia que sé molt bé i la imagino però que callo

que no cal travessar límits, que potser se m'entendria i qui sap si algun tranvia se m'enduria i acabaria al port mirant les ones tacades d'oli i d'esperança i el gavià de torn, que n'hi ha, que sí, com les farmàcies, se m'asseuria al davant i em retrauria l'abús del condicional i altres misèries

però jo puc adduir els iambes, qui sap si algun troqueu, i negociar amb el demà la permanència i seguir teclejant en la meva fàbrica de miralls i de sentències

He llegit en algun lloc que Marx (evidentment Groucho) va disposar que el seu epitafi fos: "Ja em dispensarà que no m'aixequi". L'acudit té la seva gràcia, però no em deixa de sorprendre que algú perdi el temps extremant la seva vanitat per acreditar post mortem la seva agudesa.

Pel que a mi fa, em calia trobar l'estirabot adequat per cloure aquesta temporada mortuòria i aquest ha estat. No l'he passada a l'infern que si és cert que m'atrau per l'escalforeta, fredolic com sóc, m'horroritza per l'overbooking que la condició humana ens hi assegura.

Catacumbes

No són aquestes, però què hi voleu em sembla una imatge prou endreçada i ja em serveix per il·lustrar aquesta petita notícia d'un amè article de Domènec de Bellmunt que he rescatat aquests dies d'un prestatge del sector atrabiliari de la meva biblioteca. Es titula Les catacumbes de Barcelona i encapçala un volum del mateix títol editat a la Biblioteca Llibertat per Llibreria Catalònia l'any1930.

Conclou Bellmunt: "Lectors, ja ho sabeu. Als Josepets tenim unes Catacumbes que, si més no, són de Gràcia natural, s'hi gaudeix d'una temperatura esplèndida i ofereixen un variat mostruari d'ossos humans, de mòmies i d'inscripcions que, com la de Jacinta, resulten més o menys funeràries."

Diu així l'epitafi de Jacinta:

Jacinta Sala Llorens
en este sencillo nicho
depositada se halla
por Pedro Sala su hijo.
Para ambos servirà,
puesto que su fin ha sido
en la vida y en la muerte
estar con su madre unido.
El dia veinte de Marzo
y veinte y nueve del siglo
falleció, siendo de edad
de cincuenta años cumplidos.
No es por cierto codiciosa
la Jacinta que aquí yace,
pues que sólo se contenta
con un Requiescat in pace.

Bon sentit de l'economia, no m'ho negareu. Tomba ben aprofitada i aspiracions modestes de la difunta. Exemple precís que la moderació en les ambicions deu ser garantia de bon repòs.

Saber que aquestes ossades reposen als meus encontorns, em dóna un plus de bon viure perquè coincideixo amb el pensament que cal limitar les ambicions per tenir un bon passar.

I si fins ara només tenia censada una despulla a Gran de Gràcia (podeu fer quan vulgueu una visita a la tomba de Ramona María del Remedio Llimargas Soler a tocar de la Plaça Trilla) ja m'agrada pensar que a no més de deu minuts de la fundadora de las Hermanas de Jesús Paciente encara reposen altres ossos de més solera.

Fet i fet, no puc estar-me de lamentar que el cementiri que es va inaugurar el 21 de gener de 1816 a la Riera de Sant Miquel, beneït pel vicari general de la diòcesi Josep Avellà, no prosperés i que durés a penes quatre anys mentre que en canvi es consolidava el Cementiri del Poble Nou, que no em direu que no es troba en un lloc llunyà i desavinent.

Perquè si ho rumio a consciència, no sé si la meva opció per la incineració és fruit d'una certa vocació higiènico-pràctica o neix de la inquietud que em suposa anar a descansar a l'estranger.

Post escriptum

Em disculpo, Veu. En el meu recés hi ha hagut també temps per a la poesia. Una mica de Riba sempre és bona companyia:

Per a figurar-te, l'esquiva
línia d'un somni moridor
fingiria un blanc horitzó
entorn d'una música viva,

intensament confosa amb un
silenci de monstres ja dolços
i que guaiten, daurats els polsos
per la teva llum, del profund

entreforc dels fats. Ah garlanda,
feta d'un pur encís que es vol
conèixer, abans de prendre el vol
cap a l'ombra de tot, a banda

i banda del perfecte vas
on crema ta forma fugaç.

