Salvador

No tinc de moment cap mena d'intenció de traslladar-me a una illa deserta. La que porto al cap i sé de cert que visitaré algun dia clama per una companyia molt precisa car, què voleu, sóc més de dosos que no d'uns i sempre he cregut que els silencis són més benignes si els podem compartir.

Això no treu perquè avui em vulgui permetre de respondre la vella pregunta i posi en gargots afilerats quin autor salvaria en cas de naufragi perquè alegrés les meves hores entre coco begut i mono a la brasa.

Si heu tingut la paciència de fer coneixença del meu darrer animal de companyia no us sorprendreu que em decideixi per Espriu. Encara que reconec que té una pega: amb un volum no faria i hauré de traginar la seva obra completa. Certament és perdre el temps seure a la taula a què ens va convidar i acontentar-se amb un sol plat.

Agrairé sempre a Melània ("mumelí de molts clissos") haver-me deixat impresa a la retina, quan jo tenia quinze anys i asseia còmodament la meva ignorància a l'aula, la pulcritud de la lletra de l'autor ratllant una cartolina immaculada. Vaig trigar encara a saber qui era Espriu i qui era Melània, però em van quedar dues llavors: la que us dic i una vaga referència que relligava Ariadna amb l'aranya i l'artilugi del laberint amb la paciència teixidora de l'insecte. Aquest últim misteri no l'he resolt encara, i molt em temo que ja no ho faré, però em va deixar la idea d'una certesa que tinc: si mai algú arriba a desxifrar el laberint espriuà ho ha de fer de la mà d'Ariadna.

Jo us proposaria que us deixéssiu acompanyar per les seves cançons. Germinalment i en les sucessives ampliacions que ha conegut al llarg de la seva història Les cançons d'Ariadna contenen els indicis que permeten el lector caminar pels passadissos escairats de la proposta de l'autor. Si més no per una cara, perquè l'altra l'haureu de buscar a Ariadna al laberint grotesc. I vaja, no em direu que és fosc un autor que us posa davant dels ulls el nom de la mà amiga que us ha de conduir!

En tot cas, i contradint les aparences, allò que em tira més de l'autor és el pervers sentit de l'humor. Vegeu si no, com cap al final dels seus dies retorna a vells coneguts i com ho fa des d'una vena sarcàstica:

A "El Minotaure i Teseu" la bèstia i el seu matador sostenen un petit diàleg:

"Ink mry rmt", mugí el reclòs. "Parles?", s'estranyà l'home. "Però t'equivoques, tothom et detesta." "Tw-kíjï.tj sd.k wj", suplicà la mitja bèstia. "Impossible", replicà l'home. "He vingut de lluny per destruir-te".

Si mai us cau el llibre a les mans, no sigueu precipitats, i aneu a les notes a final d'obra on sabreu que la mitja bèstia parla en pur egipci antic i diu: "La gent m'estima = Sóc estimat per la gent" i "Tu em salves = Pugues venir a salvar-me", tot i que "pel que fa als bramuls-sanglots del pobre monstre, hi ha un parell de lletres amb diacrítics que no podem tampoc resoldre".

Si una lectura tan agradosa com aquesta no us sembla un bon acompanyament per a un discret viure, em temo que la meva illa deserta no serà bona per a vosaltres.

De res.

Ariadna

L'atzar, que és generós, m'ha obsequiat amb un nou hoste.

El fet que hagi triat els meus verals per fer-hi estada no deixa de produir-me sensacions reconfortants i, per bé que el diàleg és difícil d'establir, em plau de tant en tant, de fer-li discretes visites en les quals constato progressos continuats en la rotunditat de les seves formes i la tranquil·la quietud amb què ocupa el centre immutable del seu palau de seda.

Avui, quan he tornat de dinar, he sortit a veure la meva amiga i heus ací que l'he enxampada en ple àpat. La quasi sincronia gastronòmica m'ha semblat digna de ser registrada i m'he permès de fixar l'instant.

Aprofitant l'avinentesa, he decidit batejar-la i presentar-la en societat. No he tingut ni un instant de dubte a assignar-li el nom que li escau. Em convenia, a més, per donar-me així pretext de permetre'm una propera expansió on reprendre el fil (l'acudit és dolent, però inevitable) de les meves devocions literàries.

Amic

Heus ací que, com aquell qui no vol la cosa, un vell conegut ha decidit sortir a passejar.

Jo, que sóc prudent de mena, li he recomanat contenció, que els excessos no fan per a determinades senectuts, però ell dali que dali, plom i entossudit...

I què voleu que us hi digui? Arribats a cert punt del soliloqui jo que he pensat que si li venia de gust per què privar-l'en? Al capdavall, l'aire no li tocarà, que en aquest món de xarxes i teranyines, per bé que virus diuen que n'hi ha, més enllà de la dissolució no hi ha perill que compti.

I atès la fila que gasta, potser aquesta seria l'alternativa de més consistència.

Mireu-lo bé.

Ell sosté que reflexionava. Jo tinc per mi que en ser traslladat al paper no van estalviar-li la crueltat d'evidenciar la impossibilitat metafísica d'aital proesa.

No convindríeu amb mi que aquest ull estúpidament clavat en el no-res és el testimoni mut de la buidor de la closca aureolada?

Explica que t'hi cagues

Tot i que he consagrat la meva vida a esquivar qualsevol possibilitat de fer amistat amb cap especimen humà de sexe masculí, no puc amagar que la meva bona disposició per a la beneïda hipocresia social no m'ha pogut estalviar de comptar amb alguns coneguts que s'afaiten.

Un d'ells, que suma a la seva escassa capacitat de discerniment pel que fa a la reciprocitat dels nostres sentiments la incomprensible dedicació als menesters educatius (és un dir) em va obsequiar no fa massa amb un col·loqui impagable.

Deia l'individu, comentant una d'aquestes situacions que si es donessin en el món dels humans seria del tot punt incomprensible, que un dels galifardeus que pul·lulen per les seves aules havia ponderat l'excel·lència docent d'un suposat professor dient: "Per mi, en Tal és el millor de tots. Explica que t'hi cagues!"

Jo, que tinc una certa tirada a ser bocamoll, no em vaig poder estar de referir l'anècdota a una distingida persona que m'honora amb la seva amistat. L'haguéssiu vista! Com per art de màgia es va començar a recargolar i a emetre claques de dimensions pantagruèliques. No em cabia dubte que sense poder-ho impedir se li havia dibuixat a la imaginació una extensa lletania d'alumnes arringlerats i còmodament instal·lats ens els seus orinalets evacuant amb cara beatífica mentre l'excels professor aspergia doctes ensenyaments de la matèria que fes al cas.

Comentat el fet (amb les interrupcions que imposava el crescendo de rialles compartides) vam arribar a la inevitable conclusió que calia fer bona propaganda de les virtuts laxants del mestre en qüestió.

Com veieu ja he començat. I em comprometo a esbrinar on imparteix la seva benèfica influència. I em comprometo també a fer-vos-ho saber. Arribat el cas que en vostre trànsit intestinal -que vull suposar de rellotge- sofrís alguna insòlita interrupció, no dubto que us acolliria al rengle dels seus deixebles i acoseguiriéu dues coses en una: augmentar la vostra ciència i fer minvar el vostre pes.

Humorisme

Anava jo encaboriat mirant de trobar alguna cosa per distreure'm quan els meus dits han ensopegat amb un petit volum titulat Escorpión i Félix. Novela humorística. No tenint res millor a fer, he decidit que li dedicaria una estona, a veure si el que el subtítol prometia em treia de les meves grisors i em deparava una nit lluminosa.

Realment, he fet fortuna. I generós com sóc, no us vull privar de compartir amb mi ni que sigui una engruna de tan amena lectura:

Estaba yo sentado meditabundo, dejé a un lado a Locke, Fichte i Kant, me di a las investigaciones profundas para descubrir qué relación puede haber entre una lavadora y el mayorazgo, cuando un relámpago me atravesó e, idea tras idea, con sus truenos transfiguró mi mirada, y una imagen de luz apareció ante mis ojos.

El mayorazgo es la lavadora de la aristrocracia, ya que una lavadora sólo sirve para lavar. Pero la colada se vuelve más blanca, por eso adquiere la pálida luminosidad de lo que está lavado. De la misma forma, el mayorazgo platea al primogénito de la casa, le confiere un pálido color argénteo, mientras que a los otros les impone el pálido color romántico de la miseria.

En arribar aquí, ja em feien mal les costelles, i no seguiré per no complicar-vos alguna hipotètica digestió que poguéssiu estar fent en el moment de llegir aquestes ratlles.

Cas, però, que el fragment hagués despertat el vostre interès, podeu consultar el vostre llibreter de capçalera si us pot aconseguir el volum: Karl Marx, Escorpión i Félix. Novela humorística, Cuadernos ínfimos, 20, Tusquets Editor, Barcelona, 1971.

Jo he corregut al Google a buscar més títols de l'autor, i us asseguro que demà mateix em vaig a comprar El capital.

He vist que té tres volums! La de bones estones que passaré, n'estic segur.

Projecte de reencarnació

Home de poca fe com sóc, només em reservo el dret de reencarnar-me. Així, mentre vagi reincidint en aquesta vall de llàgrimes que ja em conec, m'estalvio les sorpreses. Siguin de foc o siguin de cotó fluix, no deixen de semblar-me massa multitudinàries, promíscues i imprevisibles i, que ningú s´ho prengui per la punta que crema, el menda és el menda i es reserva el dret d'admissió.

Ara, bell problema se'm planteja si és que hi ha metempsicosi a la carta!

Així, de cop i volta, optaria per retonar entre vosaltres disfressat de gat. Els qui em coneixeu, ja sabeu que li porto una flaca a aquesta llei de felins i que pledejaré fins a deixar-hi les urpes en favor de la displicent circunspecció d'aquest doctíssim mamífer que ha entès que sempre és bo que qui domines es cregui el teu senyor.

En el regne vegetal, si us he de ser franc, no trobo cap alternativa que m'abelleixi. Sí que em tiren els cactus, però no em sé veure pacientment instal·lat en una planura amb els braços extesos tot esperant que algun candidat a fer viatges astrals em vingui a sagnar.

Descartat el món de les roques, que ja ni considero, podria plantejar-me retornar a la cleda dels humans. Si fos així potser sol·licitaria un canvi de sexe, però no de perspectiva eròticofestiva.

Va, us ho faré curt i entenedor perquè em sembla que ja ho tinc decidit: mai que retorni entre vosaltres amb nova carnadura, em trobareu al sol d'una petita platja de la deliciosa illa de Lesbos.

Em vindreu a visitar?

Bucejant en la memòria

La pietat, un dels temes claus en l'obra de Salvador Espriu, troba en el poema Resfà una excel·lent representació.

RESFÀ
2S 21:1-14

Mira com plou, atalaia
per mi com plou, perquè vetlles
de sols i de nits, sempre, sempre
desperta, clamant, em buidaven
de llum els ulls, i endevino
només aquesta pluja.