Retorn

Em recrimineu, amiga Veu, que em decanti en excés per la vida d'ultratomba i potser teniu raó. Però és el cas que de tant en tant em plau de capbussar-me en el passat, exercici que com bé sabeu és necessari per fer veure que entenem aquest present que ens ha tocat de viure.

Els dies de lleure que m'he permès els he dedicat a la reflexió i a la lectura d'algunes obres de gran amenitat que ha tingut a bé deixar-me un amic gairebé tan sedentari com jo mateix i del qual, si em vaga, algun dia us parlaré.

Belles estones han transcorregut en companyia de la Aritmologia d'Athanasius Kircher i en la contemplació dels magnífics gravats de la seva Arca de Noë in tres libros digesta, especialment del primer, De rebus quae ante Diluvium.

Amb tot, la lectura de més profit ha estat la del petit volum del Reverendo Padre Duchesne, Maestro de sus Altezas Reales los Señores Infantes de España. El seu Compendio de la historia de España m'acompanyava als capvespres i em deparava matèria de reflexió fins que el suau Morfeu em reclamava per fer-li companyia.

Perquè pugueu compartir ni que sigui una engruna del benefici que m'ha reportat, passo a copiar-vos un petit fragment del Sumario en vers que l'encapçala:

Siglo Decimooctavo. - 1700

Felipe de Borbon el Animoso,
Y el Quinto de este nombre, hace dichoso
El cetro Soberano,
Que empuña su Real piadosa mano.
Los Reynos que mantiene,
Y que su Augusta mano les previene,
Sin que al derecho la razón resista,
Hoy los hereda, luego los conquista.
Luzara, Portalegre, Almansa, Gaya,
Valencia, y Aragon, después Vizcaya,
Sin que Brihuega falte en la memoria,
Eternament cantaran su gloria.
El catalan se gozará rendido
Menos a un Rey, que a un Padre enternecido.
Relámpago, ó Aurora Luis se huye:
Y el sol que nos cubrió, nos restituye.
Segunda vez Oran es conquistada,
Nápoles á Don Carlos entregada.
Don Felipe el Valiente,
Haciendo al Piamonte hoguera, ó Troya,
Dará la ley a toda Saboya.
Quiéralo Dios; y quieran sus piedades
Que en eternas edades
Logre el Cetro Español años completos
En Felipe, en sus hijos, y en sus nietos.

Feu com jo i llegiu-lo amb deteniment. Una anàlisi tan lúcida com aquesta bé val una mica del vostre temps.

Xiulet

Nous mètodes de pesca? Barbacoa avant-la-lettre? El que no acabo d'entendre és el misteri de la clau. Però el que sí que puc afirmar és que tota clau té pany i tot pany reclama porta. Bé caldrà trobar-la.

Amic Eumolp, et tenia abandonat i t'abandonaves, però la Veu vetlla per tu i com pots constatar s'apunta a la inserció pictòrica per atreure't al món dels vius. Vols dir que no exageres en les teves immersions a ultratomba?

Doncs res, ja ho saps, quedem un dia i ens prenem unes copes. A disposar.

Notícia

Arqueòleg impertinent ha intentat descobrir el secret estatge on m'he autoabduït STOP Abans de passar a millor vida amb tots els pèls de punta ha tingut a bé cedir-me el testimoni de les seves prospeccions STOP En tinc encara per uns dies STOP Però tonaré STOP Qui avisa no és traïdor STOP

No ho hauria d'haver fet...

Ja m'ho deia el meu bon seny que no havia de menjar perdius...

I, encara menys, anar després al retratista.

Però, com insistia la meva àvia que al cel sia: "Déu nos en guard d'un ja està fet"!