Al meu dolor,
martells de cada gota.
Enllà, per planures com cranis,
cavalquen en gropes salvatges
fines llances de glaç. I s'enfilen
al cim, on jo sóc amb els cossos.

Com els núvols es rompen, benignes
damunt els sembrats, i renoven
aliances de Déu amb el poble!
Ara doncs, tot en calma, demano
que les guardes despengin de pressa
els set fills, els meus i els de l'altra,
defensats, en la mort, contra goles
i becs, fins al crit últim.
Sense forces ni veu, orba, immòbil,
sols espero repòs, quan declari
la paraula reial que la culpa
de sang ha estat pagada.

La història bíblica pretextada és la de Resfà, els dos fills de la qual, amb els cinc de Merob, són oferts pel rei David en expiació de la culpa de la casa de Saül, que ha fet morir els gabaonites. El seguiment del text bíblic és en aquest poema molt fidel: "Resfà, filla d'Aià, prengué el sac, se l'estengué sobre la roca des del principi de la sega de l'ordi fins que caigué l'aigua del cel sobre ells, i no va permetre que els ocells del cel es posessin damunt d'ells de dia, ni les bèsties salvatges de nit. Llavors se n'anà David a recollir els ossos de Saül i els del seu fill Jonatan de vora dels habitants de Jabés de Galaad, que se'ls havia endut d'amagat de la plaça de Betsan on els havien penjat els filisteus el dia que els filisteus van derrotar Saül a Gelboè. S'emportà d'allí els ossos de Saül i els del seu fill Jonatan, aplegaren els ossos dels ajusticiats, i els sepultaren amb els ossos de Saül i el seu fill Jonatan, al país de Benjamín, a Selà, en el sepulcre de Quis, el pare de Saül. I s'acomplí tot el que havia manat el rei. Després d'això Déu es va compadir del país" (2S, 21:2:10-14 - Bíblia de la Fundació Bíblica Catalana).

Cito in extenso el fragment bíblic per fer palesa la fidelitat de poeta al text de referència-cosa que no s'esdevé, per exemple, a David el xarabaró-, però també per evidenciar l'ascendència escriptural d'un símbol espriuà (la pluja com a testimoni de concòrdia; vegi's en aquest sentit un tractament semblant al poema XLVI de La pell de brau) i el ressò que hi ha, si no en el poema en si, sí en el referent bíblic, d'un enfrontament bèl·lic de transcendència col·lectiva, la remissió del qual és assumida en l'acte de sepultura conjunta que practica David.

Aquest darrer aspecte interessa per la relació evident del poema Resfà amb Antígona, peça teatral que vinculem inevitablement amb la Guerra Civil, en la qual l'actitud pietosa de la princesa grega adopta idèntica manifestació, i que podríem estendre fins al context egipci si retrèiem ara la figura d'Isis.

Observem, però, que allò que en text bíblic resulta del mateix fet sacrificial, en el tractament espriuà es vincula al testimoni pietós de la mare, una més de les presències orbes de l'autor. El poeta ens fa present així que cal que algú -ell, nosaltres-tots- assumeixi la culpa per tal que aquesta conegui redempció. Vista així, la Història és útil en tant que memòria -i per tant exemple- que eviti inútils recaigudes en el mancament.

Atzars

"M'he assegut davant la taula i he vist que els llençols blancs estaven engarfits de filferros i que les taques es movien a l'ombra per dibuixar insòlites seqüències. Després he buidat el got i en la darrera bombolla ha esclatat la màgia d'una sirena. Li he somrigut, però ella, amb glaçat desdeny, s'ha entretingut a comptar una i altra vegada totes les escates. Vist això, no he pogut fer més que degollar un a un tots els bens del ramat per purificar-me en la sang que ha omplert la bassa."

Tinc la fitxa a les mans i li vaig donant voltes. Puc jurar que està escrita amb la meva lletra però no aconseguixo situar-ne la procedència ni l'autoria del text. Ha dormit el son dels justos exercint funcions de punt entre les pàgines 94 i 95 del volum Sobre literatura de Gabriel Ferrater.

A la pàgina 94, llegeixo un fragment de Les muntanyes de Joan Maragall:

A l'hora que el sol se pon,
bevent al raig de la font,
he assaborit els secrets
de la terra misteriosa (...)

I a la 95, segueix citant:

Però jo, tota plena de l'anhel
agitador del mar i les muntanyes,
fortament me dreçava per dur al cel
tot lo de mos costats i mes entranyes.

El llibre té més pàgines, és clar. Em pregunto: quan, com i per què el vaig comprar? De fet, ni recordava que el tenia, tot i la devoció que li porto a Gabriel Ferrater. El llibre té anys (1979) i està nou de trinca. Segur que no l'he llegit. Com tants.

Mentida. He passat fulls i he trobat passatges subratllats i algunes anotacions. Parlen de J.V. Foix.

Ja lligo. Sí, fa temps vaig interessar-me pel poeta de Sarrià. Dedueixo que portava el meus interessos amb prou disciplina i voluntat d'intel·lecció. Somric.

Vaig a buscar l'obra de Foix. Volum 1/Poesia.

L'obro a l'atzar. Curiosa coincidència. Diu el títol del poema: "Miràvem el cel tot estrenyent damunt el pit les vísceres calentes d'un anyell sacrificat".

És el moment de deixar-ho. És com si el cercle s'hagués tancat.

Em sento exactament igual que en començar, però sóc quinze minuts més vell.

Deu ser això, la vida.

Conte

...no em miris amb aquests ullots, no. T'ho dic a tu perquè no m'entens però m'escoltes. Sí, sí, sí, em mires, m'escoltes i no m'entens. Què deus veure, em pregunto? Et fixes en el bigoti que es mou, t'entretens comptant-me les arrugues. Cada arruga un desastre, fill meu; cada arruga una desgràcia. Però jo he callat sempre, només he parlat cap endins, i ja ni jo mateix em sento. D'escoltar-me, me'n vaig desacostumar fa tants anys! Els que té ta mare, si fa no fa. Saps, a ella no la vaig poder tenir mai, per això ara sempre vull tenir-te a tu. Però la vida fa tantes voltes! L'Eulàlia se la va emportar, però després em vau tornar les dues. Sí, que es rebolqui ara i que es podreixi al forat. Jo et tinc, boleta, jo et tinc i ella no. Del buit que em va deixar recordo el cop de porta i l'esglai del silenci. I la rastellera de dies que només es dintingien pel gruix de les llàgrimes i el ressò de les preguntes sense resposta. Però ara et tinc a tu, boleta, boleta rodona i dolça, petitona Mariona, bocinet de cel. Ui, et faig pessigolles? Rius? Tira, tira, no hi tornaré, que cal que t'adormis. Ben menjadeta, ben abrigadeta, ara és l'hora de fer nones.... Que vindrà ta mare cansada de la feina i no estarà per brocs i ens renyarà. Vinga, non-non, vine son... Vinga, que jo sóc vellet i tu petitona, no me la juguis ara, a veure si encara ens renyaran...

Els perfils són boirosos. Un doll de sons inintel·ligibles em cau al damunt. Té la pell aspra i tot de pèls damunt el llavi. Parla i parla i parla i no para, què em deu voler explicar? Darrere d'ell la paret és blanca, només ratllada per l'ombra dels finestrons, sempre ajustats. Podria plorar però em fa mandra. Avui li faré el regal de tancar els ulls i fingir un son que no em va ni em ve. Té, què és això? Un dibuix es perfila just darrere d'ell, entre el quadre i el marc de la porta. Té com forma de caixa. Allargada, hexagonal, amb una mena de creu al mig. Fa com angúnia. No vull mirar-la, no sé per què però em fa una mica de por.

L'enterraven al migdia. Un sol implacable ofenia els nínxols escrostonats. Res no tenia sentit ni convidava a buscar-lo. La simetria perduda de les mirades buides era l'únic que els unia i el forat immens que no podrien omplir mai. Mentrestant el rectangle negre engolia una petita caixa blanca.

Una de bona

Ja ho deia, aquell vell, que no es volia morir perquè cada dia n'aprenia una de nova!

L'última que he descobert i que no em puc estar de compartir és la que vaig sentir l'altre dia i que venia a posar pegues als diaris perquè només duraven un dia i a l'endemà te n'havies de comprar un de nou.

L'observació, si l'anem a mirar, és incontrovertible. Però no deixa de ser còsmicament paradoxal que trobem la pega en un invent la pura essència del qual és allò que en suscita el rebuig.

El pare de l'engendre reflexiu ho teoritzava fent l'apologia del setmanari, el qual, com a mínim permetia amortitzar la inversió durant un període més discret de temps. Hi afegia doctes consideracions sobre la superioritat intel·lectual dels articles de reflexió en relació a la simple notícia i altres profunditats divagatòries imagino que de gran consistència.

El cas és, però, que jo ja em trobava ocupat recollint determinades glàndules que s'havien després de la meva anatomia i que anaven rebotant fins als racons més insòlits de l'habitació que ens aixoplugava i no vaig poder concentrar-me en la conversa.

Així que vaig recuperar la meva integritat personal, vaig farfollar un pretext de circumstàncies i vaig fugir a l'encalç d'algun cordial espirituós que em retornés la calma que havia de menester per completar la jornada.

Bé, això és tot. O no, perquè quan ara tinc un diari entre les mans, me'l miro amb una espurna de tendresa que fins ara em desconeixia.

Tristesa

De vegades ens emprèn sense com ni perquè, de vegades ens la imposen. Però sempre té la mateixa textura apegalosa i sentim com s'emmotlla a la pell i ens aferra. I sabem també que l'haurem de vestir, i que ens acompanyarà tothora, per bé que mirarem, potser, d'estalviar als altres el fosc ressò de les seves petjades mentre passeja a l'interior del buit que ha creat en nosaltres.

Atendrem consells benintencionats, paraules d'amistat, expressions d'afecte. Però en el fons de nosaltres sabem que la lluita ens pertoca, que el vestit ha estat tallat a mida i que només nosaltres ens en podem despullar i recuperar l'esclat de la pell i el somriure.

I sabem que ho farem. D'una revolada o amb la lentitud exasperant de les hores que no passen.

Al final del camí, hi ha sempre el guany de la pau retrobada.

PISCINA

No pas tots els matins,
ni que sigui diumenge,
podem obrir-nos a la vida,
saber tot d'una que no és tan sols
frustració, treball, sinó llis trampolí
des d'on, erecte, salta el cos i cau
en la piscina oblonga
d'on sembla que no pugui sortir mai.

En surt, però, somrient,
regalimant, lluminós,
i s'abandona a prendre el sol.

Joan Vinyoli

Quiquigolles

Com sortint d'un calaixet de la memòria, ha vingut a mi la paraula "quiquigolles" i sembla com si em desafiés a fer una mica de teoria. Acceptem l'envit.