Avui menjaré perdius

De tant en tant les servituds de la convivència m'obliguen a compartir les meves hores amb altres éssers humans de condició i edat diversa. Aquestes circumstàncies les visc com un peatge que pago religiosament. Així preservo sota la capa de la cordialitat més exquisida la meva condició de misàntrop vocacional.

A frec d'enfundar-me la meva disfressa de contertuli discret, esmolo el meu enginy per descobrir alguna perspectiva atraient en l'abducció que ja em respira al clatell.

Avui la salvarem per la via gastronòmica. Sembla ser que l'esquer de la trobada és degustar les habilitats culinàries de la mestressa de torn que vol enllaminir-nos amb unes perdius a la vinagreta.

Si he de ser sincer, no em sembla una mala perspectiva. Si m'aplico devotament a la ingesta i aconsegueixo pintar un gest beatífic en els moments clau de l'àpat, obtindré dos grans beneficis: el primer, tenir ocupada la boca, cosa que m'estalviarà articular paraules; el segon, retribuir adequadament per via d'èxtasi els esforços de la cuinera.

Us en tindré informats.

29 de desembre de 1939

El 29 de desembre de 1939 se celebrà una vetllada de boxa en el Price amb púgils valencians i catalans.

Entre ells, Àngel Felipe, en el seu debut a Barcelona, va vèncer només per punts però es va guanyar l'admiració dels afeccionats.

"Bona estampa, puny fort, instint de lluitador nat, portava Àngel Felipe al seu cos tota l'excel·lència d'un Alís, tota la finesa i serenitat d'una Hilari Martínez i quelcom d'aquella feresa que féu famós al Tigre d'Alfara. Estava una mica verd, però Martínez Fort, que coneixia com s'ha d'actuar sobre el ring, l'enfrontà a Iglesias i el vencé. Fou una topada aferrissada, en la qual Iglesias provà un cop més la seva alta qualitat, si més no, el seu formidable aguant davant d'un jove púgil que apuntava en esdevenir a ésser una gran figura".

Així il·lustra l'esdeveniment el comentari de Juli Lorente al volum 1 de la Història de la boxa catalana (p. 356), on també podem llegir:

"Resultats d'aquella memorable vetllada de fi de 1939:

Preliminar amateur: Vélez vencé a Miñana, per inferioritat.
Llacer vencé a López, per abandó a la cinquena represa per lesió.
Garcés Álvarez vencé a Royo, per K.O., a la cinquena represa.
Àngel Felipe vencé a Iglesias, per punts.
Pedro Ros vencé a Blay, per abandó a la cinquena represa."

Fets que poso a disposició vostra perquè il·lustren un dels entreteniments predilectes de qui això subscriu i que consisteix, com molt bé haureu pogut deduir, a acumular coneixements perfectament inútils i prescindibles com un mecanisme de defensa davant de l'allau utilitarista que m'aclapara de tant en tant.

I parlant d'utilitarisme, el dia que em vagui us diré alguna cosa del meu amic John Stuart Mill. Promès.

Distingit senyor

Lamentablement tinc un nas absolutament normal: ni gros ni petit, ni recte ni tort, ni ventrut ni esprimatxat. Un nas anodinament quotidià.

Si en canvi Deu nostre Senyor m'hagués proveït d'una tarota descomunal amb aspiracions de trompa, potser ara la meva vida tindria algun interès. Vostè no sap què és passar desapercebut!

Segur que em faria lector devot de Rostand, qui sap si fins i tot de Quevedo i em miraria sense enveja Pinotxo i deixaria de mentir compulsivament per temptar la sort de la creixença. I el 31 de desembre sortiria al carrer amb el cap ben alt, tot esperant de ser descobert pels ulls esbatanats d'algun marrec que a la vista de la meva desproporció oblidaria els 364 que faltaven.

I vostè té la solució a les seves mans i s'hi nega. Realment, no ho puc entendre. En el meu cas i en qüestions d'apèndixs facials li puc assegurar que el tamany sí que importa. No podria canviar de decisió, senyor cirurgià?