"Quiquigolles", segons el meu idiolecte i en llenguatge infantívol, és l'equivalent de "pessigolles". Ja em perdonareu la debilitat, però sí, sóc també d'aquells que ha sofert la vana pretensió dels adults que creuen que si redueixen les paraules a un quequeig vagament intel·ligible, facilitaran el calvari comunicatiu dels infants.

Ara, de gran, quan vull precisar el significat d'alguna paraula, em submergeixo a un diccionari.

El que tinc més a l'abast és el de l'Institut d'Estudis Catalans. Més enllà de les agres polèmiques que va suscitar en ser publicat, a mi em plau per la textura dels seus fulls i la consistència de la seva coberta. Ah, i el pes, que no és ni escàs ni excessiu.

Diu el Diccionari de l'IEC que pessigolles (f. pl.) és la "sensació que produeix sobre certes parts del cos una successió ràpida de tocaments lleugers, que provoca la rialla i, si és continuada, una convulsió". I dóna els següents exemples: "Fer pessigolles sota l'aixella. Em feia pessigolles a l'orella amb un brot de romaní".

La definició és la que ja figurava al diccionari Fabra, si més no a la desena edició, la de 1979, que és la que puc acreditar. Potser això excusa la migrada base científica del tema aixella (digueu: hi ha estadístiques?) o la tirada bucòlico-noucentista de brot de romaní (estem els urbanites condemnats a no conèixer aital plaer?)

Sigui com sigui, continuo donant crèdit a la inclusió del terme "tocaments". Caldria que les vostres oïdes consonessin amb les implicacions pecaminoses del terme perquè entenguéssiu que aporta un escreix de significació transgressora al plaer que sens dubte susciten els contactes.

Si ara em preguntéssiu on rau el secret misteri que desencadena les meves convulsions (cosa que d'altra banda dubto molt que pugui interessar a massa gent) hauria de posar en qüestió l'àmbit somàtic a què es circumscriu els diccionari. Per bé que no m'estic d'agrair tenaces exploracions dactilars, he d'admetre sense embuts ni fingiments, que el centre de les meves rialles es troba en el cervell. És així, i així ho he d'admetre.

Ah, i portant la confiança al límit de la impudícia, us faré sabedors que d'uns deliciosos mesos ençà, les meves neurones no deixen de somriure.

Un somriure

No sé si suggerir que la facin constar en els manuals de supervivència a l'ús, però m'he decidit a posar a la vostra disposició la meva estratègia matinal per als dies de festa. Potser seria excessiu atorgar-li el mèrit de conservar-me en actiu en aquest món de mones, però sí que us puc assegurar que hi contribueix en una no negligible mesura.

Vagi per endavant que sóc de mena contemplatiu i silent. Amb això podeu teixir un marc de referència més que suficient per inscriure-hi les dades que tot seguit us ofereixo.

Dissabtes i diumenges al matí, els dies que les meves ocupacions laborals m'ho permeten ("qui té el cul llogat no seu quan vol", hauria puntualitzat la vostra àvia, cas de conèixer la dita), tinc per norma regalar-me una breu estada a un cafè que hi ha prop de casa. Hi acudeixo poc després de les deu, hora en què obren, després d'haver-me procurat un exemplar d'algun diari.

L'esquer de la rutina no és el beuratge pròpiament dit, sinó les condicions en què puc fruir-ne. D'antuvi, he de proclamar ben alt en benefici dels treballadors del digníssim gremi de l'hostaleria que només em va caldre fer un bis de presència perquè fossin sabedors de dues condicions clau per a la meva fidelitat: una, que sempre prenc cafè i només cafè; dues, que sóc del ram de l'anxova i que no hi ha res que em satisfaci més que mantenir els dos llavis en contacte.

Breu: entro, em veuen, m'assec i ja tinc el cafè. Voleu més perfecció en la seqüència?

Tot això no valdria per a res, però, si no m'acompanyés en la fugaç estada el més gloriós somriure que poden acreditar les cambreres del món mundial. He d'acceptar-ho com allò que un escriptor notable i prolífic titllava de "propina de la Divina Providència". I li'n dono les gràcies -a la Providència, no a l'escriptor- tot aprofitant per proclamar el meu ateisme més empedreït.

No sé si estareu d'acord amb mi, però les persones humanes ens ordenem al voltant de diversos centres. Hi ha qui gira al voltant d'un ulls, un altre que penja d'una tofa especialment generosa, alguns que neixen d'uns peus elegants i encara d'altres -ai las, jo m'hauria de comptar entre aquests- que basculen a l'encalç d'un ventre prominent. En el cas que ens ocupa, tota la figura de la meva amable proveïdora de cafeïna creix i s'ordena fluint del seu somriure.

No sé si ho sap o no, si n'és conscient i en treu els avantages que fan al cas, o si ho ignora més pendent d'altres territoris per mi ignorats de la seva gentil anatomia. Sempre serà un misteri. Però no hi fa res. Per bé que fingeixo interessar-me amb concentrada atenció en les múltiples i diverses malvestats que el diari m'obsequia, us puc ben assegurar que no perdo ni un instant la perspectiva de l'objectiu primordial de les meves visites.

Els meus sistemes nerviós i cardiovascular potser acabaran ressentint-se de l'addicció, però sempre em quedarà el plaer del gaudi estètic.

Bé, i una altra cosa, és clar, el plaer de ser l'únic a saber tot això que us explico.

Apologia de la cloïssa

Les he menjades al vapor i també amb salses diverses. He defugit sempre les crues, potser per un excés de vernís cultural que m'allunya de la ingestió dels qui no han traspassat encara. Abomino de les metàfores sicalíptiques que se'n reclamen, que sempre m'han semblat d'una grolleria inaudita. Amb tot, em proclamo devot de l'hermetisme que il·ustren i en el qual de tant en tant em deixo naufragar amb un automatisme que a mi mateix m'esvera.

De les meves infàncies ja llunyanes em ressona el Nautilus. No né si d'origen o per posteriors sediments de tecnologies nuclears li atorgo la capacitat de substreure's als ulls de les espècies aèries durant llargues temporades. Si la sorda remor de les seves turbines m'acompanya ara, és que s'ha produït la conjunció entre mol·luscs i metalls que m'augura un període de dolça contracció al plaer de l'autocompassió.

El motiu? No importa, és merament accidental. Tallar l'univers segons el patró de les dèries que ens pertanyen és una pretensió que escapa a la humana mesura. I sempre és bo construir-se un reducte a la mesura de la pròpia inconsistència per arredossar-s'hi amb la discreta mesura dels qui ens sabem condemnats a ressuscitar.

Fascicles

Ja són aquí. Puntuals a la seva cita, els anuncis de fascicles i col·leccionables de tota mena m'han fet tocar de peus a terra: el temps de vacança escura les darreres engrunes de la seva agonia.

Tants de dies surant a mig aire en la més dolça i flonja immobilitat s'han vist de sobte interromputs per una clatellada a la consciència que m'ha projectat amb ulls esbatanats al mut interrogatori del full de calendari: 26 d'agost.

Implacables. Per mi que el dos somreia i el sis picava l'ullet i entre els dos s'intercanviaven la complicitat d'uns cops de colze on podia llegir-se, perfectíssimament: "Fixa't, tu, acaba de caure de la figuera".

Doncs sí, en aquestes estem, intentant reconnectar alguna d'aquestes neurones escadusseres de què encara em puc refiar i implorant als meus neurotransmissors que saltironegin sinapsi amunt sinapsi avall per mirar de veure si músculs i ossada estan encara en condicions de fer-me servei en l'inhòspit temps de contricció al deure laboral que em fita amb ull fred i implacable.

Ai, dolç temps de momiatge, benhaurada cripta que m'has acollit, com us enyoraré! (Aquesta línia s'ha de llegir amb una entonació un pèl emfàtica, recolzada en un gest entre patètic i compungit, mentre les paraules llisquen pel pendent del sospir. Cas de poder-ho amanir amb un discret humitejament de les còrnies, l'efecte és contundent i mou a la compassió. (Experiència acreditada, efectivitat garantida. De res.)

S'obre donc un breu parèntesi per al record: Prats de Molló, Port Ticonderoga, Cornualla... Gràcies per acollir-me aquest dies entre les vostres pedres quietes i els vostres arbres altius, entre els vostres homes i les vostres dones, els seus amors i desamors, el seu infantament i la seva mort inexhorable. Heu estat bons per a mi i us duré a la memòria fins que altres urgències em privin del plaer de tenir-vos presents.

Ja està. Després d'aquesta petita expansió pseudosentimentaloide m'he de posar a la feina. Ja només em queda fer un bolic de les benes, farcir-lo de boletes de naftalina (sóc de la vella escola, jo), ajustar la tapa del sarcòfag, repassar els racons del soterrani que no m'hi deixi res que després hagués de menester i empènyer la llosa que guarda el secret del meu refugi per a una altra estada propícia i ja desitjada.

Pel que fa a les col·leccions, dubto entre l'apassionant reconstrucció d'un poble medieval en peces menudes produïdes amb mètodes artesanals i l'apassionant enciclopèdia il·lustrada de les terres d'Espanya.

Difícil tria, no us sembla?

A vós, amic Corc

Si he de refiar-me de les vostres paraules (exercici arriscat, bé cal dir-ho), no puc més que situar-vos a l'Illa Caramany on, no us en càpiga dubte, espero que gaudiu d'un repòs que, sigui merescut o no, heu decidit d'atorgar-vos.

Si s'esqueia que visitàveu aquest meu racó i per bé que sóc conscient del migrat interès que per a vós tenen en general els meus quefers, us innovaré que he assolit gairebé l'estat de perfecció: estic a un pas de comptar les petges dels segons a mesura que s'esmunyen del rellotge que no duc.

Això no obsta perquè vagi fent els meus deures. De moment us diré que el perfil d'Ernest Satorra i Graupera va prenent cos i que, pel que porto dibuixat, ofereix més interès que no em pensava. Caldrà doncs que us regraciï l'envit i que auguri que no caldrà que us ocupeu de les meves castanyes. De petit en va ensenyar que en qüestions de cocció cadascú ha d'assumir les pròpies cremades i no és moment que abdiqui encara del llegat dels meus majors.

Si us plau de contrastar les nostres fonts (sé que sou desconfiat i podria ser que us teméssiu que no faig sinó una catxa) us remetré a Eulàlia Sindreu, de malnom la Xata, amb qui he departit distesament i m'ha encarrilat en aquesta cacera de fantasmes repugnants a què m'heu decantat.

Per amanir dignament el to de la cerca, no crec que calgui dir-vos que he reprès la lectura de vells autors amics. Probablement hi comptàveu, atès que en els escassos moments de flaquesa que em permeto, recordo que fa temps us vaig posar en antecedents de les meves devocions juvenils i sé que sou de llarga memòria. Certament he retrobat Lovecraft i he de reconèixer que em complac encara en la llefiscosa intuïció que li va ser llegut de tastar.

Convindreu amb mi, però, que quan la realitat supera la ficció ens ataulem amb més plaer a l'àpat que ens ofereixen. És per això que no podia deixar de dedicar-vos aquestes ratlles que, mal que em pesi, he de cloure amb un sentit regraciament.