Instant

Si el miràveu de prop potser intuiríeu un cert desassossec. Amb la vista baixa fa com si llegís, i potser ho fa, però triga a passar les pàgines i tampoc no està per mirar con s'obren i es tanquen les portes i puja gent i baixa gent i el vagó renova la carn.

Els escorxadors esmolen les dents i es preparen per a l'àpat de cada dia. Quina engruna hi deixarà avui no ho sap, però té el pressentiment del ossos obscenament exposats a la vista de tothom i és el pudor, potser, que el fa redreçar-se una mica i dibuixar un intent de posat més tibat.

Les mans, que ara ja van pel seu compte, descorren la cremallera i el llibre s'amaga al ventre pansit de la cartera damunt la qual fins ara reposava.

S'aixeca. Deu estar a punt de baixar. D'esma es planta al davant de la porta que s'obre. No fa el pas, però. Ha dubtat un moment. Just a l'instant que la porta es tancava ha tret el braç i ha deixat caure la cartera a l'andana.

Torna a seure i si el miràveu de prop veuríeu que un petit somriure li ha florit als llavis.

Si escoltéssiu a més, sentiríeu el cruixir del full que passa i com comença a escriure en el blanc desafiant del volum per estrenar.

V

Petita mà que em recorre,
tota tu ets un enigma.

Ordeno el món: ençà i enllà,
ara i després, amor, dolor...

Convé que ho faci:
sóc un esclau sense remença.

Salvador

No tinc de moment cap mena d'intenció de traslladar-me a una illa deserta. La que porto al cap i sé de cert que visitaré algun dia clama per una companyia molt precisa car, què voleu, sóc més de dosos que no d'uns i sempre he cregut que els silencis són més benignes si els podem compartir.

Això no treu perquè avui em vulgui permetre de respondre la vella pregunta i posi en gargots afilerats quin autor salvaria en cas de naufragi perquè alegrés les meves hores entre coco begut i mono a la brasa.

Si heu tingut la paciència de fer coneixença del meu darrer animal de companyia no us sorprendreu que em decideixi per Espriu. Encara que reconec que té una pega: amb un volum no faria i hauré de traginar la seva obra completa. Certament és perdre el temps seure a la taula a què ens va convidar i acontentar-se amb un sol plat.

Agrairé sempre a Melània ("mumelí de molts clissos") haver-me deixat impresa a la retina, quan jo tenia quinze anys i asseia còmodament la meva ignorància a l'aula, la pulcritud de la lletra de l'autor ratllant una cartolina immaculada. Vaig trigar encara a saber qui era Espriu i qui era Melània, però em van quedar dues llavors: la que us dic i una vaga referència que relligava Ariadna amb l'aranya i l'artilugi del laberint amb la paciència teixidora de l'insecte. Aquest últim misteri no l'he resolt encara, i molt em temo que ja no ho faré, però em va deixar la idea d'una certesa que tinc: si mai algú arriba a desxifrar el laberint espriuà ho ha de fer de la mà d'Ariadna.

Jo us proposaria que us deixéssiu acompanyar per les seves cançons. Germinalment i en les sucessives ampliacions que ha conegut al llarg de la seva història Les cançons d'Ariadna contenen els indicis que permeten el lector caminar pels passadissos escairats de la proposta de l'autor. Si més no per una cara, perquè l'altra l'haureu de buscar a Ariadna al laberint grotesc. I vaja, no em direu que és fosc un autor que us posa davant dels ulls el nom de la mà amiga que us ha de conduir!

En tot cas, i contradint les aparences, allò que em tira més de l'autor és el pervers sentit de l'humor. Vegeu si no, com cap al final dels seus dies retorna a vells coneguts i com ho fa des d'una vena sarcàstica:

A "El Minotaure i Teseu" la bèstia i el seu matador sostenen un petit diàleg:

"Ink mry rmt", mugí el reclòs. "Parles?", s'estranyà l'home. "Però t'equivoques, tothom et detesta." "Tw-kíjï.tj sd.k wj", suplicà la mitja bèstia. "Impossible", replicà l'home. "He vingut de lluny per destruir-te".