Quan us plagui que reprenguem el contacte espero poder-vos posar-vos al dia dels meus progressos. Fins aleshores, estigueu bonet.

Galvana

Galvana: mandra, droperia, peresa, gansoneria, ganseria, cançoneria, nyerra, nyonya.

No està malament, hi ha on triar. Temps de vacança dedicat a l'exaltació de la immobilitat. Fixat al botó de la roda mentre, diuen, el món gira.

Deixo per als altres el culte a l'exploració i ja tremolo davant l'allau de notícies que amb voluntat d'amenitat m'obsequiaran quan retornin curulls de vivències i -espero- picades d'insectes. Me'ls escoltaré amb devota i respectusa atenció i puntejaré les seves descobertes exòtiques amb ahs i ohs que els rescabalin de les incomoditats patides amb santa paciència. Feliços ells...

Jo en canvi no els parlaré de la lentitud de les hores, ni de les virtuts del badar, ni de la rotunda perfecció del melic al qual hauré dedicat dilatades i extasiades contemplacions. Probablement no entendrien la meva tenacitat omfàlica.

Sé que en això coincideixo amb tots aquells qui, com jo, abdiquen de la mobilitat. Discrets fins a morir-ne, dispensem els nostres contertulis setembrins del suplici de participar dels nostres lleures ja difunts.

És per això que ens reconeixem en el silenci egoista. Llançats a contracor a les dubtoses delícies de l'activitat i la convivència, guardem en la intimitat del nostre ànim la reserva de solitud que ens ha de permetre travessar onze mesos de brogit fins retornar a l'illa de la nostra petita, discreta i amable autoabducció.

Paraula de Corc

Distingit amic, em permetreu que una vegada més m'infiltri entre els vostres escrits per adreçar-vos unes paraules.

No patíssiu, avui no he vingut ni a barrinar-vos ni a escridassar-vos. Potser és que m'ha pres un cert estovament estival, aneu a saber, però el cas és que trec el nas per acomiadar-me de vós una temporada. Mal que us pesi, no és tothom qui es complau en la immobilitat. Potser caldria, i us ho dic amb el to més amistós, que us plantegéssiu alguna expansió quilomètrica. Però no insistiré, no patiu, ja sé que és picar ferro fred i, tot i que escassos, els meus coneixements de forja m'indiquen que seria un esforç amb escassa recompensa.

Pel que fa a mi, us comunico que m'he decidit per un repòs nostrat que no em portarà més enllà de cap frontera. Canviaré simplement asfalt per natura. Cert és que encara dubto entre mar i muntanya, però tinc la sensació que em decantaré per la qüestió líquida: platgeta, solet... en fi, ja us podeu imaginar. No la situo encara massa, però he sentit parlar d'una tal Illa Caramany on penso que podria agençar-me una estada prou plaent.

Abans, però, de deixar-vos i atès que sóc lector forçat de les vostres expansions, no em puc estar de plantar-vos com a consell que emprengueu un investigació acurada sobre Ernest Satorra i Graupera. Si hagués d'amanir amb algun esquer aquesta proposta, us transcric les últimes impressions registrades al llibre de visites del seu Museu. No us diré de moment com han pervingut a les meves mans però us dono paraula que si és el cas (com auguro) que no progresseu en la vostra cerca així que torni em posaré en contacte amb vós i us trauré les castanyes del foc:

Las esbeltas y estilizadas figuras que pueblan su mundo delirante mantienen coloquios de tinieblas en el silencio de su Museo de las Esferas. No sé si he sido su único visitante o si a mi alrededor pululan otras almas heridas por las visiones inquietantes a las que él decidiera convocarles. No he podido desentrañar de sus balbuceos si lo mío era un privilegio o un eslabón más de una cadena trazada al azar o sutilmente perfilada por las imprevisibles ensoñaciones de un loco. Sólo sé que ahora debo abandonar la Sala y que me he comprometido a escribir el testimonio de mis impresiones en su Libro de Visitas. Me temo que esta hoja correrá la misma suerte de todas las que la antecedían i de las que sólo queda el mudo lamento de los flecos abandonados al ser rasgadas. No puedo añadir más. He de volver a la calle i hacer frente al resto de mi vida.

Aquí les teniu. Lamento no poder embolicar la citació amb una referència bibliogràfica precisa com aquestes a què sou tan donat. Un full que grogueja i té les vores ratades no té més testimoni d'autenticitat que la paraula que us puc donar de la seva existència. Paraula de Corc, és clar.

Que tingueu sort.

Ramona la Catalana (Vic, 1892-Barcelona, 1940)

Em diuen els papers que si reuneixo el valor suficient per sortir del meu cau i realitzar amb èxit una arriscada expedició a alguna expeneduria de llibres, podré firar-me un volum que em posarà en antecedents de les imbricacions del franquisme i els catalans.

Mentre reuneixo el valor per a aital proesa, entretindré el meu lleure de vacança –i qui sap si potser el vostre– amb una petita notícia sobre Ramona Maria de los Remedios Llimargas Solé, la qual, ultra haver fundat las Hermanas de Jesús Paciente, va sostenir estrambòtics col·loquis amb el Caudillo, fet que ens permet descobrir allò que podríem anomenar una “vigatana connexion” en les arrels de desgràcies tan nostrades com les que es van covar durant l’anomenada Guerra Civil.