Si mai us cau el llibre a les mans, no sigueu precipitats, i aneu a les notes a final d'obra on sabreu que la mitja bèstia parla en pur egipci antic i diu: "La gent m'estima = Sóc estimat per la gent" i "Tu em salves = Pugues venir a salvar-me", tot i que "pel que fa als bramuls-sanglots del pobre monstre, hi ha un parell de lletres amb diacrítics que no podem tampoc resoldre".

Si una lectura tan agradosa com aquesta no us sembla un bon acompanyament per a un discret viure, em temo que la meva illa deserta no serà bona per a vosaltres.

De res.

Ariadna

L'atzar, que és generós, m'ha obsequiat amb un nou hoste.

El fet que hagi triat els meus verals per fer-hi estada no deixa de produir-me sensacions reconfortants i, per bé que el diàleg és difícil d'establir, em plau de tant en tant, de fer-li discretes visites en les quals constato progressos continuats en la rotunditat de les seves formes i la tranquil·la quietud amb què ocupa el centre immutable del seu palau de seda.

Avui, quan he tornat de dinar, he sortit a veure la meva amiga i heus ací que l'he enxampada en ple àpat. La quasi sincronia gastronòmica m'ha semblat digna de ser registrada i m'he permès de fixar l'instant.

Aprofitant l'avinentesa, he decidit batejar-la i presentar-la en societat. No he tingut ni un instant de dubte a assignar-li el nom que li escau. Em convenia, a més, per donar-me així pretext de permetre'm una propera expansió on reprendre el fil (l'acudit és dolent, però inevitable) de les meves devocions literàries.

Amic

Heus ací que, com aquell qui no vol la cosa, un vell conegut ha decidit sortir a passejar.

Jo, que sóc prudent de mena, li he recomanat contenció, que els excessos no fan per a determinades senectuts, però ell dali que dali, plom i entossudit...

I què voleu que us hi digui? Arribats a cert punt del soliloqui jo que he pensat que si li venia de gust per què privar-l'en? Al capdavall, l'aire no li tocarà, que en aquest món de xarxes i teranyines, per bé que virus diuen que n'hi ha, més enllà de la dissolució no hi ha perill que compti.

I atès la fila que gasta, potser aquesta seria l'alternativa de més consistència.

Mireu-lo bé.

Ell sosté que reflexionava. Jo tinc per mi que en ser traslladat al paper no van estalviar-li la crueltat d'evidenciar la impossibilitat metafísica d'aital proesa.

No convindríeu amb mi que aquest ull estúpidament clavat en el no-res és el testimoni mut de la buidor de la closca aureolada?

Explica que t'hi cagues

Tot i que he consagrat la meva vida a esquivar qualsevol possibilitat de fer amistat amb cap especimen humà de sexe masculí, no puc amagar que la meva bona disposició per a la beneïda hipocresia social no m'ha pogut estalviar de comptar amb alguns coneguts que s'afaiten.

Un d'ells, que suma a la seva escassa capacitat de discerniment pel que fa a la reciprocitat dels nostres sentiments la incomprensible dedicació als menesters educatius (és un dir) em va obsequiar no fa massa amb un col·loqui impagable.

Deia l'individu, comentant una d'aquestes situacions que si es donessin en el món dels humans seria del tot punt incomprensible, que un dels galifardeus que pul·lulen per les seves aules havia ponderat l'excel·lència docent d'un suposat professor dient: "Per mi, en Tal és el millor de tots. Explica que t'hi cagues!"

Jo, que tinc una certa tirada a ser bocamoll, no em vaig poder estar de referir l'anècdota a una distingida persona que m'honora amb la seva amistat. L'haguéssiu vista! Com per art de màgia es va començar a recargolar i a emetre claques de dimensions pantagruèliques. No em cabia dubte que sense poder-ho impedir se li havia dibuixat a la imaginació una extensa lletania d'alumnes arringlerats i còmodament instal·lats ens els seus orinalets evacuant amb cara beatífica mentre l'excels professor aspergia doctes ensenyaments de la matèria que fes al cas.