La font d’on extrec aquestes pinzellades històriques no és altra que el volum Ramona, la Catalana. El ángel tutelar de la infortunada España de 1936-1939 que hem d’agrair a Damián del Bosque de Sales i María Morros Parellada i que van editar les mateixes Hermanas de Jesús Paciente l’any 1985. No cal que us digui que el Nihil obstat del Censor, Lic. Francisco Pérez González, i l’Imprimatur d’Ángel Temiño, Bisbe d’Ourense, em donen la tranquil·la confiança que res del que conté tan edificant volum pot estar cobert per cap ombra d’incertesa.

Tant és així que accepto com a prou demostrada (per les evidències internes i externes que aporta el rigor cienífic del volum) la capacitat bilocadora de la nostra Ramona.

Si fóssiu llecs en la matèria, sapigueu que la bilocació (que no s’ha de confondre amb la traslació corporal efectiva o translocació ni amb l’abducció) és la facultat –comprovada en un nombre selecte de sants– que sol ocórrer en el grau místic suprem i que consisteix en la facultat de ser en dos llocs a la vegada. Tingueu en compte que, com diu Benedicte XIV: “La persona que es biloca es troba en un sol lloc: allí on realment habita o exerceix la seva activitat. Però els àngels bons prenen la seva apariència a l’altre lloc”. Afegeixo aquesta precisió per si alguna reserva científico-materialista que poguéssiu tenir us feia posar en dubte la possibilitat que Ramona anés a fer visita amb la més alta jerarquia militar.

No us entretindré amb més prolegòmens. Arribats en aquest punt ja us crec anímicament en condicions per assaborir en la seva versió literal i original l’esbarjosa descripció del primer encontre entre Francisco i Ramona:

Franco, hombre de fe cristiana y valeroso militar acostumbrado a jugarse la vida en la guerra, no temblaría al verse repentinamente en presencia de aquella sencillísima mujer catalana que nadie le había anunciado, ni presentado, ni había pasado por puerta alguna... Se la quedaría mirando de arriba abajo: desde el gran pañuelo que cubría su cabeza, al largo delantal y humildísimo calzado. Todo se confirmaría –que no se trataba de una alucinación, él que jamás las habría sufrido– al interrogar al cuerpo de guardia y a sus severos introductores. Para salir de dudas ante lo evidente no natural, Franco al verla por vez primera se santiguó, armándose con la señal de la cruz, tan poderosa siempre para el cristiano. Y le dijo a Ramona por anticipado: – “Podría V. rezar conmigo una avemaría”? –No una sino tres”, habría sido la respuesta de ella.

–“Francisco, Francisco” serían las palabras introductorias de cada mensaje, desde el primer día... A continuación venían unas muy pocas y claras expresiones que contenían la orden o el consejo del Cielo... Ella hablaba siempre en catalán.

–¡Hábleme, por favor, en castellano!, rogaba Franco.

–No el sé parlar... (No lo sé hablar.) Y seguía hablando su catalán nativo, aunque se hacía entender bien al oírle un gallego de gran cultura expresarse en lengua románica similar.

–Quién ha dejado entrar a esta mujer?, inquirió (para más cerciorarse de lo sobrenatural del asunto) saliendo él para explorar a quien vigilaba la antesala.

–Qué mujer?, le contestaron. Al regresar al despacho ya no encontró a Ramona. Se corrió también el antedicho incidente de cuando Franco quiso salir un momento para introducir a su esposa y presentársela a Ramona. Este particular nos lo ha confirmado alguien que no quiere se cite su nombre mientras viva.

Le bastaría esta muestra una vez por todas. ¡No se trataba pues de una pacífica intrusa que hubiese logrado entrar a los guardianes, cosa imposible.

En lo sucesivo, parece que Franco recibiría los mensajes con la cabeza inclinada y con las manos cruzadas sobre el pecho. Y a penas desaparecida la celestial mensajera, hacía una breve oración. Es cierto que una vez un ayudante encontro a Franco de rodillas, orando... Habría recibido poco antes la visita de Ramona...

Espero que, més enllà de la transcendència historiogràfica del document, no us hagin passat per alt les implicacions sociolingüístiques de l’escena.

Tal vegada fóra bo que poséssim aquesta informació a mans del President de la Cambra Baixa de l’Estat. Qui sap si per no passar per més incultes que el anterior Jefe del Estado donaríem una empenta a l’ús de las lenguas vernáculas en el clos selecte dels polítics preclars dels nostres estimats veïns.

Modos

Sempre he defensat les virtuts de la hipocresia com a la millor eina per a la coexistència social.

Potser em direu que no és una actitud massa franca. I us diré que és cert, però també us diré que què hi hem de fer si ens han parit així. Potser sóc d'aquells que al màxim que arribarà és a pensar-vos fort a la cara el que s'està coent per dintre però que ho tancarà tot en la digna impertorbabilitat de l'Esfinx. I bé, així anem tirant.

És el cas, però, que avui he fregat el límit d'una vida consagrada a l'autodisciplina i a la contenció, i que demà no sortiré als papers perquè algun dimoni de guàrdia vetllava per mi.

Ja em perdonareu, però els àngels els trobo embafosos.

Si els contertulis que em tenien clavat a la cadira haguessin pogut traçar la línia precisa del camí que la meva ment dibuixava entre les seves entranyes i el ganivet amb què he tallat el gelat que hem compartit distesament, probablement haurien comprès que era qüestió de posar els glutis en acció i buscar una nova víctima.

Misàntrop? Potser. O avar del meu temps, que Molière també em serviria de coartada.

Sigui com sigui, dono gràcies que, posats a triar entre els "modos" i la franquesa, encara m'he sabut quedar a la riba tranquil·la.

I que sigui per molts anys.