Comentat el fet (amb les interrupcions que imposava el crescendo de rialles compartides) vam arribar a la inevitable conclusió que calia fer bona propaganda de les virtuts laxants del mestre en qüestió.

Com veieu ja he començat. I em comprometo a esbrinar on imparteix la seva benèfica influència. I em comprometo també a fer-vos-ho saber. Arribat el cas que en vostre trànsit intestinal -que vull suposar de rellotge- sofrís alguna insòlita interrupció, no dubto que us acolliria al rengle dels seus deixebles i acoseguiriéu dues coses en una: augmentar la vostra ciència i fer minvar el vostre pes.

Humorisme

Anava jo encaboriat mirant de trobar alguna cosa per distreure'm quan els meus dits han ensopegat amb un petit volum titulat Escorpión i Félix. Novela humorística. No tenint res millor a fer, he decidit que li dedicaria una estona, a veure si el que el subtítol prometia em treia de les meves grisors i em deparava una nit lluminosa.

Realment, he fet fortuna. I generós com sóc, no us vull privar de compartir amb mi ni que sigui una engruna de tan amena lectura:

Estaba yo sentado meditabundo, dejé a un lado a Locke, Fichte i Kant, me di a las investigaciones profundas para descubrir qué relación puede haber entre una lavadora y el mayorazgo, cuando un relámpago me atravesó e, idea tras idea, con sus truenos transfiguró mi mirada, y una imagen de luz apareció ante mis ojos.

El mayorazgo es la lavadora de la aristrocracia, ya que una lavadora sólo sirve para lavar. Pero la colada se vuelve más blanca, por eso adquiere la pálida luminosidad de lo que está lavado. De la misma forma, el mayorazgo platea al primogénito de la casa, le confiere un pálido color argénteo, mientras que a los otros les impone el pálido color romántico de la miseria.

En arribar aquí, ja em feien mal les costelles, i no seguiré per no complicar-vos alguna hipotètica digestió que poguéssiu estar fent en el moment de llegir aquestes ratlles.

Cas, però, que el fragment hagués despertat el vostre interès, podeu consultar el vostre llibreter de capçalera si us pot aconseguir el volum: Karl Marx, Escorpión i Félix. Novela humorística, Cuadernos ínfimos, 20, Tusquets Editor, Barcelona, 1971.

Jo he corregut al Google a buscar més títols de l'autor, i us asseguro que demà mateix em vaig a comprar El capital.

He vist que té tres volums! La de bones estones que passaré, n'estic segur.

Projecte de reencarnació

Home de poca fe com sóc, només em reservo el dret de reencarnar-me. Així, mentre vagi reincidint en aquesta vall de llàgrimes que ja em conec, m'estalvio les sorpreses. Siguin de foc o siguin de cotó fluix, no deixen de semblar-me massa multitudinàries, promíscues i imprevisibles i, que ningú s´ho prengui per la punta que crema, el menda és el menda i es reserva el dret d'admissió.

Ara, bell problema se'm planteja si és que hi ha metempsicosi a la carta!

Així, de cop i volta, optaria per retonar entre vosaltres disfressat de gat. Els qui em coneixeu, ja sabeu que li porto una flaca a aquesta llei de felins i que pledejaré fins a deixar-hi les urpes en favor de la displicent circunspecció d'aquest doctíssim mamífer que ha entès que sempre és bo que qui domines es cregui el teu senyor.

En el regne vegetal, si us he de ser franc, no trobo cap alternativa que m'abelleixi. Sí que em tiren els cactus, però no em sé veure pacientment instal·lat en una planura amb els braços extesos tot esperant que algun candidat a fer viatges astrals em vingui a sagnar.

Descartat el món de les roques, que ja ni considero, podria plantejar-me retornar a la cleda dels humans. Si fos així potser sol·licitaria un canvi de sexe, però no de perspectiva eròticofestiva.

Va, us ho faré curt i entenedor perquè em sembla que ja ho tinc decidit: mai que retorni entre vosaltres amb nova carnadura, em trobareu al sol d'una petita platja de la deliciosa illa de Lesbos.

Em vindreu a visitar?